Sóc fill dels evuzok

d’en Lluís Mallart edicions La Campana, 3ª edició Octubre de 2004.

Per Núria Pérez Blanch

Sempre hem vist reportatges d’estudiosos de cultures primitives, com actuen els homes i les dones, dits “primitius” en paratges de l’Àfrica més amagada, o d’Austràlia, o del Brasil, com va explicar-nos fa pocs dies Selenita a la seva col•laboració setmanal. Avui no parlaré d’imatges, sinó de lectura, d’una obra ben interessant d’un etnògraf català i d’un aspecte important en els estudis antropològics, la relació de l’etnòleg o etnòloga amb la cultura a estudiar, dins de la tècnica imprescindible d’aquesta ciència, el treball de camp. El contacte directe amb la gent es fa condició indispensable pel treball de camp i el que representa l’elaboració d’un diari de camp.

ELS ORÍGENS
En Lluís Mallart introdueix l’obra explicant els seus orígens de català nascut, l’any 1932, a un dels millors barris de Barcelona, pertanyent a família burgesa i catòlica, integrat en un grup de teatre de barri i membre del Centre d’Acció Catòlica. En el aquest marc s’inorporava una visió ordenada del món i de la societat, no hi cabia cap ambigüetat.

“Sortir d’aquest món ben ordenat i amb unes fronteres ben delimitades no era cosa fàcil” (pàg.17).

En Lluís Mallart i Guimerà a la seva obra Sóc fill dels evuzok descriu la seva experiència com a etnòleg-missioner al Camerun, entre els evuzok. En Mallart comença el contacte amb l’antropologia fent treball de camp (generalment un es forma a la universitat i després es planteja el treball de camp). L’obra descriu dues parts ben diferenciades.

LES DIFERENTS ESTADES I ELS OBJECTIUS
Una primera part comença des de l’arribada al terreny com a missioner l’any 1961, amb l’objectiu de convertir negres al cristianisme, funda la Missió a Nsola. Des d’un principi s’interessa per la forma de vida d’aquell poble i estudia els seus costums i la seva religió. A mesura que evoluciona tota l’estada s’adona que l’antropologia l’allunya de la Ciutat Eterna, de quina manera l’antropologia i la missió són incopatibles. Es va qüestionant la missió. “El missioner és el gran especialista del bé i del mal. L’antropòleg, en canvi, no ha de jutjar els fets socials. Els analitza. Intenta comprendre’n la lògica”. (pàg. 34).

Aquests primers anys coincideixen amb una forta crítica contra el model colonial, les idees sobre integració i adaptació estaven de moda. Eren temps de l’exaltació dels valors negres. S’impregna la critica cap a la negació de l’existència d’altres cultures i civilitzacions entre certs cooperants i també entre el món de l’etnologia.
Interessa, i això forma part de l’atractiu de l’obra, com l’autor s’aprofita del lloc que ocupa com a missioner per a fer la seva investigació etnogràfica. Certa ironia i certa comicitat són incorporats als fets explicats.
En la segona part dels llibre es resumeixen els posteriors viatges al Camerun, ja com antropòleg, després d’haver fet el doctorat el 1974 retorna entre els evuzok, després d’haver-se casat i amb dos fills. Anava acompanyat per estudiants de la universitat i la proposta era de fer un assaig d’un treball de camp.
El 1978 retorna al Camerun després d’una estada a Paris analitzant i seleccionant el material per portar a terme el diccionari de plantes medicinals, arriba al Camerun amb la idea de posar en comú tots aquells aprenentages abans de la seva publicació, calia controlar i verificar totes les dades. Però en aquell viatge es va trobar amb la necessitat d’estudiar el procés de transformació del sistema de representacions del poble que havia conegut en una primera etapa. Sempre hi ha fets que sorgeixen que comporten un replantejament.
El 1985 fa una darrera missió al Camerun, amb l’excusa de completar una enquesta, tot i que la intenció real de l’autor és la de fer un acomiadament silenciós dels evuzok.
Es pot dir que el treball que planteja en Mallart és més que un simple treball de recerca, com ell mateix comenta. Al llibre es fa evident com l’autor comença a fer antropologia gairebé sense adonar-se’n.
Des d’un primer moment planteja la primera qüestió i com aquesta comporta un problema intel•lectual; les terminologies etnologia i antropologia: són unes qüestions d’orientació de la disciplina, l’autor reivindica la necessitat de l’estudi de les realitats primitives i exòtiques, obrir-se a nous horitzons i especialitzar-se en la recerca dels aspectes exòtics de la nostra societat. No renunciar a la idea de “sociologia comparativa”, també plantejada per en Spencer i per en Tylor (ciència de la societat i de la cultura de dimensions universals).
L’autor recupera la idea de Lévi-Strauss quan parla de la distinció entre etnografia, etnologia i antropologia; “...no són tres disciplines diferents sinó les etapes d’una sola i única recerca.”(pàg. 21).
L’antropologia té com a objectiu interpretar les dades, requereix d’un coneixement aprofundit de les dades més pertinents, però d’entrada l’etnògraf no reconeix aquelles dades pertinents, per això fa un treball quasi enciclopèdic per tal de recollir i estar atent a tots els fets (pàg. 98).
Un altre dels aspectes reiteratius de l’obra és la descripció constant de les relacions entre el missioner-etnògraf i l’Altre. Això li serveix per anar descrivint les funcions de l’antropòleg i de quina manera ell en forma part, com un actor més de tota l’obra, per exemple, explicant la manera com els evuzok li atorguen el seu sobrenom, és un més i a cada membre d’aquella cultura l’agrada posar sobrenoms. És integrat dins de l’univers simbòlic dels evuzok anomenant-lo “fill dels evuzok”.
L’etnografia és més una actitud, un art, que un seguit de tècniques d’observació, que per altra banda, s’aprenen soles. No hi ha un moment per a l’etnografia i un altre en que no es fa, tot és quelcom a tenir en compte. L’art de saber conviure amb un poble (pàg. 50). Encara que l’altre estigui molt lluny de nosaltres, cal aprendre que pot ser objecte de sentiments i emocions, de moments de tendresa, però també d’insensibilitat. Aquesta serà la constant de l’autor a tota l’obra. La necessitat d’entendre l’antropologia com una relació entre éssers humans, més que la relació entre el o la que observa i allò observat (pàg 41).

LA PROPOSTA ETNOGRÀFICA
Les diferents propostes que fa l’autor queden descrites i enumerades en la mesura que avança l’obra, la descripció dels fets, de les diferents observacions que enumera, de les diferents interpretacions d’acord a la seva formació i lectures de diferents autors, es poden resumir en diferents punts:

• Qüestionar d’entrada l’escriptura etnològica per les seves limitacions.
• Un cop instal•lat l’autor veu la necessitat de contactar amb algun nadiu que pugui fer de professor de la llengua (ewondo en aquest cas) i que pugui traduir.
• En la mesura que sigui possible cal prendre les notes en la llengua nativa per no perdre informació.
• Això comporta integrar-se en la vida activa de la comunitat. La integració de l’estranger no implica la negació de la seva diferència, aquí l’autor és on planteja el dubte del paper que ha de jugar l’etnògraf, què s’espera de la comunitat estudiada. Ell comenta que sobre la marxa es va endevinant; quan més s’estableix una relació, marxa aquesta necessitat de renunciar a la manera de fer de cada un. La relació passa a ser d’intercanvi, aprendre cada un de l’Altre les diferències i fins i tot riure-se’n, passant per un respecte.
• Cal comprendre els termes que la pròpia societat el•labora i poc a poc anar descobrint la dimensió simbòlica de cada mot.
• Cal identificar els límits de l’etnografia-participant, fins a quin punt es pot prendre part en la vida del poble que es proposa estudiar. La idea, per l’autor és tractar de no idealitzar cada fet (participar en una activitat agrícola, ballar alguna dansa, cooperar en alguna activitat...), es tracta de simples aproximacions que no eviten la distància entre cultures.
• Sortir i descobrir diferents espais permet establir relacions i aconseguir informadors.
• El treball amb els informants és un dels aspectes que en Mallart planteja com a més complexe. Com complir la tasca sense profanar la intimitat dels que ens expliquen, de quina manera s’obté la informació, com no interferir la informació sense incorporar els nostres propis esquemes. Tots aquests són dubtes que fa exposar i sincerar-se sobre com ell planteja la seva manera de fer etnografia. “Preferia caçar les informacions al vol que no asseure’m i treure’m de la butxaca el grapat de preguntes que m’havia preparat” (pàg. 187).
• L’etnògraf anirà allargant i estrenyent les relacions a mesura que avança la recerca, tots ells formaran part d’una xarxa de relacions.
• En cada conversa, en cada situació aniran apareixent temes de recerca ben diferenciats, tots ells interessants.
• Per altra banda, els moments de solitud, són indispensables, atès que es posen en dubte una sèrie de reflexions i qüestions que en contacte amb la gent no es fan tan evidents. En la història d’en Mallart es fa més evident quan en la primera etapa en la que l’autor fa de missioner van començar a sorgir les contradiccions en els moments de preparació de les predicacions.
• L’autor aconsella no sempre gravar en el treball de camp, ni treure indispensablement el bloc de notes, per això és important estar a l’aguait i mantenir sempre una actitud receptiva.
• Les recerques etnogràfiques no es fan mai “estirant d’un sol fil” (pàg.126), es fa de mica en mica. No es tracta d’acumular dades sense ordre, d’aquí la importancia de partir de certa base teòrica.
• Cal tenir present a més que entre l’ideal etnogràfic i la realitat hi ha una gran distància. No es pot creure que des d’un principi tot està clar, com si no s’hagués de rectificar en res, al contrari “cal un llarg treball de lectures, de verificacions i de contraverificacions” (pàg. 155).
• “En un principi només poden formular-se algunes hipòtesis que serviran per orientar la recerca, tot deixant el camp de les investigacions ben obert a fi de modificar-les i, si fos necessari, elaborar-ne de noves” (pàg. 155).
• És clara la importància de l’observació per aprendre (per exemple, quan parla dels remeis per guarir certes malalties), en alguns casos experimentar en un propi els fets (per exemple cures amb certs remeis, tot i que en el cas d’en Mallart, ell va fer servir la cura i posteriorment va intentar aprendre sobre el que se li havia practicat a ell).
• La importància de la tècnica de la conversa i de la espontaneïtat, deixant parlar sense orientar les respostes. El qüestionari és el mètode menys adequat. La comunicació com a valor fonamental d’un poble.”...admetre la possibilitat d’una digressió o del fil que es trenca per un acudit, acceptar la frase buida o el silenci que tradueix el dret legítim d’una certa reserva, em sembla que és la millor manera de crear el clima d’espontaneïtat que ha d’animar la recerca etnogràfica”(pàg. 224).
• En Mallart incorpora algun document antic, que forma part de la història de la regió per entendre certes maneres de funcionar de les persones de la zona (pâg.181), amb el tràfic d’esclaus i certes formes d’explotacions de la terra.
En el llibre l’autor impregna, com una constant, la crítica cap als llibres d’antropologia, per no parlar o parlar poc de la fascinació que produeix dins de cada esperit tot allò viscut en contacte amb diferents cultures, sembla com si s'hagués prohibit parlar dels Altres en termes de emoció, impressió, subjectivitat. L’autor enumera que ell es va trobar tant a prop dels evuzok com podria haver estat dels de casa, escoltant Raimon o Pi de la Serra... (pàg. 125). “Mai no vaig ser un etnògraf (ni un missioner), amant de la solitud...” (pàg. 153), per això va voler rodejar-se d’altres companys/es catalans/es Expressions com ara “... se’m posava la pell de gallina.” (pàg 201), “Que un antropòleg que pretèn fer de l’antropologia una ciència recordi aquests moments d’emoció, pot semblar superflu. Fins i tot ridícul. M’és igual. No em fa res recordar-ho. Per més ciència que vulguem fer, em sembla que l’antropologia és impossible sense una certa emoció per l’Altre” (pàg. 202). Ja al final, quan torna cap a casa, “m’avergonyia pensar que podia perdre l’avió”(pàg.312).

Núria Pérez Blanch