(1975)
L’obra de Foucault es divideix en tres grans parts: suplici, càstig i disciplina. Per últim parla de les presons.
A l’Edat Mitja qualsevol pena anava lligada al SUPLICI, que implicava sofriment. Estava lligat a un conjunt de regles molt marcades: intensitat de dolor, temps de foguera, número de fuetades. Anava tot acompanyat d’un ritual, d’un exercici de poder, de ressonància i comprovació per a tothom. L’acusat era torturat per obtenir la seva confessió, que després havia de repetir davant de la Judicatura (Inquisició) per tal que fos legitimada. Posteriorment el condemnat es fa pregoner de la seva pròpia condemna (amb un cartell penjat a l’esquena). També hi ha un cerimonial militar: ha d’impedir qualsevol evasió o acte de violència dels condemanats o que el públic pugui fer un acte de simpatia cap a ells/es. El verdug és qui aplica la llei i desplega la força. El sobirà, el Rei és el que té la capacitat política aplicant la llei, assistint a la condemna o sospenent-la. El principal personatge de la cerimònia és el poble, que ha de saber i veure com es fan els suplicis.
Amb les reformes del segle XVIII la “festa punitiva” desapareix. L’espectacle es veu com a una vergonya de la societat i els tècnics (metges, educadors, capellans) substitueixen als verdugs. Es veu la necessitat d’un càstig, sense suplici. Es pretèn actuar sobre l’ànima i els pensaments. S’introdueixen conceptes com diagnòstic i pronòstic, es fa impossible que una persona pugui declarar-se boja i culpable alhora. No es vol crear un nou dret de castigar, sinó una nova economia del poder de castigar. Es passa al que es podria dir un paradigma tecnòcrata de l’art de castigar: lleis, sentències homogenies, màxims efectes amb els mínims costos.
El cos dels condemats es veuen com un bé públic i apareix la DISCIPLINA, es veu la relació entre la docilitat del cos i la utilitat. La disciplina implica: les infracions més lleus seran penades, es busca una manera específica de castigar, la funció ha de ser correctiva, cal reduir desviacions, sancionar, valorar bé i mal, la distribució per graus comporta pujar (recompensa) o baixar (castigar).
El segle XIX, Betham explica la seva idea de panòptic –l’ull que tot ho veu—al món penitenciari. El panopticon de Bentham, que va inspirar la reforma de l’espai penitenciari, és un edifici concebut de manera que tota la part interior es vegi des d’un sol punt, a fi i efecte que un sol subjecte pugui vigilar tothom. "En la periferia, una construcción en forma de anillo; en el centro, una torre, ésta, con anchas ventanas que se abren en la cara interior del anillo. La construcción periférica está dividida en celdas, cada una de las cuales atraviesa toda la anchura de la construcción. Tienen dos ventanas, una que da al interior, correspondiente a las ventanas de torre, y la otra, que da al exterior, permite que la luz atraviese la celda de una parte a otra. Basta entonces situar un vigilante en la torre central y encerrar en cada celda a un loco, un enfermo, un condenado, un obrero o un escolar" (Vigilar y castigar. Siglo XXI). Els murs de les cel•les impedeix compartir res amb els companys; si hi ha malalts s’evita el contagi, si són bojos, no hi ha violència, si són presos no hi ha perill de complot. El principi del tancament en un calaboç es conserva, el de foscor és subsistuït pel de llum i visibilitat. Es una visibilitat trampa, ha de saber que és vigilat, però no ha de saber en quin moment se l’observa.
Es panòptic es una estructura polivalent que pot servir per a diferents camps o àmbits d’intervenció. És un lloc de vigilància i coacció i alhora d’observació de l’individu i el seu comportament, d’experimentació de tècniques pedagògiques i medico-científiques.
La institució PRESÓ sorgeix abans que la llei la definís com a pena per excel•lència, es basa en tres aspectes básics:
• Privació de llibertat que comportava un aïllament i una soledat que permetia reflexionar al condemnat
• L’econòmic-laboral, és un dels pilars fonamentals, els presos alternaven el treball amb els menjars i la meditació
• Transformació de l’individu, en tots els aspectes (educatius, actituds en el treball, qüotidianitat...) i de forma ininterrumpuda i mitjançant la coacció d’una educació total.
Es classifica la pena tenint en compte l’acte comès i les circunstàncies que el van envoltar. El perdó s’obté quan s’ha acmplert el temps de pena, tenint en compte com s’ha desenvolupat aquesta.
Fonts: Google book search. Vigilar i castigar (320 pàgines)
Interessant els últims estudis del Departament de Justícia, formació, recerca i documentació:
gencat.net/justicia
Núria Pérez Blanch
