Hi vaig anar l'altra dia i em va encantar, és espectacular.
"Bodies", molt més que una exposició
Les Drassanes Reials de Barcelona ofereixen aquesta mostra, realitzada amb espècimens reals
Acostumats a veure recreacions de plàstic del cos humà, veure els espècimens de "Bodies... The Exhibition" impressiona.
Avalada pel gran èxit obtingut a ciutats com Nova York, Londres, Amsterdam, Lisboa i Sao Paulo, l'exposició mostra el cos humà tal i com és, amb restes humanes reals.
Els cossos, de persones mortes per causes naturals, s'han conservat amb polímers i s'han seccionat amb tot detall.
La mostra, que estarà a les Drassanes Reials fins a finals d'abril, té un objectiu eminentment educatiu. Així ho ha dit l'assessor mèdic de l'exposició, el Dr. Roy Glover, que ha assegurat que "Bodies... The Exhibition" no busca la morbositat sinó "mostrar els fets de la vida i la salut".
Nou galeries
"Bodies... The Exhibition" es divideix en nou galeries, cada una de les quals mostra un sistema del cos humà. Així, podem veure com som per dins des del sistema esquelètic fins al sistema integumentari (la pell), passant pel muscular, nerviós, digestiu, respiratori, circulatori, reproductor i urinari. Tot.
L'exposició, a més, intenta mostrar també alguns efectes de determinades malalties o afeccions. Per exemple, podem veure el fetge d'un malalt de cirrosi o un pulmó sota els efectes del tabac, totalment ennegrit.
Per Glover, la clau està en què "si mostres a un nen petit un pulmó de plàstic de color negre, ell pensarà que algú l'ha pintat per fer-li creure que el tabac és dolent. En canvi, si li mostres un pulmó ennegrit real se n'adonarà de com n'és de perjudicial el tabac."
Caixa buida per deixar de fumar
Entre la vitrina del pulmó sa i la del pulmó "negre" hi ha una caixa buida perquè els visitants hi llencin els seus paquets de tabac.
Glover assegura que en totes les ciutats on ha passat la mostra aquesta caixa s'ha omplert del tot. "La idea és que la gent comenci aquí a deixar de fumar, un cop vegin el mal que els fa el tabac", comenta Glover.
En definitiva, segons Glover "la visita permetrà al públic conèixer-se millor a sí mateix, aprendre a conèixer el nostre cos com mai no l'hem conegut".
http://www.youtube.com/watch?v=4u6AthvbTcI&NR=1
Informació de l'acte:
» Exposició 'Bodies...The exhibition'
Del 17/11/2007 al 22/04/2008
Reials Drassanes de Barcelona
Av Drassanes, 1
Ciutat Vella
diumenge, 30 de març del 2008
dilluns, 14 de gener del 2008
APARTHEID
Del 26 Set 2007 al 03 Feb 2008
Centre de cultura contemporània de Barcelona
"L'apartheid sud-africà pot ser vist, no només com una manifestació extrema del vell racisme d'arrel occidental, sinó també com un dramàtic però esclaridor antecedent, metàfora i paradigma d'alguns aspectes fonamentals inherents a l'actual ordre mundial."
Pep Subirós, comissari de l'exposició
L'exposició documenta les principals etapes i característiques d'una història i un escenari tràgicament privilegiats que ens parlen no sols ni principalment de l'experiència sud-africana, sinó del llegat europeu, de les ideologies racialistes i dels clixés i les pràctiques racistes alimentats per la modernitat occidental, i de com aquests prejudicis constitueixen encara avui un potent instrument per justificar i mantenir les desigualtats més arbitràries, així com una barrera molt important, sovint insuperable, per construir un ordre social cooperatiu, equitatiu i en darrer terme socialment sostenible.
L'exposició pren com a punt de partida una aproximació històrica al racisme, i documenta el desenvolupament de les ideologies i pràctiques que estableixen diferents categories d'éssers humans -les "races"- en el mateix període, paradoxalment, en què s'afirmen les idees modernes sobre la dignitat i la igualtat de drets de tots els individus.
A continuació, i aquesta és la seva part central, la mostra aborda en detall el sistema d'apartheid social, polític, econòmic, cultural i territorial vigent a Sud-àfrica entre el 1948 i el 1994. L'apartheid com a forma extrema i transparent de racisme d'arrel clarament occidental.
Finalment l'exposició evidencia que durant les darreres dues dècades es tendeixen a reproduir a gran escala noves formes de racisme i fins i tot d'apartheid tant a l'interior de les societats democràtiques com, molt especialment, en les relacions entre els països més rics i els més pobres.
Al fil d'aquesta narrativa històrica, Apartheid. El mirall sud-africà presenta una àmplia selecció d'obres d'art creades a Sud-àfrica des del segle XIX fins a l'actualitat, amb especial atenció al període de l'apartheid. A més d'oferir una panoràmica de les diferents sensibilitats i actituds dels millors creadors en relació amb els temes abordats a l'exposició, posa de relleu com la creació artística ha tingut i té una responsabilitat i un impacte importants ja sigui en la construcció i consolidació o en la lluita contra prejudicis i pràctiques que a llarg termini deshumanitzen no sols les seves víctimes, sinó, i especialment, aquells que en són promotors i responsables.
L’apartheid com a metàfora:
Josep Ramoneda
Director del CCCB
http://www.cccb.org/rcs_gene/apartheidcat.pdf
El dret a la indiferència.
Es fa necessari que acceptem com a incontestable la falsa evidència que en una societat com la nostra hi ha persones o grups que són “diferents”, que porta a pensar en que hi ha persones que són suposadament “no diferents”, que és el mateix que dir que són normals, o com cal. L’autèntica pedagogia d’un antiracisme, hauria de portar cap a la lluita per la indiferència, com explica Isaac Joseph, a Ciutat i immigració no hi ha res a dir davant del que és tan evident, tan clar com que ens cal respirar per a viure.
L’acte primordial del racisme als nostres dies és negar a certes persones qualificades com a diferents la possibilitat de passar desaparcebudes, el dret a no donar explicacions, ni haver d’exhibir allò que la resta podem mostrar ocult. Aquell al que assignem la denominació d’origen ètnic o immigrant el que no vol és que l’acceptem, l’abracem, el tolerem o l’estimem, sino que li siguin atorgats drets civils i humans que tot el món hauria de veure reconeguts pel simple fet de ser presents. A part d’això segurament aspira al que molts aspirem: a que els deixin en pau.
Del llibre coordinat pel meu profe Manuel Delgado, IMMIGRACIÓN Y CULTURA. Urbanitats. CCCB.
1998.
Núria Pérez Blanch
dissabte, 5 de gener del 2008
La dona i la família després de la guerra civil espanyola
Núria Pérez Blanch
Durant ja fa uns mesos segueixo, quan puc, la telenovel•la de la tarda, “Amar en tiempos revueltos” em sembla que és una de les úniques produccions que veig de TVE.Ja porta tres temporades. La idea i l’argument de la sèrie són de Josep M. Benet i Jornet, Rodolf Sirera i Antonio Onetti.
A vegades els temes que van sorgint són lents i aburrits, com en qualsevol telenovel.la, que porta no sé quants capítols, que serveix perquè faci la meva petita migdiada d’alguns minutets.
Però reconec que a vegades m’ha enganxat algun diàleg sucós. Fruit de la repressió de després de la guerra civil i de les circumstàncies que els va tocar viure a moltes persones, sobretot dones, és el que em va fer recordar un petit recull que havia fet, ja fa temps, del que va significar per a les dones el règim dictatorial de Francisco Franco, directament vinculat amb l’església catòlica.
Parlem dels anys 1939 als anys 50, que és el temps en què s’emmarca “el culebrón”, per no tirar més endavant, però veient els discursos de l’esglèsia, la jerarquia de l’església i alguns dels que els envolten, no fa pas massa dies, qualsevol diria que els “tiempos revueltos”, els tenim a girar la cantonada.
“Yo, Francisco Franco Bahamonte, Caudillo de España, consciente de la responsabilidad ante Dios y ante la Historia, en presencia de las Cortes del Reino, promulgo como Principios del Movimiento Nacional, entendido como comunión de los españoles en los ideales que dieron vida a la Cruzada, los siguientes:
1.- España es una Unidad de Destino de lo Universal
2.- La nación española considera como timbre de honor el acercamiento de la Ley de Dios, según la doctrina de la Santa Iglesia Católica.
3.- España aspira a la instauración de la justicia y la paz entre las naciones.
4.- La unidad de los hombres y de las tierras de España es intangible...
....
6.- Las entidades naturales de la vida social, familia, municipio y sindicato son estructuras básicas de la comunidad nacional
.......................................”
El 1938 el Fuero del Trabajo, dicta: “el Estado libertará a la mujer casada del taller y de la fábrica”. “ La tendencia del nuevo Estado es que la mujer dedique su atención al hogar y se separe de los puestos de trabajo”.
L’art 11 de la llei del Contracte de treball establia que la dona casada per treballar necessitava l’autorització del seu marit. La dona casada podia cobrar el seu jornal si el marit no s’hi oposava.
Sempre hi havia excepcions, entre les dones amb possibilitat de treballar tenien preferència les vídues, orfes o germanes de “caídos al servicio del ejército nacional” o per la seva adhesió al “movimiento”.
L’empresari donava “el dot”, quan deixaves l’empresa per casar-te, es veia doncs de forma grata i joiosa.
Una de la més grans realitzacions socials del règim va ser el Seguro Obligatorio de Enfermedad. Les finalitats segons la llei eren, assistència sanitària en cas de malaltia, assitència sanitària en cas de maternitat, indemnització económica per la pèrdua de retribució per malaltia o per maternitat, indemnització per les despeses funeràries, pràctica de funcions de medecina preventiva.
La indemnització per maternitat era del 60 % del salari per a la dona treballadora. S’establien 8 dies en centres de maternitat després del part i el que calgués en parts “patològics” i un descans obligatori de sis setmanes després del part.
Per altra banda “aquestes avantatges” per promoure la matenitat van anar acompanyades del rebuig i la negació de qualsevol dret pel control de la natalitat. Calia solucionar un problema demogràfic molt important produit després d’una guerra i una repressió altament dura de la postguerra, que va deixar molts homes i dones a la presó, durant anys o els va assassinar, amb una llei que permetia la pena de mort.
Eren castigades amb penes de presó tota propaganda, venda i difusió d’anticonceptius o l’avortament. En un primer moment el 1941 es castiga tota intervenció a la dona prenyada, sense distingir en embaràs intrauterí o extrauterí, no és fins 1944 que no es castiga en cas d’embaràs extrauterí.
La capacitat civil de la dona, en els primers anys del règim franquista, va ésser molt limitada. Es torna a establir el codi napoleònic de 1888 amb lleis força repressives.
La majoria d’edat civil és de 21 anys per ambdós sexes, però les dones no podran abandonar la llar dels pares sense permís fins els 25 anys si no és per a casar-se o per a fer-se monges. La família i l’autoritat paterna s’havien de mantenir al preu que fós.
Un cop casada, la dona no podrà fer res sense la “llicència marital”, que li serà necessària per a gairabé tots els actes de la seva vida. El marit és el representant legal de la dona, aquesta no pot acceptar herències, obrir un compte corrent, comprar qualsevol cosa ... sense la seva autorització.
Els actes que realitzi sense consentiment del marit, seran nuls, excepte aquells que, segons el Codi Civil, tractin de coses destinades al consum diari de la familia. No caldrà molestar a aquell “ésser superior” per a coses tan pròpies de dones.
La legislació sobre pàtria potestat, va ser un dels més discriminadors i ofensius per a la dona. Ella només la tindrà en cas de quedar-se vídua, en cas d’incapacitat legal del marit (és a dir, declarat boig legalment), en cas d’absència legal, (més d’un any o més de tres sense saber notícies d’ell), o en cas que hagi estat comdemnat a una pena de presó superior a 20 anys.
En cas de mares solteres i que el pare hagi reconegut el fill, la pàtria potestat queda sempre en mans d’aquest encara que dasaparegui i el fill quedi en poder de la mare.
En relació a la filiació el Codi Civil, va sempre en contra de la dona. Cal assenyalar únicament que per afavorir a l’home, es prohibeix tota investigació sobre la paternitat.
En motiu de l’“Any internacional de la dona” el 1975 la mateixa secció femenina defensa un projecte de llei que va reformar una mica la situació de la dona. Així, la dona no perdrà la seva nacionalitat en el moment de casar-se, però continuarà perdent sempre el que les lleis anomenen la seva “regionalitat”. La dona no haurà ja de seguir obligatòriament el marit on vulgui instalar el seu domicili, sinó que aquest s’escollirà de mutu acord, però quan hi hagi fills escollirà la residència aquell que tingui la pàtria potestat.
El divorci en l’època franquista no va existir. El 1938 es va dictar el primer decret pel que fa a separacions i divorcis. Foren suspeses les tramitacions dels plets de separació i divorci i els tràmits per a obtenir tant un com l’altre per mutu acord iniciats segons la legislació republicana.
Pocs dies després el març del 1938, és derogada la llei de matrimoni civil, retornant a la legislació anterior, és a dir, el matrimoni Canònic, obligatori per a tots aquells que professin la religió católica. Segons l’ordre ministerial del 10 de març de 1941, tot espanyol que estigués batejat, professava obligatòriament i durant tota la seva vida, la religió católica.
Per si això no fos prou, en una llei dictada el setembre de 1939, es van decretar nuls la major part de divorcis que es concediren durant la República. Aquesta mesura també va afectar els casos en què s’havien tornat a casar ambdós conjuges.
Es prescribia com a causa suficient per anul•lar el divorci “ el deseo de cualquiera de los interesados en reconstruir su legítimo hogar, sólo para tranquilizar su conciencia de creyente”.
La nul•litat del matrimoni era una possibilitat per només una petita part privilegiada de la població. Les nul•litats canòniques han esdevingut a la pràctica uns autèntics divorcis encoberts.
Quant a les separacions, un dels majors obstacles que es trobaren les persones fou la necessitat de trobar un “culpable”.
Dins de la legislació canónica l’adulteri és motiu de separació, tant per part de l’home, com a la dona. En la civil, fins el 1958 ho era només quan qui el cometia era la dona.
Fins el 1963 el marit que hagués trobat a la dona en flagant infidelitat i els matés, només era castigat amb un temps de desterrament.
Aquí us passo l’enllaç d’un document que també em va arribar a mi per correu electrònic:
telamamaria.blogspot.com
Si us animeu a mirar algun dia la telenovel•la veureu reflectides moltes de les anteriors idees, i altres que retracten la importancia de mantenir una tipologia de persones, homes i dones i una tipologia concreta de família, emmarcada en una societat concreta. La que potser moltes de les persones que es van manifestar l’altra dia voldrien.
Durant ja fa uns mesos segueixo, quan puc, la telenovel•la de la tarda, “Amar en tiempos revueltos” em sembla que és una de les úniques produccions que veig de TVE.Ja porta tres temporades. La idea i l’argument de la sèrie són de Josep M. Benet i Jornet, Rodolf Sirera i Antonio Onetti.
Però reconec que a vegades m’ha enganxat algun diàleg sucós. Fruit de la repressió de després de la guerra civil i de les circumstàncies que els va tocar viure a moltes persones, sobretot dones, és el que em va fer recordar un petit recull que havia fet, ja fa temps, del que va significar per a les dones el règim dictatorial de Francisco Franco, directament vinculat amb l’església catòlica.
Parlem dels anys 1939 als anys 50, que és el temps en què s’emmarca “el culebrón”, per no tirar més endavant, però veient els discursos de l’esglèsia, la jerarquia de l’església i alguns dels que els envolten, no fa pas massa dies, qualsevol diria que els “tiempos revueltos”, els tenim a girar la cantonada.
“Yo, Francisco Franco Bahamonte, Caudillo de España, consciente de la responsabilidad ante Dios y ante la Historia, en presencia de las Cortes del Reino, promulgo como Principios del Movimiento Nacional, entendido como comunión de los españoles en los ideales que dieron vida a la Cruzada, los siguientes:
1.- España es una Unidad de Destino de lo Universal
2.- La nación española considera como timbre de honor el acercamiento de la Ley de Dios, según la doctrina de la Santa Iglesia Católica.
3.- España aspira a la instauración de la justicia y la paz entre las naciones.
4.- La unidad de los hombres y de las tierras de España es intangible...
....
6.- Las entidades naturales de la vida social, familia, municipio y sindicato son estructuras básicas de la comunidad nacional
.......................................”
Treball
El 1938 el Fuero del Trabajo, dicta: “el Estado libertará a la mujer casada del taller y de la fábrica”. “ La tendencia del nuevo Estado es que la mujer dedique su atención al hogar y se separe de los puestos de trabajo”.
L’art 11 de la llei del Contracte de treball establia que la dona casada per treballar necessitava l’autorització del seu marit. La dona casada podia cobrar el seu jornal si el marit no s’hi oposava.
Sempre hi havia excepcions, entre les dones amb possibilitat de treballar tenien preferència les vídues, orfes o germanes de “caídos al servicio del ejército nacional” o per la seva adhesió al “movimiento”.
L’empresari donava “el dot”, quan deixaves l’empresa per casar-te, es veia doncs de forma grata i joiosa.
Maternitat
Una de la més grans realitzacions socials del règim va ser el Seguro Obligatorio de Enfermedad. Les finalitats segons la llei eren, assistència sanitària en cas de malaltia, assitència sanitària en cas de maternitat, indemnització económica per la pèrdua de retribució per malaltia o per maternitat, indemnització per les despeses funeràries, pràctica de funcions de medecina preventiva.
La indemnització per maternitat era del 60 % del salari per a la dona treballadora. S’establien 8 dies en centres de maternitat després del part i el que calgués en parts “patològics” i un descans obligatori de sis setmanes després del part.
Per altra banda “aquestes avantatges” per promoure la matenitat van anar acompanyades del rebuig i la negació de qualsevol dret pel control de la natalitat. Calia solucionar un problema demogràfic molt important produit després d’una guerra i una repressió altament dura de la postguerra, que va deixar molts homes i dones a la presó, durant anys o els va assassinar, amb una llei que permetia la pena de mort.
Eren castigades amb penes de presó tota propaganda, venda i difusió d’anticonceptius o l’avortament. En un primer moment el 1941 es castiga tota intervenció a la dona prenyada, sense distingir en embaràs intrauterí o extrauterí, no és fins 1944 que no es castiga en cas d’embaràs extrauterí.
Matrimoni i altres
La capacitat civil de la dona, en els primers anys del règim franquista, va ésser molt limitada. Es torna a establir el codi napoleònic de 1888 amb lleis força repressives.
La majoria d’edat civil és de 21 anys per ambdós sexes, però les dones no podran abandonar la llar dels pares sense permís fins els 25 anys si no és per a casar-se o per a fer-se monges. La família i l’autoritat paterna s’havien de mantenir al preu que fós.
Un cop casada, la dona no podrà fer res sense la “llicència marital”, que li serà necessària per a gairabé tots els actes de la seva vida. El marit és el representant legal de la dona, aquesta no pot acceptar herències, obrir un compte corrent, comprar qualsevol cosa ... sense la seva autorització.
Els actes que realitzi sense consentiment del marit, seran nuls, excepte aquells que, segons el Codi Civil, tractin de coses destinades al consum diari de la familia. No caldrà molestar a aquell “ésser superior” per a coses tan pròpies de dones.
La legislació sobre pàtria potestat, va ser un dels més discriminadors i ofensius per a la dona. Ella només la tindrà en cas de quedar-se vídua, en cas d’incapacitat legal del marit (és a dir, declarat boig legalment), en cas d’absència legal, (més d’un any o més de tres sense saber notícies d’ell), o en cas que hagi estat comdemnat a una pena de presó superior a 20 anys.
En cas de mares solteres i que el pare hagi reconegut el fill, la pàtria potestat queda sempre en mans d’aquest encara que dasaparegui i el fill quedi en poder de la mare.
En relació a la filiació el Codi Civil, va sempre en contra de la dona. Cal assenyalar únicament que per afavorir a l’home, es prohibeix tota investigació sobre la paternitat.
En motiu de l’“Any internacional de la dona” el 1975 la mateixa secció femenina defensa un projecte de llei que va reformar una mica la situació de la dona. Així, la dona no perdrà la seva nacionalitat en el moment de casar-se, però continuarà perdent sempre el que les lleis anomenen la seva “regionalitat”. La dona no haurà ja de seguir obligatòriament el marit on vulgui instalar el seu domicili, sinó que aquest s’escollirà de mutu acord, però quan hi hagi fills escollirà la residència aquell que tingui la pàtria potestat.
El divorci en l’època franquista no va existir. El 1938 es va dictar el primer decret pel que fa a separacions i divorcis. Foren suspeses les tramitacions dels plets de separació i divorci i els tràmits per a obtenir tant un com l’altre per mutu acord iniciats segons la legislació republicana.
Pocs dies després el març del 1938, és derogada la llei de matrimoni civil, retornant a la legislació anterior, és a dir, el matrimoni Canònic, obligatori per a tots aquells que professin la religió católica. Segons l’ordre ministerial del 10 de març de 1941, tot espanyol que estigués batejat, professava obligatòriament i durant tota la seva vida, la religió católica.
Per si això no fos prou, en una llei dictada el setembre de 1939, es van decretar nuls la major part de divorcis que es concediren durant la República. Aquesta mesura també va afectar els casos en què s’havien tornat a casar ambdós conjuges.
Es prescribia com a causa suficient per anul•lar el divorci “ el deseo de cualquiera de los interesados en reconstruir su legítimo hogar, sólo para tranquilizar su conciencia de creyente”.
La nul•litat del matrimoni era una possibilitat per només una petita part privilegiada de la població. Les nul•litats canòniques han esdevingut a la pràctica uns autèntics divorcis encoberts.
Quant a les separacions, un dels majors obstacles que es trobaren les persones fou la necessitat de trobar un “culpable”.
Dins de la legislació canónica l’adulteri és motiu de separació, tant per part de l’home, com a la dona. En la civil, fins el 1958 ho era només quan qui el cometia era la dona.
Fins el 1963 el marit que hagués trobat a la dona en flagant infidelitat i els matés, només era castigat amb un temps de desterrament.
Sección Femenina
El que he resumit abans ho recull perfectament el treball fet per la Sección Femenina, on s’incorpora tota ideología, discursos i maneres del que el règim franquista propugnava.Aquí us passo l’enllaç d’un document que també em va arribar a mi per correu electrònic:
telamamaria.blogspot.com
Si us animeu a mirar algun dia la telenovel•la veureu reflectides moltes de les anteriors idees, i altres que retracten la importancia de mantenir una tipologia de persones, homes i dones i una tipologia concreta de família, emmarcada en una societat concreta. La que potser moltes de les persones que es van manifestar l’altra dia voldrien.
Núria Pérez Blanch
dimecres, 31 d’octubre del 2007
Pelayo 36 o la lògica de anthropos
A través de les imatges documentals registrades durant el transcurs d’un any des del segon pis d’un carrer cèntric de Barcelona, i amb el quadern de bitàcola d’un antropòleg com a fil conductor, Pelayo 36 o la lògica de l'anthropos narra el succeir dels dies, les setmanes, els grans i petits esdeveniments de la vida quotidiana de la gran ciutat a la recerca d’una resposta a una pregunta inquietant: per què la gent fa el que fa?
Val la pena veure’ls, escoltar-los i caminar a la vora dels pensaments; observant-los:
Lloc:(Barcelona)
Any: 2004
Autor: Facundo Beraudi
Duració: 21'30''
Produït per: Victoria Nardone y EBA visual & multimedia
Producció Executiva: Victoria Nardone
Guió: Facundo Beraudi y Rafael Metlikovez
Càmera i muntatge: Facundo Beraudi
Texts y locució: Rafael Metlikovez
Idioma: Castellà
Subtítols: Anglès
-----
Val la pena veure’ls, escoltar-los i caminar a la vora dels pensaments; observant-los:
Pelayo 36 o la lògica del anthropos
Primera part
Segona part
Tercera part
Fitxa tècnica:
Lloc:(Barcelona)
Any: 2004
Autor: Facundo Beraudi
Duració: 21'30''
Produït per: Victoria Nardone y EBA visual & multimedia
Producció Executiva: Victoria Nardone
Guió: Facundo Beraudi y Rafael Metlikovez
Càmera i muntatge: Facundo Beraudi
Texts y locució: Rafael Metlikovez
Idioma: Castellà
Subtítols: Anglès
Núria Pérez Blanch
diumenge, 7 d’octubre del 2007
Alcohol social
Vaig llegir un article a El Pais que em va semblar força interessant, pel que tenia de clar, pedagògic i a l’hora d’aterridor, i vaig anar a la recerca d’un treball que tenia guardat en una carpeta, encara no tenia ordinador i treballava amb màquina d’escriure!!! El treball parlava de joves i alcohol, déu ni do la combinació, però el que us presento és el resum d’algunes idees, que el treball malgrat ser de 1994, crec que es fa prou vigent. Una cosa i l’altra em van semblar interessants de compartir-les amb vosaltres, ja em direu el què.
“.... Si et divertissis, si t’ho passessis bé, no tindries necessitat de beure tant. Beus per engrescar-te, per desvetllar l’entusiasme, perquè et sents ensopit, fastiguejat, i quan te’n vas... te la fots- em deia un amic a la UVI....” del llibre d’Armand Matias Guiu, Què en penses després de fer-ho, Quaderns Crema, 1994.
L’alcohol, en les seves diverses formes, està present a la cultura mediterrània com el pa amb tomàquet que mengem, s’ha endinsat tant en les nostres vides que no sabem viure sense ell, encara que només sigui per tenir-lo, per si mai ve algun amic a casa i l’hem de convidar, per quedar bé. Definim què és una “droga” en funció de la seva legalitat. Al llarg de la història, les lleis han autoritzat el consum d’unes drogues i prohibit la d’altres. No s’ha determinat des d’un punt de vista sanitari, de fet des d’aquest punt de vista, es desaconsella el consum de qualsevol droga i les anomenades menys perilloses, no vol dir de cop i volta, bones, ni molt menys.
És fàcil arribar a la conclusió, parlant de l’alcohol, que són els factors econòmics els que determinen la legislació internacional i sura a la superfície que es consideren menys perilloses i es legalitzen aquells productes que són produïts per països desenvolupats, ells són els productors, els venedors i ells se’n beneficien.
Durant els primers mesos del meu petit estudi, la relació jove i alcohol estava en plena candència. Però una notícia deixa de ser-ho quan n’hi ha una altra que la guanya en ressonància política, econòmica o en morbositat. Es llavors quan sembla que els joves ja han deixat de matar-se a les carreteres, de quedar-se amb disminucions irreversibles, conseqüències de quedar-se fins ben tard bebent irrefenablement o ficant-se de tot... Tot mentida.
Els efectes físics, a curt i llarg termini, amb petites o altes dosis d’alcohol, o d’altres drogues, continuen sent les mateixes i les conseqüències socials són iguals de dramàtiques, a dins de la família, separacions, accidents de trànsit, absentismes i accidents laborals, incapacitats... Totes elles amb un cost molt alt, també econòmicament parlant. L’objectiu de qualsevol teràpia anirà dirigida a corregir el procés d’aquestes conseqüències, objectiu lent i a llarg plaç, a través d’un treball globalitzat i interdisciplinar.
Les dificultats del tractament sovint es confronten amb les dificultats d’una prevenció real. La prevenció no deix de ser una paraula abstracta i complicada com el de salut i el d’educació... No podem somniar pensant en un món sense drogues, aquestes estan i estaran, no podem pensar en les legislacions de consums restringits o altres, si com deiem, està present culturalment i quan la Ministra de Salut pretèn fer algun pas se ha de fer enrera per no “enfadar” els empresaris, quan el mateix expresident fa el discurs que fa...
Caldrà ser més realistes i pensar que el millor ajut s’ha de fer treballant per tal que les drogues ocasionen el menor mal “per a la salut” possible. He vist caure de beguts homes al barri on treballo, han arribat a l’hospital sense saber dir ni el seu nom, ni reconèixer-se, joves, amb una història de vida dura, plena de desgràcies. Una companya m’ha parlat d’haver vist literalment, “treure el fetge per la boca”. No volia arribar a aquest extrem, ho sento.
Caldrà ser més realistes i aprofitar les bones estones per promoure estils de vida saludables entre els joves. I els pares, i les mares, quin paper han de complir?, aquests, sovint, i sobretot amb l’alcohol, viuen en la més absoluta ignorància respecte el consum dels seus fills i filles. Com deia la Ministra del moment¬, a part de la publicitat, són els hàbits socials dels adults els que porten a relacionar vida social i alcohol com a inevitables.
Suport per a professors i pares i mares.
http://www.xtec.cat/centres/a8044821/drogues/present.htm
Estudis sobre alcohol i societat.
http://www.alcoholysociedad.org/
Todo sobre las drogas (juliol de 2007)
http://www.elpais.com/articulo/espana/Todo/drogas/elpepuesp/20070715elpepunac_3/Tes
Per riure o per plorar
http://www.youtube.com/watch?v=l-znVQDQo1A
http://www.youtube.com/watch?v=gH6PHFrA6g8
Núria Pérez Blanch
“.... Si et divertissis, si t’ho passessis bé, no tindries necessitat de beure tant. Beus per engrescar-te, per desvetllar l’entusiasme, perquè et sents ensopit, fastiguejat, i quan te’n vas... te la fots- em deia un amic a la UVI....” del llibre d’Armand Matias Guiu, Què en penses després de fer-ho, Quaderns Crema, 1994.
L’alcohol, en les seves diverses formes, està present a la cultura mediterrània com el pa amb tomàquet que mengem, s’ha endinsat tant en les nostres vides que no sabem viure sense ell, encara que només sigui per tenir-lo, per si mai ve algun amic a casa i l’hem de convidar, per quedar bé. Definim què és una “droga” en funció de la seva legalitat. Al llarg de la història, les lleis han autoritzat el consum d’unes drogues i prohibit la d’altres. No s’ha determinat des d’un punt de vista sanitari, de fet des d’aquest punt de vista, es desaconsella el consum de qualsevol droga i les anomenades menys perilloses, no vol dir de cop i volta, bones, ni molt menys.
És fàcil arribar a la conclusió, parlant de l’alcohol, que són els factors econòmics els que determinen la legislació internacional i sura a la superfície que es consideren menys perilloses i es legalitzen aquells productes que són produïts per països desenvolupats, ells són els productors, els venedors i ells se’n beneficien.
Durant els primers mesos del meu petit estudi, la relació jove i alcohol estava en plena candència. Però una notícia deixa de ser-ho quan n’hi ha una altra que la guanya en ressonància política, econòmica o en morbositat. Es llavors quan sembla que els joves ja han deixat de matar-se a les carreteres, de quedar-se amb disminucions irreversibles, conseqüències de quedar-se fins ben tard bebent irrefenablement o ficant-se de tot... Tot mentida.
Els efectes físics, a curt i llarg termini, amb petites o altes dosis d’alcohol, o d’altres drogues, continuen sent les mateixes i les conseqüències socials són iguals de dramàtiques, a dins de la família, separacions, accidents de trànsit, absentismes i accidents laborals, incapacitats... Totes elles amb un cost molt alt, també econòmicament parlant. L’objectiu de qualsevol teràpia anirà dirigida a corregir el procés d’aquestes conseqüències, objectiu lent i a llarg plaç, a través d’un treball globalitzat i interdisciplinar.
Les dificultats del tractament sovint es confronten amb les dificultats d’una prevenció real. La prevenció no deix de ser una paraula abstracta i complicada com el de salut i el d’educació... No podem somniar pensant en un món sense drogues, aquestes estan i estaran, no podem pensar en les legislacions de consums restringits o altres, si com deiem, està present culturalment i quan la Ministra de Salut pretèn fer algun pas se ha de fer enrera per no “enfadar” els empresaris, quan el mateix expresident fa el discurs que fa...
Caldrà ser més realistes i pensar que el millor ajut s’ha de fer treballant per tal que les drogues ocasionen el menor mal “per a la salut” possible. He vist caure de beguts homes al barri on treballo, han arribat a l’hospital sense saber dir ni el seu nom, ni reconèixer-se, joves, amb una història de vida dura, plena de desgràcies. Una companya m’ha parlat d’haver vist literalment, “treure el fetge per la boca”. No volia arribar a aquest extrem, ho sento.
Caldrà ser més realistes i aprofitar les bones estones per promoure estils de vida saludables entre els joves. I els pares, i les mares, quin paper han de complir?, aquests, sovint, i sobretot amb l’alcohol, viuen en la més absoluta ignorància respecte el consum dels seus fills i filles. Com deia la Ministra del moment¬, a part de la publicitat, són els hàbits socials dels adults els que porten a relacionar vida social i alcohol com a inevitables.
Suport per a professors i pares i mares.
http://www.xtec.cat/centres/a8044821/drogues/present.htm
Estudis sobre alcohol i societat.
http://www.alcoholysociedad.org/
Todo sobre las drogas (juliol de 2007)
http://www.elpais.com/articulo/espana/Todo/drogas/elpepuesp/20070715elpepunac_3/Tes
Per riure o per plorar
http://www.youtube.com/watch?v=l-znVQDQo1A
http://www.youtube.com/watch?v=gH6PHFrA6g8
Núria Pérez Blanch
diumenge, 26 d’agost del 2007
Herba d'enamorar
L’estiu, les vacances són temps de lectura. Sovint quan vas de viatge, també en aquests eterns viatges en tren que ens tenen últimament acustumats i acustumades els de RENFE, va bé tenir un llibre entre mans. Jo en tinc dos d’oberts, un sobre el món d’internet, que de mica de mica vaig intentant entrar-hi i l’altra, que me’l van deixar, sobre la vida de tres dones:
HERBA D'ENAMORAR
LA CAMPANA EDICIONS
Ressenya del llibre
Herba d'enamorar ens transmet la importància de la vida privada, intentant retornar a la passió el protagonisme que li correspon: parla de la passió amorosa, però també d'altres passions tan sovint oblidades com la del coneixement, l'amistat, la maternitat o la lectura i també la paraula.
La novel•la pren la vida del filòsof Descartes com a excusa i, a partir de dades històriques reals, s'atreveix a inventar-se les seves passions ocultes segons la perspectiva de tres dones: la reina Cristina de Suècia, la seva amant Hélène Jans, bruixa d'Amsterdam, i Einés Andrade, una noia del nostre segle, desencantada de la vida universitària, que fa una tesi doctoral sobre el filòsof. El que les uneix és la història alternativa, la de la vida quotidiana, la dels seus sabers amagats que es transmeten de generació en generació guardats en baguls al costat de les receptes per curar malalties, les cartes d'amor i els llençols de fil. Teresa Moure ha publicat més d'una dotzena de treballs, en els quals subratlla la responsabilitat ètica de l'investigador i la por del colonialisme i de l'homogeneïtzació cultural amb una decidida vocació antiglobalització.
Hélène Jans i Cristina de Suècia
Diu Moure: 'No volia fer una novel•la històrica, volia fer una novel•la de personatges. I volia explicar la història d'una dona que hagués inventat alguna cosa. No en coneixem gaires d'inventores. Però, a més, que, aquest invent, se l'hagués quedat un amant. Havia de ser una cosa abstracta, i se'm va acudir que podia haver inventat una llengua artificial. Al segle XVII tots els filòsofs inventaven llengües artificials, no per una qüestió nacional, sinó per una qüestió pràctica. A més, el segle XVII és el moment en què es diferencia la ciència de la tradició popular. Fent recerca vaig anar a parar a Descartes i a una sèrie de fets reals i misteriosos que em van fascinar: Descartes havia tingut una filla amb una criada, però no l'havia reconegut perquè era un filòsof catòlic. Aquesta criada, Hélène Jans, era un personatge molt especial, perquè sabia llegir i escriure (un fet molt poc habitual), i es va cartejar amb ell durant cinc anys. Per una altra banda, també és cert que la reina de Suècia, Cristina, va cridar el filòsof a la cort i que pocs mesos després d'arribar a Estocolm Descartes es va morir. També és cert que Cristina va abdicar als vint-i-set anys perquè no volia tenir fills.
En castellà, Hierba mora, de Editorial Lumen. Hierba mora es el nombre de una planta, una mala hierba común que comparte con la literatura el poder de mitigar el dolor y con las mujeres la mala fama, ya que de una y de otras se ha ido diciendo a lo largo de los siglos que son tóxicas y de mala ralea, muy inclinadas a las malas pasiones.
El dualisme antropològic i la comunicació de les substàncies
L'ésser humà és un compost de cos (extensió) i ànima (pensament). Aquest dualisme cos-ànima és problemàtic per determinar com poden interactuar dues substàncies diferents (extensió - pensament): l'extensió no pensa, el pensament no té extensió.
“Ja he negat que jo tingui sentits ni cos. Amb tot, titubejo, ja que, què se'n segueix, d'això?, sóc tan dependent del cos i dels sentits que sense ells no puc ser? Ja estic persuadit del fet que res no hi ha en el món; ni cel ni terra, ni esperit ni cossos, i no estic igualment persuadit del fet que jo tampoc no existeixo? Doncs no: si jo estic persuadit d'alguna cosa, o merament si penso alguna cosa, és perquè jo sóc ."
Meditacions de filosofia primera
En les Passions de l’ànima, Descartes afirma l’existència de tres tipus de processos humans: a) processos merament corporals (com la digestió, per exemple), b) processos en què col•laboren la ment i el cos (com en la sensació) i c) processos estrictament mentals (com el coneixement de les idees clares i distintes). Per explicar la relació entre cos-ment Descartes recorre a la doctrina, estesa en la seva època, dels «esperits animals»: partícules extraordinàriament petites i subtils que passen informació des del cervell als músculs a través de la sang i els nervis. Però el centre de connexió entre la ment i el cos és, segons Descartes, la glàndula pineal, on els «esperits animals» són moguts per la ment. En quant que els dits esperits animals penetren per tot el cos, la ment està totalment unida al cos, i no és «com un pilot al seu navili». D’aquesta manera, la posició cartesiana va ser la d’un dualisme interaccionista, però la seva solució no és satisfactòria ja que es limita a afirmar que en una determinada part del cervell, (la glàndula pineal), s’efectua la interacció entre ment (immaterial) i cos, que només és vàlida per al cos humà. Però limitar-se a dir (d’altra banda, sense prova cap) que hi ha un lloc en què s’efectua la interacció no explica com s’efectua aquesta, ni tampoc explica com quelcom immaterial, que per definició no és espacial, pot interactuar amb la matèria en un «lloc» (espacial) del cervell. No dóna, doncs, explicació al problema.
A Discurs del Mètode, en Descartes descriu les regles del mètode, cal aplicar el mètode en la investigació de la veritat; de la intuïció dels fonaments a la deducció, que articula tot coneixement a aquests fonaments. Procés del mètode:
a) evidència: no acceptar com a veritable res que no es presenti com a evident
b) anàlisis: dividir allò que es presenti en tantes parts que sigui possible per tal de poder analitzar-ho millor
c) síntesi; conduint per ordre els pensaments, començant pels més simples, ascendint poc a poc cap a graus més elevats de dificultat
d) enumeració o inducció, fer per tot enumeracions i revistes tan generals amb el convenciment de no ometre res.
La funció de l’aplicació del mètode és la recerca de la evidència del coneixement. Hem de dubtar de les dades dels sentits, els sentits sovint són enganyosos, d’aquell món d’objectes extern, que creiem veritable i en realitat forma part del món dels somnis i fins que no hem despertat no ens adonem que en realitat no és veritat. No vol dir això que ens enganyin sempre, però això no és pas certesa, en conseqüència en podem dubtar.
El curiós és que llegint aquest llibre estic redescobrint la filosofia de l’època i és bo tenir-ho present per saber d’on venim i perquè estem on estem.
Núria Pérez Blanch
HERBA D'ENAMORAR
LA CAMPANA EDICIONS
Teresa Moure
Ressenya del llibre
Herba d'enamorar ens transmet la importància de la vida privada, intentant retornar a la passió el protagonisme que li correspon: parla de la passió amorosa, però també d'altres passions tan sovint oblidades com la del coneixement, l'amistat, la maternitat o la lectura i també la paraula.
La novel•la pren la vida del filòsof Descartes com a excusa i, a partir de dades històriques reals, s'atreveix a inventar-se les seves passions ocultes segons la perspectiva de tres dones: la reina Cristina de Suècia, la seva amant Hélène Jans, bruixa d'Amsterdam, i Einés Andrade, una noia del nostre segle, desencantada de la vida universitària, que fa una tesi doctoral sobre el filòsof. El que les uneix és la història alternativa, la de la vida quotidiana, la dels seus sabers amagats que es transmeten de generació en generació guardats en baguls al costat de les receptes per curar malalties, les cartes d'amor i els llençols de fil. Teresa Moure ha publicat més d'una dotzena de treballs, en els quals subratlla la responsabilitat ètica de l'investigador i la por del colonialisme i de l'homogeneïtzació cultural amb una decidida vocació antiglobalització.
Hélène Jans i Cristina de Suècia
Diu Moure: 'No volia fer una novel•la històrica, volia fer una novel•la de personatges. I volia explicar la història d'una dona que hagués inventat alguna cosa. No en coneixem gaires d'inventores. Però, a més, que, aquest invent, se l'hagués quedat un amant. Havia de ser una cosa abstracta, i se'm va acudir que podia haver inventat una llengua artificial. Al segle XVII tots els filòsofs inventaven llengües artificials, no per una qüestió nacional, sinó per una qüestió pràctica. A més, el segle XVII és el moment en què es diferencia la ciència de la tradició popular. Fent recerca vaig anar a parar a Descartes i a una sèrie de fets reals i misteriosos que em van fascinar: Descartes havia tingut una filla amb una criada, però no l'havia reconegut perquè era un filòsof catòlic. Aquesta criada, Hélène Jans, era un personatge molt especial, perquè sabia llegir i escriure (un fet molt poc habitual), i es va cartejar amb ell durant cinc anys. Per una altra banda, també és cert que la reina de Suècia, Cristina, va cridar el filòsof a la cort i que pocs mesos després d'arribar a Estocolm Descartes es va morir. També és cert que Cristina va abdicar als vint-i-set anys perquè no volia tenir fills.
En castellà, Hierba mora, de Editorial Lumen. Hierba mora es el nombre de una planta, una mala hierba común que comparte con la literatura el poder de mitigar el dolor y con las mujeres la mala fama, ya que de una y de otras se ha ido diciendo a lo largo de los siglos que son tóxicas y de mala ralea, muy inclinadas a las malas pasiones.
El dualisme antropològic i la comunicació de les substàncies
L'ésser humà és un compost de cos (extensió) i ànima (pensament). Aquest dualisme cos-ànima és problemàtic per determinar com poden interactuar dues substàncies diferents (extensió - pensament): l'extensió no pensa, el pensament no té extensió.
“Ja he negat que jo tingui sentits ni cos. Amb tot, titubejo, ja que, què se'n segueix, d'això?, sóc tan dependent del cos i dels sentits que sense ells no puc ser? Ja estic persuadit del fet que res no hi ha en el món; ni cel ni terra, ni esperit ni cossos, i no estic igualment persuadit del fet que jo tampoc no existeixo? Doncs no: si jo estic persuadit d'alguna cosa, o merament si penso alguna cosa, és perquè jo sóc ."
Meditacions de filosofia primera
En les Passions de l’ànima, Descartes afirma l’existència de tres tipus de processos humans: a) processos merament corporals (com la digestió, per exemple), b) processos en què col•laboren la ment i el cos (com en la sensació) i c) processos estrictament mentals (com el coneixement de les idees clares i distintes). Per explicar la relació entre cos-ment Descartes recorre a la doctrina, estesa en la seva època, dels «esperits animals»: partícules extraordinàriament petites i subtils que passen informació des del cervell als músculs a través de la sang i els nervis. Però el centre de connexió entre la ment i el cos és, segons Descartes, la glàndula pineal, on els «esperits animals» són moguts per la ment. En quant que els dits esperits animals penetren per tot el cos, la ment està totalment unida al cos, i no és «com un pilot al seu navili». D’aquesta manera, la posició cartesiana va ser la d’un dualisme interaccionista, però la seva solució no és satisfactòria ja que es limita a afirmar que en una determinada part del cervell, (la glàndula pineal), s’efectua la interacció entre ment (immaterial) i cos, que només és vàlida per al cos humà. Però limitar-se a dir (d’altra banda, sense prova cap) que hi ha un lloc en què s’efectua la interacció no explica com s’efectua aquesta, ni tampoc explica com quelcom immaterial, que per definició no és espacial, pot interactuar amb la matèria en un «lloc» (espacial) del cervell. No dóna, doncs, explicació al problema.
A Discurs del Mètode, en Descartes descriu les regles del mètode, cal aplicar el mètode en la investigació de la veritat; de la intuïció dels fonaments a la deducció, que articula tot coneixement a aquests fonaments. Procés del mètode:
a) evidència: no acceptar com a veritable res que no es presenti com a evident
b) anàlisis: dividir allò que es presenti en tantes parts que sigui possible per tal de poder analitzar-ho millor
c) síntesi; conduint per ordre els pensaments, començant pels més simples, ascendint poc a poc cap a graus més elevats de dificultat
d) enumeració o inducció, fer per tot enumeracions i revistes tan generals amb el convenciment de no ometre res.
La funció de l’aplicació del mètode és la recerca de la evidència del coneixement. Hem de dubtar de les dades dels sentits, els sentits sovint són enganyosos, d’aquell món d’objectes extern, que creiem veritable i en realitat forma part del món dels somnis i fins que no hem despertat no ens adonem que en realitat no és veritat. No vol dir això que ens enganyin sempre, però això no és pas certesa, en conseqüència en podem dubtar.
El curiós és que llegint aquest llibre estic redescobrint la filosofia de l’època i és bo tenir-ho present per saber d’on venim i perquè estem on estem.
Núria Pérez Blanch
dijous, 19 de juliol del 2007
Catalunya amb el Sàhara
Un grup de nens/es sahrauís de vacances a Catalunya visiten el Parlament
Vint-i-set nens i nenes sahrauís, que passen unes setmanes de vacances convivint amb famílies catalanes, han ocupat aquest migdia els escons del Saló de Sessions, on els ha rebut el president del Parlament, Ernest Benach.
A més de Benach, en l'acte han intervingut el delegat del Front Polisario a Catalunya, Emboirik Ahmed, i una nena sahrauí en representació de tot el grup. També hi han assistit els diputats de l'Intergrup per la Pau i la Llibertat al Sàhara Meritxell Ruiz (CiU), Anna Simó (ERC), Rafael López (PPC) i José Domingo (Grup Mixt), i els diputats Rocío Martínez-Sampere (PSC-CpC) i Lluís Postigo (ICV-EUiA).
Durant el discurs de benvinguda, el president ha explicat als nens un conte sahrauí que narra la història de dos germans que es retroben després de molts anys sense saber res l'un de l'altre i que es reconeixen "gràcies a la memòria, al record del passat i a l'amor que tots dos sentien per la seva terra perduda". Benach l'ha fet servir d'exemple per demanar als infants que malgrat totes les dificultats mantinguin intacte l'amor per la seva cultura, "que és en definitiva l'amor pel vostre poble".
També ha destacat la importància de conèixer altres realitats, i per això ha animat els nens a aprendre "descobrint coses noves i passant-ho bé".
El delegat del Front Polisario ha explicat que els nens que avui han visitat la cambra són només una representació dels més de set-cents infants refugiats del Sàhara Occidental que passen les vacances a Catalunya i Andorra. Així mateix, ha agraït "l'acollida de les famílies catalanes" davant la "injustícia que suposa que aquests nens visquin normalment en un desert inhòspit", i ha fet una crida a la comunitat internacional "perquè resolgui aquesta situació".
Finalment, la nena Embarkaalina Zein, ha agraït l'acollida de les famílies catalanes, algunes de les quals han seguit l'acte des de la zona de públic de l'hemicicle.
Ernest Benach ha posat al final de l'acte un pin de la institució a aquesta nena, el mateix que han rebut els altres nens que han visitat avui el Parlament.
"Ernest Benach, Presidente del Parlament de Catalunya, recibe a un grupo de los niños Saharuis, que estan pasando el verano en Catalunya.
Durante la ceremonia, tomo la palabra el Delegado del Frente Polisario en Catalunya, para agradecer a los catalanes y sus instituciones el apoyo y la solidaridad que realizan en favor del pueblo Saharaui. Y recordó que detras de la situación de estos niños subyace la injusticia que se ha cometido con el pueblo Saharaui y la violación de la legalidad internaciónal."
Núria Pérez Blanch
Vint-i-set nens i nenes sahrauís, que passen unes setmanes de vacances convivint amb famílies catalanes, han ocupat aquest migdia els escons del Saló de Sessions, on els ha rebut el president del Parlament, Ernest Benach.
A més de Benach, en l'acte han intervingut el delegat del Front Polisario a Catalunya, Emboirik Ahmed, i una nena sahrauí en representació de tot el grup. També hi han assistit els diputats de l'Intergrup per la Pau i la Llibertat al Sàhara Meritxell Ruiz (CiU), Anna Simó (ERC), Rafael López (PPC) i José Domingo (Grup Mixt), i els diputats Rocío Martínez-Sampere (PSC-CpC) i Lluís Postigo (ICV-EUiA).
Durant el discurs de benvinguda, el president ha explicat als nens un conte sahrauí que narra la història de dos germans que es retroben després de molts anys sense saber res l'un de l'altre i que es reconeixen "gràcies a la memòria, al record del passat i a l'amor que tots dos sentien per la seva terra perduda". Benach l'ha fet servir d'exemple per demanar als infants que malgrat totes les dificultats mantinguin intacte l'amor per la seva cultura, "que és en definitiva l'amor pel vostre poble".
També ha destacat la importància de conèixer altres realitats, i per això ha animat els nens a aprendre "descobrint coses noves i passant-ho bé".
El delegat del Front Polisario ha explicat que els nens que avui han visitat la cambra són només una representació dels més de set-cents infants refugiats del Sàhara Occidental que passen les vacances a Catalunya i Andorra. Així mateix, ha agraït "l'acollida de les famílies catalanes" davant la "injustícia que suposa que aquests nens visquin normalment en un desert inhòspit", i ha fet una crida a la comunitat internacional "perquè resolgui aquesta situació".
Finalment, la nena Embarkaalina Zein, ha agraït l'acollida de les famílies catalanes, algunes de les quals han seguit l'acte des de la zona de públic de l'hemicicle.
Ernest Benach ha posat al final de l'acte un pin de la institució a aquesta nena, el mateix que han rebut els altres nens que han visitat avui el Parlament.
"Ernest Benach, Presidente del Parlament de Catalunya, recibe a un grupo de los niños Saharuis, que estan pasando el verano en Catalunya.
Durante la ceremonia, tomo la palabra el Delegado del Frente Polisario en Catalunya, para agradecer a los catalanes y sus instituciones el apoyo y la solidaridad que realizan en favor del pueblo Saharaui. Y recordó que detras de la situación de estos niños subyace la injusticia que se ha cometido con el pueblo Saharaui y la violación de la legalidad internaciónal."
Núria Pérez Blanch
diumenge, 24 de juny del 2007
VIGILAR I CASTIGAR: Naixement de la presó
Michel Foucault
(1975)
L’obra de Foucault es divideix en tres grans parts: suplici, càstig i disciplina. Per últim parla de les presons.
A l’Edat Mitja qualsevol pena anava lligada al SUPLICI, que implicava sofriment. Estava lligat a un conjunt de regles molt marcades: intensitat de dolor, temps de foguera, número de fuetades. Anava tot acompanyat d’un ritual, d’un exercici de poder, de ressonància i comprovació per a tothom. L’acusat era torturat per obtenir la seva confessió, que després havia de repetir davant de la Judicatura (Inquisició) per tal que fos legitimada. Posteriorment el condemnat es fa pregoner de la seva pròpia condemna (amb un cartell penjat a l’esquena). També hi ha un cerimonial militar: ha d’impedir qualsevol evasió o acte de violència dels condemanats o que el públic pugui fer un acte de simpatia cap a ells/es. El verdug és qui aplica la llei i desplega la força. El sobirà, el Rei és el que té la capacitat política aplicant la llei, assistint a la condemna o sospenent-la. El principal personatge de la cerimònia és el poble, que ha de saber i veure com es fan els suplicis.
Amb les reformes del segle XVIII la “festa punitiva” desapareix. L’espectacle es veu com a una vergonya de la societat i els tècnics (metges, educadors, capellans) substitueixen als verdugs. Es veu la necessitat d’un càstig, sense suplici. Es pretèn actuar sobre l’ànima i els pensaments. S’introdueixen conceptes com diagnòstic i pronòstic, es fa impossible que una persona pugui declarar-se boja i culpable alhora. No es vol crear un nou dret de castigar, sinó una nova economia del poder de castigar. Es passa al que es podria dir un paradigma tecnòcrata de l’art de castigar: lleis, sentències homogenies, màxims efectes amb els mínims costos.
El cos dels condemats es veuen com un bé públic i apareix la DISCIPLINA, es veu la relació entre la docilitat del cos i la utilitat. La disciplina implica: les infracions més lleus seran penades, es busca una manera específica de castigar, la funció ha de ser correctiva, cal reduir desviacions, sancionar, valorar bé i mal, la distribució per graus comporta pujar (recompensa) o baixar (castigar).
El segle XIX, Betham explica la seva idea de panòptic –l’ull que tot ho veu—al món penitenciari. El panopticon de Bentham, que va inspirar la reforma de l’espai penitenciari, és un edifici concebut de manera que tota la part interior es vegi des d’un sol punt, a fi i efecte que un sol subjecte pugui vigilar tothom. "En la periferia, una construcción en forma de anillo; en el centro, una torre, ésta, con anchas ventanas que se abren en la cara interior del anillo. La construcción periférica está dividida en celdas, cada una de las cuales atraviesa toda la anchura de la construcción. Tienen dos ventanas, una que da al interior, correspondiente a las ventanas de torre, y la otra, que da al exterior, permite que la luz atraviese la celda de una parte a otra. Basta entonces situar un vigilante en la torre central y encerrar en cada celda a un loco, un enfermo, un condenado, un obrero o un escolar" (Vigilar y castigar. Siglo XXI). Els murs de les cel•les impedeix compartir res amb els companys; si hi ha malalts s’evita el contagi, si són bojos, no hi ha violència, si són presos no hi ha perill de complot. El principi del tancament en un calaboç es conserva, el de foscor és subsistuït pel de llum i visibilitat. Es una visibilitat trampa, ha de saber que és vigilat, però no ha de saber en quin moment se l’observa.
Es panòptic es una estructura polivalent que pot servir per a diferents camps o àmbits d’intervenció. És un lloc de vigilància i coacció i alhora d’observació de l’individu i el seu comportament, d’experimentació de tècniques pedagògiques i medico-científiques.
La institució PRESÓ sorgeix abans que la llei la definís com a pena per excel•lència, es basa en tres aspectes básics:
• Privació de llibertat que comportava un aïllament i una soledat que permetia reflexionar al condemnat
• L’econòmic-laboral, és un dels pilars fonamentals, els presos alternaven el treball amb els menjars i la meditació
• Transformació de l’individu, en tots els aspectes (educatius, actituds en el treball, qüotidianitat...) i de forma ininterrumpuda i mitjançant la coacció d’una educació total.
Es classifica la pena tenint en compte l’acte comès i les circunstàncies que el van envoltar. El perdó s’obté quan s’ha acmplert el temps de pena, tenint en compte com s’ha desenvolupat aquesta.
Fonts: Google book search. Vigilar i castigar (320 pàgines)
Interessant els últims estudis del Departament de Justícia, formació, recerca i documentació:
gencat.net/justicia
Núria Pérez Blanch
(1975)
L’obra de Foucault es divideix en tres grans parts: suplici, càstig i disciplina. Per últim parla de les presons.
A l’Edat Mitja qualsevol pena anava lligada al SUPLICI, que implicava sofriment. Estava lligat a un conjunt de regles molt marcades: intensitat de dolor, temps de foguera, número de fuetades. Anava tot acompanyat d’un ritual, d’un exercici de poder, de ressonància i comprovació per a tothom. L’acusat era torturat per obtenir la seva confessió, que després havia de repetir davant de la Judicatura (Inquisició) per tal que fos legitimada. Posteriorment el condemnat es fa pregoner de la seva pròpia condemna (amb un cartell penjat a l’esquena). També hi ha un cerimonial militar: ha d’impedir qualsevol evasió o acte de violència dels condemanats o que el públic pugui fer un acte de simpatia cap a ells/es. El verdug és qui aplica la llei i desplega la força. El sobirà, el Rei és el que té la capacitat política aplicant la llei, assistint a la condemna o sospenent-la. El principal personatge de la cerimònia és el poble, que ha de saber i veure com es fan els suplicis.
Amb les reformes del segle XVIII la “festa punitiva” desapareix. L’espectacle es veu com a una vergonya de la societat i els tècnics (metges, educadors, capellans) substitueixen als verdugs. Es veu la necessitat d’un càstig, sense suplici. Es pretèn actuar sobre l’ànima i els pensaments. S’introdueixen conceptes com diagnòstic i pronòstic, es fa impossible que una persona pugui declarar-se boja i culpable alhora. No es vol crear un nou dret de castigar, sinó una nova economia del poder de castigar. Es passa al que es podria dir un paradigma tecnòcrata de l’art de castigar: lleis, sentències homogenies, màxims efectes amb els mínims costos.
El cos dels condemats es veuen com un bé públic i apareix la DISCIPLINA, es veu la relació entre la docilitat del cos i la utilitat. La disciplina implica: les infracions més lleus seran penades, es busca una manera específica de castigar, la funció ha de ser correctiva, cal reduir desviacions, sancionar, valorar bé i mal, la distribució per graus comporta pujar (recompensa) o baixar (castigar).
El segle XIX, Betham explica la seva idea de panòptic –l’ull que tot ho veu—al món penitenciari. El panopticon de Bentham, que va inspirar la reforma de l’espai penitenciari, és un edifici concebut de manera que tota la part interior es vegi des d’un sol punt, a fi i efecte que un sol subjecte pugui vigilar tothom. "En la periferia, una construcción en forma de anillo; en el centro, una torre, ésta, con anchas ventanas que se abren en la cara interior del anillo. La construcción periférica está dividida en celdas, cada una de las cuales atraviesa toda la anchura de la construcción. Tienen dos ventanas, una que da al interior, correspondiente a las ventanas de torre, y la otra, que da al exterior, permite que la luz atraviese la celda de una parte a otra. Basta entonces situar un vigilante en la torre central y encerrar en cada celda a un loco, un enfermo, un condenado, un obrero o un escolar" (Vigilar y castigar. Siglo XXI). Els murs de les cel•les impedeix compartir res amb els companys; si hi ha malalts s’evita el contagi, si són bojos, no hi ha violència, si són presos no hi ha perill de complot. El principi del tancament en un calaboç es conserva, el de foscor és subsistuït pel de llum i visibilitat. Es una visibilitat trampa, ha de saber que és vigilat, però no ha de saber en quin moment se l’observa.
Es panòptic es una estructura polivalent que pot servir per a diferents camps o àmbits d’intervenció. És un lloc de vigilància i coacció i alhora d’observació de l’individu i el seu comportament, d’experimentació de tècniques pedagògiques i medico-científiques.
La institució PRESÓ sorgeix abans que la llei la definís com a pena per excel•lència, es basa en tres aspectes básics:
• Privació de llibertat que comportava un aïllament i una soledat que permetia reflexionar al condemnat
• L’econòmic-laboral, és un dels pilars fonamentals, els presos alternaven el treball amb els menjars i la meditació
• Transformació de l’individu, en tots els aspectes (educatius, actituds en el treball, qüotidianitat...) i de forma ininterrumpuda i mitjançant la coacció d’una educació total.
Es classifica la pena tenint en compte l’acte comès i les circunstàncies que el van envoltar. El perdó s’obté quan s’ha acmplert el temps de pena, tenint en compte com s’ha desenvolupat aquesta.
Fonts: Google book search. Vigilar i castigar (320 pàgines)
Interessant els últims estudis del Departament de Justícia, formació, recerca i documentació:
gencat.net/justicia
Núria Pérez Blanch
diumenge, 17 de juny del 2007
FRONTERES http://www.cccb.org/ca/
VAL LA PENA SEMPRE TENIR-HO PRESENT. MALGRAT LA GLOBALITZACIÓ, LES FRONTERES CADA COP ES FAN MÉS REALS, MÉS DOLOROSES
Núria Pérez Blanch
Extret de la web del CCCB (Centre de Cultura Contemporanea de Barcelona)
"La mirada a les fronteres que proposem en aquesta exposició és una exploració de territoris límit que, en certa manera, expressen les contradiccions d’un món que es mou entre la hipercomunicació i les fractures profundes. A mesura que ens unim, el món esdevé més laberíntic."
CCCB presenta l’exposició Fronteres, una reflexió sobre el concepte de frontera i les seves tipologies i una panoràmica sobre diverses fronteres geopolítiques d’avui (els límits d’Europa, EEUU-Mèxic, Israel-Palestina, Corea del Nord-Corea del Sud, Caixmir, Miami-l’Havana, el cas de Melilla...).
L’exposició ha estat concebuda com un viatge a través de mons diferents, en un gest que alia història i geopolítica, la mirada de fotògrafs i testimonis, sons i mapes, reflexions generals i estudis de camp.
Fronteres, comissariada pels geògrafs francesos Michel Foucher i Henri Dorion, és una coproducció del CCCB i el Musée des Confluences de Lyon (Département du Rhône), on es va presentar del 3 d’octubre de 2006 al 4 de febrer de 2007. Al CCCB es podrà veure del 4 de maig al 30 de setembre de 2007.
Al llarg del recorregut el visitant es trobarà amb les fotografies de Patrick Bard, Olivier Coret, Marie Dorigny, Olivier Jobard, Nicolas Righetti, Frédéric Sauterau, Eric Roux-Fontaine i Michel Séméniako i les reflexions de Roger Bartra, Zygmunt Bauman, Georges Corm, Manuel Cruz, Francisco Fernández Buey, Michel Foucher, David S. Landes, Tzvetan Todorov i Eyal Weizman. Cal mencionar també la participació dels creadors Frederic Amat, Enric Massip, Ángel Morúa i Josep Niebla.
APARTATS DE L'EXPOSICIÓ
L'exposició arrenca amb un mural de Josep Niebla: Patera núm. 1
1 - ELS CONFINS D'EUROPA
Les fronteres d'Europa i la qüestió dels seus límits: del mar Egeu al mar de Barents. Projecció de les fotografies de Frédéric Sautereau que, juntament amb el periodista Guy-Pierre Chomette, van realitzar un viatge entre el juny de l'any 2000 i l'agost de 2003 durant el qual van resseguir les fronteres orientals europees.
Les fronteres d'Europa i la qüestió dels seus límits: del mar Egeu al mar de Barents. Projecció de les fotografies de Frédéric Sautereau que, juntament amb el periodista Guy-Pierre Chomette, van realitzar un viatge entre el juny de l'any 2000 i l'agost de 2003 durant el qual van resseguir les fronteres orientals europees.
2 - ITINERARIS CLANDESTINS
Els reptes de les migracions en el món (el cas europeu): imatges del recorregut de Kingsley pel Camerun, Níger, Nigèria, la travessia del Sàhara, Algèria, el Marroc, el Sàhara occidental i la travessia de l'Atlàntic.
Els reptes de les migracions en el món (el cas europeu): imatges del recorregut de Kingsley pel Camerun, Níger, Nigèria, la travessia del Sàhara, Algèria, el Marroc, el Sàhara occidental i la travessia de l'Atlàntic.Fotografies d'Olivier Jobard amb veu en off de Kingsley
3 - L'ÚLTIM PARADÍS
Les fronteres que romanen tancades: Corea del Nord és un dels últims exemples de món aïllat, hermèticament tancat per fronteres militaritzades i gairebé infranquejables pels seus habitants, on el règim manté una autarquia d'una altra època, reservant a una minoria els beneficis dels contactes exteriors.
Les fronteres que romanen tancades: Corea del Nord és un dels últims exemples de món aïllat, hermèticament tancat per fronteres militaritzades i gairebé infranquejables pels seus habitants, on el règim manté una autarquia d'una altra època, reservant a una minoria els beneficis dels contactes exteriors.Projecció de fotografies de Nicolas Righetti
4 - CAIXMIR
Els contenciosos territorials - el paradís oblidat. El conflicte del Caixmir és, sens dubte, un dels contenciosos territorials més antics. Confronta, des de la partició de les Índies, el 1947, el Pakistan, l'Índia i els moviments de la guerrilla caixmir independentistes o separatistes.
Els contenciosos territorials - el paradís oblidat. El conflicte del Caixmir és, sens dubte, un dels contenciosos territorials més antics. Confronta, des de la partició de les Índies, el 1947, el Pakistan, l'Índia i els moviments de la guerrilla caixmir independentistes o separatistes.Fotografies de Marie Dorigny
5 - UNA FRONTERA EN FORMACIÓ: ISRAEL I PALESTINA
Es tracta d'un cas únic al món de formació física, davant dels nostres ulls, d'una tanca de ciment, reforçada per punts de pas amb equips sofisticats, preludi d'una frontera entre un Estat i una entitat amb vocació d'Estat.
Es tracta d'un cas únic al món de formació física, davant dels nostres ulls, d'una tanca de ciment, reforçada per punts de pas amb equips sofisticats, preludi d'una frontera entre un Estat i una entitat amb vocació d'Estat.Fotografies d'Olivier Coret amb el so ambiental dels voltants del mur
6 - EL NORD. LA FRONTERA ESTATS UNITS - MÈXIC
Els reptes econòmics de les fronteres resultat de la globalització. Els mexicans sense feina aspiren a una vida millor a l'altre cantó de la frontera i les empreses americanes aprofiten la mà d'obra barata a ambdues bandes de la línia. Però som en una època en què la diferència entre societats veïnes engendra moviments migratoris, que alguns pensen que són massa grans. I és en aquest moment quan la frontera esdevé un mur.
Els reptes econòmics de les fronteres resultat de la globalització. Els mexicans sense feina aspiren a una vida millor a l'altre cantó de la frontera i les empreses americanes aprofiten la mà d'obra barata a ambdues bandes de la línia. Però som en una època en què la diferència entre societats veïnes engendra moviments migratoris, que alguns pensen que són massa grans. I és en aquest moment quan la frontera esdevé un mur.Fotografies de Patrick Bard i projecció d'un film del mateix autor
7 - CRÒNIQUES REALS D'UN PAÍS IMAGINARI
El món dels pobles sense territoris compactes: els gitanos dispersos per Europa.
El món dels pobles sense territoris compactes: els gitanos dispersos per Europa.Fotografies d'Éric Roux-Fontaine.
8 - EXILI
Les fronteres permeables i endurides: l'exili dels refugiats.
Les fronteres permeables i endurides: l'exili dels refugiats.Fotografies de Michel Séméniako
9 - OCEANMALECONDRIVE
Instal·lació concebuda per Enric Massip i Ángel Morúa, que contraposa les façanes marítimes del Malecón de l'Havana i la de l'Ocean Drive de Miami Beach tot formant un "carrer frontera".
Instal·lació concebuda per Enric Massip i Ángel Morúa, que contraposa les façanes marítimes del Malecón de l'Havana i la de l'Ocean Drive de Miami Beach tot formant un "carrer frontera".
10 - MELILLA
La tanca de Melilla: tres fileres de filat disposades successivament. La més alta de set metres d'alçada. A una banda, l'exèrcit marroquí controla el perímetre, a l'altra el mar de tots els desigs. Més enllà de la tanca, als afores de les ciutats del Marroc i Algèria, s'amaguen en camps improvisats els qui un dia van iniciar el viatge a la recerca d'una vida digna.
La tanca de Melilla: tres fileres de filat disposades successivament. La més alta de set metres d'alçada. A una banda, l'exèrcit marroquí controla el perímetre, a l'altra el mar de tots els desigs. Més enllà de la tanca, als afores de les ciutats del Marroc i Algèria, s'amaguen en camps improvisats els qui un dia van iniciar el viatge a la recerca d'una vida digna.
11 - Instal·lació audiovisual amb obra original i direcció artística de Frederic Amat
Realitzada a partir de les conferències presentades al cicle Fronteres, que va tenir lloc al CCCB entre el 12 de gener i el 29 de març del 2004, en l'àmbit del VII Debat de Barcelona i en el qual van prendre part els següents ponents: Roger Bartra, Zygmunt Bauman, Georges Corm, Manuel Cruz, Francisco Fernández Buey, Michel Foucher, David S. Landes, Tzvetan Todorov i Eyal Weizman.
Realitzada a partir de les conferències presentades al cicle Fronteres, que va tenir lloc al CCCB entre el 12 de gener i el 29 de març del 2004, en l'àmbit del VII Debat de Barcelona i en el qual van prendre part els següents ponents: Roger Bartra, Zygmunt Bauman, Georges Corm, Manuel Cruz, Francisco Fernández Buey, Michel Foucher, David S. Landes, Tzvetan Todorov i Eyal Weizman.
Núria Pérez Blanch
Extret de la web del CCCB (Centre de Cultura Contemporanea de Barcelona)
"La mirada a les fronteres que proposem en aquesta exposició és una exploració de territoris límit que, en certa manera, expressen les contradiccions d’un món que es mou entre la hipercomunicació i les fractures profundes. A mesura que ens unim, el món esdevé més laberíntic."
CCCB presenta l’exposició Fronteres, una reflexió sobre el concepte de frontera i les seves tipologies i una panoràmica sobre diverses fronteres geopolítiques d’avui (els límits d’Europa, EEUU-Mèxic, Israel-Palestina, Corea del Nord-Corea del Sud, Caixmir, Miami-l’Havana, el cas de Melilla...).
L’exposició ha estat concebuda com un viatge a través de mons diferents, en un gest que alia història i geopolítica, la mirada de fotògrafs i testimonis, sons i mapes, reflexions generals i estudis de camp.
Fronteres, comissariada pels geògrafs francesos Michel Foucher i Henri Dorion, és una coproducció del CCCB i el Musée des Confluences de Lyon (Département du Rhône), on es va presentar del 3 d’octubre de 2006 al 4 de febrer de 2007. Al CCCB es podrà veure del 4 de maig al 30 de setembre de 2007.
Obres destacades
Al llarg del recorregut el visitant es trobarà amb les fotografies de Patrick Bard, Olivier Coret, Marie Dorigny, Olivier Jobard, Nicolas Righetti, Frédéric Sauterau, Eric Roux-Fontaine i Michel Séméniako i les reflexions de Roger Bartra, Zygmunt Bauman, Georges Corm, Manuel Cruz, Francisco Fernández Buey, Michel Foucher, David S. Landes, Tzvetan Todorov i Eyal Weizman. Cal mencionar també la participació dels creadors Frederic Amat, Enric Massip, Ángel Morúa i Josep Niebla.
APARTATS DE L'EXPOSICIÓ
L'exposició arrenca amb un mural de Josep Niebla: Patera núm. 1
1 - ELS CONFINS D'EUROPA
Les fronteres d'Europa i la qüestió dels seus límits: del mar Egeu al mar de Barents. Projecció de les fotografies de Frédéric Sautereau que, juntament amb el periodista Guy-Pierre Chomette, van realitzar un viatge entre el juny de l'any 2000 i l'agost de 2003 durant el qual van resseguir les fronteres orientals europees.
Les fronteres d'Europa i la qüestió dels seus límits: del mar Egeu al mar de Barents. Projecció de les fotografies de Frédéric Sautereau que, juntament amb el periodista Guy-Pierre Chomette, van realitzar un viatge entre el juny de l'any 2000 i l'agost de 2003 durant el qual van resseguir les fronteres orientals europees.
2 - ITINERARIS CLANDESTINS
Els reptes de les migracions en el món (el cas europeu): imatges del recorregut de Kingsley pel Camerun, Níger, Nigèria, la travessia del Sàhara, Algèria, el Marroc, el Sàhara occidental i la travessia de l'Atlàntic.
Els reptes de les migracions en el món (el cas europeu): imatges del recorregut de Kingsley pel Camerun, Níger, Nigèria, la travessia del Sàhara, Algèria, el Marroc, el Sàhara occidental i la travessia de l'Atlàntic.Fotografies d'Olivier Jobard amb veu en off de Kingsley
3 - L'ÚLTIM PARADÍS
Les fronteres que romanen tancades: Corea del Nord és un dels últims exemples de món aïllat, hermèticament tancat per fronteres militaritzades i gairebé infranquejables pels seus habitants, on el règim manté una autarquia d'una altra època, reservant a una minoria els beneficis dels contactes exteriors.
Les fronteres que romanen tancades: Corea del Nord és un dels últims exemples de món aïllat, hermèticament tancat per fronteres militaritzades i gairebé infranquejables pels seus habitants, on el règim manté una autarquia d'una altra època, reservant a una minoria els beneficis dels contactes exteriors.Projecció de fotografies de Nicolas Righetti
4 - CAIXMIR
Els contenciosos territorials - el paradís oblidat. El conflicte del Caixmir és, sens dubte, un dels contenciosos territorials més antics. Confronta, des de la partició de les Índies, el 1947, el Pakistan, l'Índia i els moviments de la guerrilla caixmir independentistes o separatistes.
Els contenciosos territorials - el paradís oblidat. El conflicte del Caixmir és, sens dubte, un dels contenciosos territorials més antics. Confronta, des de la partició de les Índies, el 1947, el Pakistan, l'Índia i els moviments de la guerrilla caixmir independentistes o separatistes.Fotografies de Marie Dorigny
5 - UNA FRONTERA EN FORMACIÓ: ISRAEL I PALESTINA
Es tracta d'un cas únic al món de formació física, davant dels nostres ulls, d'una tanca de ciment, reforçada per punts de pas amb equips sofisticats, preludi d'una frontera entre un Estat i una entitat amb vocació d'Estat.
Es tracta d'un cas únic al món de formació física, davant dels nostres ulls, d'una tanca de ciment, reforçada per punts de pas amb equips sofisticats, preludi d'una frontera entre un Estat i una entitat amb vocació d'Estat.Fotografies d'Olivier Coret amb el so ambiental dels voltants del mur
6 - EL NORD. LA FRONTERA ESTATS UNITS - MÈXIC
Els reptes econòmics de les fronteres resultat de la globalització. Els mexicans sense feina aspiren a una vida millor a l'altre cantó de la frontera i les empreses americanes aprofiten la mà d'obra barata a ambdues bandes de la línia. Però som en una època en què la diferència entre societats veïnes engendra moviments migratoris, que alguns pensen que són massa grans. I és en aquest moment quan la frontera esdevé un mur.
Els reptes econòmics de les fronteres resultat de la globalització. Els mexicans sense feina aspiren a una vida millor a l'altre cantó de la frontera i les empreses americanes aprofiten la mà d'obra barata a ambdues bandes de la línia. Però som en una època en què la diferència entre societats veïnes engendra moviments migratoris, que alguns pensen que són massa grans. I és en aquest moment quan la frontera esdevé un mur.Fotografies de Patrick Bard i projecció d'un film del mateix autor
7 - CRÒNIQUES REALS D'UN PAÍS IMAGINARI
El món dels pobles sense territoris compactes: els gitanos dispersos per Europa.
El món dels pobles sense territoris compactes: els gitanos dispersos per Europa.Fotografies d'Éric Roux-Fontaine.
8 - EXILI
Les fronteres permeables i endurides: l'exili dels refugiats.
Les fronteres permeables i endurides: l'exili dels refugiats.Fotografies de Michel Séméniako
9 - OCEANMALECONDRIVE
Instal·lació concebuda per Enric Massip i Ángel Morúa, que contraposa les façanes marítimes del Malecón de l'Havana i la de l'Ocean Drive de Miami Beach tot formant un "carrer frontera".
Instal·lació concebuda per Enric Massip i Ángel Morúa, que contraposa les façanes marítimes del Malecón de l'Havana i la de l'Ocean Drive de Miami Beach tot formant un "carrer frontera".
10 - MELILLA
La tanca de Melilla: tres fileres de filat disposades successivament. La més alta de set metres d'alçada. A una banda, l'exèrcit marroquí controla el perímetre, a l'altra el mar de tots els desigs. Més enllà de la tanca, als afores de les ciutats del Marroc i Algèria, s'amaguen en camps improvisats els qui un dia van iniciar el viatge a la recerca d'una vida digna.
La tanca de Melilla: tres fileres de filat disposades successivament. La més alta de set metres d'alçada. A una banda, l'exèrcit marroquí controla el perímetre, a l'altra el mar de tots els desigs. Més enllà de la tanca, als afores de les ciutats del Marroc i Algèria, s'amaguen en camps improvisats els qui un dia van iniciar el viatge a la recerca d'una vida digna.
11 - Instal·lació audiovisual amb obra original i direcció artística de Frederic Amat
Realitzada a partir de les conferències presentades al cicle Fronteres, que va tenir lloc al CCCB entre el 12 de gener i el 29 de març del 2004, en l'àmbit del VII Debat de Barcelona i en el qual van prendre part els següents ponents: Roger Bartra, Zygmunt Bauman, Georges Corm, Manuel Cruz, Francisco Fernández Buey, Michel Foucher, David S. Landes, Tzvetan Todorov i Eyal Weizman.
Realitzada a partir de les conferències presentades al cicle Fronteres, que va tenir lloc al CCCB entre el 12 de gener i el 29 de març del 2004, en l'àmbit del VII Debat de Barcelona i en el qual van prendre part els següents ponents: Roger Bartra, Zygmunt Bauman, Georges Corm, Manuel Cruz, Francisco Fernández Buey, Michel Foucher, David S. Landes, Tzvetan Todorov i Eyal Weizman.
dilluns, 4 de juny del 2007
RES NO ÉS MESQUÍ. Joan Salvat-Papasseit
Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni es fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern -Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.
Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.
Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
L'irradiador del port i les gavines
(poemes d'avantguarda)
(1921)
dimecres, 30 de maig del 2007
Promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència
Ja s'ha posat en marxa, ja es poden fer les sol.licituds. Endavant.
He pensat fer un article al respecte, però us adreço directament a les pàgines de la Generalitat, són força entenedores i a més us podeu descarregar un model de sol.licitud. Per altra banda molts municipis han penjat informació al respecte a les seves pàgines web.
http://www.gencat.net/benestar/persones/dependencia/llei/
Núria Pérez Blanch
He pensat fer un article al respecte, però us adreço directament a les pàgines de la Generalitat, són força entenedores i a més us podeu descarregar un model de sol.licitud. Per altra banda molts municipis han penjat informació al respecte a les seves pàgines web.
http://www.gencat.net/benestar/persones/dependencia/llei/
Núria Pérez Blanch
dimecres, 23 de maig del 2007
Regla sí o regla no
La ciència avança i es torna a obrir un debat, positiu, negatiu. Sempre s’investiga sobre mesures que recauen en la responsabilitat exclusiva de les dones o per contra, és una forma esperada d’alliberament. Es va contra la natura o la obligació de la ciència és millorar allà on la natura falla. Es pensa només en treure el dolor de forma radical i ja no sabem viure amb les molesties qüotidianes i buscar altres formes per relaxar el dolor i eradicar les hemorràgies. Tenir la regla és brut i dolorós, com es pensa en moltes cultures o àmbits no tan llunyans o és una forma de regeneració, de neteja, de purificació, com és entès en altres espais. És necessària la medicació per l’alliberament definitiu de la dona, per tal que no prengui decisions amb les hormones alterades o pugui arribar a certs espais sense els típics comentaris masclistes...Què en pensen els homes sobre aquest tema. Algú ja s’ha pensat algun acudit?, que faci gràcia, si us plau...!!!!
Núria Pérez Blanch
LUZ VERDE A LA PÍLDORA ANTIMENSTRUACIÓN
EE UU aprueba la primera pastilla anticonceptiva que elimina completamente el periodo
AGENCIAS - Washington - 23/05/2007
Tomada a diario, la píldora, llamada Lybrel, administra contínuamente ligeras dosis de las mismas hormonas que muchas píldoras anticonceptivas para spurimir la menstruación. Está diseñada para mujeres que consideran sus periodos demasiado dolorosos, desagradables o molestos y quieren liberarse del ritual mensual. La Administración de Alimentación y Medicamentos (FDA) de Estados Unidos (la agencia del departamendo de Sanidad que regula los alimentos, los suplementos dietéticos y las medicinas biológias, entre otros) ha aprobado la píldora este martes.
"Será el primer y único anticonceptivo oral diseñado para tomarlo 365 días al año, y que permitirá que las mujeres controlen sus periodos", sostiene Amy Marren, de Wyeth Pharmaceuticals, que preveé que Lybrel estará disponible, con prescripción médica, en julio. "Hay un montón de mujeres que consideran que es una gran opción".
Estudios de varias empresas con más de 2.400 mujeres, con edades comprendidas entre los 18 y los 49 años, señalan que Lybrel es un contraceptivo tan eficaz como las píldoras anticonceptivas corrientes y además suprime completamente la menstruación en muchas mujeres en el primer año, aunque algunas han tenido hemorragias esporádicas.
Sin embargo, la FDA matiza que esta incidencia parece disminuir cuanto más tiempo se lleva bajo el tratamiento y en el último mes del estudio "el 59 % de las mujeres que tomaron Lybrel durante un año no tuvieron ningún tipo de hemorragia".
El visto bueno de las autoridades sanitarias a la píldora ha sido bien recibido por los defensores del control de la natalidad porque ofrece a las mujeres una opción más.
Posibles consecuencias
Algunas voces críticas ya han cuestionado si el nuevo medicamento se ha estudiado lo suficiente como para tener la certeza de que es seguro suprimir la menstruación a largo plazo."Puede tener consecuencias importantes para la salud que desconocemos", sostiene Christine Hitchcok, una endocrinóloga de la Universidad British Columbia. "No creo que sepamos muy bien todo lo que hace el ciclo menstrual como para decir con confianza que puedes abolirlo sin consecuencias".
Otros han criticado que la píldora puede difundir ideas érroneas sobre la menstruación. "Creo que da una idea equivocada sobre la menstruación en la vida de las mujeres, especialmente para las jóvenes", considera Ingrid Johnston-Robledo, profesora de psicología y estudios sobre la mujer de la Universidad estatal de Nueva York de Fredonia (Nueva York). "Perpetúa un montón de actitudes negativas y tabúes sobre la menstruación, como que es algo molesto, sucio, debilitador y vergonzoso."
La empresa y la agencia gubernamental aseguran que no hay pruebas de riesgos a largo plazo y que suprimir el ciclo menstrual puede tener efectos beneficiosos para las mujeres que padecen calambres, retortijones y cambios de humor. No hay razón para pensar que pueda suponer un riesgo añadido, añaden.
LA FDA ha recordado en un comunicado que los posibles efectos secundarios de Lybrel son los mismos asociados con el resto de píldoras de control de natalidad, tales como el aumento de posibilidades de sufrir coágulos de sangre, embolias o ataques cardiacos.
El laboratorio Wyeth, promotor de esta píldora y con sede en el estado de Nueva Jersey (EEUU), no ha desvelado aún cuál será el precio de este nuevo método anticonceptivo, el primero que protege contra el embarazo al tiempo que suspende la menstruación.
"Los riesgos de usar Lybrel son similares a los de otros anticonceptivos orales corrientes", afirma Daniel Shames, director de la oficina de la agencia FDA que evalúa las medicinas. "No creemos que vaya a haber ninguna sorpresa en el uso a largo plazo de este producto".
Font: elpais.com
Núria Pérez Blanch
LUZ VERDE A LA PÍLDORA ANTIMENSTRUACIÓN
EE UU aprueba la primera pastilla anticonceptiva que elimina completamente el periodo
AGENCIAS - Washington - 23/05/2007
Tomada a diario, la píldora, llamada Lybrel, administra contínuamente ligeras dosis de las mismas hormonas que muchas píldoras anticonceptivas para spurimir la menstruación. Está diseñada para mujeres que consideran sus periodos demasiado dolorosos, desagradables o molestos y quieren liberarse del ritual mensual. La Administración de Alimentación y Medicamentos (FDA) de Estados Unidos (la agencia del departamendo de Sanidad que regula los alimentos, los suplementos dietéticos y las medicinas biológias, entre otros) ha aprobado la píldora este martes.
"Será el primer y único anticonceptivo oral diseñado para tomarlo 365 días al año, y que permitirá que las mujeres controlen sus periodos", sostiene Amy Marren, de Wyeth Pharmaceuticals, que preveé que Lybrel estará disponible, con prescripción médica, en julio. "Hay un montón de mujeres que consideran que es una gran opción".
Estudios de varias empresas con más de 2.400 mujeres, con edades comprendidas entre los 18 y los 49 años, señalan que Lybrel es un contraceptivo tan eficaz como las píldoras anticonceptivas corrientes y además suprime completamente la menstruación en muchas mujeres en el primer año, aunque algunas han tenido hemorragias esporádicas.
Sin embargo, la FDA matiza que esta incidencia parece disminuir cuanto más tiempo se lleva bajo el tratamiento y en el último mes del estudio "el 59 % de las mujeres que tomaron Lybrel durante un año no tuvieron ningún tipo de hemorragia".
El visto bueno de las autoridades sanitarias a la píldora ha sido bien recibido por los defensores del control de la natalidad porque ofrece a las mujeres una opción más.
Posibles consecuencias
Algunas voces críticas ya han cuestionado si el nuevo medicamento se ha estudiado lo suficiente como para tener la certeza de que es seguro suprimir la menstruación a largo plazo."Puede tener consecuencias importantes para la salud que desconocemos", sostiene Christine Hitchcok, una endocrinóloga de la Universidad British Columbia. "No creo que sepamos muy bien todo lo que hace el ciclo menstrual como para decir con confianza que puedes abolirlo sin consecuencias".
Otros han criticado que la píldora puede difundir ideas érroneas sobre la menstruación. "Creo que da una idea equivocada sobre la menstruación en la vida de las mujeres, especialmente para las jóvenes", considera Ingrid Johnston-Robledo, profesora de psicología y estudios sobre la mujer de la Universidad estatal de Nueva York de Fredonia (Nueva York). "Perpetúa un montón de actitudes negativas y tabúes sobre la menstruación, como que es algo molesto, sucio, debilitador y vergonzoso."
La empresa y la agencia gubernamental aseguran que no hay pruebas de riesgos a largo plazo y que suprimir el ciclo menstrual puede tener efectos beneficiosos para las mujeres que padecen calambres, retortijones y cambios de humor. No hay razón para pensar que pueda suponer un riesgo añadido, añaden.
LA FDA ha recordado en un comunicado que los posibles efectos secundarios de Lybrel son los mismos asociados con el resto de píldoras de control de natalidad, tales como el aumento de posibilidades de sufrir coágulos de sangre, embolias o ataques cardiacos.
El laboratorio Wyeth, promotor de esta píldora y con sede en el estado de Nueva Jersey (EEUU), no ha desvelado aún cuál será el precio de este nuevo método anticonceptivo, el primero que protege contra el embarazo al tiempo que suspende la menstruación.
"Los riesgos de usar Lybrel son similares a los de otros anticonceptivos orales corrientes", afirma Daniel Shames, director de la oficina de la agencia FDA que evalúa las medicinas. "No creemos que vaya a haber ninguna sorpresa en el uso a largo plazo de este producto".
Font: elpais.com
dissabte, 19 de maig del 2007
El control de la terra
En les grans extensions de terra es genera el latifundisme; una estructura socioeconòmica sorgida per l'acció estructurant de la propietat de la terra, que formant part de la comunitat, crea sobre d'ella un sistema de dominació de classe per part dels terratinents que tenen els mitjans de producció, amb l'assistència, per relacions de dependència, de classes socials de servei, que tenen a la seva mà les institucions econòmiques, culturals i polítiques que controlen a nivell local, la vida de la comunitat. En la comunitat es crea un ordre social l'organització econòmica del qual determina l'explotació de la pagesia (DE BARROS, 1979).
El latifundisme és una societat estratificada on el més important és l'estatus, el prestigi social, la riquesa, però sobretot el control de la terra. Uns posseeixen la terra, d'altres la treballen. El latifundista està per sobre dels altres grups socials, d'altra banda hi ha els que treballen la terra, el poble. Aquest discurs suposa una manera d'analitzar les societats partint de l'economia: rics/pobres, en dicotomies, interior/exterior, dins/fora, pobre/ric, poble/altres pobles, poble/autoritats... Sembla com que els rics no formen part del poble, queden al marge de la comunitat. Com planteja Pitt-Rivers, malgrat l'exclusió simbòlica dels rics, dels posseïdors de terra, són els rics els que contacten el poble amb els altres pobles, amb l'exterior.
Les relacions de patronatge seran les que afavoriran el manteniment de l'ordre social. Davant la idea de Pitt-Rivers de la importància de la pertinència a un poble, per a Gilmore la importància està en la pertinència de classe. En els latifundis s'estableixen relacions clientelars, relacions patró-client. Per a Pitt-Rivers es donen relacions clientelars entre persones de desigualtat econòmica en les quals l'home ric assisteix i dóna ocupació a l'home pobre i aquest treballa per a ell, li dóna prestigi i mira pels seus interessos, li adverteix de les conspiracions d'altres i pren partit per ell en les disputes, es parla d'amistat fallida. Per a Gellner el patronatge és asimètric, s'estén en el temps i no es limita a una transacció única i aïllada, encara que no sempre és immoral o il·legal, sí se situa al marge de la moral que regeix la societat en qüestió.
Una definició consensuada de relacions patró-client sembla definir aquestes relacions com a les que existeixen entre dos grups o dos individus en les quals una de les parts és superior a l'altra. De la primera flueixen favors, recompenses, protecció; de l'altra, certs béns i serveis concrets però també lleialtat, suport, submissió. S'entén continu en el temps i s'expressa amb formes de ritual. L'àmbit i l'escala del patronatge dependrà de la naturalesa de l'Estat, del grau del poder polític, de les formes de violència i control social. (GILSENAN, 1985).
Para Martinez Alier en el latifundi, alguns propietaris es veuen revestits d'un mantell patriarcal, sembla com si haguessin de procurar pel bé de les ànimes dels treballadors, es confon mundà, amb diví, patriarcal amb empresarial. Però sovint els treballadors, ho veuen com a activitats molestes, com activitats inútils que fa el "senyoret". Està la negació per part dels treballadors que els propietaris poden manar, si s'obeeix és per força, aquesta falta de legitimitat que se li dóna al "senyoret", produeix la sensació de submissió.
Es dóna regals als obrers fixos, no als eventuals, als més pròxims, als més lleials, aquestes formes de submissió, de record de la seva posició, poden analitzar-se com a formes ritualizadas de llaços de dependència. El que és vist com a una manera de rebaixar-se, també pot analitzar-se com la forma més evident d'aconseguir favors, que molts no podrien aconseguir de cap altra manera.
Aquestes relacions patró-client s'explica en societats estratificades on es pretén mantenir l'ordre social. La terra es converteix en generadora d'un ordre social determinat, es dóna suport a l'autoritat del terratinent, s'impedeix el desafiament de la posició que ocupen i es contribueix al tranquil funcionament del sistema. Un altre autor com Gilmore parla que el que permet l'ordre social és l'evitació entre classes amb el suport de forces exteriors (com pot ser la Guàrdia Civil), la classe social és més significativa que les relacions personals. Per als Corbin es tracta de relacions de compromís, a través de xarxes de connexions es permet accedir a diferents recursos (no només en l'aspecte econòmic).
La Comissió de Reformes Socials de 1883 ja tenia constància de la situació del camp a Espanya. El gran problema del Govern no era cap altre que el de plantejar una Reforma Agrària que acontentés els propis interessos dels governants, molts d'ells latifundistes. El govern planteja amb aquesta doble imatge la llei de Colonització i Repoblació Interior: els Consells Municipals podien demanar al Ministeri d'Hisenda la legalització de la compra de terra en condicions favorables per a les famílies, però en realitat moltes d'aquestes terres eren incultivables o moltes de les peticions d'expropiacions i arrendaments més llargs, eren rebutjats pels diferents governs. Amb la dictadura de Primo de Rivera, el 1927 una nova llei facilita l'arrendament de terres expropiades.
El caciquisme és una forma de clientelisme que pretén utilitzar la política per a beneficis propis. Joaquín Costa ja el 1901 en "Caciquisme i oligarquia" havia criticat com en l'anomenada revolució de 1868 es van proclamar Juntes revolucionàries, es va proclamar la sobirania nacional, es va promulgar la Constitució democràtica i tanmateix no es va fer front al verdader problema: el poder del cacic. Costa critica la Llei municipal perquè planteja aspectes importants de descentralització, però en realitat posa les municipalitats als peus del Governador Civil perquè aquest les lliuri al cacic local, a canvi dels vots necessaris per formar les majories parlamentàries. Sembla que hi hagi dos Estats, el que el cacic vol que regeixi i el que parlen les lleis, en teoria admirables. El caciquisme es planteja com pràctica electoral que busca intervenir en els resultats a favor del candidat designat pels respectius grups oligàrquics, sembla que amb l'ampliació del dret a vot, el recurs del caciquisme s'amplia, el pes es fa exemplar en cada moment electoral.
La cultura política considerava el caciquisme com a positiva, perquè no hi havia alternativa per resoldre els problemes, els cacics, propietaris de terres, assumien el paper de caps polítics, mitjançant el control de mercat de treball i la utilització de diverses formes de favoritisme cap a certs treballadors. Davant d'un conflicte era més efectiu traslladar el problema al cacic local, que davant dels governadors civils, decidint-lo a través del sistema de clientelisme en cadena. L'autoritat es veu de fora, es veu de l'estat, no del poble i es veu com a una mica perillós i immoral. "Quan em demanen que voti- deia un vell agricultor- pregunto a qui, i quan em diuen per qui he de votar, vot. I si no em demanen que voti, em quedo a casa, ocupant-se dels meus assumptes". (PITT-RIVERS, 1971)
L'obrer del camp sempre ha analitzat la societat de forma dicotòmica, ell treballa, els propietaris, no. Uns fan l'esforç, d'altres obtenen el resultat d'aquest esforç. Amb la idea que hi ha interessos comuns per defensar es dóna la idea de la unió, per obtenir més treball i repartir-lo millor i aconseguir millors jornals.
La idea del repartiment, la idea que la terra és de qui la treballa entra en contradicció amb la legitimitat de la propietat i la legitimitat dels "senyorets". El "senyoret" és vist com a superflu, innecessari, mancat de coneixements tècnics per poder portar una feina en el camp. En aquest context apareix el risc d'un moviment obrer encaminat a fer-se amb els latifundis, la unió és possible que demani el repartiment.
Amb les comunitats igualitàries s'impedeix la possibilitat d'ampliar la propietat i l'acumulació. S'intenta controlar les diferències entre rics i pobres. El mite de l'igualitarisme es presenta més com una ideologia que com una realitat. Es pretén establir el mite de la simplicitat quan en realitat per a alguns autors aquest tipus de relacions cara a cara, es plantegen com a més complexes perquè els conflictes corren el risc d'estendre's a altres àmbits. D'altra banda les comunitats igualitàries es basen en el mite del determinisme, davant d'un tipus de comportaments tot el món respon reproduint els mateixos esquemes.
Martinez Veiga planteja com els comunals de Lleó representen una autèntica gestió conscient dels recursos, es tracta de sistemes amb una dimensió igualitària, les ordenances tracten de preservar la igualtat de possibilitats entre els membres de la comunitat i impedir els fenòmens d'acumulació. Es tracta de regular la gestió comunal de les pastures a la zona de guaret, amb la continuïtat de la propietat individual de cada un dels trossos de territori, es tracta de continuar amb una forma de cooperació comunal en la gestió dels ramats i el bestiar.
Per a Martinez Veiga, quan no existeixen economies d'escala, ni una intervenció de l'Estat es dóna un sistema de propietat igualitari, d'aquesta manera es redueix la possibilitat d'una incorporació d'un sistema capitalista a gran escala o latifundi. Per a Quiggin un sistema col·lectiu o comunal no és puro, sinó més bé una combinació de propietat individual i comunal. Els drets de propietat comunal porten la possibilitat que les economies d'escala puguin ser capturades per petits propietaris i evitar així els latifundistes. (MARTINEZ VEIGA,1996)
A Casas Viejas (Cadis), l'11 de gener del 1933 un grup d'habitants tallen la comunicació amb l'exterior, proclamen el comunisme llibertari i procedeixen al repartiment de terres, cansats per la lentitud en la posada en marxa de la llei de la Reforma Agrària, per la gana, l'atur (època de l'any en què el pagès no treballava), i la influència anarquista. L'experiència va ser reprimida molt durament per la guàrdia civil i la guàrdia d'assalt (forces de seguretat de la República).
Després del Bienni Negre, es decreta l'amnistia i la CNT és legalitzada després de la victòria del Front Popular. El maig del 36 se celebra un congrés en el qual es debaten profundament els conceptes de revolució social i comunisme llibertari. Es proclama projectar una societat organitzada pels productors, en sindicats i per la institució de comunes llibertàries, on cada ser humà disposa del que li exigeixin les seves necessitats, sense altres limitacions que les imposades per l'economia creada i alhora, cada ser humà ha de fer el màxim esforç d'acord amb les seves capacitats en funció de la necessitat de la societat. Es basa en una societat amb una economia de canvi i d'intercanvi que l'organització ha de controlar. En el congrés també es parla de garantir la independència econòmica sense distinció de sexe.
Amb l'alçament el 18 de juliol de 1936, la mobilització en les col·lectivitats de la zona del Cinca va ser major, en la mesura possible es va restablir l'ordre públic i el primer que interessava era collir abans que fora massa tard, es va reestructurar la vida comunal, es van crear comitès revolucionaris que controlaven el govern local i comissions per supervisar la producció, el consum i la seguretat del poble. El control dels elements contraris era una part fonamental en la vida dels pobles de la zona. L'eslògan era l'expropiació del terratinent i la col·lectivització per mantenir la producció i proveir l'exèrcit. Al si de les col·lectivitats es va abolir la circulació de moneda, creant en el seu efecte la cartilla de racionament, quedant en poder de la col·lectivització una quantitat per a les seves necessitats internes. La col·lectivització de les terres va ser acompanyada d'altres projectes a la zona, una residència d'ancians, un hospital amb departament de ginecologia i obstetrícia, el grup escolar, una casa granja-escola...
BIBLIOGRAFIA CONSULTADA
CARRASQUER, Felix (1986) Las colectividades de Aragón. Un vivir autogestionado, promesa de futuro, Barcelona, Laia/Divergencias.
DE BARROS, A.(1979) "Reflexiones teóricas sobre el concepto sociológico de latifundismo" en Agricultura latifundiária na Península Iberica, Instituto Guelbenkian de Ciencia, Oeiras (pp.32-33)
GILSENAN, M. (1985)"Contra las relaciones patrono-cliente" en GELLNER y otros Patronos y clientes, Gijón, Júcar (153-175)
MARTINEZ ALIER, J. (1968): "Los obreros" en: La estabilidad del latifundismo, París: Ruedo Ibérico. (pp. 199-217)
MARTINEZ VEIGA, U. (1996) " Los comunales de León: clasificación, análisis de su evolución e interpretación histórica" en: M.N. CHAMOUX y J. CONTRERAS (eds): La gestión comunal de recursos. Economía y poder en las sociedades locales de España y América Latina, Barcelona: Icaria-Institut Català d'Antropologia. (pp. 111-141)
PITT-RIVERS, J. (1971) Los hombres de la sierra. Ensayo sociológico sobre un pueblo de Andalucía, Barcelona, Grijalbo. (pp.165-188)
WILEMSE, H. (2002) Pasado compartido. Memorias de anarcosindicalistas de Albalate de Cinca, 1928-1938, Zaragoza. Prensas Universitarias de Zaragoza.
Consultar el control de la terra avui, a través del web del SOC (Sindicato de Obreros del campo y del medio rural de Andalucía):
http://www.soc-andalucia.com/index.htm
http://www.soc-andalucia.com/duquesa.htm
Núria Pérez Blanch
El latifundisme és una societat estratificada on el més important és l'estatus, el prestigi social, la riquesa, però sobretot el control de la terra. Uns posseeixen la terra, d'altres la treballen. El latifundista està per sobre dels altres grups socials, d'altra banda hi ha els que treballen la terra, el poble. Aquest discurs suposa una manera d'analitzar les societats partint de l'economia: rics/pobres, en dicotomies, interior/exterior, dins/fora, pobre/ric, poble/altres pobles, poble/autoritats... Sembla com que els rics no formen part del poble, queden al marge de la comunitat. Com planteja Pitt-Rivers, malgrat l'exclusió simbòlica dels rics, dels posseïdors de terra, són els rics els que contacten el poble amb els altres pobles, amb l'exterior.
Les relacions de patronatge seran les que afavoriran el manteniment de l'ordre social. Davant la idea de Pitt-Rivers de la importància de la pertinència a un poble, per a Gilmore la importància està en la pertinència de classe. En els latifundis s'estableixen relacions clientelars, relacions patró-client. Per a Pitt-Rivers es donen relacions clientelars entre persones de desigualtat econòmica en les quals l'home ric assisteix i dóna ocupació a l'home pobre i aquest treballa per a ell, li dóna prestigi i mira pels seus interessos, li adverteix de les conspiracions d'altres i pren partit per ell en les disputes, es parla d'amistat fallida. Per a Gellner el patronatge és asimètric, s'estén en el temps i no es limita a una transacció única i aïllada, encara que no sempre és immoral o il·legal, sí se situa al marge de la moral que regeix la societat en qüestió.
Una definició consensuada de relacions patró-client sembla definir aquestes relacions com a les que existeixen entre dos grups o dos individus en les quals una de les parts és superior a l'altra. De la primera flueixen favors, recompenses, protecció; de l'altra, certs béns i serveis concrets però també lleialtat, suport, submissió. S'entén continu en el temps i s'expressa amb formes de ritual. L'àmbit i l'escala del patronatge dependrà de la naturalesa de l'Estat, del grau del poder polític, de les formes de violència i control social. (GILSENAN, 1985).
Para Martinez Alier en el latifundi, alguns propietaris es veuen revestits d'un mantell patriarcal, sembla com si haguessin de procurar pel bé de les ànimes dels treballadors, es confon mundà, amb diví, patriarcal amb empresarial. Però sovint els treballadors, ho veuen com a activitats molestes, com activitats inútils que fa el "senyoret". Està la negació per part dels treballadors que els propietaris poden manar, si s'obeeix és per força, aquesta falta de legitimitat que se li dóna al "senyoret", produeix la sensació de submissió.
Es dóna regals als obrers fixos, no als eventuals, als més pròxims, als més lleials, aquestes formes de submissió, de record de la seva posició, poden analitzar-se com a formes ritualizadas de llaços de dependència. El que és vist com a una manera de rebaixar-se, també pot analitzar-se com la forma més evident d'aconseguir favors, que molts no podrien aconseguir de cap altra manera.
Aquestes relacions patró-client s'explica en societats estratificades on es pretén mantenir l'ordre social. La terra es converteix en generadora d'un ordre social determinat, es dóna suport a l'autoritat del terratinent, s'impedeix el desafiament de la posició que ocupen i es contribueix al tranquil funcionament del sistema. Un altre autor com Gilmore parla que el que permet l'ordre social és l'evitació entre classes amb el suport de forces exteriors (com pot ser la Guàrdia Civil), la classe social és més significativa que les relacions personals. Per als Corbin es tracta de relacions de compromís, a través de xarxes de connexions es permet accedir a diferents recursos (no només en l'aspecte econòmic).
La Comissió de Reformes Socials de 1883 ja tenia constància de la situació del camp a Espanya. El gran problema del Govern no era cap altre que el de plantejar una Reforma Agrària que acontentés els propis interessos dels governants, molts d'ells latifundistes. El govern planteja amb aquesta doble imatge la llei de Colonització i Repoblació Interior: els Consells Municipals podien demanar al Ministeri d'Hisenda la legalització de la compra de terra en condicions favorables per a les famílies, però en realitat moltes d'aquestes terres eren incultivables o moltes de les peticions d'expropiacions i arrendaments més llargs, eren rebutjats pels diferents governs. Amb la dictadura de Primo de Rivera, el 1927 una nova llei facilita l'arrendament de terres expropiades.
El caciquisme és una forma de clientelisme que pretén utilitzar la política per a beneficis propis. Joaquín Costa ja el 1901 en "Caciquisme i oligarquia" havia criticat com en l'anomenada revolució de 1868 es van proclamar Juntes revolucionàries, es va proclamar la sobirania nacional, es va promulgar la Constitució democràtica i tanmateix no es va fer front al verdader problema: el poder del cacic. Costa critica la Llei municipal perquè planteja aspectes importants de descentralització, però en realitat posa les municipalitats als peus del Governador Civil perquè aquest les lliuri al cacic local, a canvi dels vots necessaris per formar les majories parlamentàries. Sembla que hi hagi dos Estats, el que el cacic vol que regeixi i el que parlen les lleis, en teoria admirables. El caciquisme es planteja com pràctica electoral que busca intervenir en els resultats a favor del candidat designat pels respectius grups oligàrquics, sembla que amb l'ampliació del dret a vot, el recurs del caciquisme s'amplia, el pes es fa exemplar en cada moment electoral.
La cultura política considerava el caciquisme com a positiva, perquè no hi havia alternativa per resoldre els problemes, els cacics, propietaris de terres, assumien el paper de caps polítics, mitjançant el control de mercat de treball i la utilització de diverses formes de favoritisme cap a certs treballadors. Davant d'un conflicte era més efectiu traslladar el problema al cacic local, que davant dels governadors civils, decidint-lo a través del sistema de clientelisme en cadena. L'autoritat es veu de fora, es veu de l'estat, no del poble i es veu com a una mica perillós i immoral. "Quan em demanen que voti- deia un vell agricultor- pregunto a qui, i quan em diuen per qui he de votar, vot. I si no em demanen que voti, em quedo a casa, ocupant-se dels meus assumptes". (PITT-RIVERS, 1971)
L'obrer del camp sempre ha analitzat la societat de forma dicotòmica, ell treballa, els propietaris, no. Uns fan l'esforç, d'altres obtenen el resultat d'aquest esforç. Amb la idea que hi ha interessos comuns per defensar es dóna la idea de la unió, per obtenir més treball i repartir-lo millor i aconseguir millors jornals.
La idea del repartiment, la idea que la terra és de qui la treballa entra en contradicció amb la legitimitat de la propietat i la legitimitat dels "senyorets". El "senyoret" és vist com a superflu, innecessari, mancat de coneixements tècnics per poder portar una feina en el camp. En aquest context apareix el risc d'un moviment obrer encaminat a fer-se amb els latifundis, la unió és possible que demani el repartiment.
Amb les comunitats igualitàries s'impedeix la possibilitat d'ampliar la propietat i l'acumulació. S'intenta controlar les diferències entre rics i pobres. El mite de l'igualitarisme es presenta més com una ideologia que com una realitat. Es pretén establir el mite de la simplicitat quan en realitat per a alguns autors aquest tipus de relacions cara a cara, es plantegen com a més complexes perquè els conflictes corren el risc d'estendre's a altres àmbits. D'altra banda les comunitats igualitàries es basen en el mite del determinisme, davant d'un tipus de comportaments tot el món respon reproduint els mateixos esquemes.
Martinez Veiga planteja com els comunals de Lleó representen una autèntica gestió conscient dels recursos, es tracta de sistemes amb una dimensió igualitària, les ordenances tracten de preservar la igualtat de possibilitats entre els membres de la comunitat i impedir els fenòmens d'acumulació. Es tracta de regular la gestió comunal de les pastures a la zona de guaret, amb la continuïtat de la propietat individual de cada un dels trossos de territori, es tracta de continuar amb una forma de cooperació comunal en la gestió dels ramats i el bestiar.
Per a Martinez Veiga, quan no existeixen economies d'escala, ni una intervenció de l'Estat es dóna un sistema de propietat igualitari, d'aquesta manera es redueix la possibilitat d'una incorporació d'un sistema capitalista a gran escala o latifundi. Per a Quiggin un sistema col·lectiu o comunal no és puro, sinó més bé una combinació de propietat individual i comunal. Els drets de propietat comunal porten la possibilitat que les economies d'escala puguin ser capturades per petits propietaris i evitar així els latifundistes. (MARTINEZ VEIGA,1996)
A Casas Viejas (Cadis), l'11 de gener del 1933 un grup d'habitants tallen la comunicació amb l'exterior, proclamen el comunisme llibertari i procedeixen al repartiment de terres, cansats per la lentitud en la posada en marxa de la llei de la Reforma Agrària, per la gana, l'atur (època de l'any en què el pagès no treballava), i la influència anarquista. L'experiència va ser reprimida molt durament per la guàrdia civil i la guàrdia d'assalt (forces de seguretat de la República).
Després del Bienni Negre, es decreta l'amnistia i la CNT és legalitzada després de la victòria del Front Popular. El maig del 36 se celebra un congrés en el qual es debaten profundament els conceptes de revolució social i comunisme llibertari. Es proclama projectar una societat organitzada pels productors, en sindicats i per la institució de comunes llibertàries, on cada ser humà disposa del que li exigeixin les seves necessitats, sense altres limitacions que les imposades per l'economia creada i alhora, cada ser humà ha de fer el màxim esforç d'acord amb les seves capacitats en funció de la necessitat de la societat. Es basa en una societat amb una economia de canvi i d'intercanvi que l'organització ha de controlar. En el congrés també es parla de garantir la independència econòmica sense distinció de sexe.
Amb l'alçament el 18 de juliol de 1936, la mobilització en les col·lectivitats de la zona del Cinca va ser major, en la mesura possible es va restablir l'ordre públic i el primer que interessava era collir abans que fora massa tard, es va reestructurar la vida comunal, es van crear comitès revolucionaris que controlaven el govern local i comissions per supervisar la producció, el consum i la seguretat del poble. El control dels elements contraris era una part fonamental en la vida dels pobles de la zona. L'eslògan era l'expropiació del terratinent i la col·lectivització per mantenir la producció i proveir l'exèrcit. Al si de les col·lectivitats es va abolir la circulació de moneda, creant en el seu efecte la cartilla de racionament, quedant en poder de la col·lectivització una quantitat per a les seves necessitats internes. La col·lectivització de les terres va ser acompanyada d'altres projectes a la zona, una residència d'ancians, un hospital amb departament de ginecologia i obstetrícia, el grup escolar, una casa granja-escola...
BIBLIOGRAFIA CONSULTADA
CARRASQUER, Felix (1986) Las colectividades de Aragón. Un vivir autogestionado, promesa de futuro, Barcelona, Laia/Divergencias.
DE BARROS, A.(1979) "Reflexiones teóricas sobre el concepto sociológico de latifundismo" en Agricultura latifundiária na Península Iberica, Instituto Guelbenkian de Ciencia, Oeiras (pp.32-33)
GILSENAN, M. (1985)"Contra las relaciones patrono-cliente" en GELLNER y otros Patronos y clientes, Gijón, Júcar (153-175)
MARTINEZ ALIER, J. (1968): "Los obreros" en: La estabilidad del latifundismo, París: Ruedo Ibérico. (pp. 199-217)
MARTINEZ VEIGA, U. (1996) " Los comunales de León: clasificación, análisis de su evolución e interpretación histórica" en: M.N. CHAMOUX y J. CONTRERAS (eds): La gestión comunal de recursos. Economía y poder en las sociedades locales de España y América Latina, Barcelona: Icaria-Institut Català d'Antropologia. (pp. 111-141)
PITT-RIVERS, J. (1971) Los hombres de la sierra. Ensayo sociológico sobre un pueblo de Andalucía, Barcelona, Grijalbo. (pp.165-188)
WILEMSE, H. (2002) Pasado compartido. Memorias de anarcosindicalistas de Albalate de Cinca, 1928-1938, Zaragoza. Prensas Universitarias de Zaragoza.
Consultar el control de la terra avui, a través del web del SOC (Sindicato de Obreros del campo y del medio rural de Andalucía):
http://www.soc-andalucia.com/index.htm
http://www.soc-andalucia.com/duquesa.htm
Núria Pérez Blanch
dilluns, 7 de maig del 2007
Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya
Encara som a temps de veure aquesta exposició, al Museu d'Història de Catalunya, al Palau del Mar, a Barcelona, fins el 27 de maig.
Núria
La història de la cacera de bruixes constitueix un tema d’una gran modernitat historiogràfica, vinculat a corrents actuals com la història de les mentalitats i de la cultura popular, la història de les dones, la microhistòria o la història com a narrativa. D’altra banda, l’existència de la cacera de bruixes a Catalunya és un fet àmpliament ignorat, fins i tot entre el públic coneixedor de la nostra història.
És per aquests motius que, ara fa dos anys, el Museu d’Història de Catalunya (MHC) va decidir incorporar aquesta temàtica al seu programa d’exposicions temporals per a l’any 2007, tot emmarcant-la dins del cicle d’exposicions de gran format anomenat “Cròniques per a un mil·lenni”. Concretament, la mostra s’inaugurarà el proper 25 de gener de 2007 i romandrà oberta al públic fins a finals del mes de maig, ocupant la totalitat dels 1000 m2 de què disposa la sala d’exposicions temporals del MHC.
L’organització d’aquest projecte ha constituït un gran repte per al museu fonamentalment per l’existència de dos esculls inicials: d’una banda, la migradesa de la recerca sobre el tema al nostre país i, alhora, pel fet que aquesta recerca no ha desbordat més que en comptades ocasions el marc de la història local; de l’altra, perquè la major part del material potencialment exposable que s’ha pogut localitzar està integrat per llibres i documents d’època, lligats a processos i sentències per bruixeria. Un material de gran valor històric però, sovint, de reduït atractiu museogràfic per als visitants no especialitzats.
La superació d’aquests esculls ha estat possible gràcies a l’intens i rigorós treball i a la creativitat i esperit innovador de l’equip que ha elaborat el guió i el projecte museogràfic de la mostra, integrat pels comissaris doctors Agustí Alcoberro i Josefina Roma, la coordinadora tècnica i conservadora del MHC Marina Miquel, els historiadors documentalistes Ramon Sarobe, Joan Salvadó i Àngels Casanovas i el responsable de la posada en escena de la mostra, el dissenyador i escenògraf Ignasi Cristià.
Tot ells han treballat estretament per tal d’aconseguir els quatre grans objectius que es planteja l’exposició. En primer lloc, explicar de la manera més entenedora possible i per a un ample ventall de públics potencials el fenomen de la cacera de bruixes, que tant a Catalunya com a la resta d’Europa es visqué, amb cronologies i intensitats variables, entre els segles XV i XVII, tot fent un èmfasi especial en els esdeveniments del nostre país durant les dues primeres dècades d’aquest últim segle. En segon lloc, suggerir diverses hipòtesis explicatives d’aquest trist, cruel i vergonyós episodi de la història catalana i europea, amb l’objectiu que esdevingui un element de reflexió sobre les conseqüències de la intolerància. En tercer lloc, per posar a l’abast dels visitants nombrosos objectes i documents conservats a museus, col·leccions privades i arxius del nostre país relacionades amb temàtica de l’exposició. Finalment, a l’hora de decidir l’estratègia museogràfica de la mostra, el repte plantejat ha estat el de dissenyar una “posada en escena” que embolcalli els visitants dins d’una atmosfera particular i suggerent, apel·lant als seus sentits i emocions.
Per tal d’aconseguir els objectius suara esmentats, l’exposició s’ha estructurat en un espai d’introducció i cinc grans àmbits temàtics que configuren l’itinerari conceptual i museogràfic de la mostra. Al seu torn, alguns d’aquests àmbits integren d’altres subàmbits o espais temàtics més petits. El conjunt, però, configura una trama narrativa molt marcada, una història tràgica que es desvetlla el visitant a mesura que aquest avança dins l’espai expositiu.
La introducció presenta una selecció de gravats originals del cèlebre pintor Francisco de Goya en els quals aborda el tema de la bruixeria i de la superstició popular tot proposant una de les preguntes essencials que planteja l’exposició: han existit mai les bruixes?
El primer àmbit, titulat “La màgia en el món medieval”, explica les diverses realitats que a l’edat mitjana s’aplegaven sota el nom genèric de “màgia”. L’àmbit fa un èmfasi especial en dos temes: d’una banda, el rol de les fetilleres i sanadores que, entre d’altres objectius, vol fer palesa la dificultat de posar límits clars entre la màgia, la religió i la ciència; de l’altra, l’evolució del pensament i el posicionament tradicional de l’església catòlica en relació a la màgia i la fetilleria en el transcurs dels últims segles medievals.
El segon àmbit, titulat “La invenció de la bruixa”, aborda el procés de construcció de l’estereotip de la bruixa diabòlica, especialment a partir dels segles XIV i XV, tot fent palesa la responsabilitat i rol central en aquest afer de determinats teòlegs i inquisidors d’arreu d’Europa i, alhora, la progressiva difusió d’aquest estereotip arreu del continent i, en especial, a Catalunya. En relació a aquestos eixos temàtics, i entre d’altres objectes i documents rellevants, s’exposen un exemplar del “Malleus maleficarum” escrit en 1486 -sens dubte un dels més cèlebres tractats inquisitorials publicats arreu d’Europa- i l’original de les “Ordinacions de les Valls d’Àneu” (1424), que conté la referència més antiga feta a Catalunya sobre la suposada existència de bruixes satàniques.
En el tercer àmbit, titulat “Les bruixes vistes pels seus perseguidors”, es presenta el procés de “conversió” a la bruixeria, com eren els suposats sàbats o aquelarres en que bruixes i bruixots es reunien per adorar el diable, o quines eren les malvestats i crims que amb més freqüència se’ls imputaven (sempre des de l’òptica i el discurs dels inquisidors i de tots aquells que les perseguien). Per tal d’il·lustrar-ho, l’àmbit recull alguns dels objectes i documents amb més rellevància artística de la mostra, entre ells dos manuscrits del segle XV cedits per la Biblioteca Reial de Brussel·les i la Biblioteca Nacional de França de París que contenen les primeres representacions conegudes d’un sàbat o reunió de bruixes.
L’àmbit quart, titulat “La gran cacera”, constitueix l’espai central de la mostra i, al seu torn, s’estructura en quatre àmbits més petits dedicats a la cacera de bruixes a Europa, la Inquisició espanyola i el cèlebres processos de Zugarramurdi (País Basc), la cacera a Catalunya, els processos i sentències, el perfil de les víctimes i la fi de la cacera. És aquí on es concentra una acurada selecció de documentació d’arreu de Catalunya sobre la persecució contra les bruixes a començaments del segle XVII, que dóna una idea clara i precisa de la seva intensitat, abast territorial i virulència.
Finalment, l’àmbit cinquè de la mostra, titulat “La bruixa en la tradició popular”, posa de relleu la pervivència de les pràctiques i les creences sobre bruixeria en el camp de la cultura popular i tradicional catalana, especialment en el món pagès del segle XIX i començaments del XX. El visitant podrà descobrir alguns dels amulets i talismans que tradicionalment s’utilitzaven contra les bruixes i els seus maleficis i, alhora, escoltar una selecció de contes tradicionals sobre la bruixeria recollits per folkloristes com Cels Gomis o Joan Amades.
En definitiva, l’exposició aborda el fenomen de la bruixeria i la seva repressió a Catalunya, tot inserint-lo en un marc històric més ampli, que té en compte els aspectes socials, polítics, econòmics, religiosos i culturals de l’època, sense els quals no es podria entendre. A més, en la mesura del possible, la mostra intenta donar el protagonisme a les víctimes anònimes de la persecució, mostrant la forta càrrega de misogínia que s’amaga darrera d’ella. Finalment, es trenca també un tòpic molt arrelat: el del protagonisme de la Inquisició i, més en general, de l’església en aquesta persecució ja que, contràriament a l’opinió popular, van ser sobretot eclesiàstics els que van encapçalar les protestes contra la cacera de bruixes.
Però per a tots aquells que hi hem treballat, el valor i la pertinència d’aquesta mostra està sobretot condicionada pel seu posicionament i enfocament moral. En aquest sentit, cal esmentar que l’exposició vehicula i subratlla dues idees-força: d’una banda, la tolerància envers els diferents, els estranys, els heterodoxos i l’oposició a qualsevol forma de fanatisme; de l’altra, la no mitificació de la superstició, entesa com a camí alternatiu al pensament racional -i, ben a la inversa, l’explicació racional (i, doncs, històrica) d’aquells fets-.
Font: www.mhcat.net
Jusèp Boya i Busquets
Cap d’exposicions del MHC
Marina Miquel i Vives
Conservadora del MHC i coordinadora de l’exposició
Núria
La història de la cacera de bruixes constitueix un tema d’una gran modernitat historiogràfica, vinculat a corrents actuals com la història de les mentalitats i de la cultura popular, la història de les dones, la microhistòria o la història com a narrativa. D’altra banda, l’existència de la cacera de bruixes a Catalunya és un fet àmpliament ignorat, fins i tot entre el públic coneixedor de la nostra història.
És per aquests motius que, ara fa dos anys, el Museu d’Història de Catalunya (MHC) va decidir incorporar aquesta temàtica al seu programa d’exposicions temporals per a l’any 2007, tot emmarcant-la dins del cicle d’exposicions de gran format anomenat “Cròniques per a un mil·lenni”. Concretament, la mostra s’inaugurarà el proper 25 de gener de 2007 i romandrà oberta al públic fins a finals del mes de maig, ocupant la totalitat dels 1000 m2 de què disposa la sala d’exposicions temporals del MHC.
L’organització d’aquest projecte ha constituït un gran repte per al museu fonamentalment per l’existència de dos esculls inicials: d’una banda, la migradesa de la recerca sobre el tema al nostre país i, alhora, pel fet que aquesta recerca no ha desbordat més que en comptades ocasions el marc de la història local; de l’altra, perquè la major part del material potencialment exposable que s’ha pogut localitzar està integrat per llibres i documents d’època, lligats a processos i sentències per bruixeria. Un material de gran valor històric però, sovint, de reduït atractiu museogràfic per als visitants no especialitzats.
La superació d’aquests esculls ha estat possible gràcies a l’intens i rigorós treball i a la creativitat i esperit innovador de l’equip que ha elaborat el guió i el projecte museogràfic de la mostra, integrat pels comissaris doctors Agustí Alcoberro i Josefina Roma, la coordinadora tècnica i conservadora del MHC Marina Miquel, els historiadors documentalistes Ramon Sarobe, Joan Salvadó i Àngels Casanovas i el responsable de la posada en escena de la mostra, el dissenyador i escenògraf Ignasi Cristià.
Tot ells han treballat estretament per tal d’aconseguir els quatre grans objectius que es planteja l’exposició. En primer lloc, explicar de la manera més entenedora possible i per a un ample ventall de públics potencials el fenomen de la cacera de bruixes, que tant a Catalunya com a la resta d’Europa es visqué, amb cronologies i intensitats variables, entre els segles XV i XVII, tot fent un èmfasi especial en els esdeveniments del nostre país durant les dues primeres dècades d’aquest últim segle. En segon lloc, suggerir diverses hipòtesis explicatives d’aquest trist, cruel i vergonyós episodi de la història catalana i europea, amb l’objectiu que esdevingui un element de reflexió sobre les conseqüències de la intolerància. En tercer lloc, per posar a l’abast dels visitants nombrosos objectes i documents conservats a museus, col·leccions privades i arxius del nostre país relacionades amb temàtica de l’exposició. Finalment, a l’hora de decidir l’estratègia museogràfica de la mostra, el repte plantejat ha estat el de dissenyar una “posada en escena” que embolcalli els visitants dins d’una atmosfera particular i suggerent, apel·lant als seus sentits i emocions.
Per tal d’aconseguir els objectius suara esmentats, l’exposició s’ha estructurat en un espai d’introducció i cinc grans àmbits temàtics que configuren l’itinerari conceptual i museogràfic de la mostra. Al seu torn, alguns d’aquests àmbits integren d’altres subàmbits o espais temàtics més petits. El conjunt, però, configura una trama narrativa molt marcada, una història tràgica que es desvetlla el visitant a mesura que aquest avança dins l’espai expositiu.
La introducció presenta una selecció de gravats originals del cèlebre pintor Francisco de Goya en els quals aborda el tema de la bruixeria i de la superstició popular tot proposant una de les preguntes essencials que planteja l’exposició: han existit mai les bruixes?
El primer àmbit, titulat “La màgia en el món medieval”, explica les diverses realitats que a l’edat mitjana s’aplegaven sota el nom genèric de “màgia”. L’àmbit fa un èmfasi especial en dos temes: d’una banda, el rol de les fetilleres i sanadores que, entre d’altres objectius, vol fer palesa la dificultat de posar límits clars entre la màgia, la religió i la ciència; de l’altra, l’evolució del pensament i el posicionament tradicional de l’església catòlica en relació a la màgia i la fetilleria en el transcurs dels últims segles medievals.
El segon àmbit, titulat “La invenció de la bruixa”, aborda el procés de construcció de l’estereotip de la bruixa diabòlica, especialment a partir dels segles XIV i XV, tot fent palesa la responsabilitat i rol central en aquest afer de determinats teòlegs i inquisidors d’arreu d’Europa i, alhora, la progressiva difusió d’aquest estereotip arreu del continent i, en especial, a Catalunya. En relació a aquestos eixos temàtics, i entre d’altres objectes i documents rellevants, s’exposen un exemplar del “Malleus maleficarum” escrit en 1486 -sens dubte un dels més cèlebres tractats inquisitorials publicats arreu d’Europa- i l’original de les “Ordinacions de les Valls d’Àneu” (1424), que conté la referència més antiga feta a Catalunya sobre la suposada existència de bruixes satàniques.
En el tercer àmbit, titulat “Les bruixes vistes pels seus perseguidors”, es presenta el procés de “conversió” a la bruixeria, com eren els suposats sàbats o aquelarres en que bruixes i bruixots es reunien per adorar el diable, o quines eren les malvestats i crims que amb més freqüència se’ls imputaven (sempre des de l’òptica i el discurs dels inquisidors i de tots aquells que les perseguien). Per tal d’il·lustrar-ho, l’àmbit recull alguns dels objectes i documents amb més rellevància artística de la mostra, entre ells dos manuscrits del segle XV cedits per la Biblioteca Reial de Brussel·les i la Biblioteca Nacional de França de París que contenen les primeres representacions conegudes d’un sàbat o reunió de bruixes.
L’àmbit quart, titulat “La gran cacera”, constitueix l’espai central de la mostra i, al seu torn, s’estructura en quatre àmbits més petits dedicats a la cacera de bruixes a Europa, la Inquisició espanyola i el cèlebres processos de Zugarramurdi (País Basc), la cacera a Catalunya, els processos i sentències, el perfil de les víctimes i la fi de la cacera. És aquí on es concentra una acurada selecció de documentació d’arreu de Catalunya sobre la persecució contra les bruixes a començaments del segle XVII, que dóna una idea clara i precisa de la seva intensitat, abast territorial i virulència.
Finalment, l’àmbit cinquè de la mostra, titulat “La bruixa en la tradició popular”, posa de relleu la pervivència de les pràctiques i les creences sobre bruixeria en el camp de la cultura popular i tradicional catalana, especialment en el món pagès del segle XIX i començaments del XX. El visitant podrà descobrir alguns dels amulets i talismans que tradicionalment s’utilitzaven contra les bruixes i els seus maleficis i, alhora, escoltar una selecció de contes tradicionals sobre la bruixeria recollits per folkloristes com Cels Gomis o Joan Amades.
En definitiva, l’exposició aborda el fenomen de la bruixeria i la seva repressió a Catalunya, tot inserint-lo en un marc històric més ampli, que té en compte els aspectes socials, polítics, econòmics, religiosos i culturals de l’època, sense els quals no es podria entendre. A més, en la mesura del possible, la mostra intenta donar el protagonisme a les víctimes anònimes de la persecució, mostrant la forta càrrega de misogínia que s’amaga darrera d’ella. Finalment, es trenca també un tòpic molt arrelat: el del protagonisme de la Inquisició i, més en general, de l’església en aquesta persecució ja que, contràriament a l’opinió popular, van ser sobretot eclesiàstics els que van encapçalar les protestes contra la cacera de bruixes.
Però per a tots aquells que hi hem treballat, el valor i la pertinència d’aquesta mostra està sobretot condicionada pel seu posicionament i enfocament moral. En aquest sentit, cal esmentar que l’exposició vehicula i subratlla dues idees-força: d’una banda, la tolerància envers els diferents, els estranys, els heterodoxos i l’oposició a qualsevol forma de fanatisme; de l’altra, la no mitificació de la superstició, entesa com a camí alternatiu al pensament racional -i, ben a la inversa, l’explicació racional (i, doncs, històrica) d’aquells fets-.
Font: www.mhcat.net
Jusèp Boya i Busquets
Cap d’exposicions del MHC
Marina Miquel i Vives
Conservadora del MHC i coordinadora de l’exposició
diumenge, 15 d’abril del 2007
Segona república espanyola
Ahir es conmemorava la proclamació de la Segona República, ara ja fa 76 anys, no podia deixar de recordar-ho.
Salut
Segona República:
Període de la història de l'estat espanyol que comença el 14 d'abril de 1931, amb la proclamació de la República a Barcelona i a Madrid. Acaba l'1 d'abril de 1939, data en què la guerra civil iniciada el 18 de juliol de 1936 finalitzà amb la victòria de Franco i del govern de Burgos i la instauració, sobre la totalitat del territori de l'estat, d'un nou règim: el franquisme. Cal distingir, doncs, dos períodes ben diferenciats: la pau (14 d'abril 1931 — 17/19 de juliol 1936) i la guerra (17/19 de juliol 1936 — 1 d'abril 1939). La Constitució, aprovada el 9 de desembre de 1931, configurà una república amb un president, cap de l'Estat, feble; una cambra única, forta; i un govern nomenat pel president però que podia ésser rebutjat per la cambra de diputats. Separava l'Església de l'Estat i acceptava les autonomies regionals. De fet, fou atorgat l'Estatut d'autonomia a Catalunya (9 de setembre de 1932), vencent grans dificultats i amb moltes reticències, al País Basc (octubre del 1936) i a Galícia (1 de febrer de 1938). El País Basc encara tingué govern propi uns quants mesos, però Galícia l'any 1938 formava part de la zona franquista, de manera que l'Estatut no hi tingué cap aplicació pràctica.
El govern provisional i el d'Azaña realitzaren nombroses i importants reformes de sentit progressiu i democràtic: milloraments laborals, reforma tècnica de l'exèrcit, llei del divorci, secularització de cementiris, dissolució de la Companyia de Jesús, construcció i utillatge d'escoles, inicis d'una reforma agrària, etc. Però fou combatut per les dretes i no rebé el suport necessari per part de les forces obreristes. Governaren les esquerres i els socialistes des del 14 d'abril de 1931 al novembre del 1933, que guanyà les eleccions a diputats a corts una coalició dels republicans radicals de Lerroux amb la CEDA. A l'agost del 1932 ja hi hagué una rebel·lió frustrada (del general Sanjurjo, a Sevilla), de caràcter militar i dretà. A l'octubre del 1934, es produí l'aixecament revolucionari dels minaires asturians i la revolta de la Generalitat ( fets d'Octubre, Sis d'Octubre), contra el govern central, que fracassaren i que obriren un període de repressió, amb la suspensió de l'Estatut de Catalunya. L'anomenat Bienni Negre acabà quan triomfaren el Front Popular i el Front d'Esquerres (aquest a Catalunya) en les eleccions del 16 de febrer de 1936. El Govern que en sortí es veié privat del suport dels socialistes, dividits en revolucionaris i reformistes, i l'oposició de dretes acceptà, gairebé en la seva totalitat, que un aixecament militar els garantís el futur. I així, el 19 de juliol, liquidat l'intent reformista de les esquerres democràtiques, restaren enfrontats les dretes i llur braç armat, l'exèrcit, amb els partits obreristes i les sindicals, més els partits autonomistes de Catalunya i Euskadi, que comptaren amb alguns militars, en general d'elevada graduació. La República en guerra, després d'un període anàrquic, per tal com el poder havia restat al carrer (i que coincideix amb el govern Giral, republicà), fou dominada per les sindicals (govern Largo Caballero, fins al maig del 1937) i després pels comunistes i els socialistes afins a les posicions comunistes (govern Negrín). Després de la caiguda de Catalunya, un Consell de Defensa, del qual fou l'ànima el coronel Casado i la figura política el socialista Besteiro, intentà debades una pau pactada amb Franco i mantingué una breu guerra civil dins la guerra civil contra el govern Negrín i algunes forces militars manades per comunistes, tot el darrer mes de guerra i quan ja no hi havia cap esperança. La República tingué dos presidents: Niceto Alcalá-Zamora del 1931 al 7 d'abril de 1936, que fou destituït, i Manuel Azaña (abril del 1936 al febrer del 1939, que dimití).
Font: http://www.grec.cat
Núria Pérez Blanch
Salut
Segona República:
Període de la història de l'estat espanyol que comença el 14 d'abril de 1931, amb la proclamació de la República a Barcelona i a Madrid. Acaba l'1 d'abril de 1939, data en què la guerra civil iniciada el 18 de juliol de 1936 finalitzà amb la victòria de Franco i del govern de Burgos i la instauració, sobre la totalitat del territori de l'estat, d'un nou règim: el franquisme. Cal distingir, doncs, dos períodes ben diferenciats: la pau (14 d'abril 1931 — 17/19 de juliol 1936) i la guerra (17/19 de juliol 1936 — 1 d'abril 1939). La Constitució, aprovada el 9 de desembre de 1931, configurà una república amb un president, cap de l'Estat, feble; una cambra única, forta; i un govern nomenat pel president però que podia ésser rebutjat per la cambra de diputats. Separava l'Església de l'Estat i acceptava les autonomies regionals. De fet, fou atorgat l'Estatut d'autonomia a Catalunya (9 de setembre de 1932), vencent grans dificultats i amb moltes reticències, al País Basc (octubre del 1936) i a Galícia (1 de febrer de 1938). El País Basc encara tingué govern propi uns quants mesos, però Galícia l'any 1938 formava part de la zona franquista, de manera que l'Estatut no hi tingué cap aplicació pràctica.
El govern provisional i el d'Azaña realitzaren nombroses i importants reformes de sentit progressiu i democràtic: milloraments laborals, reforma tècnica de l'exèrcit, llei del divorci, secularització de cementiris, dissolució de la Companyia de Jesús, construcció i utillatge d'escoles, inicis d'una reforma agrària, etc. Però fou combatut per les dretes i no rebé el suport necessari per part de les forces obreristes. Governaren les esquerres i els socialistes des del 14 d'abril de 1931 al novembre del 1933, que guanyà les eleccions a diputats a corts una coalició dels republicans radicals de Lerroux amb la CEDA. A l'agost del 1932 ja hi hagué una rebel·lió frustrada (del general Sanjurjo, a Sevilla), de caràcter militar i dretà. A l'octubre del 1934, es produí l'aixecament revolucionari dels minaires asturians i la revolta de la Generalitat ( fets d'Octubre, Sis d'Octubre), contra el govern central, que fracassaren i que obriren un període de repressió, amb la suspensió de l'Estatut de Catalunya. L'anomenat Bienni Negre acabà quan triomfaren el Front Popular i el Front d'Esquerres (aquest a Catalunya) en les eleccions del 16 de febrer de 1936. El Govern que en sortí es veié privat del suport dels socialistes, dividits en revolucionaris i reformistes, i l'oposició de dretes acceptà, gairebé en la seva totalitat, que un aixecament militar els garantís el futur. I així, el 19 de juliol, liquidat l'intent reformista de les esquerres democràtiques, restaren enfrontats les dretes i llur braç armat, l'exèrcit, amb els partits obreristes i les sindicals, més els partits autonomistes de Catalunya i Euskadi, que comptaren amb alguns militars, en general d'elevada graduació. La República en guerra, després d'un període anàrquic, per tal com el poder havia restat al carrer (i que coincideix amb el govern Giral, republicà), fou dominada per les sindicals (govern Largo Caballero, fins al maig del 1937) i després pels comunistes i els socialistes afins a les posicions comunistes (govern Negrín). Després de la caiguda de Catalunya, un Consell de Defensa, del qual fou l'ànima el coronel Casado i la figura política el socialista Besteiro, intentà debades una pau pactada amb Franco i mantingué una breu guerra civil dins la guerra civil contra el govern Negrín i algunes forces militars manades per comunistes, tot el darrer mes de guerra i quan ja no hi havia cap esperança. La República tingué dos presidents: Niceto Alcalá-Zamora del 1931 al 7 d'abril de 1936, que fou destituït, i Manuel Azaña (abril del 1936 al febrer del 1939, que dimití).
Font: http://www.grec.cat
Núria Pérez Blanch
Subscriure's a:
Missatges (Atom)