HERBA D'ENAMORAR
LA CAMPANA EDICIONS
Teresa Moure
Ressenya del llibre
Herba d'enamorar ens transmet la importància de la vida privada, intentant retornar a la passió el protagonisme que li correspon: parla de la passió amorosa, però també d'altres passions tan sovint oblidades com la del coneixement, l'amistat, la maternitat o la lectura i també la paraula.
La novel•la pren la vida del filòsof Descartes com a excusa i, a partir de dades històriques reals, s'atreveix a inventar-se les seves passions ocultes segons la perspectiva de tres dones: la reina Cristina de Suècia, la seva amant Hélène Jans, bruixa d'Amsterdam, i Einés Andrade, una noia del nostre segle, desencantada de la vida universitària, que fa una tesi doctoral sobre el filòsof. El que les uneix és la història alternativa, la de la vida quotidiana, la dels seus sabers amagats que es transmeten de generació en generació guardats en baguls al costat de les receptes per curar malalties, les cartes d'amor i els llençols de fil. Teresa Moure ha publicat més d'una dotzena de treballs, en els quals subratlla la responsabilitat ètica de l'investigador i la por del colonialisme i de l'homogeneïtzació cultural amb una decidida vocació antiglobalització.
Hélène Jans i Cristina de Suècia
Diu Moure: 'No volia fer una novel•la històrica, volia fer una novel•la de personatges. I volia explicar la història d'una dona que hagués inventat alguna cosa. No en coneixem gaires d'inventores. Però, a més, que, aquest invent, se l'hagués quedat un amant. Havia de ser una cosa abstracta, i se'm va acudir que podia haver inventat una llengua artificial. Al segle XVII tots els filòsofs inventaven llengües artificials, no per una qüestió nacional, sinó per una qüestió pràctica. A més, el segle XVII és el moment en què es diferencia la ciència de la tradició popular. Fent recerca vaig anar a parar a Descartes i a una sèrie de fets reals i misteriosos que em van fascinar: Descartes havia tingut una filla amb una criada, però no l'havia reconegut perquè era un filòsof catòlic. Aquesta criada, Hélène Jans, era un personatge molt especial, perquè sabia llegir i escriure (un fet molt poc habitual), i es va cartejar amb ell durant cinc anys. Per una altra banda, també és cert que la reina de Suècia, Cristina, va cridar el filòsof a la cort i que pocs mesos després d'arribar a Estocolm Descartes es va morir. També és cert que Cristina va abdicar als vint-i-set anys perquè no volia tenir fills.
En castellà, Hierba mora, de Editorial Lumen. Hierba mora es el nombre de una planta, una mala hierba común que comparte con la literatura el poder de mitigar el dolor y con las mujeres la mala fama, ya que de una y de otras se ha ido diciendo a lo largo de los siglos que son tóxicas y de mala ralea, muy inclinadas a las malas pasiones.
El dualisme antropològic i la comunicació de les substàncies
L'ésser humà és un compost de cos (extensió) i ànima (pensament). Aquest dualisme cos-ànima és problemàtic per determinar com poden interactuar dues substàncies diferents (extensió - pensament): l'extensió no pensa, el pensament no té extensió.
“Ja he negat que jo tingui sentits ni cos. Amb tot, titubejo, ja que, què se'n segueix, d'això?, sóc tan dependent del cos i dels sentits que sense ells no puc ser? Ja estic persuadit del fet que res no hi ha en el món; ni cel ni terra, ni esperit ni cossos, i no estic igualment persuadit del fet que jo tampoc no existeixo? Doncs no: si jo estic persuadit d'alguna cosa, o merament si penso alguna cosa, és perquè jo sóc ."
Meditacions de filosofia primera
En les Passions de l’ànima, Descartes afirma l’existència de tres tipus de processos humans: a) processos merament corporals (com la digestió, per exemple), b) processos en què col•laboren la ment i el cos (com en la sensació) i c) processos estrictament mentals (com el coneixement de les idees clares i distintes). Per explicar la relació entre cos-ment Descartes recorre a la doctrina, estesa en la seva època, dels «esperits animals»: partícules extraordinàriament petites i subtils que passen informació des del cervell als músculs a través de la sang i els nervis. Però el centre de connexió entre la ment i el cos és, segons Descartes, la glàndula pineal, on els «esperits animals» són moguts per la ment. En quant que els dits esperits animals penetren per tot el cos, la ment està totalment unida al cos, i no és «com un pilot al seu navili». D’aquesta manera, la posició cartesiana va ser la d’un dualisme interaccionista, però la seva solució no és satisfactòria ja que es limita a afirmar que en una determinada part del cervell, (la glàndula pineal), s’efectua la interacció entre ment (immaterial) i cos, que només és vàlida per al cos humà. Però limitar-se a dir (d’altra banda, sense prova cap) que hi ha un lloc en què s’efectua la interacció no explica com s’efectua aquesta, ni tampoc explica com quelcom immaterial, que per definició no és espacial, pot interactuar amb la matèria en un «lloc» (espacial) del cervell. No dóna, doncs, explicació al problema.
A Discurs del Mètode, en Descartes descriu les regles del mètode, cal aplicar el mètode en la investigació de la veritat; de la intuïció dels fonaments a la deducció, que articula tot coneixement a aquests fonaments. Procés del mètode:
a) evidència: no acceptar com a veritable res que no es presenti com a evident
b) anàlisis: dividir allò que es presenti en tantes parts que sigui possible per tal de poder analitzar-ho millor
c) síntesi; conduint per ordre els pensaments, començant pels més simples, ascendint poc a poc cap a graus més elevats de dificultat
d) enumeració o inducció, fer per tot enumeracions i revistes tan generals amb el convenciment de no ometre res.
La funció de l’aplicació del mètode és la recerca de la evidència del coneixement. Hem de dubtar de les dades dels sentits, els sentits sovint són enganyosos, d’aquell món d’objectes extern, que creiem veritable i en realitat forma part del món dels somnis i fins que no hem despertat no ens adonem que en realitat no és veritat. No vol dir això que ens enganyin sempre, però això no és pas certesa, en conseqüència en podem dubtar.
El curiós és que llegint aquest llibre estic redescobrint la filosofia de l’època i és bo tenir-ho present per saber d’on venim i perquè estem on estem.
Núria Pérez Blanch
