Fa 70 anys i una guerra ens va malmetre l'existència i una nació va entrar en verdadera recessió. 40 anys de dictudura per anar endarrera, 40 anys de por, d'amargura, de manca de llibertats, d'exili per a molts i moltes.
L'exili, quina paraula més dolorosa, us imagineu, ara envoltats dels que estimem que haguessim de fugir, d'amagar-nos, de caminar quilòmetres, exili de gana, de fred, de solitud.
Ahir vaiga anar a un concert i vaig descobrir noves veus noves músiques, noves pells de gallina, noves llàgrimes als ulls
Devem tantes coses a tots aquells homes i dones que a més de l'exili , van continuar la lluita...
Gràcies a tots i totes
Una mostra de la música d'ahir i de sempre.
Exilio
Pablo Neruda
Manuel Garcia i Guillamino
http://www.youtube.com/watch?v=o2gKpqW8R_E
El destierro es redondo:
Un circulo, un anillo:
Le dan vuelta tus pies, cruzas la tierra,
No es tu tierra,
Te despierta la luz, y no es tu luz,
La noche llega: faltan tus estrellas,
La noche llega: faltan tus estrellas,La noche llega…
Hallas hermanos: pero no es tu sangre.
Eres como un fantasma avergonzado
De no amar más que a los que tanto te aman,
De no amar más que a los que tanto te aman,Tanto te aman...
Y aún es tan extraño que te falten
Las hostiles espinas de tu patria,
El ronco desamparo de tu pueblo.
Los asuntos amargos que te esperan
Y que te ladrarán desde la puertaY que te ladrarán desde la puerta
Desde la puerta.
Corrandes de l'exili
Pere IV
Refree i Sílvia Pérez
http://www.youtube.com/watch?v=N4Bbx1_4Dgc&feature=PlayList&p=7DBED586D2173C30&playnext=1&playnext_from=PL&index=3
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra plena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarona amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.
