Núria Pérez BlanchDurant ja fa uns mesos segueixo, quan puc, la telenovel•la de la tarda, “Amar en tiempos revueltos” em sembla que és una de les úniques produccions que veig de TVE.Ja porta tres temporades. La idea i l’argument de la sèrie són de Josep M. Benet i Jornet, Rodolf Sirera i Antonio Onetti.
A vegades els temes que van sorgint són lents i aburrits, com en qualsevol telenovel.la, que porta no sé quants capítols, que serveix perquè faci la meva petita migdiada d’alguns minutets.
Però reconec que a vegades m’ha enganxat algun diàleg sucós. Fruit de la repressió de després de la guerra civil i de les circumstàncies que els va tocar viure a moltes persones, sobretot dones, és el que em va fer recordar un petit recull que havia fet, ja fa temps, del que va significar per a les dones el règim dictatorial de Francisco Franco, directament vinculat amb l’església catòlica.
Parlem dels anys 1939 als anys 50, que és el temps en què s’emmarca “el culebrón”, per no tirar més endavant, però veient els discursos de l’esglèsia, la jerarquia de l’església i alguns dels que els envolten, no fa pas massa dies, qualsevol diria que els “tiempos revueltos”, els tenim a girar la cantonada.
“Yo, Francisco Franco Bahamonte, Caudillo de España, consciente de la responsabilidad ante Dios y ante la Historia, en presencia de las Cortes del Reino, promulgo como Principios del Movimiento Nacional, entendido como comunión de los españoles en los ideales que dieron vida a la Cruzada, los siguientes:
1.- España es una Unidad de Destino de lo Universal
2.- La nación española considera como timbre de honor el acercamiento de la Ley de Dios, según la doctrina de la Santa Iglesia Católica.
3.- España aspira a la instauración de la justicia y la paz entre las naciones.
4.- La unidad de los hombres y de las tierras de España es intangible...
....
6.- Las entidades naturales de la vida social, familia, municipio y sindicato son estructuras básicas de la comunidad nacional
.......................................”
Treball
El 1938 el Fuero del Trabajo, dicta: “el Estado libertará a la mujer casada del taller y de la fábrica”. “ La tendencia del nuevo Estado es que la mujer dedique su atención al hogar y se separe de los puestos de trabajo”.
L’art 11 de la llei del Contracte de treball establia que la dona casada per treballar necessitava l’autorització del seu marit. La dona casada podia cobrar el seu jornal si el marit no s’hi oposava.
Sempre hi havia excepcions, entre les dones amb possibilitat de treballar tenien preferència les vídues, orfes o germanes de “caídos al servicio del ejército nacional” o per la seva adhesió al “movimiento”.
L’empresari donava “el dot”, quan deixaves l’empresa per casar-te, es veia doncs de forma grata i joiosa.
Maternitat
Una de la més grans realitzacions socials del règim va ser el Seguro Obligatorio de Enfermedad. Les finalitats segons la llei eren, assistència sanitària en cas de malaltia, assitència sanitària en cas de maternitat, indemnització económica per la pèrdua de retribució per malaltia o per maternitat, indemnització per les despeses funeràries, pràctica de funcions de medecina preventiva.
La indemnització per maternitat era del 60 % del salari per a la dona treballadora. S’establien 8 dies en centres de maternitat després del part i el que calgués en parts “patològics” i un descans obligatori de sis setmanes després del part.
Per altra banda “aquestes avantatges” per promoure la matenitat van anar acompanyades del rebuig i la negació de qualsevol dret pel control de la natalitat. Calia solucionar un problema demogràfic molt important produit després d’una guerra i una repressió altament dura de la postguerra, que va deixar molts homes i dones a la presó, durant anys o els va assassinar, amb una llei que permetia la pena de mort.
Eren castigades amb penes de presó tota propaganda, venda i difusió d’anticonceptius o l’avortament. En un primer moment el 1941 es castiga tota intervenció a la dona prenyada, sense distingir en embaràs intrauterí o extrauterí, no és fins 1944 que no es castiga en cas d’embaràs extrauterí.
Matrimoni i altres
La capacitat civil de la dona, en els primers anys del règim franquista, va ésser molt limitada. Es torna a establir el codi napoleònic de 1888 amb lleis força repressives.
La majoria d’edat civil és de 21 anys per ambdós sexes, però les dones no podran abandonar la llar dels pares sense permís fins els 25 anys si no és per a casar-se o per a fer-se monges. La família i l’autoritat paterna s’havien de mantenir al preu que fós.
Un cop casada, la dona no podrà fer res sense la “llicència marital”, que li serà necessària per a gairabé tots els actes de la seva vida. El marit és el representant legal de la dona, aquesta no pot acceptar herències, obrir un compte corrent, comprar qualsevol cosa ... sense la seva autorització.
Els actes que realitzi sense consentiment del marit, seran nuls, excepte aquells que, segons el Codi Civil, tractin de coses destinades al consum diari de la familia. No caldrà molestar a aquell “ésser superior” per a coses tan pròpies de dones.
La legislació sobre pàtria potestat, va ser un dels més discriminadors i ofensius per a la dona. Ella només la tindrà en cas de quedar-se vídua, en cas d’incapacitat legal del marit (és a dir, declarat boig legalment), en cas d’absència legal, (més d’un any o més de tres sense saber notícies d’ell), o en cas que hagi estat comdemnat a una pena de presó superior a 20 anys.
En cas de mares solteres i que el pare hagi reconegut el fill, la pàtria potestat queda sempre en mans d’aquest encara que dasaparegui i el fill quedi en poder de la mare.
En relació a la filiació el Codi Civil, va sempre en contra de la dona. Cal assenyalar únicament que per afavorir a l’home, es prohibeix tota investigació sobre la paternitat.
En motiu de l’“Any internacional de la dona” el 1975 la mateixa secció femenina defensa un projecte de llei que va reformar una mica la situació de la dona. Així, la dona no perdrà la seva nacionalitat en el moment de casar-se, però continuarà perdent sempre el que les lleis anomenen la seva “regionalitat”. La dona no haurà ja de seguir obligatòriament el marit on vulgui instalar el seu domicili, sinó que aquest s’escollirà de mutu acord, però quan hi hagi fills escollirà la residència aquell que tingui la pàtria potestat.
El divorci en l’època franquista no va existir. El 1938 es va dictar el primer decret pel que fa a separacions i divorcis. Foren suspeses les tramitacions dels plets de separació i divorci i els tràmits per a obtenir tant un com l’altre per mutu acord iniciats segons la legislació republicana.
Pocs dies després el març del 1938, és derogada la llei de matrimoni civil, retornant a la legislació anterior, és a dir, el matrimoni Canònic, obligatori per a tots aquells que professin la religió católica. Segons l’ordre ministerial del 10 de març de 1941, tot espanyol que estigués batejat, professava obligatòriament i durant tota la seva vida, la religió católica.
Per si això no fos prou, en una llei dictada el setembre de 1939, es van decretar nuls la major part de divorcis que es concediren durant la República. Aquesta mesura també va afectar els casos en què s’havien tornat a casar ambdós conjuges.
Es prescribia com a causa suficient per anul•lar el divorci “ el deseo de cualquiera de los interesados en reconstruir su legítimo hogar, sólo para tranquilizar su conciencia de creyente”.
La nul•litat del matrimoni era una possibilitat per només una petita part privilegiada de la població. Les nul•litats canòniques han esdevingut a la pràctica uns autèntics divorcis encoberts.
Quant a les separacions, un dels majors obstacles que es trobaren les persones fou la necessitat de trobar un “culpable”.
Dins de la legislació canónica l’adulteri és motiu de separació, tant per part de l’home, com a la dona. En la civil, fins el 1958 ho era només quan qui el cometia era la dona.
Fins el 1963 el marit que hagués trobat a la dona en flagant infidelitat i els matés, només era castigat amb un temps de desterrament.
Sección Femenina
El que he resumit abans ho recull perfectament el treball fet per la Sección Femenina, on s’incorpora tota ideología, discursos i maneres del que el règim franquista propugnava.
Aquí us passo l’enllaç d’un document que també em va arribar a mi per correu electrònic:
telamamaria.blogspot.comSi us animeu a mirar algun dia la telenovel•la veureu reflectides moltes de les anteriors idees, i altres que retracten la importancia de mantenir una tipologia de persones, homes i dones i una tipologia concreta de família, emmarcada en una societat concreta. La que potser moltes de les persones que es van manifestar l’altra dia voldrien.
Núria Pérez Blanch
