Ja s'ha posat en marxa, ja es poden fer les sol.licituds. Endavant.
He pensat fer un article al respecte, però us adreço directament a les pàgines de la Generalitat, són força entenedores i a més us podeu descarregar un model de sol.licitud. Per altra banda molts municipis han penjat informació al respecte a les seves pàgines web.
http://www.gencat.net/benestar/persones/dependencia/llei/
Núria Pérez Blanch
dimecres, 30 de maig del 2007
dimecres, 23 de maig del 2007
Regla sí o regla no
La ciència avança i es torna a obrir un debat, positiu, negatiu. Sempre s’investiga sobre mesures que recauen en la responsabilitat exclusiva de les dones o per contra, és una forma esperada d’alliberament. Es va contra la natura o la obligació de la ciència és millorar allà on la natura falla. Es pensa només en treure el dolor de forma radical i ja no sabem viure amb les molesties qüotidianes i buscar altres formes per relaxar el dolor i eradicar les hemorràgies. Tenir la regla és brut i dolorós, com es pensa en moltes cultures o àmbits no tan llunyans o és una forma de regeneració, de neteja, de purificació, com és entès en altres espais. És necessària la medicació per l’alliberament definitiu de la dona, per tal que no prengui decisions amb les hormones alterades o pugui arribar a certs espais sense els típics comentaris masclistes...Què en pensen els homes sobre aquest tema. Algú ja s’ha pensat algun acudit?, que faci gràcia, si us plau...!!!!
Núria Pérez Blanch
LUZ VERDE A LA PÍLDORA ANTIMENSTRUACIÓN
EE UU aprueba la primera pastilla anticonceptiva que elimina completamente el periodo
AGENCIAS - Washington - 23/05/2007
Tomada a diario, la píldora, llamada Lybrel, administra contínuamente ligeras dosis de las mismas hormonas que muchas píldoras anticonceptivas para spurimir la menstruación. Está diseñada para mujeres que consideran sus periodos demasiado dolorosos, desagradables o molestos y quieren liberarse del ritual mensual. La Administración de Alimentación y Medicamentos (FDA) de Estados Unidos (la agencia del departamendo de Sanidad que regula los alimentos, los suplementos dietéticos y las medicinas biológias, entre otros) ha aprobado la píldora este martes.
"Será el primer y único anticonceptivo oral diseñado para tomarlo 365 días al año, y que permitirá que las mujeres controlen sus periodos", sostiene Amy Marren, de Wyeth Pharmaceuticals, que preveé que Lybrel estará disponible, con prescripción médica, en julio. "Hay un montón de mujeres que consideran que es una gran opción".
Estudios de varias empresas con más de 2.400 mujeres, con edades comprendidas entre los 18 y los 49 años, señalan que Lybrel es un contraceptivo tan eficaz como las píldoras anticonceptivas corrientes y además suprime completamente la menstruación en muchas mujeres en el primer año, aunque algunas han tenido hemorragias esporádicas.
Sin embargo, la FDA matiza que esta incidencia parece disminuir cuanto más tiempo se lleva bajo el tratamiento y en el último mes del estudio "el 59 % de las mujeres que tomaron Lybrel durante un año no tuvieron ningún tipo de hemorragia".
El visto bueno de las autoridades sanitarias a la píldora ha sido bien recibido por los defensores del control de la natalidad porque ofrece a las mujeres una opción más.
Posibles consecuencias
Algunas voces críticas ya han cuestionado si el nuevo medicamento se ha estudiado lo suficiente como para tener la certeza de que es seguro suprimir la menstruación a largo plazo."Puede tener consecuencias importantes para la salud que desconocemos", sostiene Christine Hitchcok, una endocrinóloga de la Universidad British Columbia. "No creo que sepamos muy bien todo lo que hace el ciclo menstrual como para decir con confianza que puedes abolirlo sin consecuencias".
Otros han criticado que la píldora puede difundir ideas érroneas sobre la menstruación. "Creo que da una idea equivocada sobre la menstruación en la vida de las mujeres, especialmente para las jóvenes", considera Ingrid Johnston-Robledo, profesora de psicología y estudios sobre la mujer de la Universidad estatal de Nueva York de Fredonia (Nueva York). "Perpetúa un montón de actitudes negativas y tabúes sobre la menstruación, como que es algo molesto, sucio, debilitador y vergonzoso."
La empresa y la agencia gubernamental aseguran que no hay pruebas de riesgos a largo plazo y que suprimir el ciclo menstrual puede tener efectos beneficiosos para las mujeres que padecen calambres, retortijones y cambios de humor. No hay razón para pensar que pueda suponer un riesgo añadido, añaden.
LA FDA ha recordado en un comunicado que los posibles efectos secundarios de Lybrel son los mismos asociados con el resto de píldoras de control de natalidad, tales como el aumento de posibilidades de sufrir coágulos de sangre, embolias o ataques cardiacos.
El laboratorio Wyeth, promotor de esta píldora y con sede en el estado de Nueva Jersey (EEUU), no ha desvelado aún cuál será el precio de este nuevo método anticonceptivo, el primero que protege contra el embarazo al tiempo que suspende la menstruación.
"Los riesgos de usar Lybrel son similares a los de otros anticonceptivos orales corrientes", afirma Daniel Shames, director de la oficina de la agencia FDA que evalúa las medicinas. "No creemos que vaya a haber ninguna sorpresa en el uso a largo plazo de este producto".
Font: elpais.com
Núria Pérez Blanch
LUZ VERDE A LA PÍLDORA ANTIMENSTRUACIÓN
EE UU aprueba la primera pastilla anticonceptiva que elimina completamente el periodo
AGENCIAS - Washington - 23/05/2007
Tomada a diario, la píldora, llamada Lybrel, administra contínuamente ligeras dosis de las mismas hormonas que muchas píldoras anticonceptivas para spurimir la menstruación. Está diseñada para mujeres que consideran sus periodos demasiado dolorosos, desagradables o molestos y quieren liberarse del ritual mensual. La Administración de Alimentación y Medicamentos (FDA) de Estados Unidos (la agencia del departamendo de Sanidad que regula los alimentos, los suplementos dietéticos y las medicinas biológias, entre otros) ha aprobado la píldora este martes.
"Será el primer y único anticonceptivo oral diseñado para tomarlo 365 días al año, y que permitirá que las mujeres controlen sus periodos", sostiene Amy Marren, de Wyeth Pharmaceuticals, que preveé que Lybrel estará disponible, con prescripción médica, en julio. "Hay un montón de mujeres que consideran que es una gran opción".
Estudios de varias empresas con más de 2.400 mujeres, con edades comprendidas entre los 18 y los 49 años, señalan que Lybrel es un contraceptivo tan eficaz como las píldoras anticonceptivas corrientes y además suprime completamente la menstruación en muchas mujeres en el primer año, aunque algunas han tenido hemorragias esporádicas.
Sin embargo, la FDA matiza que esta incidencia parece disminuir cuanto más tiempo se lleva bajo el tratamiento y en el último mes del estudio "el 59 % de las mujeres que tomaron Lybrel durante un año no tuvieron ningún tipo de hemorragia".
El visto bueno de las autoridades sanitarias a la píldora ha sido bien recibido por los defensores del control de la natalidad porque ofrece a las mujeres una opción más.
Posibles consecuencias
Algunas voces críticas ya han cuestionado si el nuevo medicamento se ha estudiado lo suficiente como para tener la certeza de que es seguro suprimir la menstruación a largo plazo."Puede tener consecuencias importantes para la salud que desconocemos", sostiene Christine Hitchcok, una endocrinóloga de la Universidad British Columbia. "No creo que sepamos muy bien todo lo que hace el ciclo menstrual como para decir con confianza que puedes abolirlo sin consecuencias".
Otros han criticado que la píldora puede difundir ideas érroneas sobre la menstruación. "Creo que da una idea equivocada sobre la menstruación en la vida de las mujeres, especialmente para las jóvenes", considera Ingrid Johnston-Robledo, profesora de psicología y estudios sobre la mujer de la Universidad estatal de Nueva York de Fredonia (Nueva York). "Perpetúa un montón de actitudes negativas y tabúes sobre la menstruación, como que es algo molesto, sucio, debilitador y vergonzoso."
La empresa y la agencia gubernamental aseguran que no hay pruebas de riesgos a largo plazo y que suprimir el ciclo menstrual puede tener efectos beneficiosos para las mujeres que padecen calambres, retortijones y cambios de humor. No hay razón para pensar que pueda suponer un riesgo añadido, añaden.
LA FDA ha recordado en un comunicado que los posibles efectos secundarios de Lybrel son los mismos asociados con el resto de píldoras de control de natalidad, tales como el aumento de posibilidades de sufrir coágulos de sangre, embolias o ataques cardiacos.
El laboratorio Wyeth, promotor de esta píldora y con sede en el estado de Nueva Jersey (EEUU), no ha desvelado aún cuál será el precio de este nuevo método anticonceptivo, el primero que protege contra el embarazo al tiempo que suspende la menstruación.
"Los riesgos de usar Lybrel son similares a los de otros anticonceptivos orales corrientes", afirma Daniel Shames, director de la oficina de la agencia FDA que evalúa las medicinas. "No creemos que vaya a haber ninguna sorpresa en el uso a largo plazo de este producto".
Font: elpais.com
dissabte, 19 de maig del 2007
El control de la terra
En les grans extensions de terra es genera el latifundisme; una estructura socioeconòmica sorgida per l'acció estructurant de la propietat de la terra, que formant part de la comunitat, crea sobre d'ella un sistema de dominació de classe per part dels terratinents que tenen els mitjans de producció, amb l'assistència, per relacions de dependència, de classes socials de servei, que tenen a la seva mà les institucions econòmiques, culturals i polítiques que controlen a nivell local, la vida de la comunitat. En la comunitat es crea un ordre social l'organització econòmica del qual determina l'explotació de la pagesia (DE BARROS, 1979).
El latifundisme és una societat estratificada on el més important és l'estatus, el prestigi social, la riquesa, però sobretot el control de la terra. Uns posseeixen la terra, d'altres la treballen. El latifundista està per sobre dels altres grups socials, d'altra banda hi ha els que treballen la terra, el poble. Aquest discurs suposa una manera d'analitzar les societats partint de l'economia: rics/pobres, en dicotomies, interior/exterior, dins/fora, pobre/ric, poble/altres pobles, poble/autoritats... Sembla com que els rics no formen part del poble, queden al marge de la comunitat. Com planteja Pitt-Rivers, malgrat l'exclusió simbòlica dels rics, dels posseïdors de terra, són els rics els que contacten el poble amb els altres pobles, amb l'exterior.
Les relacions de patronatge seran les que afavoriran el manteniment de l'ordre social. Davant la idea de Pitt-Rivers de la importància de la pertinència a un poble, per a Gilmore la importància està en la pertinència de classe. En els latifundis s'estableixen relacions clientelars, relacions patró-client. Per a Pitt-Rivers es donen relacions clientelars entre persones de desigualtat econòmica en les quals l'home ric assisteix i dóna ocupació a l'home pobre i aquest treballa per a ell, li dóna prestigi i mira pels seus interessos, li adverteix de les conspiracions d'altres i pren partit per ell en les disputes, es parla d'amistat fallida. Per a Gellner el patronatge és asimètric, s'estén en el temps i no es limita a una transacció única i aïllada, encara que no sempre és immoral o il·legal, sí se situa al marge de la moral que regeix la societat en qüestió.
Una definició consensuada de relacions patró-client sembla definir aquestes relacions com a les que existeixen entre dos grups o dos individus en les quals una de les parts és superior a l'altra. De la primera flueixen favors, recompenses, protecció; de l'altra, certs béns i serveis concrets però també lleialtat, suport, submissió. S'entén continu en el temps i s'expressa amb formes de ritual. L'àmbit i l'escala del patronatge dependrà de la naturalesa de l'Estat, del grau del poder polític, de les formes de violència i control social. (GILSENAN, 1985).
Para Martinez Alier en el latifundi, alguns propietaris es veuen revestits d'un mantell patriarcal, sembla com si haguessin de procurar pel bé de les ànimes dels treballadors, es confon mundà, amb diví, patriarcal amb empresarial. Però sovint els treballadors, ho veuen com a activitats molestes, com activitats inútils que fa el "senyoret". Està la negació per part dels treballadors que els propietaris poden manar, si s'obeeix és per força, aquesta falta de legitimitat que se li dóna al "senyoret", produeix la sensació de submissió.
Es dóna regals als obrers fixos, no als eventuals, als més pròxims, als més lleials, aquestes formes de submissió, de record de la seva posició, poden analitzar-se com a formes ritualizadas de llaços de dependència. El que és vist com a una manera de rebaixar-se, també pot analitzar-se com la forma més evident d'aconseguir favors, que molts no podrien aconseguir de cap altra manera.
Aquestes relacions patró-client s'explica en societats estratificades on es pretén mantenir l'ordre social. La terra es converteix en generadora d'un ordre social determinat, es dóna suport a l'autoritat del terratinent, s'impedeix el desafiament de la posició que ocupen i es contribueix al tranquil funcionament del sistema. Un altre autor com Gilmore parla que el que permet l'ordre social és l'evitació entre classes amb el suport de forces exteriors (com pot ser la Guàrdia Civil), la classe social és més significativa que les relacions personals. Per als Corbin es tracta de relacions de compromís, a través de xarxes de connexions es permet accedir a diferents recursos (no només en l'aspecte econòmic).
La Comissió de Reformes Socials de 1883 ja tenia constància de la situació del camp a Espanya. El gran problema del Govern no era cap altre que el de plantejar una Reforma Agrària que acontentés els propis interessos dels governants, molts d'ells latifundistes. El govern planteja amb aquesta doble imatge la llei de Colonització i Repoblació Interior: els Consells Municipals podien demanar al Ministeri d'Hisenda la legalització de la compra de terra en condicions favorables per a les famílies, però en realitat moltes d'aquestes terres eren incultivables o moltes de les peticions d'expropiacions i arrendaments més llargs, eren rebutjats pels diferents governs. Amb la dictadura de Primo de Rivera, el 1927 una nova llei facilita l'arrendament de terres expropiades.
El caciquisme és una forma de clientelisme que pretén utilitzar la política per a beneficis propis. Joaquín Costa ja el 1901 en "Caciquisme i oligarquia" havia criticat com en l'anomenada revolució de 1868 es van proclamar Juntes revolucionàries, es va proclamar la sobirania nacional, es va promulgar la Constitució democràtica i tanmateix no es va fer front al verdader problema: el poder del cacic. Costa critica la Llei municipal perquè planteja aspectes importants de descentralització, però en realitat posa les municipalitats als peus del Governador Civil perquè aquest les lliuri al cacic local, a canvi dels vots necessaris per formar les majories parlamentàries. Sembla que hi hagi dos Estats, el que el cacic vol que regeixi i el que parlen les lleis, en teoria admirables. El caciquisme es planteja com pràctica electoral que busca intervenir en els resultats a favor del candidat designat pels respectius grups oligàrquics, sembla que amb l'ampliació del dret a vot, el recurs del caciquisme s'amplia, el pes es fa exemplar en cada moment electoral.
La cultura política considerava el caciquisme com a positiva, perquè no hi havia alternativa per resoldre els problemes, els cacics, propietaris de terres, assumien el paper de caps polítics, mitjançant el control de mercat de treball i la utilització de diverses formes de favoritisme cap a certs treballadors. Davant d'un conflicte era més efectiu traslladar el problema al cacic local, que davant dels governadors civils, decidint-lo a través del sistema de clientelisme en cadena. L'autoritat es veu de fora, es veu de l'estat, no del poble i es veu com a una mica perillós i immoral. "Quan em demanen que voti- deia un vell agricultor- pregunto a qui, i quan em diuen per qui he de votar, vot. I si no em demanen que voti, em quedo a casa, ocupant-se dels meus assumptes". (PITT-RIVERS, 1971)
L'obrer del camp sempre ha analitzat la societat de forma dicotòmica, ell treballa, els propietaris, no. Uns fan l'esforç, d'altres obtenen el resultat d'aquest esforç. Amb la idea que hi ha interessos comuns per defensar es dóna la idea de la unió, per obtenir més treball i repartir-lo millor i aconseguir millors jornals.
La idea del repartiment, la idea que la terra és de qui la treballa entra en contradicció amb la legitimitat de la propietat i la legitimitat dels "senyorets". El "senyoret" és vist com a superflu, innecessari, mancat de coneixements tècnics per poder portar una feina en el camp. En aquest context apareix el risc d'un moviment obrer encaminat a fer-se amb els latifundis, la unió és possible que demani el repartiment.
Amb les comunitats igualitàries s'impedeix la possibilitat d'ampliar la propietat i l'acumulació. S'intenta controlar les diferències entre rics i pobres. El mite de l'igualitarisme es presenta més com una ideologia que com una realitat. Es pretén establir el mite de la simplicitat quan en realitat per a alguns autors aquest tipus de relacions cara a cara, es plantegen com a més complexes perquè els conflictes corren el risc d'estendre's a altres àmbits. D'altra banda les comunitats igualitàries es basen en el mite del determinisme, davant d'un tipus de comportaments tot el món respon reproduint els mateixos esquemes.
Martinez Veiga planteja com els comunals de Lleó representen una autèntica gestió conscient dels recursos, es tracta de sistemes amb una dimensió igualitària, les ordenances tracten de preservar la igualtat de possibilitats entre els membres de la comunitat i impedir els fenòmens d'acumulació. Es tracta de regular la gestió comunal de les pastures a la zona de guaret, amb la continuïtat de la propietat individual de cada un dels trossos de territori, es tracta de continuar amb una forma de cooperació comunal en la gestió dels ramats i el bestiar.
Per a Martinez Veiga, quan no existeixen economies d'escala, ni una intervenció de l'Estat es dóna un sistema de propietat igualitari, d'aquesta manera es redueix la possibilitat d'una incorporació d'un sistema capitalista a gran escala o latifundi. Per a Quiggin un sistema col·lectiu o comunal no és puro, sinó més bé una combinació de propietat individual i comunal. Els drets de propietat comunal porten la possibilitat que les economies d'escala puguin ser capturades per petits propietaris i evitar així els latifundistes. (MARTINEZ VEIGA,1996)
A Casas Viejas (Cadis), l'11 de gener del 1933 un grup d'habitants tallen la comunicació amb l'exterior, proclamen el comunisme llibertari i procedeixen al repartiment de terres, cansats per la lentitud en la posada en marxa de la llei de la Reforma Agrària, per la gana, l'atur (època de l'any en què el pagès no treballava), i la influència anarquista. L'experiència va ser reprimida molt durament per la guàrdia civil i la guàrdia d'assalt (forces de seguretat de la República).
Després del Bienni Negre, es decreta l'amnistia i la CNT és legalitzada després de la victòria del Front Popular. El maig del 36 se celebra un congrés en el qual es debaten profundament els conceptes de revolució social i comunisme llibertari. Es proclama projectar una societat organitzada pels productors, en sindicats i per la institució de comunes llibertàries, on cada ser humà disposa del que li exigeixin les seves necessitats, sense altres limitacions que les imposades per l'economia creada i alhora, cada ser humà ha de fer el màxim esforç d'acord amb les seves capacitats en funció de la necessitat de la societat. Es basa en una societat amb una economia de canvi i d'intercanvi que l'organització ha de controlar. En el congrés també es parla de garantir la independència econòmica sense distinció de sexe.
Amb l'alçament el 18 de juliol de 1936, la mobilització en les col·lectivitats de la zona del Cinca va ser major, en la mesura possible es va restablir l'ordre públic i el primer que interessava era collir abans que fora massa tard, es va reestructurar la vida comunal, es van crear comitès revolucionaris que controlaven el govern local i comissions per supervisar la producció, el consum i la seguretat del poble. El control dels elements contraris era una part fonamental en la vida dels pobles de la zona. L'eslògan era l'expropiació del terratinent i la col·lectivització per mantenir la producció i proveir l'exèrcit. Al si de les col·lectivitats es va abolir la circulació de moneda, creant en el seu efecte la cartilla de racionament, quedant en poder de la col·lectivització una quantitat per a les seves necessitats internes. La col·lectivització de les terres va ser acompanyada d'altres projectes a la zona, una residència d'ancians, un hospital amb departament de ginecologia i obstetrícia, el grup escolar, una casa granja-escola...
BIBLIOGRAFIA CONSULTADA
CARRASQUER, Felix (1986) Las colectividades de Aragón. Un vivir autogestionado, promesa de futuro, Barcelona, Laia/Divergencias.
DE BARROS, A.(1979) "Reflexiones teóricas sobre el concepto sociológico de latifundismo" en Agricultura latifundiária na Península Iberica, Instituto Guelbenkian de Ciencia, Oeiras (pp.32-33)
GILSENAN, M. (1985)"Contra las relaciones patrono-cliente" en GELLNER y otros Patronos y clientes, Gijón, Júcar (153-175)
MARTINEZ ALIER, J. (1968): "Los obreros" en: La estabilidad del latifundismo, París: Ruedo Ibérico. (pp. 199-217)
MARTINEZ VEIGA, U. (1996) " Los comunales de León: clasificación, análisis de su evolución e interpretación histórica" en: M.N. CHAMOUX y J. CONTRERAS (eds): La gestión comunal de recursos. Economía y poder en las sociedades locales de España y América Latina, Barcelona: Icaria-Institut Català d'Antropologia. (pp. 111-141)
PITT-RIVERS, J. (1971) Los hombres de la sierra. Ensayo sociológico sobre un pueblo de Andalucía, Barcelona, Grijalbo. (pp.165-188)
WILEMSE, H. (2002) Pasado compartido. Memorias de anarcosindicalistas de Albalate de Cinca, 1928-1938, Zaragoza. Prensas Universitarias de Zaragoza.
Consultar el control de la terra avui, a través del web del SOC (Sindicato de Obreros del campo y del medio rural de Andalucía):
http://www.soc-andalucia.com/index.htm
http://www.soc-andalucia.com/duquesa.htm
Núria Pérez Blanch
El latifundisme és una societat estratificada on el més important és l'estatus, el prestigi social, la riquesa, però sobretot el control de la terra. Uns posseeixen la terra, d'altres la treballen. El latifundista està per sobre dels altres grups socials, d'altra banda hi ha els que treballen la terra, el poble. Aquest discurs suposa una manera d'analitzar les societats partint de l'economia: rics/pobres, en dicotomies, interior/exterior, dins/fora, pobre/ric, poble/altres pobles, poble/autoritats... Sembla com que els rics no formen part del poble, queden al marge de la comunitat. Com planteja Pitt-Rivers, malgrat l'exclusió simbòlica dels rics, dels posseïdors de terra, són els rics els que contacten el poble amb els altres pobles, amb l'exterior.
Les relacions de patronatge seran les que afavoriran el manteniment de l'ordre social. Davant la idea de Pitt-Rivers de la importància de la pertinència a un poble, per a Gilmore la importància està en la pertinència de classe. En els latifundis s'estableixen relacions clientelars, relacions patró-client. Per a Pitt-Rivers es donen relacions clientelars entre persones de desigualtat econòmica en les quals l'home ric assisteix i dóna ocupació a l'home pobre i aquest treballa per a ell, li dóna prestigi i mira pels seus interessos, li adverteix de les conspiracions d'altres i pren partit per ell en les disputes, es parla d'amistat fallida. Per a Gellner el patronatge és asimètric, s'estén en el temps i no es limita a una transacció única i aïllada, encara que no sempre és immoral o il·legal, sí se situa al marge de la moral que regeix la societat en qüestió.
Una definició consensuada de relacions patró-client sembla definir aquestes relacions com a les que existeixen entre dos grups o dos individus en les quals una de les parts és superior a l'altra. De la primera flueixen favors, recompenses, protecció; de l'altra, certs béns i serveis concrets però també lleialtat, suport, submissió. S'entén continu en el temps i s'expressa amb formes de ritual. L'àmbit i l'escala del patronatge dependrà de la naturalesa de l'Estat, del grau del poder polític, de les formes de violència i control social. (GILSENAN, 1985).
Para Martinez Alier en el latifundi, alguns propietaris es veuen revestits d'un mantell patriarcal, sembla com si haguessin de procurar pel bé de les ànimes dels treballadors, es confon mundà, amb diví, patriarcal amb empresarial. Però sovint els treballadors, ho veuen com a activitats molestes, com activitats inútils que fa el "senyoret". Està la negació per part dels treballadors que els propietaris poden manar, si s'obeeix és per força, aquesta falta de legitimitat que se li dóna al "senyoret", produeix la sensació de submissió.
Es dóna regals als obrers fixos, no als eventuals, als més pròxims, als més lleials, aquestes formes de submissió, de record de la seva posició, poden analitzar-se com a formes ritualizadas de llaços de dependència. El que és vist com a una manera de rebaixar-se, també pot analitzar-se com la forma més evident d'aconseguir favors, que molts no podrien aconseguir de cap altra manera.
Aquestes relacions patró-client s'explica en societats estratificades on es pretén mantenir l'ordre social. La terra es converteix en generadora d'un ordre social determinat, es dóna suport a l'autoritat del terratinent, s'impedeix el desafiament de la posició que ocupen i es contribueix al tranquil funcionament del sistema. Un altre autor com Gilmore parla que el que permet l'ordre social és l'evitació entre classes amb el suport de forces exteriors (com pot ser la Guàrdia Civil), la classe social és més significativa que les relacions personals. Per als Corbin es tracta de relacions de compromís, a través de xarxes de connexions es permet accedir a diferents recursos (no només en l'aspecte econòmic).
La Comissió de Reformes Socials de 1883 ja tenia constància de la situació del camp a Espanya. El gran problema del Govern no era cap altre que el de plantejar una Reforma Agrària que acontentés els propis interessos dels governants, molts d'ells latifundistes. El govern planteja amb aquesta doble imatge la llei de Colonització i Repoblació Interior: els Consells Municipals podien demanar al Ministeri d'Hisenda la legalització de la compra de terra en condicions favorables per a les famílies, però en realitat moltes d'aquestes terres eren incultivables o moltes de les peticions d'expropiacions i arrendaments més llargs, eren rebutjats pels diferents governs. Amb la dictadura de Primo de Rivera, el 1927 una nova llei facilita l'arrendament de terres expropiades.
El caciquisme és una forma de clientelisme que pretén utilitzar la política per a beneficis propis. Joaquín Costa ja el 1901 en "Caciquisme i oligarquia" havia criticat com en l'anomenada revolució de 1868 es van proclamar Juntes revolucionàries, es va proclamar la sobirania nacional, es va promulgar la Constitució democràtica i tanmateix no es va fer front al verdader problema: el poder del cacic. Costa critica la Llei municipal perquè planteja aspectes importants de descentralització, però en realitat posa les municipalitats als peus del Governador Civil perquè aquest les lliuri al cacic local, a canvi dels vots necessaris per formar les majories parlamentàries. Sembla que hi hagi dos Estats, el que el cacic vol que regeixi i el que parlen les lleis, en teoria admirables. El caciquisme es planteja com pràctica electoral que busca intervenir en els resultats a favor del candidat designat pels respectius grups oligàrquics, sembla que amb l'ampliació del dret a vot, el recurs del caciquisme s'amplia, el pes es fa exemplar en cada moment electoral.
La cultura política considerava el caciquisme com a positiva, perquè no hi havia alternativa per resoldre els problemes, els cacics, propietaris de terres, assumien el paper de caps polítics, mitjançant el control de mercat de treball i la utilització de diverses formes de favoritisme cap a certs treballadors. Davant d'un conflicte era més efectiu traslladar el problema al cacic local, que davant dels governadors civils, decidint-lo a través del sistema de clientelisme en cadena. L'autoritat es veu de fora, es veu de l'estat, no del poble i es veu com a una mica perillós i immoral. "Quan em demanen que voti- deia un vell agricultor- pregunto a qui, i quan em diuen per qui he de votar, vot. I si no em demanen que voti, em quedo a casa, ocupant-se dels meus assumptes". (PITT-RIVERS, 1971)
L'obrer del camp sempre ha analitzat la societat de forma dicotòmica, ell treballa, els propietaris, no. Uns fan l'esforç, d'altres obtenen el resultat d'aquest esforç. Amb la idea que hi ha interessos comuns per defensar es dóna la idea de la unió, per obtenir més treball i repartir-lo millor i aconseguir millors jornals.
La idea del repartiment, la idea que la terra és de qui la treballa entra en contradicció amb la legitimitat de la propietat i la legitimitat dels "senyorets". El "senyoret" és vist com a superflu, innecessari, mancat de coneixements tècnics per poder portar una feina en el camp. En aquest context apareix el risc d'un moviment obrer encaminat a fer-se amb els latifundis, la unió és possible que demani el repartiment.
Amb les comunitats igualitàries s'impedeix la possibilitat d'ampliar la propietat i l'acumulació. S'intenta controlar les diferències entre rics i pobres. El mite de l'igualitarisme es presenta més com una ideologia que com una realitat. Es pretén establir el mite de la simplicitat quan en realitat per a alguns autors aquest tipus de relacions cara a cara, es plantegen com a més complexes perquè els conflictes corren el risc d'estendre's a altres àmbits. D'altra banda les comunitats igualitàries es basen en el mite del determinisme, davant d'un tipus de comportaments tot el món respon reproduint els mateixos esquemes.
Martinez Veiga planteja com els comunals de Lleó representen una autèntica gestió conscient dels recursos, es tracta de sistemes amb una dimensió igualitària, les ordenances tracten de preservar la igualtat de possibilitats entre els membres de la comunitat i impedir els fenòmens d'acumulació. Es tracta de regular la gestió comunal de les pastures a la zona de guaret, amb la continuïtat de la propietat individual de cada un dels trossos de territori, es tracta de continuar amb una forma de cooperació comunal en la gestió dels ramats i el bestiar.
Per a Martinez Veiga, quan no existeixen economies d'escala, ni una intervenció de l'Estat es dóna un sistema de propietat igualitari, d'aquesta manera es redueix la possibilitat d'una incorporació d'un sistema capitalista a gran escala o latifundi. Per a Quiggin un sistema col·lectiu o comunal no és puro, sinó més bé una combinació de propietat individual i comunal. Els drets de propietat comunal porten la possibilitat que les economies d'escala puguin ser capturades per petits propietaris i evitar així els latifundistes. (MARTINEZ VEIGA,1996)
A Casas Viejas (Cadis), l'11 de gener del 1933 un grup d'habitants tallen la comunicació amb l'exterior, proclamen el comunisme llibertari i procedeixen al repartiment de terres, cansats per la lentitud en la posada en marxa de la llei de la Reforma Agrària, per la gana, l'atur (època de l'any en què el pagès no treballava), i la influència anarquista. L'experiència va ser reprimida molt durament per la guàrdia civil i la guàrdia d'assalt (forces de seguretat de la República).
Després del Bienni Negre, es decreta l'amnistia i la CNT és legalitzada després de la victòria del Front Popular. El maig del 36 se celebra un congrés en el qual es debaten profundament els conceptes de revolució social i comunisme llibertari. Es proclama projectar una societat organitzada pels productors, en sindicats i per la institució de comunes llibertàries, on cada ser humà disposa del que li exigeixin les seves necessitats, sense altres limitacions que les imposades per l'economia creada i alhora, cada ser humà ha de fer el màxim esforç d'acord amb les seves capacitats en funció de la necessitat de la societat. Es basa en una societat amb una economia de canvi i d'intercanvi que l'organització ha de controlar. En el congrés també es parla de garantir la independència econòmica sense distinció de sexe.
Amb l'alçament el 18 de juliol de 1936, la mobilització en les col·lectivitats de la zona del Cinca va ser major, en la mesura possible es va restablir l'ordre públic i el primer que interessava era collir abans que fora massa tard, es va reestructurar la vida comunal, es van crear comitès revolucionaris que controlaven el govern local i comissions per supervisar la producció, el consum i la seguretat del poble. El control dels elements contraris era una part fonamental en la vida dels pobles de la zona. L'eslògan era l'expropiació del terratinent i la col·lectivització per mantenir la producció i proveir l'exèrcit. Al si de les col·lectivitats es va abolir la circulació de moneda, creant en el seu efecte la cartilla de racionament, quedant en poder de la col·lectivització una quantitat per a les seves necessitats internes. La col·lectivització de les terres va ser acompanyada d'altres projectes a la zona, una residència d'ancians, un hospital amb departament de ginecologia i obstetrícia, el grup escolar, una casa granja-escola...
BIBLIOGRAFIA CONSULTADA
CARRASQUER, Felix (1986) Las colectividades de Aragón. Un vivir autogestionado, promesa de futuro, Barcelona, Laia/Divergencias.
DE BARROS, A.(1979) "Reflexiones teóricas sobre el concepto sociológico de latifundismo" en Agricultura latifundiária na Península Iberica, Instituto Guelbenkian de Ciencia, Oeiras (pp.32-33)
GILSENAN, M. (1985)"Contra las relaciones patrono-cliente" en GELLNER y otros Patronos y clientes, Gijón, Júcar (153-175)
MARTINEZ ALIER, J. (1968): "Los obreros" en: La estabilidad del latifundismo, París: Ruedo Ibérico. (pp. 199-217)
MARTINEZ VEIGA, U. (1996) " Los comunales de León: clasificación, análisis de su evolución e interpretación histórica" en: M.N. CHAMOUX y J. CONTRERAS (eds): La gestión comunal de recursos. Economía y poder en las sociedades locales de España y América Latina, Barcelona: Icaria-Institut Català d'Antropologia. (pp. 111-141)
PITT-RIVERS, J. (1971) Los hombres de la sierra. Ensayo sociológico sobre un pueblo de Andalucía, Barcelona, Grijalbo. (pp.165-188)
WILEMSE, H. (2002) Pasado compartido. Memorias de anarcosindicalistas de Albalate de Cinca, 1928-1938, Zaragoza. Prensas Universitarias de Zaragoza.
Consultar el control de la terra avui, a través del web del SOC (Sindicato de Obreros del campo y del medio rural de Andalucía):
http://www.soc-andalucia.com/index.htm
http://www.soc-andalucia.com/duquesa.htm
Núria Pérez Blanch
dilluns, 7 de maig del 2007
Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya
Encara som a temps de veure aquesta exposició, al Museu d'Història de Catalunya, al Palau del Mar, a Barcelona, fins el 27 de maig.
Núria
La història de la cacera de bruixes constitueix un tema d’una gran modernitat historiogràfica, vinculat a corrents actuals com la història de les mentalitats i de la cultura popular, la història de les dones, la microhistòria o la història com a narrativa. D’altra banda, l’existència de la cacera de bruixes a Catalunya és un fet àmpliament ignorat, fins i tot entre el públic coneixedor de la nostra història.
És per aquests motius que, ara fa dos anys, el Museu d’Història de Catalunya (MHC) va decidir incorporar aquesta temàtica al seu programa d’exposicions temporals per a l’any 2007, tot emmarcant-la dins del cicle d’exposicions de gran format anomenat “Cròniques per a un mil·lenni”. Concretament, la mostra s’inaugurarà el proper 25 de gener de 2007 i romandrà oberta al públic fins a finals del mes de maig, ocupant la totalitat dels 1000 m2 de què disposa la sala d’exposicions temporals del MHC.
L’organització d’aquest projecte ha constituït un gran repte per al museu fonamentalment per l’existència de dos esculls inicials: d’una banda, la migradesa de la recerca sobre el tema al nostre país i, alhora, pel fet que aquesta recerca no ha desbordat més que en comptades ocasions el marc de la història local; de l’altra, perquè la major part del material potencialment exposable que s’ha pogut localitzar està integrat per llibres i documents d’època, lligats a processos i sentències per bruixeria. Un material de gran valor històric però, sovint, de reduït atractiu museogràfic per als visitants no especialitzats.
La superació d’aquests esculls ha estat possible gràcies a l’intens i rigorós treball i a la creativitat i esperit innovador de l’equip que ha elaborat el guió i el projecte museogràfic de la mostra, integrat pels comissaris doctors Agustí Alcoberro i Josefina Roma, la coordinadora tècnica i conservadora del MHC Marina Miquel, els historiadors documentalistes Ramon Sarobe, Joan Salvadó i Àngels Casanovas i el responsable de la posada en escena de la mostra, el dissenyador i escenògraf Ignasi Cristià.
Tot ells han treballat estretament per tal d’aconseguir els quatre grans objectius que es planteja l’exposició. En primer lloc, explicar de la manera més entenedora possible i per a un ample ventall de públics potencials el fenomen de la cacera de bruixes, que tant a Catalunya com a la resta d’Europa es visqué, amb cronologies i intensitats variables, entre els segles XV i XVII, tot fent un èmfasi especial en els esdeveniments del nostre país durant les dues primeres dècades d’aquest últim segle. En segon lloc, suggerir diverses hipòtesis explicatives d’aquest trist, cruel i vergonyós episodi de la història catalana i europea, amb l’objectiu que esdevingui un element de reflexió sobre les conseqüències de la intolerància. En tercer lloc, per posar a l’abast dels visitants nombrosos objectes i documents conservats a museus, col·leccions privades i arxius del nostre país relacionades amb temàtica de l’exposició. Finalment, a l’hora de decidir l’estratègia museogràfica de la mostra, el repte plantejat ha estat el de dissenyar una “posada en escena” que embolcalli els visitants dins d’una atmosfera particular i suggerent, apel·lant als seus sentits i emocions.
Per tal d’aconseguir els objectius suara esmentats, l’exposició s’ha estructurat en un espai d’introducció i cinc grans àmbits temàtics que configuren l’itinerari conceptual i museogràfic de la mostra. Al seu torn, alguns d’aquests àmbits integren d’altres subàmbits o espais temàtics més petits. El conjunt, però, configura una trama narrativa molt marcada, una història tràgica que es desvetlla el visitant a mesura que aquest avança dins l’espai expositiu.
La introducció presenta una selecció de gravats originals del cèlebre pintor Francisco de Goya en els quals aborda el tema de la bruixeria i de la superstició popular tot proposant una de les preguntes essencials que planteja l’exposició: han existit mai les bruixes?
El primer àmbit, titulat “La màgia en el món medieval”, explica les diverses realitats que a l’edat mitjana s’aplegaven sota el nom genèric de “màgia”. L’àmbit fa un èmfasi especial en dos temes: d’una banda, el rol de les fetilleres i sanadores que, entre d’altres objectius, vol fer palesa la dificultat de posar límits clars entre la màgia, la religió i la ciència; de l’altra, l’evolució del pensament i el posicionament tradicional de l’església catòlica en relació a la màgia i la fetilleria en el transcurs dels últims segles medievals.
El segon àmbit, titulat “La invenció de la bruixa”, aborda el procés de construcció de l’estereotip de la bruixa diabòlica, especialment a partir dels segles XIV i XV, tot fent palesa la responsabilitat i rol central en aquest afer de determinats teòlegs i inquisidors d’arreu d’Europa i, alhora, la progressiva difusió d’aquest estereotip arreu del continent i, en especial, a Catalunya. En relació a aquestos eixos temàtics, i entre d’altres objectes i documents rellevants, s’exposen un exemplar del “Malleus maleficarum” escrit en 1486 -sens dubte un dels més cèlebres tractats inquisitorials publicats arreu d’Europa- i l’original de les “Ordinacions de les Valls d’Àneu” (1424), que conté la referència més antiga feta a Catalunya sobre la suposada existència de bruixes satàniques.
En el tercer àmbit, titulat “Les bruixes vistes pels seus perseguidors”, es presenta el procés de “conversió” a la bruixeria, com eren els suposats sàbats o aquelarres en que bruixes i bruixots es reunien per adorar el diable, o quines eren les malvestats i crims que amb més freqüència se’ls imputaven (sempre des de l’òptica i el discurs dels inquisidors i de tots aquells que les perseguien). Per tal d’il·lustrar-ho, l’àmbit recull alguns dels objectes i documents amb més rellevància artística de la mostra, entre ells dos manuscrits del segle XV cedits per la Biblioteca Reial de Brussel·les i la Biblioteca Nacional de França de París que contenen les primeres representacions conegudes d’un sàbat o reunió de bruixes.
L’àmbit quart, titulat “La gran cacera”, constitueix l’espai central de la mostra i, al seu torn, s’estructura en quatre àmbits més petits dedicats a la cacera de bruixes a Europa, la Inquisició espanyola i el cèlebres processos de Zugarramurdi (País Basc), la cacera a Catalunya, els processos i sentències, el perfil de les víctimes i la fi de la cacera. És aquí on es concentra una acurada selecció de documentació d’arreu de Catalunya sobre la persecució contra les bruixes a començaments del segle XVII, que dóna una idea clara i precisa de la seva intensitat, abast territorial i virulència.
Finalment, l’àmbit cinquè de la mostra, titulat “La bruixa en la tradició popular”, posa de relleu la pervivència de les pràctiques i les creences sobre bruixeria en el camp de la cultura popular i tradicional catalana, especialment en el món pagès del segle XIX i començaments del XX. El visitant podrà descobrir alguns dels amulets i talismans que tradicionalment s’utilitzaven contra les bruixes i els seus maleficis i, alhora, escoltar una selecció de contes tradicionals sobre la bruixeria recollits per folkloristes com Cels Gomis o Joan Amades.
En definitiva, l’exposició aborda el fenomen de la bruixeria i la seva repressió a Catalunya, tot inserint-lo en un marc històric més ampli, que té en compte els aspectes socials, polítics, econòmics, religiosos i culturals de l’època, sense els quals no es podria entendre. A més, en la mesura del possible, la mostra intenta donar el protagonisme a les víctimes anònimes de la persecució, mostrant la forta càrrega de misogínia que s’amaga darrera d’ella. Finalment, es trenca també un tòpic molt arrelat: el del protagonisme de la Inquisició i, més en general, de l’església en aquesta persecució ja que, contràriament a l’opinió popular, van ser sobretot eclesiàstics els que van encapçalar les protestes contra la cacera de bruixes.
Però per a tots aquells que hi hem treballat, el valor i la pertinència d’aquesta mostra està sobretot condicionada pel seu posicionament i enfocament moral. En aquest sentit, cal esmentar que l’exposició vehicula i subratlla dues idees-força: d’una banda, la tolerància envers els diferents, els estranys, els heterodoxos i l’oposició a qualsevol forma de fanatisme; de l’altra, la no mitificació de la superstició, entesa com a camí alternatiu al pensament racional -i, ben a la inversa, l’explicació racional (i, doncs, històrica) d’aquells fets-.
Font: www.mhcat.net
Jusèp Boya i Busquets
Cap d’exposicions del MHC
Marina Miquel i Vives
Conservadora del MHC i coordinadora de l’exposició
Núria
La història de la cacera de bruixes constitueix un tema d’una gran modernitat historiogràfica, vinculat a corrents actuals com la història de les mentalitats i de la cultura popular, la història de les dones, la microhistòria o la història com a narrativa. D’altra banda, l’existència de la cacera de bruixes a Catalunya és un fet àmpliament ignorat, fins i tot entre el públic coneixedor de la nostra història.
És per aquests motius que, ara fa dos anys, el Museu d’Història de Catalunya (MHC) va decidir incorporar aquesta temàtica al seu programa d’exposicions temporals per a l’any 2007, tot emmarcant-la dins del cicle d’exposicions de gran format anomenat “Cròniques per a un mil·lenni”. Concretament, la mostra s’inaugurarà el proper 25 de gener de 2007 i romandrà oberta al públic fins a finals del mes de maig, ocupant la totalitat dels 1000 m2 de què disposa la sala d’exposicions temporals del MHC.
L’organització d’aquest projecte ha constituït un gran repte per al museu fonamentalment per l’existència de dos esculls inicials: d’una banda, la migradesa de la recerca sobre el tema al nostre país i, alhora, pel fet que aquesta recerca no ha desbordat més que en comptades ocasions el marc de la història local; de l’altra, perquè la major part del material potencialment exposable que s’ha pogut localitzar està integrat per llibres i documents d’època, lligats a processos i sentències per bruixeria. Un material de gran valor històric però, sovint, de reduït atractiu museogràfic per als visitants no especialitzats.
La superació d’aquests esculls ha estat possible gràcies a l’intens i rigorós treball i a la creativitat i esperit innovador de l’equip que ha elaborat el guió i el projecte museogràfic de la mostra, integrat pels comissaris doctors Agustí Alcoberro i Josefina Roma, la coordinadora tècnica i conservadora del MHC Marina Miquel, els historiadors documentalistes Ramon Sarobe, Joan Salvadó i Àngels Casanovas i el responsable de la posada en escena de la mostra, el dissenyador i escenògraf Ignasi Cristià.
Tot ells han treballat estretament per tal d’aconseguir els quatre grans objectius que es planteja l’exposició. En primer lloc, explicar de la manera més entenedora possible i per a un ample ventall de públics potencials el fenomen de la cacera de bruixes, que tant a Catalunya com a la resta d’Europa es visqué, amb cronologies i intensitats variables, entre els segles XV i XVII, tot fent un èmfasi especial en els esdeveniments del nostre país durant les dues primeres dècades d’aquest últim segle. En segon lloc, suggerir diverses hipòtesis explicatives d’aquest trist, cruel i vergonyós episodi de la història catalana i europea, amb l’objectiu que esdevingui un element de reflexió sobre les conseqüències de la intolerància. En tercer lloc, per posar a l’abast dels visitants nombrosos objectes i documents conservats a museus, col·leccions privades i arxius del nostre país relacionades amb temàtica de l’exposició. Finalment, a l’hora de decidir l’estratègia museogràfica de la mostra, el repte plantejat ha estat el de dissenyar una “posada en escena” que embolcalli els visitants dins d’una atmosfera particular i suggerent, apel·lant als seus sentits i emocions.
Per tal d’aconseguir els objectius suara esmentats, l’exposició s’ha estructurat en un espai d’introducció i cinc grans àmbits temàtics que configuren l’itinerari conceptual i museogràfic de la mostra. Al seu torn, alguns d’aquests àmbits integren d’altres subàmbits o espais temàtics més petits. El conjunt, però, configura una trama narrativa molt marcada, una història tràgica que es desvetlla el visitant a mesura que aquest avança dins l’espai expositiu.
La introducció presenta una selecció de gravats originals del cèlebre pintor Francisco de Goya en els quals aborda el tema de la bruixeria i de la superstició popular tot proposant una de les preguntes essencials que planteja l’exposició: han existit mai les bruixes?
El primer àmbit, titulat “La màgia en el món medieval”, explica les diverses realitats que a l’edat mitjana s’aplegaven sota el nom genèric de “màgia”. L’àmbit fa un èmfasi especial en dos temes: d’una banda, el rol de les fetilleres i sanadores que, entre d’altres objectius, vol fer palesa la dificultat de posar límits clars entre la màgia, la religió i la ciència; de l’altra, l’evolució del pensament i el posicionament tradicional de l’església catòlica en relació a la màgia i la fetilleria en el transcurs dels últims segles medievals.
El segon àmbit, titulat “La invenció de la bruixa”, aborda el procés de construcció de l’estereotip de la bruixa diabòlica, especialment a partir dels segles XIV i XV, tot fent palesa la responsabilitat i rol central en aquest afer de determinats teòlegs i inquisidors d’arreu d’Europa i, alhora, la progressiva difusió d’aquest estereotip arreu del continent i, en especial, a Catalunya. En relació a aquestos eixos temàtics, i entre d’altres objectes i documents rellevants, s’exposen un exemplar del “Malleus maleficarum” escrit en 1486 -sens dubte un dels més cèlebres tractats inquisitorials publicats arreu d’Europa- i l’original de les “Ordinacions de les Valls d’Àneu” (1424), que conté la referència més antiga feta a Catalunya sobre la suposada existència de bruixes satàniques.
En el tercer àmbit, titulat “Les bruixes vistes pels seus perseguidors”, es presenta el procés de “conversió” a la bruixeria, com eren els suposats sàbats o aquelarres en que bruixes i bruixots es reunien per adorar el diable, o quines eren les malvestats i crims que amb més freqüència se’ls imputaven (sempre des de l’òptica i el discurs dels inquisidors i de tots aquells que les perseguien). Per tal d’il·lustrar-ho, l’àmbit recull alguns dels objectes i documents amb més rellevància artística de la mostra, entre ells dos manuscrits del segle XV cedits per la Biblioteca Reial de Brussel·les i la Biblioteca Nacional de França de París que contenen les primeres representacions conegudes d’un sàbat o reunió de bruixes.
L’àmbit quart, titulat “La gran cacera”, constitueix l’espai central de la mostra i, al seu torn, s’estructura en quatre àmbits més petits dedicats a la cacera de bruixes a Europa, la Inquisició espanyola i el cèlebres processos de Zugarramurdi (País Basc), la cacera a Catalunya, els processos i sentències, el perfil de les víctimes i la fi de la cacera. És aquí on es concentra una acurada selecció de documentació d’arreu de Catalunya sobre la persecució contra les bruixes a començaments del segle XVII, que dóna una idea clara i precisa de la seva intensitat, abast territorial i virulència.
Finalment, l’àmbit cinquè de la mostra, titulat “La bruixa en la tradició popular”, posa de relleu la pervivència de les pràctiques i les creences sobre bruixeria en el camp de la cultura popular i tradicional catalana, especialment en el món pagès del segle XIX i començaments del XX. El visitant podrà descobrir alguns dels amulets i talismans que tradicionalment s’utilitzaven contra les bruixes i els seus maleficis i, alhora, escoltar una selecció de contes tradicionals sobre la bruixeria recollits per folkloristes com Cels Gomis o Joan Amades.
En definitiva, l’exposició aborda el fenomen de la bruixeria i la seva repressió a Catalunya, tot inserint-lo en un marc històric més ampli, que té en compte els aspectes socials, polítics, econòmics, religiosos i culturals de l’època, sense els quals no es podria entendre. A més, en la mesura del possible, la mostra intenta donar el protagonisme a les víctimes anònimes de la persecució, mostrant la forta càrrega de misogínia que s’amaga darrera d’ella. Finalment, es trenca també un tòpic molt arrelat: el del protagonisme de la Inquisició i, més en general, de l’església en aquesta persecució ja que, contràriament a l’opinió popular, van ser sobretot eclesiàstics els que van encapçalar les protestes contra la cacera de bruixes.
Però per a tots aquells que hi hem treballat, el valor i la pertinència d’aquesta mostra està sobretot condicionada pel seu posicionament i enfocament moral. En aquest sentit, cal esmentar que l’exposició vehicula i subratlla dues idees-força: d’una banda, la tolerància envers els diferents, els estranys, els heterodoxos i l’oposició a qualsevol forma de fanatisme; de l’altra, la no mitificació de la superstició, entesa com a camí alternatiu al pensament racional -i, ben a la inversa, l’explicació racional (i, doncs, històrica) d’aquells fets-.
Font: www.mhcat.net
Jusèp Boya i Busquets
Cap d’exposicions del MHC
Marina Miquel i Vives
Conservadora del MHC i coordinadora de l’exposició
Subscriure's a:
Missatges (Atom)