Encara som a temps de veure aquesta exposició, al Museu d'Història de Catalunya, al Palau del Mar, a Barcelona, fins el 27 de maig.
Núria
La història de la cacera de bruixes constitueix un tema d’una gran modernitat historiogràfica, vinculat a corrents actuals com la història de les mentalitats i de la cultura popular, la història de les dones, la microhistòria o la història com a narrativa. D’altra banda, l’existència de la cacera de bruixes a Catalunya és un fet àmpliament ignorat, fins i tot entre el públic coneixedor de la nostra història.
És per aquests motius que, ara fa dos anys, el Museu d’Història de Catalunya (MHC) va decidir incorporar aquesta temàtica al seu programa d’exposicions temporals per a l’any 2007, tot emmarcant-la dins del cicle d’exposicions de gran format anomenat “Cròniques per a un mil·lenni”. Concretament, la mostra s’inaugurarà el proper 25 de gener de 2007 i romandrà oberta al públic fins a finals del mes de maig, ocupant la totalitat dels 1000 m2 de què disposa la sala d’exposicions temporals del MHC.
L’organització d’aquest projecte ha constituït un gran repte per al museu fonamentalment per l’existència de dos esculls inicials: d’una banda, la migradesa de la recerca sobre el tema al nostre país i, alhora, pel fet que aquesta recerca no ha desbordat més que en comptades ocasions el marc de la història local; de l’altra, perquè la major part del material potencialment exposable que s’ha pogut localitzar està integrat per llibres i documents d’època, lligats a processos i sentències per bruixeria. Un material de gran valor històric però, sovint, de reduït atractiu museogràfic per als visitants no especialitzats.
La superació d’aquests esculls ha estat possible gràcies a l’intens i rigorós treball i a la creativitat i esperit innovador de l’equip que ha elaborat el guió i el projecte museogràfic de la mostra, integrat pels comissaris doctors Agustí Alcoberro i Josefina Roma, la coordinadora tècnica i conservadora del MHC Marina Miquel, els historiadors documentalistes Ramon Sarobe, Joan Salvadó i Àngels Casanovas i el responsable de la posada en escena de la mostra, el dissenyador i escenògraf Ignasi Cristià.
Tot ells han treballat estretament per tal d’aconseguir els quatre grans objectius que es planteja l’exposició. En primer lloc, explicar de la manera més entenedora possible i per a un ample ventall de públics potencials el fenomen de la cacera de bruixes, que tant a Catalunya com a la resta d’Europa es visqué, amb cronologies i intensitats variables, entre els segles XV i XVII, tot fent un èmfasi especial en els esdeveniments del nostre país durant les dues primeres dècades d’aquest últim segle. En segon lloc, suggerir diverses hipòtesis explicatives d’aquest trist, cruel i vergonyós episodi de la història catalana i europea, amb l’objectiu que esdevingui un element de reflexió sobre les conseqüències de la intolerància. En tercer lloc, per posar a l’abast dels visitants nombrosos objectes i documents conservats a museus, col·leccions privades i arxius del nostre país relacionades amb temàtica de l’exposició. Finalment, a l’hora de decidir l’estratègia museogràfica de la mostra, el repte plantejat ha estat el de dissenyar una “posada en escena” que embolcalli els visitants dins d’una atmosfera particular i suggerent, apel·lant als seus sentits i emocions.
Per tal d’aconseguir els objectius suara esmentats, l’exposició s’ha estructurat en un espai d’introducció i cinc grans àmbits temàtics que configuren l’itinerari conceptual i museogràfic de la mostra. Al seu torn, alguns d’aquests àmbits integren d’altres subàmbits o espais temàtics més petits. El conjunt, però, configura una trama narrativa molt marcada, una història tràgica que es desvetlla el visitant a mesura que aquest avança dins l’espai expositiu.
La introducció presenta una selecció de gravats originals del cèlebre pintor Francisco de Goya en els quals aborda el tema de la bruixeria i de la superstició popular tot proposant una de les preguntes essencials que planteja l’exposició: han existit mai les bruixes?
El primer àmbit, titulat “La màgia en el món medieval”, explica les diverses realitats que a l’edat mitjana s’aplegaven sota el nom genèric de “màgia”. L’àmbit fa un èmfasi especial en dos temes: d’una banda, el rol de les fetilleres i sanadores que, entre d’altres objectius, vol fer palesa la dificultat de posar límits clars entre la màgia, la religió i la ciència; de l’altra, l’evolució del pensament i el posicionament tradicional de l’església catòlica en relació a la màgia i la fetilleria en el transcurs dels últims segles medievals.
El segon àmbit, titulat “La invenció de la bruixa”, aborda el procés de construcció de l’estereotip de la bruixa diabòlica, especialment a partir dels segles XIV i XV, tot fent palesa la responsabilitat i rol central en aquest afer de determinats teòlegs i inquisidors d’arreu d’Europa i, alhora, la progressiva difusió d’aquest estereotip arreu del continent i, en especial, a Catalunya. En relació a aquestos eixos temàtics, i entre d’altres objectes i documents rellevants, s’exposen un exemplar del “Malleus maleficarum” escrit en 1486 -sens dubte un dels més cèlebres tractats inquisitorials publicats arreu d’Europa- i l’original de les “Ordinacions de les Valls d’Àneu” (1424), que conté la referència més antiga feta a Catalunya sobre la suposada existència de bruixes satàniques.
En el tercer àmbit, titulat “Les bruixes vistes pels seus perseguidors”, es presenta el procés de “conversió” a la bruixeria, com eren els suposats sàbats o aquelarres en que bruixes i bruixots es reunien per adorar el diable, o quines eren les malvestats i crims que amb més freqüència se’ls imputaven (sempre des de l’òptica i el discurs dels inquisidors i de tots aquells que les perseguien). Per tal d’il·lustrar-ho, l’àmbit recull alguns dels objectes i documents amb més rellevància artística de la mostra, entre ells dos manuscrits del segle XV cedits per la Biblioteca Reial de Brussel·les i la Biblioteca Nacional de França de París que contenen les primeres representacions conegudes d’un sàbat o reunió de bruixes.
L’àmbit quart, titulat “La gran cacera”, constitueix l’espai central de la mostra i, al seu torn, s’estructura en quatre àmbits més petits dedicats a la cacera de bruixes a Europa, la Inquisició espanyola i el cèlebres processos de Zugarramurdi (País Basc), la cacera a Catalunya, els processos i sentències, el perfil de les víctimes i la fi de la cacera. És aquí on es concentra una acurada selecció de documentació d’arreu de Catalunya sobre la persecució contra les bruixes a començaments del segle XVII, que dóna una idea clara i precisa de la seva intensitat, abast territorial i virulència.
Finalment, l’àmbit cinquè de la mostra, titulat “La bruixa en la tradició popular”, posa de relleu la pervivència de les pràctiques i les creences sobre bruixeria en el camp de la cultura popular i tradicional catalana, especialment en el món pagès del segle XIX i començaments del XX. El visitant podrà descobrir alguns dels amulets i talismans que tradicionalment s’utilitzaven contra les bruixes i els seus maleficis i, alhora, escoltar una selecció de contes tradicionals sobre la bruixeria recollits per folkloristes com Cels Gomis o Joan Amades.
En definitiva, l’exposició aborda el fenomen de la bruixeria i la seva repressió a Catalunya, tot inserint-lo en un marc històric més ampli, que té en compte els aspectes socials, polítics, econòmics, religiosos i culturals de l’època, sense els quals no es podria entendre. A més, en la mesura del possible, la mostra intenta donar el protagonisme a les víctimes anònimes de la persecució, mostrant la forta càrrega de misogínia que s’amaga darrera d’ella. Finalment, es trenca també un tòpic molt arrelat: el del protagonisme de la Inquisició i, més en general, de l’església en aquesta persecució ja que, contràriament a l’opinió popular, van ser sobretot eclesiàstics els que van encapçalar les protestes contra la cacera de bruixes.
Però per a tots aquells que hi hem treballat, el valor i la pertinència d’aquesta mostra està sobretot condicionada pel seu posicionament i enfocament moral. En aquest sentit, cal esmentar que l’exposició vehicula i subratlla dues idees-força: d’una banda, la tolerància envers els diferents, els estranys, els heterodoxos i l’oposició a qualsevol forma de fanatisme; de l’altra, la no mitificació de la superstició, entesa com a camí alternatiu al pensament racional -i, ben a la inversa, l’explicació racional (i, doncs, històrica) d’aquells fets-.
Font: www.mhcat.net
Jusèp Boya i Busquets
Cap d’exposicions del MHC
Marina Miquel i Vives
Conservadora del MHC i coordinadora de l’exposició
