dijous, 13 de novembre del 2008

UNA PÈRDUA

Ha mort en Miguel Nuñez

http://miguel-n.blogspot.com/

Nascut a Madrid el 1920, Miguel Nuñez es va afiliar a la Joventut Socialista Unificada l’any 1936 i al PCE. Va lluitar durant la Guerra civil formant part de la “Quinta del biberó”. Després de la guerra va ser detingut quan encara no arribava a la majoria d’edat i va ser condemnat a 30 anys de presó. Va complir condemna a les presons d’Atocha, Yeserías, Ocaña i Aranjuez.

En sortir de la presó, es va traslladar a Barcelona des d’on va ser el responsable polític de l’agrupació guerrillera de Catalunya. Durant el franquisme va viure la clandestinitat i va patir l’exili. En tornar de França l’any 1953 va ser responsable del PSUC de Barcelona i membre de la direcció del PCE.

L’any 1958 és detingut i condemnat de nou a 59 anys de presó i és internat a la presó central de Burgos sortint en llibertat provisional l’any 1967 on retorna a la clandestinitat sent el responsable del PSUC a l’interior. L’any 1977 és escollit diputat al Congrés pel PSUC.

Després de deixar les corts generals Miguel Nuñez es dedica a la cooperació internacional fundant i presidint l’associació Las Segovias per a la Cooperació amb Centre Amèrica. L’any 1993 va rebre el premi Ciutat de Barcelona de Cooperació i al 1998 se li va lliurar la Medalla d’Honor de la ciutat de Barcelona. El 2004 el govern de Catalunya va atorgar-li la Creu de Sant Jordi.

http://www.iniciativa.cat/domains/icv/news/14757

dissabte, 8 de novembre del 2008

divendres, 7 de novembre del 2008

20 ANIVERSARIO MUERTES EN EL ESTRECHO

Això va ser el passat dia 31 d'octubre, quan vaig sentir i veure les imatges de l'acte, em vaig posar a plorar
Núria
Aquestes paraules ho diuen tot.

http://huelvasurlibre.blogspot.com/2008/10/acto-20-aniversario-muertes-en-el.html


Estimados amigos/as:Aunque el tiempo no parece que quiera acompañar, os envío esta convocatoria para recordarnos y recordar a la sociedad el drama del Estrecho, que desde hace 20 años se está cobrando víctimas a pocos kilómetros. Hablamos de más de 10.000 fallecidos (es posible que sean mucho más) en su particular éxodo hacia una vida mejor. Esta será una página horrible de la Historia, y nuestra capacidad de indignación y de repulsa debería estar a la altura. Por eso insistimos en la importancia simbólica del acto.
Convocatoria:En Huelva la APDHA junto con Huelva Acoge y otras asociaciones de inmigrantes, para conmemorar el vigésimo aniversario de la primera muerte conocida en el estrecho, se va a celebrar una concentración y lectura del manifiesto elaborado por el Defensor del Pueblo.
Esta tarde: Viernes 31 de Octubre a las 19h en la Plaza de las Monjas.Nota: Llevaros una vela, llevaros el paraguas, llevaros también la rabia y la esperanza. Pero acudid.

EL ESTRECHO MÁS LARGO, LA TRAGEDIA MÁS SUMERGIDA
No entiendan estas palabras como aportación para un triste aniversario. Más bien es la expresión pública de las sensaciones de cierto vértigo que me ha causado la oportunidad de rescribir la historia viva de un fenómeno —no un problema— como es el de la migración que no alcanzamos a normalizar. Y de las consecuencias que nos depara no entender todo lo que empuja a un ser humano por su vida y su dignidad.Estos años nos han puesto en evidencia, con un torrente de datos, cifras, referencias e información, las contradicciones entre la más absoluta realidad y la falta de respuesta coherente y consecuente por parte de una sociedad poco concienciada y peor informada sobre la inmigración vista desde nuestra costa.El sentido y alcance de la migración está escrito en la historia de los seres humanos, que no es sino el relato de sus desplazamientos y de la búsqueda de un territorio, de un lugar para vivir.Vivir y ser razonablemente feliz es el deseo de los hombres y mujeres enmarcados en un determinado espacio. Y esa pauta de conducta es tan cierta como universal. Porque las costas del estrecho, Tarifa, no son muy diferentes de las fronteras del Caúcaso, de los puertos de Dover o Plymouth, de Río Grande o la costa del norte de Australia; son sólo nombres entre otros lugares de la misma tragedia.Estamos ante una batalla con muchos frentes abiertos; y el más duro entre nosotros es el de la incomprensión y el rechazo. El tiempo que recordamos se ha transformado en la crónica de una terrible contradicción: una realidad insoslayable y presente que no es asumida con inteligencia, ni mucho menos con generosidad. Todavía discutimos para quién es el muerto.El acto que hoy queremos construir encierra una mirada al sur, al horizonte en el que se divisan tenues las siluetas de pateras y paquebotes de miedo. Pero también nuestro mensaje tiene que saber orientar la vista, superada la costa, tierra adentro y relatar la vida y el complicado proceso de estancia de quienes no tienen ni la conciencia de ser auténticos héroes de la supervivencia.Hoy es momento de recordar todos los nombres: personajes, asociaciones, políticos, defensores; en definitiva quienes participan, con honestidad, en este compromiso de poner cordura y piedad ante esta realidad compleja pero, desde luego, sin postergar un ápice el merecido protagonismo de las mujeres y hombres cuyas epopeyas anónimas llenaron el recuerdo de este aniversario.
Les destaco una frase que resume muchas ideas que he revivido para ordenar mis pensamientos. Las pronuncia mi amigo Juan José Téllez: “un crimen está ocurriendo a nuestro lado y, sorprendentemente, sólo sentimos miedo de las víctimas”.Debo confesarles que percibo muchas sensaciones de desánimo y de pesimismo ante la situación actual que se vuelve más negra si atisbamos el futuro inmediato que nos vaticina este mundo ocupado en la crisis del número y más olvidado de la tragedia de las personas.
Quiero creer —veinte años más de dudas— que estamos a tiempo y me gustaría poder decir algún día que las predicciones no acertaron: me gustaría que este encuentro quedara, cuando menos, como un serio y eficaz recuerdo de lo que fue, pero que finalmente hemos podido corregir.Ningún aniversario más como éste.Muchas gracias.José Chamizo de la Rubia

Estimación veinte años.A la estimación de la 14.490 muertos y desparecidos entre 1997-2007 habría que añadir las estimaciones de la década 88-97, que nosotros directamente no disponemos. Pero como se ve en el cuadro de abajo hubo muchos pronunciamientos y estimaciones por esa época.Cogiendo lo que me parece mas riguroso, pienso que estamos hablando de unas 18.000 personas entre muertos y desaparecidos en estos 20 años.

dimecres, 5 de novembre del 2008

PER SI VOLEU CONEIXER LA MEVA MARE

http://www.archivodelaexperiencia.es/testimonios/detail.php?id=1364701


Testimonis:
“Yo los llamo fascistas y no nacionales”
Durante la Guerra Civil Española, el pueblo de Maria Àngela sufrió muchos ataques aéreos, su instituto, por ejemplo, estaba cerca de una fábrica de material de guerra. Recuerda que los días previos a la entrada de los fascistas, apenas salían del refugio. Cuando pasó el peligro su padre se fue con otros vecinos hacía Francia, así Maria Àngela y su familia se quedaron solos en Vilanova. De los días que siguieron a la entrada de los nacionales, recuerda que pasaron mucha hambre, incluso fueron a la oficina de auxilio social, pero cómo iban bien vestidos no les dejaron entrar.

Maria Àngela prefiere el pueblo a la ciudad
Según Maria Àngela, Barcelona era triste hace sesenta años, pero a ella, cuando llegó a la ciudad condal, le pareció muy alegre, podía ir al mercado cada día y después cocinar con su abuela. Reconoce que esta ciudad ahora no le gusta, prefiere Vilanova i la Geltrú, el pueblo donde nació, desde hace unos años las mismas comodidades que se pueden encontrar en Barcelona, las hay en su municipio y que además, tienen una playa preciosa.

Maria Àngela siempre ha escrito en catalán
Maria Àngela se presentó a unas oposiciones que hicieron en Barcelona para optar a una plaza de conserje. Explica que estudió hasta que estalló la guerra civil, toda su educación fue en catalán y por este motivo ahora considera que tiene un buen nivel de gramática. Después de la guerra, volvió al colegio y fue entonces cuando aprendió castellano, considera que lo escribe bien.
Maria Àngela y su relación con Internet
Maria Àngels hace tres años que está conectada a Internet. La afición por los ordenadores se la enseñó un amigo en el hogar del jubilado, ella no juega ni a cartas ni al dominó y por esto un día le propuso que se conectara a Internet. Al principio le costó un poco pero no perdió la paciencia y se compró un ordenador para poder practicar en casa. Des de la primera vez que navegó por la red se quedó enganchada, como mínimo una hora al día la dedica a Internet, mira el correo o se informa a través de páginas web.
Maria Àngela tiene un blog de cocina
Un amigo de la hija de Maria Àngels le propuso que se encargara de la sección de cocina del periódico local. Aunque ella siempre ha sido una apasionada del tema, al principio no lo vio nada claro. En esa época, participó en un concurso de recetas en Barcelona y ganó. Así se animó y decidió encargarse de la sección y escribir una receta propia cada semana. Ahora ya no lo hace, pero las tiene todas publicadas en su blog de Internet.
Maria Àngela forma parte de “La memoria del futuro”
Maria Àngels explica la iniciativa que está desarrollando el Ayuntamiento de su municipio, han publicado una colección de libros que bajo el título “La memoria del futuro” recoge las historias de la gente mayor, ella lo compara con nuestro proyecto, Archivo de la Experiencia. Su marido protagoniza un libro, ya que fue uno de los voluntarios que fue al frente a luchar durante la Guerra Civil Española. Ella también participa en esta experiencia, un grupo de mujeres explican a los más jóvenes sus vivencias.
Maria Àngela y sus vivencias durante la posguerra
El padre de Maria Àngela, después de la guerra, se vio obligado a exiliarse a Francia entonces ella, su madre y su hermano se quedaron en una situación muy difícil. Su abuela se fue a vivir a Barcelona con su tío y se la llevo con ella para que la ayudara y así su madre no tuviera tantos gastos. Maria Àngela guarda muy buenos recuerdos del año y medio que vivió en la capital catalana con su abuela, pero reconoce que se alegró de volver a su pueblo cuando su padre regresó del exilio. Entonces volvió a la escuela, hasta los 16 años que fue cuando empezó a trabajar. Maria Àngela, ya de mayor, hizo unas oposiciones para entrar como trabajadora del ayuntamiento de su municipio.

LOQUILLO, QUINS RECORDS !!

http://www.youtube.com/watch?v=0suxiRCMBmg

Un documental de Loquillo obre el festival In-Edit
Un film de Carles Prats sobre el cantant inaugura avui el 6è Festival de Cinema Documental i Musical, que ofereix 56 títols i preveu un nou augment de públic

Loquillo, leyenda urbana, un documental sobre els 25 anys de carrera del rocker dirigit per Carles Prats, obre aquesta nit al cinema Aribau el 6è Festival Internacional de Cinema i Documental Musical de Barcelona. En opinió de Loquillo, que va assistir a la presentació d'ahir del certamen, aquest film també obre un camí inèdit fins ara: "És el primer documental sobre un artista de la meva generació, però segur que ara en vindran molts d'altres. Estem massa influïts per la cultura anglosaxona, però ja és hora d'adonar-nos que hi ha artistes i grups espanyols interessants".
Carles Prats va gravar el primer videoclip de Loquillo, Barcelona ciudad, ara fa 25 anys. Amic del cantant des d'aleshores, van tenir la idea de fer un documental, amb motiu de l'aniversari, que oferís una visió "reflexiva" del cantant, amb entrevistes a "personatges que han incidit de forma substancial" en la seva llarga trajectòria, segons explica el director. En aquest sentit, Loquillo destaca que volia que el documental el dirigís "algú pròxim i que rodéssim en un mateix dia; només així podia obrir-me, fer un exercici emocional". També remarca, en referència al títol, que "el rock'n'roll també és una fàbrica de somnis, com el cinema, i li calen llegendes". No és estrany, doncs, que inclogui "cançons que han canviat la gent i són la banda sonora de tota una generació". Abans de finals d'any, Cameo editarà el film en DVD.
56 documentals musicalsLoquillo, leyenda urbana inaugura aquesta nit el festival In-Edit, que ha progamat 56 pel·lícules "amb la prioritat que ens permetin aprendre coses, encara que la música no ens agradi; el més important no és qui, sinó el què", segons diu Luis Hidalgo, director artístic d'In-Edit. El festival va arribar als 17.000 espectadors el 2007, i tot apunta que la xifra se superarà: han pujat la venda anticipada i l'aforament (el Club Coliseum substitueix el Rex), i s'han afegit actes paral·lels a l'oferta. Dixie Chicks, Nina Simone, Pete Seeger, James Brown, Patti Smith, Joaquín Sabina i Joy Division protagonitzen alguns dels documentals. Però recordeu, el més important no és qui, sinó el què!

dissabte, 23 d’agost del 2008

LA BARCELONA DE LES BARRAQUES

Us animo a veure aquesta exposició
Núria

La Barcelona de les barraques arriba al Museu d'Història de la Ciutat

A mitjans del segle passat, Barcelona oferia imatges ara impensables: els barris de barraques s'estenien al costat del mar, pels turons i en zones fins llavors poc urbanitzades. Eren barriades aixecades pels milers de treballadors que arribaven a la ciutat buscant una vida millor i que construïen la casa allà on podien. El seu testimoni, recollit en pel·lícules, fotografies i altres documents gràfics es pot visitar des d'ara al Museu d'Història de Barcelona dins l'exposició: "Barraques, la ciutat informal". És un episodi de la història de la ciutat que va durar gairebé un segle i que sovint s'ha volgut oblidar. L'exposició mostra aquesta dura realitat i recupera la memòria d'uns temps que per a molta gent van ser molt difícils. Aquest cap de setmana es podrà veure gratuïtament, perquè el museu fa jornada de portes obertes.

Fa poc més de 40 anys, el barraquisme era una realitat ben visible a les nostres ciutats. La impossibilitat de trobar un habitatge a preus assequibles era un greu problema per a desenes de milers de persones que arribaven a Barcelona en busca d'una vida millor, sobretot a partir de la guerra i durant els anys 50 i 60. A principis dels anys 60, a Barcelona unes 100.000 persones vivien en una trentena de barris de barraques. S'estenien pel litoral i pels turons, però també fins i tot en zones a mig urbanitzar, en ple Eixample. Era com una altra ciutat, que va sorgir sense planificació de cap mena i sense serveis. El barraquisme es va voler reprimir, però al mateix temps es necessitava mà d'obra i el fenomen va anar cada cop a més.Les últimes barraques es van enderrocar poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, i una dura realitat, que va durar gairebé un segle, potser s'ha volgut oblidar.

La ciutat informal". A través de fotografies, pel·lícules i altres documents, i sobretot el testimoni de les persones que van viure molts anys de la seva vida en barraques, es pretén donar una visió més precisa d'un fenomen fins ara poc estudiat i de les diverses fases que es van viure, des dels primers barris de barraques dels anys 20. A la repressió dels anys de postguerra van seguir els temps de l'assistència social, fins a la gradual integració dels habitants, sobretot en els nous polígons d'habitatge. L'exposició és un dels fruits dels 4 anys d'estudi d'un grup d'investigadors universitaris (antropòlegs i historiadors) que han recollit el testimoni dels barraquistes i han analitzat tot el fenomen per tal de traçar un mapa com més objectiu millor d'aquesta realitat. Un dels aspectes que destaquen els responsables de l'estudi és que la immensa majoria dels barraquistes no eren persones que vivien al marge de la ciutat sinó que eren treballadors que no tenien altra opció d'allotjament per la falta d'habitatge social.

http://www.3cat24.cat/video/545809/altres/La-realitat-de-les-barraques-a-Barcelona

dilluns, 16 de juny del 2008

divendres, 6 de juny del 2008

MEMORIAL DE FUTURO de Manuel Delgado

El País 25/03/2008
Son varias las virtudes de Mirant al cel, la película de Jesús Garay sobre los bombardeos que padeció Barcelona durante la Guerra Civil, estrenada como una de las iniciativas sobre el tema del Memorial Democràtic. De entrada, las de índole estrictamente cinematográfica, como aporte a la interesante línea de documental de creación que se está produciendo en la ciudad en los últimos años. Luego, como contribución a la vindicación de la biografía combativa de Barcelona, de la mano de un realizador al que ya debíamos La Mari (2002), una rara incursión desde el cine a la lucha de los barrios bajo el franquismo. Pero hay otra cualidad que merece ser destacada en la película: la de subrayar el valor simbólico, pero también la belleza inmensa e intensa de uno de los lugares más impresionantes de Barcelona: el Turó de la Rovira.
No es sólo que esa colina en pleno centro geográfico de la ciudad permita una contemplación excepcional de la masa urbana que la rodea. Ni tampoco el valor histórico que alberga, ubicación, entre otras cosas, de lo que fue la defensa aérea de Barcelona. Es la potencia del sitio mismo, la energía que destila, las reverberaciones sensibles y emocionales de todo tipo que suscita, incluso entre aquellos que nada saben de su historia; su silencio, las huellas que allí se amontonan, algunas recientes, como las pintadas permanentemente renovadas que todavía hacen más alucinante el escenario. Un paraje en el que casi nunca hay nadie, pero que nunca está vacío, saturado como se intuye siempre de ausencias. Ese cúmulo de sensaciones es el que Jesús Garay ha sabido transmitir en sus imágenes.
Es la suerte que espera a ese sitio lo que inquieta, levantándose como se levanta en medio de un viejo objetivo de depredación urbanística: los Tres Turons, la pequeña sierra que forman los cerros de la Rovira, la Creueta del Coll y el Carmel. El sector ya había sido objetivo de planes durante el franquismo, que, apenas modificados, se reavivan ahora, vinculados a la reforma del Carmel, un barrio que pronto será atractivo para clases medias ávidas de ubicarse en zonas con "sabor popular" y, de paso, con magníficas vistas sobre Barcelona.
El proyecto de parque tiene en contra la oposición vecinal, por cuanto implica la afectación de 900 viviendas que se encuentran dentro de su perímetro previsto, entre ellas las del conjunto Labernia, excelente ejemplo de urbanización de mediados del siglo XIX. El objetivo parece claro: desalojar la futura zona verde y densificar su entorno con nuevas construcciones -9.500 previstas-, cuyos nuevos destinatarios es dudoso que pertenezcan a las clases populares que hasta ahora habían habitado en esa parte alta de la ciudad.
La cuestión es cuál va a ser el porvenir de las casamatas desde las que se protegía Barcelona de la aviación italiana y de todo su entorno. Si para el conjunto del Turó de la Rovira, los vecinos tienen razón en vindicar que el futuro parque -sin duda necesario- respete las viviendas, por lo que hace a la localización principal de la película de Garay hay que preguntarse si los cambios que se acercan sabrán mantener y subrayar el aliento especial que ahora mismo ya desprende el sitio sin querer. Cabe temer que a ese lugar de memoria le aguarde el mismo vergonzoso porvenir que deparado al Camp de la Bota, sobre el que se extendió el aséptico emplazamiento del Fórum de las Culturas, para el que el calvario de casi dos mil personas allí fusiladas entre 1939 y 1952 no pareció demasiado relevante. Por no hablar de la cárcel Modelo, quién sabe si reconvertida un día en centro comercial, o del castillo de Montjuïc, condenado a convertirse en parque temático del buenrollismo institucional, en este caso bajo la forma de Museo de la Paz.
¿Y si se habilitara el fortín antiaéreo del Carmel como Museo de la Resistencia, una instalación con la que cuentan muchas ciudades europeas con menos méritos que Barcelona para hacer en y de ellas el elogio de la lucha por la libertad? Un lugar así serviría para hacer tomar conciencia de que el recuerdo no tiene que ver nada con el pasado, sino con una prospectiva de futuro en relación con el cual lo rememorado es pertinente y significativo. Evocar es invocar, y en este caso sería éste el entorno ideal para rebatir un malentendido que hoy se empeña en cultivar la historia oficial: el de que aquí miles de seres humanos perdieron la vida o la libertad defendiendo la democracia. Ésa no es toda la verdad. La inmensa mayoría de las víctimas del fascismo lo fueron porque se las consideró involucradas en una auténtica transformación de la sociedad. Aquella ciudad que las baterías del Turó de la Rovira defendían no estaba siendo castigada sólo porque celebraba elecciones cada cuatro años, sino porque había visto triunfar una verdadera revolución social. Es de eso de lo que habría que hacer también memoria: del hijo que en aquellos días terribles de 1938, como escribió Pere Quart, llevaba Barcelona en sus entrañas, aquel hijo al que no dejaron ni dejarán nacer.
Manuel Delgado es profesor de Antropología en la Universidad de Barcelona.

dimecres, 28 de maig del 2008

divendres, 2 de maig del 2008

MIGUEL NUÑEZ A TELEVISIÓ DE CATALUNYA

http://www.tv3.cat/ptv3/tv3Video.jsp?idint=415389

Miguel Núñez y Chiapas
MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN

EL PAÍS, Cataluña, 3 / 3 / 1999.

Una de las medallas de oro de Bareelona mejor concedidas la ha recibido Miguel Núñez, un héroe de nuestro tiempo, forjado en las excepcionales circunstancias de la guerra civil y la larga dictadura franquista. Joven combatiente republicano, Miguel fue de los reconstructores de la razón democrática a lo largo de casi 40 años de dictadura. Cárceles, exilios, más cárceles, en las tramas del PCE, luego del PSUC, fue condenado a 30 años de cárcel en 1959 en una sesión celebrada en el Juzgado Militar de Barcelona, después de haber pasado un mes retenido por los hábiles interrogatorios del comisario Polo, todavía en ejercicio, y sobre todo de los truculentos hermanos Creix. A partir de esta caída, Miguel Núñez fue un punto de referencia para los jóvenes que nos movíamos en la clandestinidad, fuéramos o no fuéramos comunistas. Yo no lo era, militaba en el FLP, pero el relato de las torturas sufridas por Miguel, la admiración crítica que le demostraban sus propios torturadores cuando nos hablaban de él, el retrato humano que nos llegaba de sus compañeros de militancia y de cárcel, me convencieron de que el PSUC era el instrumento más de fiar en la lucha contra la dictadura, sobre todo si contaba con dirigentes como Miguel Núñez.
Pocos años después yo pasé por el mismo escenario de tribunal militar y con el tiempo conocería a Núñez recién salido de la cárcel, cuando trataba de reorganizar el PSUC en Barcelona. Hay que situar a su lado a una compañera excepcional. Tomasa Cuevas La Peque, legendaria fuguista de una enfermería carcelaria, con todos los huesos rotos a cargo de otro hábil interrogatorio. Su relato sobre la resistencia de las mujeres bajo el franquismo ha sido traducido al inglés por una universidad norteamericana. Si me refiero a estos dos luchadores broncíneos es para replantear el prejuicio de que aquella generación obligada a hacer la guerra civil o la mundial e igualmente obligada a asumir sus consecuencias, fue una generación privilegiada por los dioses o la genética, musculada para hacer frente a tamaños desafíos. No creo que la genética condicione la capacidad de sacrificio y de fuerza moral con la que los humanos respondemos a los desafíos históricos. Son esos retos los que nos construyen la musculatura para sobrevivirlos y darles una sanción que nos parezca positiva. Es injusto decir que los jóvenes de hoy no tienen sus Miguel Núñez o Tomasa Cuevas como si fuera un defecto biohistórico. Cada promoción construye su musculatura épica según la magnitud del desafio y lo que no se ha agotado es la capacidad de sacrificio y generosidad que en el pasado hicieron posible a personas como Miguel y Tomasa. Mientras el alcalde Clos, supongo, condecoraba a Miguel Núñez, yo estaba por Chiapas, al borde de la selva lacandona, esperando la señal del encuentro con el subcomandante Marcos. En el poblado donde aguardaba, un grupo de observadores extranjeros, muchachos y muchachas catalanes e italianos ahora; vascos, canadienses, japoneses o españoles en semanas pasadas, convivían con los indígenas, comían tan frugalmente como ellos, se alumbraban de sol o de velas, salían a la carretera para disuadir pacíficamente a los convoyes militares a su paso coactivo por los poblados, trabajaban como carpinteros o trataban de construir una turbina para traer la luz eléctrica. Los tres catalanes eran tipos singulares y de variado pelaje ideológico. Un impresor ácrata de La Bisbal, un grafista independentista de Barcelona y un barcelonés bombero en Tarragona estaban en la selva lacandona dando testimonio de la solidaridad de los globalizados frente a los globalizadores. Se habían pagado el viaje y vivían la experiencia como reconstructores de un futuro, necesario, nuevo orden internacional. Los que censan el movimiento de cooperantes de todo el mundo hacia el universo zapatista dicen que acuden jóvenes ácratas, poscomunistas, cristianos socialistas, solidarios sin más y sin menos, representantes de colectivos marginados que hacen una lectura crítica de la globalización económica, cultural, moral. Ésta es la nueva sal de la tierra y no han llegado allí exaltados por algo tan obvio como fue en los años treinta la provocación fascista o franquista, sino por algo tan sutil y a la vez mutilador como el decreto del final de la historia redactado por el bando vencedor en la III Guerra Mundial.
Ojalá estos espléndidos muchachos no tengan que pasar por las experiencias crueles que marcan las vidas de Miguel y Tomasa, pero que tampoco se confíen, porque cuando el sistema descubra que la rebelión indígena es una metáfora de la rebelión de la humanidad marginada, progresivamente en aumento según la lógica irracional marginadora del neoliberalismo, el sistema se sacará la represión de la bragueta, o de la OTAN, o de donde sea y no se dejará quitar sus privilegios depredadores. No dejará que la represión se televise. Ni siquiera la dejará fotografiar.

dilluns, 21 d’abril del 2008

EL SÀHARA OCCIDENTAL CONTINUA EN LLUITA

http://www.al-haima.org/

Festival de Cine del Sàhara, comentaris d'en Javier Bardem
http://es.youtube.com/watch?v=AlWHv3io3cw

Fonts:
http://www.rasd-tv.com/ (televisió de la RASD)
http://www.saharacatalunya.org/ (web oficial de la Delegació del Frente Polisario a Catalunya)
www.e-vilanova.com/sahara
www.ub.es/solidaritat
ARSO: Web de la Asociación de Apoyo al Referéndum en el Sahara Occidental
AFADEPRESA: Web de la Asociación de Familiares de Presos y Desaparecidos Saharauis
Sahara Press Service
Delegación del Frente Polisario en Catalunya
Naciones Unidas

diumenge, 30 de març del 2008

BODIES, QUINA PASSADA !

Hi vaig anar l'altra dia i em va encantar, és espectacular.

"Bodies", molt més que una exposició


Les Drassanes Reials de Barcelona ofereixen aquesta mostra, realitzada amb espècimens reals

Acostumats a veure recreacions de plàstic del cos humà, veure els espècimens de "Bodies... The Exhibition" impressiona.

Avalada pel gran èxit obtingut a ciutats com Nova York, Londres, Amsterdam, Lisboa i Sao Paulo, l'exposició mostra el cos humà tal i com és, amb restes humanes reals.

Els cossos, de persones mortes per causes naturals, s'han conservat amb polímers i s'han seccionat amb tot detall.

La mostra, que estarà a les Drassanes Reials fins a finals d'abril, té un objectiu eminentment educatiu. Així ho ha dit l'assessor mèdic de l'exposició, el Dr. Roy Glover, que ha assegurat que "Bodies... The Exhibition" no busca la morbositat sinó "mostrar els fets de la vida i la salut".

Nou galeries

"Bodies... The Exhibition" es divideix en nou galeries, cada una de les quals mostra un sistema del cos humà. Així, podem veure com som per dins des del sistema esquelètic fins al sistema integumentari (la pell), passant pel muscular, nerviós, digestiu, respiratori, circulatori, reproductor i urinari. Tot.

L'exposició, a més, intenta mostrar també alguns efectes de determinades malalties o afeccions. Per exemple, podem veure el fetge d'un malalt de cirrosi o un pulmó sota els efectes del tabac, totalment ennegrit.

Per Glover, la clau està en què "si mostres a un nen petit un pulmó de plàstic de color negre, ell pensarà que algú l'ha pintat per fer-li creure que el tabac és dolent. En canvi, si li mostres un pulmó ennegrit real se n'adonarà de com n'és de perjudicial el tabac."

Caixa buida per deixar de fumar

Entre la vitrina del pulmó sa i la del pulmó "negre" hi ha una caixa buida perquè els visitants hi llencin els seus paquets de tabac.

Glover assegura que en totes les ciutats on ha passat la mostra aquesta caixa s'ha omplert del tot. "La idea és que la gent comenci aquí a deixar de fumar, un cop vegin el mal que els fa el tabac", comenta Glover.

En definitiva, segons Glover "la visita permetrà al públic conèixer-se millor a sí mateix, aprendre a conèixer el nostre cos com mai no l'hem conegut".

http://www.youtube.com/watch?v=4u6AthvbTcI&NR=1

Informació de l'acte:

» Exposició 'Bodies...The exhibition'
Del 17/11/2007 al 22/04/2008
Reials Drassanes de Barcelona
Av Drassanes, 1
Ciutat Vella

dilluns, 14 de gener del 2008

APARTHEID

Del 26 Set 2007 al 03 Feb 2008


Centre de cultura contemporània de Barcelona


"L'apartheid sud-africà pot ser vist, no només com una manifestació extrema del vell racisme d'arrel occidental, sinó també com un dramàtic però esclaridor antecedent, metàfora i paradigma d'alguns aspectes fonamentals inherents a l'actual ordre mundial."

Pep Subirós, comissari de l'exposició




El CCCB presenta l'exposició Apartheid. El mirall sud-africà, una aproximació conceptual i visual a les velles i noves formes de prejudici i discriminació racial, a partir d'una àmplia selecció d'obra artística original i de material documental.
L'exposició documenta les principals etapes i característiques d'una història i un escenari tràgicament privilegiats que ens parlen no sols ni principalment de l'experiència sud-africana, sinó del llegat europeu, de les ideologies racialistes i dels clixés i les pràctiques racistes alimentats per la modernitat occidental, i de com aquests prejudicis constitueixen encara avui un potent instrument per justificar i mantenir les desigualtats més arbitràries, així com una barrera molt important, sovint insuperable, per construir un ordre social cooperatiu, equitatiu i en darrer terme socialment sostenible.
L'exposició pren com a punt de partida una aproximació històrica al racisme, i documenta el desenvolupament de les ideologies i pràctiques que estableixen diferents categories d'éssers humans -les "races"- en el mateix període, paradoxalment, en què s'afirmen les idees modernes sobre la dignitat i la igualtat de drets de tots els individus.
A continuació, i aquesta és la seva part central, la mostra aborda en detall el sistema d'apartheid social, polític, econòmic, cultural i territorial vigent a Sud-àfrica entre el 1948 i el 1994. L'apartheid com a forma extrema i transparent de racisme d'arrel clarament occidental.
Finalment l'exposició evidencia que durant les darreres dues dècades es tendeixen a reproduir a gran escala noves formes de racisme i fins i tot d'apartheid tant a l'interior de les societats democràtiques com, molt especialment, en les relacions entre els països més rics i els més pobres.
Al fil d'aquesta narrativa històrica, Apartheid. El mirall sud-africà presenta una àmplia selecció d'obres d'art creades a Sud-àfrica des del segle XIX fins a l'actualitat, amb especial atenció al període de l'apartheid. A més d'oferir una panoràmica de les diferents sensibilitats i actituds dels millors creadors en relació amb els temes abordats a l'exposició, posa de relleu com la creació artística ha tingut i té una responsabilitat i un impacte importants ja sigui en la construcció i consolidació o en la lluita contra prejudicis i pràctiques que a llarg termini deshumanitzen no sols les seves víctimes, sinó, i especialment, aquells que en són promotors i responsables.

L’apartheid com a metàfora:
Josep Ramoneda
Director del CCCB

http://www.cccb.org/rcs_gene/apartheidcat.pdf



Racisme avui:

El dret a la indiferència.

Es fa necessari que acceptem com a incontestable la falsa evidència que en una societat com la nostra hi ha persones o grups que són “diferents”, que porta a pensar en que hi ha persones que són suposadament “no diferents”, que és el mateix que dir que són normals, o com cal. L’autèntica pedagogia d’un antiracisme, hauria de portar cap a la lluita per la indiferència, com explica Isaac Joseph, a Ciutat i immigració no hi ha res a dir davant del que és tan evident, tan clar com que ens cal respirar per a viure.
L’acte primordial del racisme als nostres dies és negar a certes persones qualificades com a diferents la possibilitat de passar desaparcebudes, el dret a no donar explicacions, ni haver d’exhibir allò que la resta podem mostrar ocult. Aquell al que assignem la denominació d’origen ètnic o immigrant el que no vol és que l’acceptem, l’abracem, el tolerem o l’estimem, sino que li siguin atorgats drets civils i humans que tot el món hauria de veure reconeguts pel simple fet de ser presents. A part d’això segurament aspira al que molts aspirem: a que els deixin en pau.

Del llibre coordinat pel meu profe Manuel Delgado, IMMIGRACIÓN Y CULTURA. Urbanitats. CCCB.
1998.





Després del meu viatge a Gàmbia, vaig anar a veure aquesta exposició i vaig repassar alguns apunts de la meva assignatura sobre immigració i urbanisme. Increible. Si podeu no us perdeu l’exposició, encara queden alguns dies.





Núria Pérez Blanch

dissabte, 5 de gener del 2008

La dona i la família després de la guerra civil espanyola

Núria Pérez Blanch

Durant ja fa uns mesos segueixo, quan puc, la telenovel•la de la tarda, “Amar en tiempos revueltos” em sembla que és una de les úniques produccions que veig de TVE.Ja porta tres temporades. La idea i l’argument de la sèrie són de Josep M. Benet i Jornet, Rodolf Sirera i Antonio Onetti.



A vegades els temes que van sorgint són lents i aburrits, com en qualsevol telenovel.la, que porta no sé quants capítols, que serveix perquè faci la meva petita migdiada d’alguns minutets.
Però reconec que a vegades m’ha enganxat algun diàleg sucós. Fruit de la repressió de després de la guerra civil i de les circumstàncies que els va tocar viure a moltes persones, sobretot dones, és el que em va fer recordar un petit recull que havia fet, ja fa temps, del que va significar per a les dones el règim dictatorial de Francisco Franco, directament vinculat amb l’església catòlica.
Parlem dels anys 1939 als anys 50, que és el temps en què s’emmarca “el culebrón”, per no tirar més endavant, però veient els discursos de l’esglèsia, la jerarquia de l’església i alguns dels que els envolten, no fa pas massa dies, qualsevol diria que els “tiempos revueltos”, els tenim a girar la cantonada.


“Yo, Francisco Franco Bahamonte, Caudillo de España, consciente de la responsabilidad ante Dios y ante la Historia, en presencia de las Cortes del Reino, promulgo como Principios del Movimiento Nacional, entendido como comunión de los españoles en los ideales que dieron vida a la Cruzada, los siguientes:

1.- España es una Unidad de Destino de lo Universal
2.- La nación española considera como timbre de honor el acercamiento de la Ley de Dios, según la doctrina de la Santa Iglesia Católica.
3.- España aspira a la instauración de la justicia y la paz entre las naciones.
4.- La unidad de los hombres y de las tierras de España es intangible...
....
6.- Las entidades naturales de la vida social, familia, municipio y sindicato son estructuras básicas de la comunidad nacional
.......................................”

Treball


El 1938 el Fuero del Trabajo, dicta: “el Estado libertará a la mujer casada del taller y de la fábrica”. “ La tendencia del nuevo Estado es que la mujer dedique su atención al hogar y se separe de los puestos de trabajo”.
L’art 11 de la llei del Contracte de treball establia que la dona casada per treballar necessitava l’autorització del seu marit. La dona casada podia cobrar el seu jornal si el marit no s’hi oposava.
Sempre hi havia excepcions, entre les dones amb possibilitat de treballar tenien preferència les vídues, orfes o germanes de “caídos al servicio del ejército nacional” o per la seva adhesió al “movimiento”.
L’empresari donava “el dot”, quan deixaves l’empresa per casar-te, es veia doncs de forma grata i joiosa.

Maternitat


Una de la més grans realitzacions socials del règim va ser el Seguro Obligatorio de Enfermedad. Les finalitats segons la llei eren, assistència sanitària en cas de malaltia, assitència sanitària en cas de maternitat, indemnització económica per la pèrdua de retribució per malaltia o per maternitat, indemnització per les despeses funeràries, pràctica de funcions de medecina preventiva.
La indemnització per maternitat era del 60 % del salari per a la dona treballadora. S’establien 8 dies en centres de maternitat després del part i el que calgués en parts “patològics” i un descans obligatori de sis setmanes després del part.
Per altra banda “aquestes avantatges” per promoure la matenitat van anar acompanyades del rebuig i la negació de qualsevol dret pel control de la natalitat. Calia solucionar un problema demogràfic molt important produit després d’una guerra i una repressió altament dura de la postguerra, que va deixar molts homes i dones a la presó, durant anys o els va assassinar, amb una llei que permetia la pena de mort.
Eren castigades amb penes de presó tota propaganda, venda i difusió d’anticonceptius o l’avortament. En un primer moment el 1941 es castiga tota intervenció a la dona prenyada, sense distingir en embaràs intrauterí o extrauterí, no és fins 1944 que no es castiga en cas d’embaràs extrauterí.

Matrimoni i altres


La capacitat civil de la dona, en els primers anys del règim franquista, va ésser molt limitada. Es torna a establir el codi napoleònic de 1888 amb lleis força repressives.
La majoria d’edat civil és de 21 anys per ambdós sexes, però les dones no podran abandonar la llar dels pares sense permís fins els 25 anys si no és per a casar-se o per a fer-se monges. La família i l’autoritat paterna s’havien de mantenir al preu que fós.
Un cop casada, la dona no podrà fer res sense la “llicència marital”, que li serà necessària per a gairabé tots els actes de la seva vida. El marit és el representant legal de la dona, aquesta no pot acceptar herències, obrir un compte corrent, comprar qualsevol cosa ... sense la seva autorització.
Els actes que realitzi sense consentiment del marit, seran nuls, excepte aquells que, segons el Codi Civil, tractin de coses destinades al consum diari de la familia. No caldrà molestar a aquell “ésser superior” per a coses tan pròpies de dones.
La legislació sobre pàtria potestat, va ser un dels més discriminadors i ofensius per a la dona. Ella només la tindrà en cas de quedar-se vídua, en cas d’incapacitat legal del marit (és a dir, declarat boig legalment), en cas d’absència legal, (més d’un any o més de tres sense saber notícies d’ell), o en cas que hagi estat comdemnat a una pena de presó superior a 20 anys.
En cas de mares solteres i que el pare hagi reconegut el fill, la pàtria potestat queda sempre en mans d’aquest encara que dasaparegui i el fill quedi en poder de la mare.
En relació a la filiació el Codi Civil, va sempre en contra de la dona. Cal assenyalar únicament que per afavorir a l’home, es prohibeix tota investigació sobre la paternitat.
En motiu de l’“Any internacional de la dona” el 1975 la mateixa secció femenina defensa un projecte de llei que va reformar una mica la situació de la dona. Així, la dona no perdrà la seva nacionalitat en el moment de casar-se, però continuarà perdent sempre el que les lleis anomenen la seva “regionalitat”. La dona no haurà ja de seguir obligatòriament el marit on vulgui instalar el seu domicili, sinó que aquest s’escollirà de mutu acord, però quan hi hagi fills escollirà la residència aquell que tingui la pàtria potestat.
El divorci en l’època franquista no va existir. El 1938 es va dictar el primer decret pel que fa a separacions i divorcis. Foren suspeses les tramitacions dels plets de separació i divorci i els tràmits per a obtenir tant un com l’altre per mutu acord iniciats segons la legislació republicana.
Pocs dies després el març del 1938, és derogada la llei de matrimoni civil, retornant a la legislació anterior, és a dir, el matrimoni Canònic, obligatori per a tots aquells que professin la religió católica. Segons l’ordre ministerial del 10 de març de 1941, tot espanyol que estigués batejat, professava obligatòriament i durant tota la seva vida, la religió católica.
Per si això no fos prou, en una llei dictada el setembre de 1939, es van decretar nuls la major part de divorcis que es concediren durant la República. Aquesta mesura també va afectar els casos en què s’havien tornat a casar ambdós conjuges.
Es prescribia com a causa suficient per anul•lar el divorci “ el deseo de cualquiera de los interesados en reconstruir su legítimo hogar, sólo para tranquilizar su conciencia de creyente”.
La nul•litat del matrimoni era una possibilitat per només una petita part privilegiada de la població. Les nul•litats canòniques han esdevingut a la pràctica uns autèntics divorcis encoberts.
Quant a les separacions, un dels majors obstacles que es trobaren les persones fou la necessitat de trobar un “culpable”.
Dins de la legislació canónica l’adulteri és motiu de separació, tant per part de l’home, com a la dona. En la civil, fins el 1958 ho era només quan qui el cometia era la dona.
Fins el 1963 el marit que hagués trobat a la dona en flagant infidelitat i els matés, només era castigat amb un temps de desterrament.


Sección Femenina

El que he resumit abans ho recull perfectament el treball fet per la Sección Femenina, on s’incorpora tota ideología, discursos i maneres del que el règim franquista propugnava.
Aquí us passo l’enllaç d’un document que també em va arribar a mi per correu electrònic:

telamamaria.blogspot.com

Si us animeu a mirar algun dia la telenovel•la veureu reflectides moltes de les anteriors idees, i altres que retracten la importancia de mantenir una tipologia de persones, homes i dones i una tipologia concreta de família, emmarcada en una societat concreta. La que potser moltes de les persones que es van manifestar l’altra dia voldrien.

Núria Pérez Blanch