El concepte de carisma es fonamenta en Weber. Es tracta de certes qualitats aplicables a la personalitat d’un individu, que és vist com a diferent de la resta dels “homes normals”. Se li atribueixen poders i qualitats excepcionals, sobrenaturals. El carisma es pot manifestar en tipus diferents: xaman, heroi, certs savis, intel·lectuals, profetes...
Per a Weber el sacerdoci funciona com a instrument, suport de la racionalització. Es tracta d’un procés evolutiu on el profeta compleix un paper clau. El profeta com a prototip de líder carismàtic. Per a Weber cada catogoria de carisma es basa en el supòsit que les societats complexes són més racionals que les tribals (màgia versus religió). La visió, l’estat de possessió són racionals per quan doten de sentit a l’experiència social. El carisma s’entèn com a ruptura a un ordre establert, estadi de transició, efímer. El carisma té significat tant per definir el poder extraordinari d’una persona i també el d’una cosa.
Es critica el concepte tal i com el defineix Weber perquè no aclareix si fa referència a un comportament més social o més psicològic, en Weber parla del sacerdoci com a integrant d’una empresa corporativa, en canvi el lider carismàtic actua sol, la seva revelació és sobrenatural, de caire personal. Actua sense ànim de lucre (com el xaman). Aquests individus són motrius, generadors de creences i d’institucions noves. La creença es manté perquè forma part d’una societat que les corrobora, que legitima les qualitats del líder.
Per a Durkheim el lider carismàtic, relacionat amb el concepte de “Mana” de Marcel Mauss, no és res, és de fet un titella, per a ell és la societat la que està per damunt del subjecte. Durkheim no li dóna cap validesa al subjecte i per ell el líder carismàtic és destinat, no pre-destinat. Per a Durkheim la religió és un fenomen purament col·lectiu, totes són verdaderes a la seva manera, responen a certes condicions de l’experiència humana. La religió és un fenomen purament col·lectiu, els individus participen a través de la consciència col·lectiva de creences i sentiments idèntics. Les normes col·lectives es trasmeten per sancions repressives, podríem dir en societats tradicionals i en normes més correctores en societats més elaborades. Això és discutible.
Per a Durkheim la llum que ve de dalt no és res més que el reflex d’emmirallar-se de baix. L’ànima humana existeix però està a fora. Els fets socials només s’expliquen per altres fets socials. Són els mecanismes socials els que designen que allò sigui realitat. Recordem la pel·lícula “Heroi per accident”, amb en Dustin Hofman.
Tornem al concepte de Mana explicat per Mauss, el Mana representa el que passa a la màgia, concebeix la força màgica com a espiritual i motiva la creença general en la màgia. Per a Mauss davant dels judicis màgics hi ha una creença unànime en un moment determinat d’una societat, sobre la veritat de determinades idees i sobre l’eficàcia de certs ritus. La màgia és l’art de creure i emanat col·lectivamrent s’acaba creient.
Seguint el símil lingüístic, Levi-strauss defineix el Mana, com el fonema zero (0), la funció del valor simbòlic zero no és oposar-se a un altre valor, sino a la manca de valor simbòlic.
El Mana, relacionat amb el lider carismàtic podríem dir que té poder, però no pot triar, no és lliure. La màgia permet integrar allò insòlit en un sistema lògic. Hi ha desordres que cal reglamentar, la funció és garantir l’ordre patent. El sistema d’anomalia és el que explica l’anomalia.
El Rei, la Constitució, les armes de destrucció massiva, la llei de partits, la bandera espanyola, l’himne de la “nación”...són exemples de valor simbòlic zero, es fan servir i surten quan hi ha un trencament i surten per evitar la ruptura d’un ordre, per evitar trencar amb l’estructura, surten per argumentar, racionalitzar i donar explicacions. S’estucturen, donen sentit, a partir del sense sentit.
Núria Pérez Blanch
