Del 26 Set 2007 al 03 Feb 2008
Centre de cultura contemporània de Barcelona
"L'apartheid sud-africà pot ser vist, no només com una manifestació extrema del vell racisme d'arrel occidental, sinó també com un dramàtic però esclaridor antecedent, metàfora i paradigma d'alguns aspectes fonamentals inherents a l'actual ordre mundial."
Pep Subirós, comissari de l'exposició
L'exposició documenta les principals etapes i característiques d'una història i un escenari tràgicament privilegiats que ens parlen no sols ni principalment de l'experiència sud-africana, sinó del llegat europeu, de les ideologies racialistes i dels clixés i les pràctiques racistes alimentats per la modernitat occidental, i de com aquests prejudicis constitueixen encara avui un potent instrument per justificar i mantenir les desigualtats més arbitràries, així com una barrera molt important, sovint insuperable, per construir un ordre social cooperatiu, equitatiu i en darrer terme socialment sostenible.
L'exposició pren com a punt de partida una aproximació històrica al racisme, i documenta el desenvolupament de les ideologies i pràctiques que estableixen diferents categories d'éssers humans -les "races"- en el mateix període, paradoxalment, en què s'afirmen les idees modernes sobre la dignitat i la igualtat de drets de tots els individus.
A continuació, i aquesta és la seva part central, la mostra aborda en detall el sistema d'apartheid social, polític, econòmic, cultural i territorial vigent a Sud-àfrica entre el 1948 i el 1994. L'apartheid com a forma extrema i transparent de racisme d'arrel clarament occidental.
Finalment l'exposició evidencia que durant les darreres dues dècades es tendeixen a reproduir a gran escala noves formes de racisme i fins i tot d'apartheid tant a l'interior de les societats democràtiques com, molt especialment, en les relacions entre els països més rics i els més pobres.
Al fil d'aquesta narrativa històrica, Apartheid. El mirall sud-africà presenta una àmplia selecció d'obres d'art creades a Sud-àfrica des del segle XIX fins a l'actualitat, amb especial atenció al període de l'apartheid. A més d'oferir una panoràmica de les diferents sensibilitats i actituds dels millors creadors en relació amb els temes abordats a l'exposició, posa de relleu com la creació artística ha tingut i té una responsabilitat i un impacte importants ja sigui en la construcció i consolidació o en la lluita contra prejudicis i pràctiques que a llarg termini deshumanitzen no sols les seves víctimes, sinó, i especialment, aquells que en són promotors i responsables.
L’apartheid com a metàfora:
Josep Ramoneda
Director del CCCB
http://www.cccb.org/rcs_gene/apartheidcat.pdf
El dret a la indiferència.
Es fa necessari que acceptem com a incontestable la falsa evidència que en una societat com la nostra hi ha persones o grups que són “diferents”, que porta a pensar en que hi ha persones que són suposadament “no diferents”, que és el mateix que dir que són normals, o com cal. L’autèntica pedagogia d’un antiracisme, hauria de portar cap a la lluita per la indiferència, com explica Isaac Joseph, a Ciutat i immigració no hi ha res a dir davant del que és tan evident, tan clar com que ens cal respirar per a viure.
L’acte primordial del racisme als nostres dies és negar a certes persones qualificades com a diferents la possibilitat de passar desaparcebudes, el dret a no donar explicacions, ni haver d’exhibir allò que la resta podem mostrar ocult. Aquell al que assignem la denominació d’origen ètnic o immigrant el que no vol és que l’acceptem, l’abracem, el tolerem o l’estimem, sino que li siguin atorgats drets civils i humans que tot el món hauria de veure reconeguts pel simple fet de ser presents. A part d’això segurament aspira al que molts aspirem: a que els deixin en pau.
Del llibre coordinat pel meu profe Manuel Delgado, IMMIGRACIÓN Y CULTURA. Urbanitats. CCCB.
1998.
Núria Pérez Blanch
