PRINCESES DE TERRES LLUNYANES

Diumenge va acabar l'exposició
(de la web del Museu d'Història de Catalunya)

Aquesta exposició és un projecte del Museu d’Història de Catalunya i el Museu Nacional d’Hongria. La mostra té com a objectiu donar a conèixer els vincles que s’establiren entre ambdós països durant l’edat mitjana. El projecte s’organitza com una exposició itinerant a dues seus: del 7 de maig al 2 d’agost es podrà veure al Museu d’Història de Catalunya i del 4 de setembre al 29 de novembre al Museu Nacional d’Hongria de Budapest.
EIXOS TEMÀTICS
La distància geogràfica i cultural que separa les terres catalanes de les hongareses no ha estat obstacle per a l'establiment de vincles entre ambdós països ja des de l'edat mitjana. Cenyint-nos a aquest període, anirem mostrant la naturalesa d'uns lligams que si bé inicialment foren circumstancials, a partir del segle XIII es bastiren sobre les estratègies matrimonials del casal d’Aragó i la casa d’Arpad.A partir d’aquí coneixerem les històries de quatre d’aquestes princeses, educades des del seu naixement per casar-se (es casen entre els setze i els dinou anys) i marxar, lluny de la família, a països amb una cultura molt diferent. Cadascuna encarna una manera diferent de ser reina, fruit de l’època i les circumstàncies personals.
ELS PRIMERS CONTACTES: LA CONSTRUCCIÓ DELS ESTATS
A la primera meitat del segle X encara resulta prematur parlar tant de l'existència d'Hongria com de la de Catalunya. Una i altra no son sinó una poderosa confederació de tribus nòmades amb un territori en vies de definició i un conjunt de comtats carolingis arrecerats al peu dels Pirineus i del litoral veí, maldant per contenir els poderosos veïns musulmans. Ambdós pobles, perifèrics respecte de l'imperi creat per Carlemany, basteixen llur identitat sobre àrees de fricció entre la naixent civilització europea d'arrel franco-germànica i dos dels més importants models alternatius a aquesta: el món dels nòmades de les estepes i el de l'Islam mediterrani.És ara, quan comencen a perfilar-se llurs respectives personalitats, que ambdós pobles entren en contacte per primer cop. I ho fan amb la violència pròpia de les darreres invasions de pobles nòmades que sotragaren l'Europa medieval. Així, l'any 942 una ràtzia hongaresa travessà saquejant-los els comtats carolingis per arribar als peus de les muralles de la ciutat andalusina de Lleida, on foren derrotats per l'exèrcit musulmà.Aquesta desfeta constitueix un preludi de la més decisiva de Lechfeld (954) a mans de l'imperi germànic, que marcà la fi de les incursions així com el replegament i sedentarització dels magiars dins dels límits de l'Hongria històrica. Paral·lelament, la incapacitat cada cop més manifesta de l'imperi carolingi per protegir les seves marques meridionals contra els atacs d'hongaresos, normands i, en especial, musulmans obre la marxa vers la independència dels comtats que amb el temps esdevindran Catalunya. Testimoni d’aquest allunyament és Gerbert d’Orlhac, membre del seguici del comte de Borrell II de Barcelona, que informa de l'impacte que la presa de Barcelona per al-Mansur l'any 985 i la manca de socors per part del rei de França varen tenir en l'erosió dels lligams fins llavors existents entre aquest i el comte de Barcelona. Serà el mateix Gerbert, un cop entronitzat com a papa amb el nom de Silvestre II, qui lliurarà a Sant Esteve, primer rei d'Hongria i paladí de la seva cristianització, la corona que encara avui dia simbolitza l'estat hongarès.
VIATGERES DE TERRES LLUNYANES
Dos-cents anys després d'aquests primers contactes tant Hongria com Catalunya han canviat profundament. El regne dels magiars ha esdevingut una important potència centreeuropea que s'obre a la Mediterrània a través de la costa dàlmata. Alhora, els sobirans de Catalunya han emparentat amb els reis d'Aragó i estès la seva preeminència per Occitània i la Provença, al temps que planegen l'assalt a les terres i illes musulmanes del llevant peninsular.Ambdós pobles, a través de llurs respectives cases regnants, reprenen ara la relació i ho fan a través de la important mitjanceria del papat. En aquesta època l'església romana impulsa regles més estrictes pel que fa als graus de parentiu permesos a l'hora de contraure matrimoni, unes normes que tenen com a conseqüència afavorir els enllaços dinàstics amb regnes llunyans, amb les dinasties dels quals és més difícil incórrer en graus prohibits de consanguinitat. Darrera aquesta imposició de l’Església, hi ha tant interessos religiosos com polítics. Així, al proposar l'enllaç entre Emeric d'Hongria i Constança d'Aragó (1198), el papa Innocenci III comptava tant arrenglerar ambdós regnes al seu costat en el seu enfrontament amb l’emperador, com impulsar les lluites contra les heretgies i contra l’Islam, l’evangelització de poblacions paganes o frenar la influència del cristianisme ortodox.
CONSTANÇA D’ARAGÓ, LA REINA TUTORA
Constança d’Aragó, filla d’Alfons el Cast i la reina Sança, va néixer cap el 1179 i visqué al monestir de Sixena (Aragó), on s’educaven les filles de la l’alta noblesa catalano-aragonesa. Constança va estar tota la seva vida molt vinculada a Sixena. Fou ella qui anys després patrocinaria la decoració de la sala capitular. Obra cabdal de la pintura europea del 1200, aquestes pintures representen un primer renaixement en plena edat mitja perquè prenen com a model les obres clàssiques. Cap el 1196, amb setze anys, es casà amb Emeric d’Hongria, que oferia el prestigi d’una casa on els seus primers reis havien estat canonitzats. El matrimoni només durarà vuit anys i no fou una experiència reeixida. Emeric, enfrontat amb el seu germà Andreu, amb qui comparteix el poder, té el suport de la Santa Seu però no el de la noblesa. Arriba a Hongria amb la seva cort catalana, amb dames de companyia, trobadors cèlebres i un bagatge cultural elevat. Porta una cort luxosa, participarà en la projecció i edificació de palaus com el d’Óbuda, però la seva rebuda és dolorosa. En un ambient de guerra de germans entre Emeric i Andreu, ella és forastera. Li serà difícil mantenir el contacte amb els membres de la cort i la noblesa, ja que el seu marit tampoc se’n va poder guanyar la confiança. Emeric va morir el 1204 i Constança es va trobar sense suport per defensar els drets del seu fill Ladislau. Per això va fugir amb el seu fill, part del tresor i la corona cap a Àustria. Amb la mort inesperada de Ladislau, Constança abandonà les seves pretensions sobre la corona hongaresa i tornà a Sixena.La seva formació, l’experiència i el prestigi adquirit a Hongria, van convertir a Constança en un valor alt en el mercat matrimonial de les dinasties europees. Innocenci III es tornà a fixar en ella al planificar el matrimoni de Frederic II de Sicília. Frederic, nascut el 1194, era molt més jove que Constança. El matrimoni es celebrà el 1209 i Constança es convertí en consellera de Frederic, amb una gran influència i prestigi. Frederic serà coronat rei dels alemanys el 1212 i Constança es convertí així en emperadriu del Sacre Imperi.
VIOLANT D’HONGRIA, LA REINA SANTA
Una generació més tard es produeix un nou enllaç entre la casa d’Aragó i els Àrpad. Bona part de les motivacions que impulsaran el rei Jaume I a contraure matrimoni amb Violant d'Hongria tindran a veure amb els rèdits polítics que podia reportar-li l'enllaç amb la dinastia europea que encarna l'ideal de la santedat règia. Un ideal, per altra banda, reforçat amb la canonització de Santa Isabel d'Hongria esdevinguda el mateix any de les esposalles entre Jaume i Violant. Violant, filla d’Andreu II i, per tant, neboda d’Emeric, es casà amb Jaume I d’Aragó, nebot de Constança, el 1235. Per la corona d’Aragó, enllaçar amb una dinastia marcada per la santedat dels seus membres ajuda a netejar la seva imatge davant el Papa, després de la mort del rei Pere a Muret defensant els càtars. Violant va ser una muller digna per al rei conqueridor, fins a la seva mort el 1251. Sembla que els esposos van enamorar-se l’un de l’altre, malgrat la vida amorosa de Jaume i altres obstacles que podien sorgir: en aquest amor, la bellesa corporal d’ambdós hi va contribuir. Va exercir el seu paper de reina com a mitjancera en afers diplomàtics i en la pau en les disputes feudals. Violant acompanyava Jaume en els seus nombrosos viatges, assistia a les negociacions del seu marit, era present en els campaments reials i va ser coronada reina de la València conquerida. Actuà també com a patrocinadora d’ordres religioses. Va complir un dels requisits més esperats d’una reina: tenir una nombrosa descendència per satisfer els interessos de la dinastia. Els seus deu fills i filles van ocupar llocs importants en la xarxa del poder dinàstic europeu: Pere el Gran fou rei de la Corona d’Aragó; Jaume II, rei de Mallorca; Sanç, arquebisbe de Toledo; Violant, muller del rei Alfons el Savi; Constança, dona del germà d’aquest últim; Elisabet es va casar amb el futur rei de França, Felip l’Ardit; Maria va ser religiosa, igual que Sança.LES REINES SANTESPerò Violant deixà una altra herència a la casa d’Aragó: la implantació d’un nou model de santedat aristocràtica fonamentat en la renúncia a l’estatus social i la humilitat penitencial, seguint el model de la seva germana, Santa Isabel d’Hongria. Fruit d’aquest llegat ideològic, a la primera meitat del segle XIV, els prínceps hereus de Nàpols, Mallorca i la Corona d'Aragó van renunciar al tron per abraçar la vida conventual. Alhora, tres de llurs germanes o cunyades, menaran conductes pietoses que portaran als altars a la reina de Portugal Isabel d'Aragó o, en el cas de la reina de Nàpols Sança de Mallorca, a traspassar les fronteres de l'ortodòxia i a enfrontar-se obertament amb el papa Joan XXII.
LA GLÒRIA DELS PRÍNCEPS
Tot i algun contacte significatiu però puntual, caldrà esperar fins ben entrada la segona meitat del segle XV per tal que els vincles entre les cases d'Aragó i Hongria es tornin a nuar. I ho faran precisament a través de Nàpols, que havia entrat a formar part de la corona catalano-aragonesa arran de la conquesta del regne per Alfons el Magnànim (1442).Una néta del Magnànim, Beatriu d'Aragó, filla de Ferran I rei de Nàpols, contraurà matrimoni amb el sobirà d'Hongria Maties Hunyadi (Corví), amb la finalitat de lligar ambdues dinasties en l'objectiu comú de contenir l'amenaça turca i augmentar la implicació del poderós país danubià en la complexa política italiana. Maties no tenia ascendència reial, sinó que fou escollit rei per la noblesa del país. Era fill de János Hunyadi, governador d’Hongria i heroi militar contra els turcs. El model de Janos Hunyadi i l'impacte de la presa de Constantinoble pels turcs (1453) impregnen decisivament una de les obres cabdals de la literatura catalana, el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell.
BEATRIU D’ARAGÓ, LA REINA MECENES
De la mà de Beatriu i dels membres del seu seguici arribaran a Hongria algunes de les més refinades manifestacions de la cultura cortesana renaixentista. S’importaren delícies habituals d’Itàlia. Els àpats es tornaren regulars i solemnes, els plats canviaren i foren moltes més les persones que s’asseien a la taula reial. Maties compartia els gustos de Beatriu en aquest sentit i havia adoptat el model de rei-mecenes humanista, cridant músics i metges italians a la seva cort. La renovació dels espais palatins amb materials i models itàlics així com la influència que sobre la Biblioteca Corvina exerceix la del Palau Reial de Nàpols, en la qual s'havia educat Beatriu, constitueixen algunes de les aportacions principals d'aquesta refinada princesa.El rei li destinà un paper principalment representatiu i per tant també se l’enduia a les reunions polítiques, ja que una dona procedent dels Aragó de Nàpols ajudava molt a atenuar les murmuracions a Europa sobre la procedència baixa de Maties. El rei l’informava regularment sobre els esdeveniments bèl·lics més importants. La influència de Beatriu era molt alta i intervingué políticament a favor dels interessos de la seva família.Malgrat aquest bagatge, el fet de no haver proporcionat un hereu legítim a la corona erosionà progressivament el prestigi de Beatriu, la qual hagué d'afrontar una difícil situació a la mort de Maties, esdevinguda l'any 1490. Beatriu intentà mantenir-se en el poder a través d'un compromís matrimonial no massa sincer i mai consolidat amb Vladislau de Bohèmia, enfront de les pretensions del fill il·legítim de Maties. Gràcies a aquest matrimoni, Vladislau es va convertir en el nou sobirà d'Hongria, però Beatriu va veure els seus poders cada vegada més restringits i va perdre tota influència i prestigi. Vladislau aconseguí anul·lar el seu enllaç a canvi de mantenir el seu suport a Venècia i la Santa Seu contra l’Imperi Otomà. Mancada de suport, tornà a Nàpols l'any 1501.
EPÍLEG: A L'OMBRA DE L'IMPERI
Les darreres dècades del segle XV i les primeres del XVI són testimoni d'esdeveniments de signe divers que marcaran durant molt de temps l'esdevenidor d'ambdós pobles. La unió de les corones peninsulars amb l'enllaç entre Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella (1474), la conquesta de Granada i el descobriment d'Amèrica (1492) situen els Reis Catòlics al capdavant de les monarquies europees i els permeten casar la seva filla Joana amb l'hereu de la família imperial, Felip I d'Habsburg. De la unió entre ambdós naixeran l'emperador Carles I d'Espanya i V d'Alemanya, Ferran i Maria d’Habsburg, futura reina d’Hongria. Després de la mort de Maties Hunyadi, Hongria cau en una crisi de govern, agreujada per l’amenaça turca. A manca d’una dinastia nacional, els estaments hongaresos escullen un rei estranger que aporti nous territoris i recursos contra l’Imperi Otomà: Vladislau dels Jagellons. Divorciat de Beatriu, Vladislau es casa amb Anna de Foix amb qui tindrà dos fills: Lluis i Anna, que es casaran respectivament amb Ferran i Maria d’Habsburg.
MARIA D’HABSBURG, LA REINA VÍDUA
S’educa amb els seus germans a la cort de la seva tia, Margarida d’Àustria, en un ambient cultural humanista freqüentat pels erudits més coneguts de la seva època. Es casa amb Lluís dels Jagellons l’any 1521, essent tots dos adolescents (tenen uns 16 anys). Històries i tradicions ens narren el seu amor. Els cinc anys que dura el matrimoni són utilitzats conscientment per la reina per reforçar el poder reial hongarès. A la batalla de Mohács (1526), Maria perd el marit, el poder i la seva independència econòmica, però es nega a tornar a formar part del mercat matrimonial del moment; Hongria perd la seva integritat territorial: els turcs ocupen la major part del país i la part restant passa a mans de Ferran I, germà de la reina vídua Maria d'Habsburg i marit d’Anna d’Hongria. Maria d’Hongria, la viuda de Mohács, encarna el model de vídua cristiana. L’anterior imatge d’una dona jove, desperta, intel·ligent i encisadora, apareix des d’ara en hàbit de dol, malaltissa i sense esperances. Els seus germans, Carles V i Ferran, coneixent la seva capacitat política i d’organitzar les finances, accepten la seva decisió i li atorguen responsabilitats de govern. De Buda, Maria passa a refugiar-se a la ciutat de Pozsony, des d’on exerceix una política activa de suport a la candidatura del seu germà Ferran al tron d’Hongria. Allà exercirà el càrrec de lloctinent del rei Habsburg. Després de la mort de Margarida d’Àustria, va ocupar el càrrec de regent dels Països Baixos entre 1531 i 1555. Era una dona d’estat efectiva i capaç, de caràcter fort i decidida, que demostrà una gran habilitat política, encara que a disposició dels seus germans.Hongria i Catalunya veuran extingir-se llurs respectives monarquies de manera gairebé paral·lela i acabaran subsumides durant segles dins d'immensos estats imperial que, tot i permetre el manteniment d'estructures de govern pròpies, aniran erosionant progressivament llurs respectives personalitats polítiques. Les relacions entre ambdós pobles, lluny de disminuir, s'incrementaran pel fet de trobar-se sota el domini d'una mateixa dinastia però ja no seran fruit de decisions sobiranes sinó que s'enquadraran en una lògica imperial.