Diumenge va acabar l'exposició
(de la web del Museu d'Història de Catalunya)
Aquesta exposició és un projecte del Museu d’Història de Catalunya i el Museu Nacional d’Hongria. La mostra té com a objectiu donar a conèixer els vincles que s’establiren entre ambdós països durant l’edat mitjana. El projecte s’organitza com una exposició itinerant a dues seus: del 7 de maig al 2 d’agost es podrà veure al Museu d’Història de Catalunya i del 4 de setembre al 29 de novembre al Museu Nacional d’Hongria de Budapest.
EIXOS TEMÀTICS
La distància geogràfica i cultural que separa les terres catalanes de les hongareses no ha estat obstacle per a l'establiment de vincles entre ambdós països ja des de l'edat mitjana. Cenyint-nos a aquest període, anirem mostrant la naturalesa d'uns lligams que si bé inicialment foren circumstancials, a partir del segle XIII es bastiren sobre les estratègies matrimonials del casal d’Aragó i la casa d’Arpad.A partir d’aquí coneixerem les històries de quatre d’aquestes princeses, educades des del seu naixement per casar-se (es casen entre els setze i els dinou anys) i marxar, lluny de la família, a països amb una cultura molt diferent. Cadascuna encarna una manera diferent de ser reina, fruit de l’època i les circumstàncies personals.
ELS PRIMERS CONTACTES: LA CONSTRUCCIÓ DELS ESTATS
A la primera meitat del segle X encara resulta prematur parlar tant de l'existència d'Hongria com de la de Catalunya. Una i altra no son sinó una poderosa confederació de tribus nòmades amb un territori en vies de definició i un conjunt de comtats carolingis arrecerats al peu dels Pirineus i del litoral veí, maldant per contenir els poderosos veïns musulmans. Ambdós pobles, perifèrics respecte de l'imperi creat per Carlemany, basteixen llur identitat sobre àrees de fricció entre la naixent civilització europea d'arrel franco-germànica i dos dels més importants models alternatius a aquesta: el món dels nòmades de les estepes i el de l'Islam mediterrani.És ara, quan comencen a perfilar-se llurs respectives personalitats, que ambdós pobles entren en contacte per primer cop. I ho fan amb la violència pròpia de les darreres invasions de pobles nòmades que sotragaren l'Europa medieval. Així, l'any 942 una ràtzia hongaresa travessà saquejant-los els comtats carolingis per arribar als peus de les muralles de la ciutat andalusina de Lleida, on foren derrotats per l'exèrcit musulmà.Aquesta desfeta constitueix un preludi de la més decisiva de Lechfeld (954) a mans de l'imperi germànic, que marcà la fi de les incursions així com el replegament i sedentarització dels magiars dins dels límits de l'Hongria històrica. Paral·lelament, la incapacitat cada cop més manifesta de l'imperi carolingi per protegir les seves marques meridionals contra els atacs d'hongaresos, normands i, en especial, musulmans obre la marxa vers la independència dels comtats que amb el temps esdevindran Catalunya. Testimoni d’aquest allunyament és Gerbert d’Orlhac, membre del seguici del comte de Borrell II de Barcelona, que informa de l'impacte que la presa de Barcelona per al-Mansur l'any 985 i la manca de socors per part del rei de França varen tenir en l'erosió dels lligams fins llavors existents entre aquest i el comte de Barcelona. Serà el mateix Gerbert, un cop entronitzat com a papa amb el nom de Silvestre II, qui lliurarà a Sant Esteve, primer rei d'Hongria i paladí de la seva cristianització, la corona que encara avui dia simbolitza l'estat hongarès.
VIATGERES DE TERRES LLUNYANES
Dos-cents anys després d'aquests primers contactes tant Hongria com Catalunya han canviat profundament. El regne dels magiars ha esdevingut una important potència centreeuropea que s'obre a la Mediterrània a través de la costa dàlmata. Alhora, els sobirans de Catalunya han emparentat amb els reis d'Aragó i estès la seva preeminència per Occitània i la Provença, al temps que planegen l'assalt a les terres i illes musulmanes del llevant peninsular.Ambdós pobles, a través de llurs respectives cases regnants, reprenen ara la relació i ho fan a través de la important mitjanceria del papat. En aquesta època l'església romana impulsa regles més estrictes pel que fa als graus de parentiu permesos a l'hora de contraure matrimoni, unes normes que tenen com a conseqüència afavorir els enllaços dinàstics amb regnes llunyans, amb les dinasties dels quals és més difícil incórrer en graus prohibits de consanguinitat. Darrera aquesta imposició de l’Església, hi ha tant interessos religiosos com polítics. Així, al proposar l'enllaç entre Emeric d'Hongria i Constança d'Aragó (1198), el papa Innocenci III comptava tant arrenglerar ambdós regnes al seu costat en el seu enfrontament amb l’emperador, com impulsar les lluites contra les heretgies i contra l’Islam, l’evangelització de poblacions paganes o frenar la influència del cristianisme ortodox.
CONSTANÇA D’ARAGÓ, LA REINA TUTORA
Constança d’Aragó, filla d’Alfons el Cast i la reina Sança, va néixer cap el 1179 i visqué al monestir de Sixena (Aragó), on s’educaven les filles de la l’alta noblesa catalano-aragonesa. Constança va estar tota la seva vida molt vinculada a Sixena. Fou ella qui anys després patrocinaria la decoració de la sala capitular. Obra cabdal de la pintura europea del 1200, aquestes pintures representen un primer renaixement en plena edat mitja perquè prenen com a model les obres clàssiques. Cap el 1196, amb setze anys, es casà amb Emeric d’Hongria, que oferia el prestigi d’una casa on els seus primers reis havien estat canonitzats. El matrimoni només durarà vuit anys i no fou una experiència reeixida. Emeric, enfrontat amb el seu germà Andreu, amb qui comparteix el poder, té el suport de la Santa Seu però no el de la noblesa. Arriba a Hongria amb la seva cort catalana, amb dames de companyia, trobadors cèlebres i un bagatge cultural elevat. Porta una cort luxosa, participarà en la projecció i edificació de palaus com el d’Óbuda, però la seva rebuda és dolorosa. En un ambient de guerra de germans entre Emeric i Andreu, ella és forastera. Li serà difícil mantenir el contacte amb els membres de la cort i la noblesa, ja que el seu marit tampoc se’n va poder guanyar la confiança. Emeric va morir el 1204 i Constança es va trobar sense suport per defensar els drets del seu fill Ladislau. Per això va fugir amb el seu fill, part del tresor i la corona cap a Àustria. Amb la mort inesperada de Ladislau, Constança abandonà les seves pretensions sobre la corona hongaresa i tornà a Sixena.La seva formació, l’experiència i el prestigi adquirit a Hongria, van convertir a Constança en un valor alt en el mercat matrimonial de les dinasties europees. Innocenci III es tornà a fixar en ella al planificar el matrimoni de Frederic II de Sicília. Frederic, nascut el 1194, era molt més jove que Constança. El matrimoni es celebrà el 1209 i Constança es convertí en consellera de Frederic, amb una gran influència i prestigi. Frederic serà coronat rei dels alemanys el 1212 i Constança es convertí així en emperadriu del Sacre Imperi.
VIOLANT D’HONGRIA, LA REINA SANTA
Una generació més tard es produeix un nou enllaç entre la casa d’Aragó i els Àrpad. Bona part de les motivacions que impulsaran el rei Jaume I a contraure matrimoni amb Violant d'Hongria tindran a veure amb els rèdits polítics que podia reportar-li l'enllaç amb la dinastia europea que encarna l'ideal de la santedat règia. Un ideal, per altra banda, reforçat amb la canonització de Santa Isabel d'Hongria esdevinguda el mateix any de les esposalles entre Jaume i Violant. Violant, filla d’Andreu II i, per tant, neboda d’Emeric, es casà amb Jaume I d’Aragó, nebot de Constança, el 1235. Per la corona d’Aragó, enllaçar amb una dinastia marcada per la santedat dels seus membres ajuda a netejar la seva imatge davant el Papa, després de la mort del rei Pere a Muret defensant els càtars. Violant va ser una muller digna per al rei conqueridor, fins a la seva mort el 1251. Sembla que els esposos van enamorar-se l’un de l’altre, malgrat la vida amorosa de Jaume i altres obstacles que podien sorgir: en aquest amor, la bellesa corporal d’ambdós hi va contribuir. Va exercir el seu paper de reina com a mitjancera en afers diplomàtics i en la pau en les disputes feudals. Violant acompanyava Jaume en els seus nombrosos viatges, assistia a les negociacions del seu marit, era present en els campaments reials i va ser coronada reina de la València conquerida. Actuà també com a patrocinadora d’ordres religioses. Va complir un dels requisits més esperats d’una reina: tenir una nombrosa descendència per satisfer els interessos de la dinastia. Els seus deu fills i filles van ocupar llocs importants en la xarxa del poder dinàstic europeu: Pere el Gran fou rei de la Corona d’Aragó; Jaume II, rei de Mallorca; Sanç, arquebisbe de Toledo; Violant, muller del rei Alfons el Savi; Constança, dona del germà d’aquest últim; Elisabet es va casar amb el futur rei de França, Felip l’Ardit; Maria va ser religiosa, igual que Sança.LES REINES SANTESPerò Violant deixà una altra herència a la casa d’Aragó: la implantació d’un nou model de santedat aristocràtica fonamentat en la renúncia a l’estatus social i la humilitat penitencial, seguint el model de la seva germana, Santa Isabel d’Hongria. Fruit d’aquest llegat ideològic, a la primera meitat del segle XIV, els prínceps hereus de Nàpols, Mallorca i la Corona d'Aragó van renunciar al tron per abraçar la vida conventual. Alhora, tres de llurs germanes o cunyades, menaran conductes pietoses que portaran als altars a la reina de Portugal Isabel d'Aragó o, en el cas de la reina de Nàpols Sança de Mallorca, a traspassar les fronteres de l'ortodòxia i a enfrontar-se obertament amb el papa Joan XXII.
LA GLÒRIA DELS PRÍNCEPS
Tot i algun contacte significatiu però puntual, caldrà esperar fins ben entrada la segona meitat del segle XV per tal que els vincles entre les cases d'Aragó i Hongria es tornin a nuar. I ho faran precisament a través de Nàpols, que havia entrat a formar part de la corona catalano-aragonesa arran de la conquesta del regne per Alfons el Magnànim (1442).Una néta del Magnànim, Beatriu d'Aragó, filla de Ferran I rei de Nàpols, contraurà matrimoni amb el sobirà d'Hongria Maties Hunyadi (Corví), amb la finalitat de lligar ambdues dinasties en l'objectiu comú de contenir l'amenaça turca i augmentar la implicació del poderós país danubià en la complexa política italiana. Maties no tenia ascendència reial, sinó que fou escollit rei per la noblesa del país. Era fill de János Hunyadi, governador d’Hongria i heroi militar contra els turcs. El model de Janos Hunyadi i l'impacte de la presa de Constantinoble pels turcs (1453) impregnen decisivament una de les obres cabdals de la literatura catalana, el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell.
BEATRIU D’ARAGÓ, LA REINA MECENES
De la mà de Beatriu i dels membres del seu seguici arribaran a Hongria algunes de les més refinades manifestacions de la cultura cortesana renaixentista. S’importaren delícies habituals d’Itàlia. Els àpats es tornaren regulars i solemnes, els plats canviaren i foren moltes més les persones que s’asseien a la taula reial. Maties compartia els gustos de Beatriu en aquest sentit i havia adoptat el model de rei-mecenes humanista, cridant músics i metges italians a la seva cort. La renovació dels espais palatins amb materials i models itàlics així com la influència que sobre la Biblioteca Corvina exerceix la del Palau Reial de Nàpols, en la qual s'havia educat Beatriu, constitueixen algunes de les aportacions principals d'aquesta refinada princesa.El rei li destinà un paper principalment representatiu i per tant també se l’enduia a les reunions polítiques, ja que una dona procedent dels Aragó de Nàpols ajudava molt a atenuar les murmuracions a Europa sobre la procedència baixa de Maties. El rei l’informava regularment sobre els esdeveniments bèl·lics més importants. La influència de Beatriu era molt alta i intervingué políticament a favor dels interessos de la seva família.Malgrat aquest bagatge, el fet de no haver proporcionat un hereu legítim a la corona erosionà progressivament el prestigi de Beatriu, la qual hagué d'afrontar una difícil situació a la mort de Maties, esdevinguda l'any 1490. Beatriu intentà mantenir-se en el poder a través d'un compromís matrimonial no massa sincer i mai consolidat amb Vladislau de Bohèmia, enfront de les pretensions del fill il·legítim de Maties. Gràcies a aquest matrimoni, Vladislau es va convertir en el nou sobirà d'Hongria, però Beatriu va veure els seus poders cada vegada més restringits i va perdre tota influència i prestigi. Vladislau aconseguí anul·lar el seu enllaç a canvi de mantenir el seu suport a Venècia i la Santa Seu contra l’Imperi Otomà. Mancada de suport, tornà a Nàpols l'any 1501.
EPÍLEG: A L'OMBRA DE L'IMPERI
Les darreres dècades del segle XV i les primeres del XVI són testimoni d'esdeveniments de signe divers que marcaran durant molt de temps l'esdevenidor d'ambdós pobles. La unió de les corones peninsulars amb l'enllaç entre Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella (1474), la conquesta de Granada i el descobriment d'Amèrica (1492) situen els Reis Catòlics al capdavant de les monarquies europees i els permeten casar la seva filla Joana amb l'hereu de la família imperial, Felip I d'Habsburg. De la unió entre ambdós naixeran l'emperador Carles I d'Espanya i V d'Alemanya, Ferran i Maria d’Habsburg, futura reina d’Hongria. Després de la mort de Maties Hunyadi, Hongria cau en una crisi de govern, agreujada per l’amenaça turca. A manca d’una dinastia nacional, els estaments hongaresos escullen un rei estranger que aporti nous territoris i recursos contra l’Imperi Otomà: Vladislau dels Jagellons. Divorciat de Beatriu, Vladislau es casa amb Anna de Foix amb qui tindrà dos fills: Lluis i Anna, que es casaran respectivament amb Ferran i Maria d’Habsburg.
MARIA D’HABSBURG, LA REINA VÍDUA
S’educa amb els seus germans a la cort de la seva tia, Margarida d’Àustria, en un ambient cultural humanista freqüentat pels erudits més coneguts de la seva època. Es casa amb Lluís dels Jagellons l’any 1521, essent tots dos adolescents (tenen uns 16 anys). Històries i tradicions ens narren el seu amor. Els cinc anys que dura el matrimoni són utilitzats conscientment per la reina per reforçar el poder reial hongarès. A la batalla de Mohács (1526), Maria perd el marit, el poder i la seva independència econòmica, però es nega a tornar a formar part del mercat matrimonial del moment; Hongria perd la seva integritat territorial: els turcs ocupen la major part del país i la part restant passa a mans de Ferran I, germà de la reina vídua Maria d'Habsburg i marit d’Anna d’Hongria. Maria d’Hongria, la viuda de Mohács, encarna el model de vídua cristiana. L’anterior imatge d’una dona jove, desperta, intel·ligent i encisadora, apareix des d’ara en hàbit de dol, malaltissa i sense esperances. Els seus germans, Carles V i Ferran, coneixent la seva capacitat política i d’organitzar les finances, accepten la seva decisió i li atorguen responsabilitats de govern. De Buda, Maria passa a refugiar-se a la ciutat de Pozsony, des d’on exerceix una política activa de suport a la candidatura del seu germà Ferran al tron d’Hongria. Allà exercirà el càrrec de lloctinent del rei Habsburg. Després de la mort de Margarida d’Àustria, va ocupar el càrrec de regent dels Països Baixos entre 1531 i 1555. Era una dona d’estat efectiva i capaç, de caràcter fort i decidida, que demostrà una gran habilitat política, encara que a disposició dels seus germans.Hongria i Catalunya veuran extingir-se llurs respectives monarquies de manera gairebé paral·lela i acabaran subsumides durant segles dins d'immensos estats imperial que, tot i permetre el manteniment d'estructures de govern pròpies, aniran erosionant progressivament llurs respectives personalitats polítiques. Les relacions entre ambdós pobles, lluny de disminuir, s'incrementaran pel fet de trobar-se sota el domini d'una mateixa dinastia però ja no seran fruit de decisions sobiranes sinó que s'enquadraran en una lògica imperial.
dimarts, 4 d’agost del 2009
divendres, 17 d’abril del 2009
MÚSICA PER A L'EXILI
Fa 70 anys i una guerra ens va malmetre l'existència i una nació va entrar en verdadera recessió. 40 anys de dictudura per anar endarrera, 40 anys de por, d'amargura, de manca de llibertats, d'exili per a molts i moltes.
L'exili, quina paraula més dolorosa, us imagineu, ara envoltats dels que estimem que haguessim de fugir, d'amagar-nos, de caminar quilòmetres, exili de gana, de fred, de solitud.
Ahir vaiga anar a un concert i vaig descobrir noves veus noves músiques, noves pells de gallina, noves llàgrimes als ulls
Devem tantes coses a tots aquells homes i dones que a més de l'exili , van continuar la lluita...
Gràcies a tots i totes
Una mostra de la música d'ahir i de sempre.
Exilio
Pablo Neruda
Manuel Garcia i Guillamino
http://www.youtube.com/watch?v=o2gKpqW8R_E
El destierro es redondo:
Un circulo, un anillo:
Le dan vuelta tus pies, cruzas la tierra,
No es tu tierra,
Te despierta la luz, y no es tu luz,
La noche llega: faltan tus estrellas,
La noche llega: faltan tus estrellas,La noche llega…
Hallas hermanos: pero no es tu sangre.
Eres como un fantasma avergonzado
De no amar más que a los que tanto te aman,
De no amar más que a los que tanto te aman,Tanto te aman...
Y aún es tan extraño que te falten
Las hostiles espinas de tu patria,
El ronco desamparo de tu pueblo.
Los asuntos amargos que te esperan
Y que te ladrarán desde la puertaY que te ladrarán desde la puerta
Desde la puerta.
Corrandes de l'exili
Pere IV
Refree i Sílvia Pérez
http://www.youtube.com/watch?v=N4Bbx1_4Dgc&feature=PlayList&p=7DBED586D2173C30&playnext=1&playnext_from=PL&index=3
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra plena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarona amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.
L'exili, quina paraula més dolorosa, us imagineu, ara envoltats dels que estimem que haguessim de fugir, d'amagar-nos, de caminar quilòmetres, exili de gana, de fred, de solitud.
Ahir vaiga anar a un concert i vaig descobrir noves veus noves músiques, noves pells de gallina, noves llàgrimes als ulls
Devem tantes coses a tots aquells homes i dones que a més de l'exili , van continuar la lluita...
Gràcies a tots i totes
Una mostra de la música d'ahir i de sempre.
Exilio
Pablo Neruda
Manuel Garcia i Guillamino
http://www.youtube.com/watch?v=o2gKpqW8R_E
El destierro es redondo:
Un circulo, un anillo:
Le dan vuelta tus pies, cruzas la tierra,
No es tu tierra,
Te despierta la luz, y no es tu luz,
La noche llega: faltan tus estrellas,
La noche llega: faltan tus estrellas,La noche llega…
Hallas hermanos: pero no es tu sangre.
Eres como un fantasma avergonzado
De no amar más que a los que tanto te aman,
De no amar más que a los que tanto te aman,Tanto te aman...
Y aún es tan extraño que te falten
Las hostiles espinas de tu patria,
El ronco desamparo de tu pueblo.
Los asuntos amargos que te esperan
Y que te ladrarán desde la puertaY que te ladrarán desde la puerta
Desde la puerta.
Corrandes de l'exili
Pere IV
Refree i Sílvia Pérez
http://www.youtube.com/watch?v=N4Bbx1_4Dgc&feature=PlayList&p=7DBED586D2173C30&playnext=1&playnext_from=PL&index=3
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra plena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarona amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.
diumenge, 8 de març del 2009
8 DE MARÇ DIA INTERNACIONAL DE LES DONES
http://www.youtube.com/watch?v=YBUm1nKnoMQ
Dia de les Dones i aniversari del meu estimat Jordi, molts petons ah! i a la mare...
Caperucita sólo tiene dieciséis
primaveras sin flores, papá le dice: "Ven.
Caperucita eres joven y tienes que aprender
a ocuparte de la casa, que serás una mujer.
Para que seas buena esposa
y no envejezcas sola,
en la cama y la cocina has de saber
alegrar a tu marido y cuidar a cada hijo,
que te atrapa tu destino,
que has de ser madre y esposa".
Y la pobre Caperucita llora.
"Quiero volar, lejos de aquí escapar.
Dime, mi bien, quién me llorará
si me dan alas y echo a volar.
Quiero dormir, no quiero despertar,
quiero ser la lluvia al otro lado del cristal,
quizás alguien me espere en la oscuridad".
Una fría tarde Caperucita iba
a casa de su abuela a llevarle comida,
cuando se encontró con un lobo feroz.
"Dime dónde vas niña, que te acompaño yo".
La muchacha se supo perdida.
Gritaba Caperucita
mientras la devoraba el lobo.
Bajo la falda del vestido
estallaron los dormidos
sueños que en la noche
la mantenían viva. Pobre Caperucita.
"Quiero volar, lejos de aquí escapar.
Dime, mi bien, quién me llorará
si me dan alas y echo a volar.
Quiero dormir, no quiero despertar,
quiero ser la lluvia al otro lado del cristal,
quizás alguien me espere en la oscuridad".
Una gris mañana Caperucita se casó,
vestida de blanco, bella como una flor.
Su marido, muy elegante, otro lobo feroz,
y su padre orgulloso lloraba de emoción.
Ahora cada noche el lobo la devora,
clava sus dientes, y llora
Caperucita mientras espera a que un aullido
le diga que el dormido animal despertó.
Después descansa tranquilo el malvado lobo feroz.
La cara de Caperucita alumbra una sonrisa
mientras mece una cuna. En ella está una niña,
quizás futura oveja para un lobo feroz,
a no ser que afortunada la rescate tu amor.
Caperucita la arrulla contra el pecho
y un murmullo lento y lleno
de esperanza y vida,
canta Caperucita.
"Quiero volar, lejos de aquí escapar.
Dime, mi bien, quién me llorará
si me dan alas y echo a volar.
Quiero dormir, no quiero despertar,
quiero ser la lluvia al otro lado del cristal,
quizás alguien me espere en la oscuridad.
Quiero volar".
LLetra i música: Ismael Serrano
Dia de les Dones i aniversari del meu estimat Jordi, molts petons ah! i a la mare...
Caperucita sólo tiene dieciséis
primaveras sin flores, papá le dice: "Ven.
Caperucita eres joven y tienes que aprender
a ocuparte de la casa, que serás una mujer.
Para que seas buena esposa
y no envejezcas sola,
en la cama y la cocina has de saber
alegrar a tu marido y cuidar a cada hijo,
que te atrapa tu destino,
que has de ser madre y esposa".
Y la pobre Caperucita llora.
"Quiero volar, lejos de aquí escapar.
Dime, mi bien, quién me llorará
si me dan alas y echo a volar.
Quiero dormir, no quiero despertar,
quiero ser la lluvia al otro lado del cristal,
quizás alguien me espere en la oscuridad".
Una fría tarde Caperucita iba
a casa de su abuela a llevarle comida,
cuando se encontró con un lobo feroz.
"Dime dónde vas niña, que te acompaño yo".
La muchacha se supo perdida.
Gritaba Caperucita
mientras la devoraba el lobo.
Bajo la falda del vestido
estallaron los dormidos
sueños que en la noche
la mantenían viva. Pobre Caperucita.
"Quiero volar, lejos de aquí escapar.
Dime, mi bien, quién me llorará
si me dan alas y echo a volar.
Quiero dormir, no quiero despertar,
quiero ser la lluvia al otro lado del cristal,
quizás alguien me espere en la oscuridad".
Una gris mañana Caperucita se casó,
vestida de blanco, bella como una flor.
Su marido, muy elegante, otro lobo feroz,
y su padre orgulloso lloraba de emoción.
Ahora cada noche el lobo la devora,
clava sus dientes, y llora
Caperucita mientras espera a que un aullido
le diga que el dormido animal despertó.
Después descansa tranquilo el malvado lobo feroz.
La cara de Caperucita alumbra una sonrisa
mientras mece una cuna. En ella está una niña,
quizás futura oveja para un lobo feroz,
a no ser que afortunada la rescate tu amor.
Caperucita la arrulla contra el pecho
y un murmullo lento y lleno
de esperanza y vida,
canta Caperucita.
"Quiero volar, lejos de aquí escapar.
Dime, mi bien, quién me llorará
si me dan alas y echo a volar.
Quiero dormir, no quiero despertar,
quiero ser la lluvia al otro lado del cristal,
quizás alguien me espere en la oscuridad.
Quiero volar".
LLetra i música: Ismael Serrano
diumenge, 25 de gener del 2009
MADRID, MADRID, MADRID
Font: http://jordipedret.blogspot.com/
¡Mortadelo y Filemón for ever!
El maestro Ibáñez creó Mortadelo y Filemón, y nos convenció a todos de que no podía haber nadie más grotesco y divertido en el ámbito de la investigación.Siento constatar que sí era posible ser más grotesco, como lo acaba de demostrar, y lo sigue demostrando estos días el asunto del espionaje, seguimientos, fotos, informes con referencia al volumen de la cabeza de la persona con la que se entrevista alguien, e incluso detalles sobre su pilosidad craneal, que nos está ofreciendo el Gobierno de la Comunidad de Madrid, en una orgía de cutrez inimaginable, y dificil de superar.Me temo, en cambio, que el asunto no sea más divertido. Me parece más bien que tiene mucho de preocupante y de triste, el espectáculo del abuso del poder, de la desviación de poder y de fondos, de las guerras desgarradoras en el interior del PP madrileño, que amenazan con extenderse mucho más allá.Es, en efecto, triste y no divertido, aunque grotesco, y perjudica no sólo a los que se están peleando con semejantes métodos, sino también al conjunto de los políticos y al mismo ejercicio de la política, y eso es muy grave.Antes que lo que estamos viendo, prefiero mil veces el original de Ibáñez.¡Mortadelo y Filemón for ever!
Font: http://jordipedret.blogspot.com/
¡Mortadelo y Filemón for ever!
El maestro Ibáñez creó Mortadelo y Filemón, y nos convenció a todos de que no podía haber nadie más grotesco y divertido en el ámbito de la investigación.Siento constatar que sí era posible ser más grotesco, como lo acaba de demostrar, y lo sigue demostrando estos días el asunto del espionaje, seguimientos, fotos, informes con referencia al volumen de la cabeza de la persona con la que se entrevista alguien, e incluso detalles sobre su pilosidad craneal, que nos está ofreciendo el Gobierno de la Comunidad de Madrid, en una orgía de cutrez inimaginable, y dificil de superar.Me temo, en cambio, que el asunto no sea más divertido. Me parece más bien que tiene mucho de preocupante y de triste, el espectáculo del abuso del poder, de la desviación de poder y de fondos, de las guerras desgarradoras en el interior del PP madrileño, que amenazan con extenderse mucho más allá.Es, en efecto, triste y no divertido, aunque grotesco, y perjudica no sólo a los que se están peleando con semejantes métodos, sino también al conjunto de los políticos y al mismo ejercicio de la política, y eso es muy grave.Antes que lo que estamos viendo, prefiero mil veces el original de Ibáñez.¡Mortadelo y Filemón for ever!
Font: http://jordipedret.blogspot.com/
dimarts, 20 de gener del 2009
DISCURS BARACK OBAMA, PROCLAMAT PRESIDENT DELS EUA
Font: http://www.washingtonpost.com/
Transcript: Inaugural Address of Barack Obama
Jan. 20, 2009 PRESIDENT OBAMA DELIVERS INAUGURAL ADDRESS
JANUARY 20, 2009
SPEAKER: PRESIDENT BARACK OBAMA
[*] OBAMA: Thank you. Thank you.
CROWD: Obama! Obama! Obama! Obama!
My fellow citizens: I stand here today humbled by the task before us, grateful for the trust you have bestowed, mindful of the sacrifices borne by our ancestors.
I thank President Bush for his service to our nation...
(APPLAUSE)
... as well as the generosity and cooperation he has shown throughout this transition.
Forty-four Americans have now taken the presidential oath.
OBAMA: The words have been spoken during rising tides of prosperity and the still waters of peace. Yet, every so often the oath is taken amidst gathering clouds and raging storms. At these moments, America has carried on not simply because of the skill or vision of those in high office, but because We the People have remained faithful to the ideals of our forbearers, and true to our founding documents.
OBAMA: So it has been. So it must be with this generation of Americans.
That we are in the midst of crisis is now well understood. Our nation is at war against a far-reaching network of violence and hatred. Our economy is badly weakened, a consequence of greed and irresponsibility on the part of some but also our collective failure to make hard choices and prepare the nation for a new age.
Homes have been lost, jobs shed, businesses shuttered. Our health care is too costly, our schools fail too many, and each day brings further evidence that the ways we use energy strengthen our adversaries and threaten our planet.
OBAMA: These are the indicators of crisis, subject to data and statistics. Less measurable, but no less profound, is a sapping of confidence across our land; a nagging fear that America's decline is inevitable, that the next generation must lower its sights.
Today I say to you that the challenges we face are real, they are serious and they are many. They will not be met easily or in a short span of time. But know this America: They will be met.
(APPLAUSE)
On this day, we gather because we have chosen hope over fear, unity of purpose over conflict and discord.
OBAMA: On this day, we come to proclaim an end to the petty grievances and false promises, the recriminations and worn-out dogmas that for far too long have strangled our politics.
We remain a young nation, but in the words of Scripture, the time has come to set aside childish things. The time has come to reaffirm our enduring spirit; to choose our better history; to carry forward that precious gift, that noble idea, passed on from generation to generation: the God-given promise that all are equal, all are free, and all deserve a chance to pursue their full measure of happiness.
(APPLAUSE)
In reaffirming the greatness of our nation, we understand that greatness is never a given. It must be earned. Our journey has never been one of shortcuts or settling for less.
OBAMA: It has not been the path for the faint-hearted, for those who prefer leisure over work, or seek only the pleasures of riches and fame.
Rather, it has been the risk-takers, the doers, the makers of things -- some celebrated, but more often men and women obscure in their labor -- who have carried us up the long, rugged path towards prosperity and freedom.
For us, they packed up their few worldly possessions and traveled across oceans in search of a new life. For us, they toiled in sweatshops and settled the West, endured the lash of the whip and plowed the hard earth.
OBAMA: For us, they fought and died in places Concord and Gettysburg; Normandy and Khe Sahn.
Time and again these men and women struggled and sacrificed and worked till their hands were raw so that we might live a better life. They saw America as bigger than the sum of our individual ambitions; greater than all the differences of birth or wealth or faction.
This is the journey we continue today. We remain the most prosperous, powerful nation on Earth. Our workers are no less productive than when this crisis began. Our minds are no less inventive, our goods and services no less needed than they were last week or last month or last year. Our capacity remains undiminished. But our time of standing pat, of protecting narrow interests and putting off unpleasant decisions -- that time has surely passed.
OBAMA: Starting today, we must pick ourselves up, dust ourselves off, and begin again the work of remaking America.
(APPLAUSE)
For everywhere we look, there is work to be done.
The state of our economy calls for action: bold and swift. And we will act not only to create new jobs but to lay a new foundation for growth.
We will build the roads and bridges, the electric grids and digital lines that feed our commerce and bind us together.
We will restore science to its rightful place and wield technology's wonders to raise health care's quality...
(APPLAUSE)
... and lower its costs.
OBAMA: We will harness the sun and the winds and the soil to fuel our cars and run our factories. And we will transform our schools and colleges and universities to meet the demands of a new age.
All this we can do. All this we will do.
Now, there are some who question the scale of our ambitions, who suggest that our system cannot tolerate too many big plans. Their memories are short, for they have forgotten what this country has already done, what free men and women can achieve when imagination is joined to common purpose and necessity to courage.
What the cynics fail to understand is that the ground has shifted beneath them, that the stale political arguments that have consumed us for so long, no longer apply.
OBAMA: The question we ask today is not whether our government is too big or too small, but whether it works, whether it helps families find jobs at a decent wage, care they can afford, a retirement that is dignified.
Where the answer is yes, we intend to move forward. Where the answer is no, programs will end.
And those of us who manage the public's knowledge will be held to account, to spend wisely, reform bad habits, and do our business in the light of day, because only then can we restore the vital trust between a people and their government.
Nor is the question before us whether the market is a force for good or ill. Its power to generate wealth and expand freedom is unmatched.
OBAMA: But this crisis has reminded us that without a watchful eye, the market can spin out of control. The nation cannot prosper long when it favors only the prosperous.
The success of our economy has always depended not just on the size of our gross domestic product, but on the reach of our prosperity; on the ability to extend opportunity to every willing heart -- not out of charity, but because it is the surest route to our common good.
(APPLAUSE)
As for our common defense, we reject as false the choice between our safety and our ideals.
Our founding fathers faced with perils that we can scarcely imagine, drafted a charter to assure the rule of law and the rights of man, a charter expanded by the blood of generations.
OBAMA: Those ideals still light the world, and we will not give them up for expedience's sake.
And so, to all other peoples and governments who are watching today, from the grandest capitals to the small village where my father was born: know that America is a friend of each nation and every man, woman and child who seeks a future of peace and dignity, and we are ready to lead once more.
(APPLAUSE)
Recall that earlier generations faced down fascism and communism not just with missiles and tanks, but with the sturdy alliances and enduring convictions.
OBAMA: They understood that our power alone cannot protect us, nor does it entitle us to do as we please. Instead, they knew that our power grows through its prudent use. Our security emanates from the justness of our cause; the force of our example; the tempering qualities of humility and restraint.
We are the keepers of this legacy, guided by these principles once more, we can meet those new threats that demand even greater effort, even greater cooperation and understanding between nations. We'll begin to responsibly leave Iraq to its people and forge a hard- earned peace in Afghanistan.
OBAMA: With old friends and former foes, we'll work tirelessly to lessen the nuclear threat and roll back the specter of a warming planet.
We will not apologize for our way of life nor will we waver in its defense.
And for those who seek to advance their aims by inducing terror and slaughtering innocents, we say to you now that, "Our spirit is stronger and cannot be broken. You cannot outlast us, and we will defeat you."
(APPLAUSE)
For we know that our patchwork heritage is a strength, not a weakness.
We are a nation of Christians and Muslims, Jews and Hindus, and nonbelievers. We are shaped by every language and culture, drawn from every end of this Earth.
And because we have tasted the bitter swill of civil war and segregation and emerged from that dark chapter stronger and more united, we cannot help but believe that the old hatreds shall someday pass; that the lines of tribe shall soon dissolve; that as the world grows smaller, our common humanity shall reveal itself; and that America must play its role in ushering in a new era of peace.
OBAMA: To the Muslim world, we seek a new way forward, based on mutual interest and mutual respect.
To those leaders around the globe who seek to sow conflict or blame their society's ills on the West, know that your people will judge you on what you can build, not what you destroy.
To those...
(APPLAUSE)
To those who cling to power through corruption and deceit and the silencing of dissent, know that you are on the wrong side of history, but that we will extend a hand if you are willing to unclench your fist.
(APPLAUSE)
OBAMA: To the people of poor nations, we pledge to work alongside you to make your farms flourish and let clean waters flow; to nourish starved bodies and feed hungry minds.
And to those nations like ours that enjoy relative plenty, we say we can no longer afford indifference to the suffering outside our borders, nor can we consume the world's resources without regard to effect. For the world has changed, and we must change with it.
As we consider the road that unfolds before us, we remember with humble gratitude those brave Americans who, at this very hour, patrol far-off deserts and distant mountains. They have something to tell us, just as the fallen heroes who lie in Arlington whisper through the ages.
We honor them not only because they are guardians of our liberty, but because they embody the spirit of service: a willingness to find meaning in something greater than themselves.
OBAMA: And yet, at this moment, a moment that will define a generation, it is precisely this spirit that must inhabit us all.
For as much as government can do and must do, it is ultimately the faith and determination of the American people upon which this nation relies.
It is the kindness to take in a stranger when the levees break; the selflessness of workers who would rather cut their hours than see a friend lose their job which sees us through our darkest hours.
It is the firefighter's courage to storm a stairway filled with smoke, but also a parent's willingness to nurture a child, that finally decides our fate.
Our challenges may be new, the instruments with which we meet them may be new, but those values upon which our success depends, honesty and hard work, courage and fair play, tolerance and curiosity, loyalty and patriotism -- these things are old.
OBAMA: These things are true. They have been the quiet force of progress throughout our history.
What is demanded then is a return to these truths. What is required of us now is a new era of responsibility -- a recognition, on the part of every American, that we have duties to ourselves, our nation and the world, duties that we do not grudgingly accept but rather seize gladly, firm in the knowledge that there is nothing so satisfying to the spirit, so defining of our character than giving our all to a difficult task.
This is the price and the promise of citizenship.
OBAMA: This is the source of our confidence: the knowledge that God calls on us to shape an uncertain destiny.
This is the meaning of our liberty and our creed, why men and women and children of every race and every faith can join in celebration across this magnificent mall. And why a man whose father less than 60 years ago might not have been served at a local restaurant can now stand before you to take a most sacred oath.
(APPLAUSE)
So let us mark this day in remembrance of who we are and how far we have traveled.
In the year of America's birth, in the coldest of months, a small band of patriots huddled by nine campfires on the shores of an icy river.
OBAMA: The capital was abandoned. The enemy was advancing. The snow was stained with blood.
At a moment when the outcome of our revolution was most in doubt, the father of our nation ordered these words be read to the people:
"Let it be told to the future world that in the depth of winter, when nothing but hope and virtue could survive, that the city and the country, alarmed at one common danger, came forth to meet it."
America, in the face of our common dangers, in this winter of our hardship, let us remember these timeless words; with hope and virtue, let us brave once more the icy currents, and endure what storms may come; let it be said by our children's children that when we were tested we refused to let this journey end, that we did not turn back nor did we falter; and with eyes fixed on the horizon and God's grace upon us, we carried forth that great gift of freedom and delivered it safely to future generations.
Thank you. God bless you.
(APPLAUSE)
And God bless the United States of America.
(APPLAUSE)
Transcript: Inaugural Address of Barack Obama
Jan. 20, 2009 PRESIDENT OBAMA DELIVERS INAUGURAL ADDRESS
JANUARY 20, 2009
SPEAKER: PRESIDENT BARACK OBAMA
[*] OBAMA: Thank you. Thank you.
CROWD: Obama! Obama! Obama! Obama!
My fellow citizens: I stand here today humbled by the task before us, grateful for the trust you have bestowed, mindful of the sacrifices borne by our ancestors.
I thank President Bush for his service to our nation...
(APPLAUSE)
... as well as the generosity and cooperation he has shown throughout this transition.
Forty-four Americans have now taken the presidential oath.
OBAMA: The words have been spoken during rising tides of prosperity and the still waters of peace. Yet, every so often the oath is taken amidst gathering clouds and raging storms. At these moments, America has carried on not simply because of the skill or vision of those in high office, but because We the People have remained faithful to the ideals of our forbearers, and true to our founding documents.
OBAMA: So it has been. So it must be with this generation of Americans.
That we are in the midst of crisis is now well understood. Our nation is at war against a far-reaching network of violence and hatred. Our economy is badly weakened, a consequence of greed and irresponsibility on the part of some but also our collective failure to make hard choices and prepare the nation for a new age.
Homes have been lost, jobs shed, businesses shuttered. Our health care is too costly, our schools fail too many, and each day brings further evidence that the ways we use energy strengthen our adversaries and threaten our planet.
OBAMA: These are the indicators of crisis, subject to data and statistics. Less measurable, but no less profound, is a sapping of confidence across our land; a nagging fear that America's decline is inevitable, that the next generation must lower its sights.
Today I say to you that the challenges we face are real, they are serious and they are many. They will not be met easily or in a short span of time. But know this America: They will be met.
(APPLAUSE)
On this day, we gather because we have chosen hope over fear, unity of purpose over conflict and discord.
OBAMA: On this day, we come to proclaim an end to the petty grievances and false promises, the recriminations and worn-out dogmas that for far too long have strangled our politics.
We remain a young nation, but in the words of Scripture, the time has come to set aside childish things. The time has come to reaffirm our enduring spirit; to choose our better history; to carry forward that precious gift, that noble idea, passed on from generation to generation: the God-given promise that all are equal, all are free, and all deserve a chance to pursue their full measure of happiness.
(APPLAUSE)
In reaffirming the greatness of our nation, we understand that greatness is never a given. It must be earned. Our journey has never been one of shortcuts or settling for less.
OBAMA: It has not been the path for the faint-hearted, for those who prefer leisure over work, or seek only the pleasures of riches and fame.
Rather, it has been the risk-takers, the doers, the makers of things -- some celebrated, but more often men and women obscure in their labor -- who have carried us up the long, rugged path towards prosperity and freedom.
For us, they packed up their few worldly possessions and traveled across oceans in search of a new life. For us, they toiled in sweatshops and settled the West, endured the lash of the whip and plowed the hard earth.
OBAMA: For us, they fought and died in places Concord and Gettysburg; Normandy and Khe Sahn.
Time and again these men and women struggled and sacrificed and worked till their hands were raw so that we might live a better life. They saw America as bigger than the sum of our individual ambitions; greater than all the differences of birth or wealth or faction.
This is the journey we continue today. We remain the most prosperous, powerful nation on Earth. Our workers are no less productive than when this crisis began. Our minds are no less inventive, our goods and services no less needed than they were last week or last month or last year. Our capacity remains undiminished. But our time of standing pat, of protecting narrow interests and putting off unpleasant decisions -- that time has surely passed.
OBAMA: Starting today, we must pick ourselves up, dust ourselves off, and begin again the work of remaking America.
(APPLAUSE)
For everywhere we look, there is work to be done.
The state of our economy calls for action: bold and swift. And we will act not only to create new jobs but to lay a new foundation for growth.
We will build the roads and bridges, the electric grids and digital lines that feed our commerce and bind us together.
We will restore science to its rightful place and wield technology's wonders to raise health care's quality...
(APPLAUSE)
... and lower its costs.
OBAMA: We will harness the sun and the winds and the soil to fuel our cars and run our factories. And we will transform our schools and colleges and universities to meet the demands of a new age.
All this we can do. All this we will do.
Now, there are some who question the scale of our ambitions, who suggest that our system cannot tolerate too many big plans. Their memories are short, for they have forgotten what this country has already done, what free men and women can achieve when imagination is joined to common purpose and necessity to courage.
What the cynics fail to understand is that the ground has shifted beneath them, that the stale political arguments that have consumed us for so long, no longer apply.
OBAMA: The question we ask today is not whether our government is too big or too small, but whether it works, whether it helps families find jobs at a decent wage, care they can afford, a retirement that is dignified.
Where the answer is yes, we intend to move forward. Where the answer is no, programs will end.
And those of us who manage the public's knowledge will be held to account, to spend wisely, reform bad habits, and do our business in the light of day, because only then can we restore the vital trust between a people and their government.
Nor is the question before us whether the market is a force for good or ill. Its power to generate wealth and expand freedom is unmatched.
OBAMA: But this crisis has reminded us that without a watchful eye, the market can spin out of control. The nation cannot prosper long when it favors only the prosperous.
The success of our economy has always depended not just on the size of our gross domestic product, but on the reach of our prosperity; on the ability to extend opportunity to every willing heart -- not out of charity, but because it is the surest route to our common good.
(APPLAUSE)
As for our common defense, we reject as false the choice between our safety and our ideals.
Our founding fathers faced with perils that we can scarcely imagine, drafted a charter to assure the rule of law and the rights of man, a charter expanded by the blood of generations.
OBAMA: Those ideals still light the world, and we will not give them up for expedience's sake.
And so, to all other peoples and governments who are watching today, from the grandest capitals to the small village where my father was born: know that America is a friend of each nation and every man, woman and child who seeks a future of peace and dignity, and we are ready to lead once more.
(APPLAUSE)
Recall that earlier generations faced down fascism and communism not just with missiles and tanks, but with the sturdy alliances and enduring convictions.
OBAMA: They understood that our power alone cannot protect us, nor does it entitle us to do as we please. Instead, they knew that our power grows through its prudent use. Our security emanates from the justness of our cause; the force of our example; the tempering qualities of humility and restraint.
We are the keepers of this legacy, guided by these principles once more, we can meet those new threats that demand even greater effort, even greater cooperation and understanding between nations. We'll begin to responsibly leave Iraq to its people and forge a hard- earned peace in Afghanistan.
OBAMA: With old friends and former foes, we'll work tirelessly to lessen the nuclear threat and roll back the specter of a warming planet.
We will not apologize for our way of life nor will we waver in its defense.
And for those who seek to advance their aims by inducing terror and slaughtering innocents, we say to you now that, "Our spirit is stronger and cannot be broken. You cannot outlast us, and we will defeat you."
(APPLAUSE)
For we know that our patchwork heritage is a strength, not a weakness.
We are a nation of Christians and Muslims, Jews and Hindus, and nonbelievers. We are shaped by every language and culture, drawn from every end of this Earth.
And because we have tasted the bitter swill of civil war and segregation and emerged from that dark chapter stronger and more united, we cannot help but believe that the old hatreds shall someday pass; that the lines of tribe shall soon dissolve; that as the world grows smaller, our common humanity shall reveal itself; and that America must play its role in ushering in a new era of peace.
OBAMA: To the Muslim world, we seek a new way forward, based on mutual interest and mutual respect.
To those leaders around the globe who seek to sow conflict or blame their society's ills on the West, know that your people will judge you on what you can build, not what you destroy.
To those...
(APPLAUSE)
To those who cling to power through corruption and deceit and the silencing of dissent, know that you are on the wrong side of history, but that we will extend a hand if you are willing to unclench your fist.
(APPLAUSE)
OBAMA: To the people of poor nations, we pledge to work alongside you to make your farms flourish and let clean waters flow; to nourish starved bodies and feed hungry minds.
And to those nations like ours that enjoy relative plenty, we say we can no longer afford indifference to the suffering outside our borders, nor can we consume the world's resources without regard to effect. For the world has changed, and we must change with it.
As we consider the road that unfolds before us, we remember with humble gratitude those brave Americans who, at this very hour, patrol far-off deserts and distant mountains. They have something to tell us, just as the fallen heroes who lie in Arlington whisper through the ages.
We honor them not only because they are guardians of our liberty, but because they embody the spirit of service: a willingness to find meaning in something greater than themselves.
OBAMA: And yet, at this moment, a moment that will define a generation, it is precisely this spirit that must inhabit us all.
For as much as government can do and must do, it is ultimately the faith and determination of the American people upon which this nation relies.
It is the kindness to take in a stranger when the levees break; the selflessness of workers who would rather cut their hours than see a friend lose their job which sees us through our darkest hours.
It is the firefighter's courage to storm a stairway filled with smoke, but also a parent's willingness to nurture a child, that finally decides our fate.
Our challenges may be new, the instruments with which we meet them may be new, but those values upon which our success depends, honesty and hard work, courage and fair play, tolerance and curiosity, loyalty and patriotism -- these things are old.
OBAMA: These things are true. They have been the quiet force of progress throughout our history.
What is demanded then is a return to these truths. What is required of us now is a new era of responsibility -- a recognition, on the part of every American, that we have duties to ourselves, our nation and the world, duties that we do not grudgingly accept but rather seize gladly, firm in the knowledge that there is nothing so satisfying to the spirit, so defining of our character than giving our all to a difficult task.
This is the price and the promise of citizenship.
OBAMA: This is the source of our confidence: the knowledge that God calls on us to shape an uncertain destiny.
This is the meaning of our liberty and our creed, why men and women and children of every race and every faith can join in celebration across this magnificent mall. And why a man whose father less than 60 years ago might not have been served at a local restaurant can now stand before you to take a most sacred oath.
(APPLAUSE)
So let us mark this day in remembrance of who we are and how far we have traveled.
In the year of America's birth, in the coldest of months, a small band of patriots huddled by nine campfires on the shores of an icy river.
OBAMA: The capital was abandoned. The enemy was advancing. The snow was stained with blood.
At a moment when the outcome of our revolution was most in doubt, the father of our nation ordered these words be read to the people:
"Let it be told to the future world that in the depth of winter, when nothing but hope and virtue could survive, that the city and the country, alarmed at one common danger, came forth to meet it."
America, in the face of our common dangers, in this winter of our hardship, let us remember these timeless words; with hope and virtue, let us brave once more the icy currents, and endure what storms may come; let it be said by our children's children that when we were tested we refused to let this journey end, that we did not turn back nor did we falter; and with eyes fixed on the horizon and God's grace upon us, we carried forth that great gift of freedom and delivered it safely to future generations.
Thank you. God bless you.
(APPLAUSE)
And God bless the United States of America.
(APPLAUSE)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)