La violència contra les dones

Per Núria Pérez blanch


El concepte.



L’organització de les Nacions Unides el 1995 anomena violència contra la dona a “tot acte de violència sexista que té com a resultat possible o real un dany físic, sexual o psíquic, incloent-hi les amenaces, la coerció o la privació arbitrària de llibertat, tant si s’esdevé en la vida pública, com en la privada” . La violència contra les dones és una manifestació, és un símptoma més de les relacions de poder que s’han donat al llarg de la història; dominació de l’home contra la dona, discriminació i limitació cap el seu ple desenvolupament. Aquesta violència permet perpetuar la condició d’inferioritat que se l’assigna a la dona en els diferents marcs de la vida social.
La mateixa ONU el 2003 reclama la lluita contra la violència cap a la dona com a prioritat mundial, l’informe presentat per UNIFEM (Fons de l’ONU per a la dona) anota que la desigualtat de sexes és la causa principal per a la contínua escalada de violència contra el sexe femení.


La violència simbòlica.

A l’aspecte de dominació masculina fa referència el sociòleg francès Pierre Bordieu quan parla de violència simbòlica, fent referència a l’ideologia que s’instaura en dominadors i dominats, el conjunt de creences i sentiments envers la dominació masculina com a aspecte central de l’ordre establert. La diferència entre homes i dones es trasllada a la desigualtat. Es barreja de manera interessada el que és biològic i el que és social per a justificar la desigualtat que es ratifica culturalment. Es barregen els conceptes, dividint el món en dues categories; públic-privat, polític-íntim, masculí-femení, cultura-natura.
L’efecte de la dominació simbòlica es produeix mitjançant la percepció i l’acció que constitueixen els hàbits i que sustenten els comportaments. La violència vers les dones passa a ser estructurant de l’ordre social (com s’està al món per part d’homes i de dones, com s’articulen i com es defineix la seva activitat social).
La violència simbòlica prepara el terreny ideològic d’homes i de dones, de manera que només de tant en tant cal recórrer a la violència pròpiament dita.
El marc de la cultura patriarcal sustenta tant la categoria d’inferioritat de la dona, com la categoria de dominació masculina a través d’exercir la violència, com a única via de resolució de conflictes en el marc d’aquest ordre social que ho legitima. (ALBERDI, MATAS, 2002)


Violència cap a les dones, anomenada violència de gènere.

El concepte de gènere, pels autors i autores, pretén identificar les diferències socials i culturals que es produeixen entre homes i dones. Al marge de l’ús del terme gènere, la categoria de violència de gènere pretén identificar aquella violència contra les dones, per part del homes, pel sol fet de ser dones.
Es tracta d’una violència estructural, més que d’una violència individual per patologia d’un individu. Aquesta idea de violència estructural permet la justificació de la violència i la tolerància de la societat on es produeix. La violència ha estat tolerada com un fet natural i el rebuig total no s’ha produït definitivament.
Trencant els mites que poden circular respecte el tema, cal definir la violència contra les dones com a transversal, fugint de la propietat que se li atorguen a certes dones o a certes classes socials. Té a veure amb el conjunt de l’organització social, la posició que s’entèn que ha d’ocupar la dona dins de la família, en l’àmbit domèstic, en el marc laboral, en els missatges televisius, en la manera de parlar amb ella i d’ella.
Un aspecte a tenir en compte és el de víctima. La violència contra les dones no fa només víctima a la dona agredida, també repercuteix en la continuïtat de la subordinació dins de la societat, l’arma de la por perpetua la violència.
Les teories evolucionistes que parlen del patriarcat com a primera forma d’organització social basada en el domini masculí, la idea de l’intercanvi de dones com a forma d’establir les aliances entre grups socials (Lévi-Strauss), la diferenciació de tasques entre homes i dones com a primera forma de divisió del treball, que arriba a institucionalitzar-se, són les teories entre d’altres, que expliquen la dominació dels homes vers les dones. La mitologia, les religions monoteistes, la literatura, la psicologia, certs discursos filosòfics i polítics vindran a reforçar els estereotips que generen la ideologia, que servirà per a la socialització de futures generacions (ALBERDI, MATAS,2002).
Però aquests discursos no són d’altres temps, d’altres països, pensem per exemple en certs anuncis de televisió, en certs missatges polítics, en moltes cançons o en certes sentències que poden arribar a escandalitzar-nos a molts i a moltes. Per exemple, l’anunci de desodorant d’homes anunciant que cal marcar el camí a les dones per no tenir sentit de l’orientació, els criteris de la moda amb la talla 38 com a base per tota capacitat femenina, el d’un jutge que un moment donat aconsella a dues noies, després de jutjar llur violador, dels perills d’anar soles per la nit o el que critica la dona de portar certes peces de roba per provocar un possible acós a la feina... Encara ara certs psicoanalistes ortodoxos atribueixen a la dona un caràcter masoquista, els economistes o certs filòsofs parlen del temor o el mal greu que pot suposar la igualtat entre homes i dones.


El terme violència domèstica, l’espai de la violència.

Un aspecte molt important del fenomen de la violència contra la dona és la que es produeix en el sí de la parella, en l’àmbit familiar o domèstic. El concepte domèstic engloba l’espai on es produeixen les relacions de parella, ja sigui per matrimoni o per convivència, les que encara no han començat la relació o les parelles que han deixat aquesta relació.
Alguns autors/es també qüestionen el terme domèstica perquè no identifica l’aspecte de gènere, d’agressor i d’agredida.
En tot cas, els conceptes domèstics i els maltractaments identifiquen dos aspectes de la violència que connoten característiques pròpies, l’espai simbolitza privacitat, aïllament, el concepte de maltractaments és el mal, l’agressió, el terme popular, que a base d’incorporar-lo ha arribat a fer-se comprensible per a tothom.
La violència domèstica es caracteritza per englobar diferents tipologies i diferents nivells. Les agressions físiques, les agressions psíquiques, la violència sexual comporten la definició de la víctima. Els nivells que segueix el procediment de l’agressió vindrien a definir un contínuum que començaria per formes lleus, subtils de sotmetiment, a un pronòstic d’agressió que comporta lesió o mort, àmbits aquests de recollida assegurada pels mitjans de comunicació i que la legislació classifica, passant d’un judici de faltes a un judici de delicte. Es parla del procés de victimització, engloba el procés de confusió, de depressió i por. El procés es fa més evident quan la dona comença a exercir una certa capacitat per fer vida pròpia, al marge del company, a mostrar-se interessada per coses diferents a les que es mostra ell, per prendre decisions per ella mateixa, per cercar feina i trobar-la, per vestir-se de forma atractiva sense pensar que es per atraure a d’altres homes...Sovint es combinen estadis de violència, física o verbal amb de liberació, de lluna de mel, amb els corresponents sentiments de culpa, introduint també elles els codis patriarcals. La invisibilitat social del fenomen i paradoxalment el caràcter de càstig, alliçonador cap a la víctima, com a nena petita que s’ha de renyar, ve a demostrar la capacitat del poder que té l’home contra la dona, fins i tot és normal que el poder s’exerceixi en públic i sovint no importa que la dona expliqui el que està passant. Sovint en el marc de la família extensa, pares de la víctima, per exemple, la violència es viu com a un fet a suportar, sovint es nega el problema i no es vol entrar en el conflicte que pot representar enfrontar-se a la pròpia filla i al marit d’ella, continua veient-se com un espai al qual la resta de la família no pot entrar, que forma part de la privacitat de la parella. Els rols s’han transmès d’aquesta manera. El mite de la gelosia per part de l’agressor i també per part de la víctima com a defensa, guarda la por que té l’home a perdre el control i el poder que pot deixar d’exercir. No és estimació sinó control. S’arriba a parlar de pandèmia universal, similant-la a la relació dels segrestats, es parla de Síndrome d’Estocolm i d’una relació d’espiral sense sortida.
Les conseqüències cap a la dona de la violència parlen de l’estrès posttraumàtic, de la depressió, de la síndrome de dona maltractada. És important tenir en compte les conseqüències que té la violència dins del marc familiar en el menors que conviuen amb la parella, que tendiran a repetir el funcionament d’agressions i dependències. Aquests aspectes de la relació, de danys físics i psicològics, de depressió, de definir la relació causa-efecte, d’habitualitat, d’amenaces contínues, així com les proves i com es demostri la víctima com a víctima seran elements claus en tot el procediment judicial.





L’àmbit de la seguretat, el pas de l’àmbit privat a l’àmbit públic.

Les diferents iniciatives que treballen en l’àmbit de la violència domèstica prenen con a referent la lluita per defensar un bé comú, la seguretat. Els índexs de victimització en els espais públics, posant per exemple Barcelona, són superiors pels homes, però els indicadors de “seguretat personal” presenten les dones amb un índex més alt. Això porta a parlar de dos tipus de seguretat. La seguretat reactiva, fent referència a les mesures que cal prendre davant la dona que està patint situacions de violència i la seguretat proactiva, entrant a analitzar coordinadament tots aquells àmbits que es mouen al voltant d’aquest fenomen per tal que no es produeixin situacions de violència (CÁRDENAS, 2002).
Això passaria a revelar fins a quin punt el problema passa a requerir d’una resolució individual o familiar a veure’s la violència contra les dones com una lacra social que cal eliminar de cada un dels aspectes de la vida quotidiana, fent evident que la víctima pot ser qualsevol i que cal un rebuig social clar i unànime de tota la societat.
Ara es maten a les dones perquè ja no són d’ells, s’arriba a aquest canvi per dos factors que són com una bomba, la masculinitat mal entesa i una nova visió de la dona lliure. I encara la societat, que som tots i totes ens pensem que a les cases del costat tot és harmonia, encara que sospitem que s’hi viu una agonia, abans del dret està la societat (BARRIL,2003).


La formació dels professionals.

Les institucions mèdiques, els centres d’assistència i treball social i la mateixa institució policial ha posat èmfasi en la formació dels seus professionals en el camp de la violència domèstica. La policia elabora el manual de “bones pràctiques”, conjunt d’actuacions que cal tenir en compte en el tractament de l’atenció a les persones víctimes de violència com de cara al presumpte agressor, tant en l’àmbit de la pròpia dependència policial, com en el lloc dels fets. Es recorda que cal donar-hi prioritat i es coratge al/a la policia, recordant la tipologia de delicte amb el que s’està tractant i l’alt nivell de frustració que pot comportar per l’agent, per la manca de reconeixement de la víctima de la situació que està patint, tenint en compte la complexitat de sentiments contradictoris entre agressor i víctima. També s’adoctrina de la manera com tramitar les denúncies de cara a que puguin ser el més clarificadores possibles pel procediment judicial. Alhora se’l recomana posar en coneixement de la víctima les mesures socials de protecció que pot tenir al seu abast. També la Guàrdia Civil edita la “Guia d’actuació” per atendre amb condicions a les víctimes de la violència domèstica o sexual. Ambdues institucions disposen de comissaries específiques per a les dones, ateses per personal del sexe femení.
Dins de l’àmbit de la salut s’estan posant les eines a àrees bàsiques de salut i a hospitals per tal que metges i personal sanitari entenguin el fenomen i vegin la necessitat d’abordar-lo tant de manera preventiva com actuant en els casos de sospita fundada, presentant denúncia davant del Ministeri Fiscal, amb el corresponent informe de lesions físiques, psíquiques i sexuals. Cal tenir en compte que el tractament de moltes dones que pateixen violència a les seves llars no s’ha abordat directament sinó a través de la seva simptomatologia, tractant la depressió o les somatitzacions a través de fàrmacs. Aquesta manca d’abordatge clar de la qüestió es pot deure a diferents motius; per por a implicar-se massa, a la reacció de la víctima, per una manca de preparació, pel poc temps de consulta, per inseguretat. En la formació cap els sanitaris s’aborda el conjunt de factors de risc de ser una dona agredida i de ser una persona agressora, cal tenir en compte els antecedents familiars, l’abús de certes drogues com l’alcohol o situacions concretes com un embaràs...(FERNÁNDEZ, 2003).
Els treballadors i treballadores socials tenen en la violència domèstica un camp específic d’actuació, el treball en un àmbit familiar comporta un espai privilegiat de detecció i de tractament. El fenomen pren una dimensió molt greu que afecta a tots els àmbits vitals de la dona; protecció, economia, laboral, seguiment de la situació dels menors... Els treballadors socials han de posar en marxa un conjunt de mesures socials per tal de donar suport a la dona per tal que pugui sortir de la situació per ella mateixa i trencar amb la violència. Els treballadors socials es troben amb la obligatorietat de denunciar d’ofici una situació sospitosa de violència domèstica.
La tendència de la formació del personal que pot ser susceptible de tractar amb dones maltractades, recomana fer el tamís universal, tal i com recomana l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que consisteix en demanar directament a la dona si sofreix maltractaments, igual que es demana si ha tingut relacions sexuals de risc de contraure la SIDA, si és consumidora habitual de tabac, alcohol o altres drogues..., es demostra amb aquest tipus d’actuació l’eficàcia de la detecció precoç i l’estalvi econòmic que es pot donar, igual o major que en la detecció d’altres problemes sanitaris (BAREA,2003).


Els mitjans de comunicació. L’alarma social.

El tractament de la condició de la dona i de la violència domèstica als mitjans de comunicació s’analitza per un procés que ha anat variant al llarg dels últims anys. Es pot dir que, positivament els mitjans de comunicació han fet possible visibilitzar la problemàtica davant del conjunt de la societat, però alhora ho han difós d’una manera sensacionalista, mostrant només la problemàtica morbosa del tema. Durant anys els temes de la violència domèstica han format part de les pàgines de successos de la premsa, es veien com a fets de poca importància de caire privat, de l’àmbit familiar i per tant tenien escàs valor informatiu. S’informava de la violència quan era un fet molt espectacular i se li donava la visió de crim passional o romàntic. A partir dels anys 80 es comença a parlar de maltractaments, la influència dels col•lectius de feministes de l’època ajuda al tractament, les dones feministes actuen de font d’informació de molts reporters. A principis dels 90 les informacions van començar a formar part de revistes i de programes femenins de gran difusió, s’aboca un interès emocional i humà dels fets. Una nova etapa parla de la notícia dins de la secció de societat i es comencen a donar els primers debats polítics i socials del tema, tot i que no deixa de considerar-se cosa de dones. No s’ha arribat encara a deixar aquest tractament, una manera normalitzada de tractar el tema seria posant-lo al mateix nivell que d’altres problemàtiques socials.
Els mitjans de comunicació tendeixen a actuar de manera sensacionalista, es dóna prevalença als detalls escabrosos o a enumerar aquells casos que inverteixen la norma, (home que agredeix a dona), es dóna una visió compassiva i terapèutica dels agressors, fent referència a les seves històries desgraciades de vida, al consum d’alcohol...es continua estereotipant el fenomen, criminalitzant les classes populars i posant com a motius de les agressions les dificultats econòmiques de la parella. Es té poca cura en parlar de la dona agredida, mostrant-la massa, identificant-la excessivament, per contra s’amaga la identitat de l’agressor. Els mitjans de comunicació es troben en una posició difícil i contradictòria amb relació a l’opinió pública (ALBERDI,MATAS, 2002).
La violència contra les dones en els mitjans de comunicació s’analitza, per exemple, al document elaborat per Ràdio Televisió Espanyola, el novembre de 2002 sobre bones pràctiques pel tractament de les noticies als mitjans de comunicació, “ Mujer, violencia y medios de comunicación”.

FONTS DOCUMENTALS

ALBERDI, Inés, MATAS, Natalia (2002) La violència domèstica Informe sobre els maltractaments a dones a Espanya. Barcelona. Fundació ”La Caixa”.

BAREA, Consuelo (2003) Violència de gènere: Detecció e intervenció en atenció social primària. Barcelona. Jornada Departament de Benestar i Família Generalitat de Catalunya.

CÁRDENAS, M. Isabel (2002)“Violències contra les dones. Violència de gènere”, dins AA.VV. Dossier Les dones de Barcelona i les polítiques de gènere. Barcelona Societat/12. Ajuntament de Barcelona, pp 108-114.

FERNANDEZ , Mª del Carmen i altres (2003), Abordaje de la violencia doméstica en atención primaria. Grupo de trabajo de Violencia familiar de la sociedad Castellano y Leonesa de Medicina Familiar y Comunitaria XXIII Congreso de la Sociedad Española de Medicina Familiar y Comunitaria

GOMEZ , Eloy (1999) “Aspectos fundamentales de la antropología jurídica”, dins TERRADES, Ignasi (Cood) Antroplogía jurídica. Santiago de Compostela. Actas del VIII Congreso de Antropología.


WEBS CONSULTADES

www.malostratos.com

www.redfeminista.org

www.rtve.es


Núria Pérez Blanch

Violència, individu i societat.

Per Núria Pérez Blanch



Introducció

Quan el tema es posa de moda sembla que s’hagi de parlar d’ell en tot moment i per arreu. També en un curs que vaig fer sobre el gran tema: la violència, en un moment en el que sembla que aquesta forma part de les nostres vides, més que en d’altres moments. Caldria reflexionar sobre la qüestió, que ara sembla més pandèmica que mai, però que en definitiva sempre ha format part de les persones. Hi va estar present en la meva primera època d’estudiant, allà cap els 89, quan encara estudiava Treball Social i vaig començar a treballar, de forma voluntària, en un dels barris més violents “ciudad sin ley” deien, de la meva comarca de naixement. Es parlava de la violència tant o més que ara. Primera pregunta resolta.

Què és la violència? Està clar que no n’hi ha una de sola, ni a tot li podem posar aquest mot, per a ser rigorosos/es i científics/ques. Es busca un mal intencionat. L’aspecte més punyent per a mi; s’escull, és una elecció, un pot escollir una altra tipus d’actuació i s’escull ser violent. Per altra banda, l’aspecte més interessant, l’acte violent és una estratègia, es busca una finalitat, es busca tenir un control sobre l’altre, tenir en definitiva, el poder.

Em va agradar l’anàlisi fet pel Dr. Garrido, en aquell curs, per explicar el contingut de la pel•lícula “Collateral”, pensada per passar-la al curs amb gran encert; per una banda, la persona té certs codis que l’obliguen a actuar de determinada manera, per altra, la violència pot arribar a ser un instrument legítim per a lluitat contra la violència il•legítima. De quina manera s’arriba a racionalitzar la violència, aquest és el gran tema de debat.



Individu

L’anàlisi d’un individu inteligent, reflexiu, sociable, amb motivacions a la vida, amb força empatia, com el protagonista de la pel•lícula “Collateral” ens posarà en el dilema i ens podrà ensenyar com malgrat tenir una personalitat gens patològica, l’individu pot ser violent o no, en funció de les finalitats que un es busqui o en funció a les situacions extremes en les que un hagi estat colocat o es vegi obligat a actuar. Cal analitzar la persona durant un temps i en determinades i diferents situacions, es podrà veure que en un moment donat un és una fantàstica persona i després pot arribar a ser un assassí.

Cada cop és menys important l’ambient i més important l’individu, però sovint la clau està en quin marge permet la societat, el marge que tenen per escollir és tan petit que realment no hi ha alternativa i les biografies d’aquestes societats estan plenes de violència.

Societat

La violència entesa com a construcció social, aquest seria l’altre aspecte del fenomen, potser el que a mi, per formació, més m’interessa. Com planteja en Jaume Funes, (també va venir al curs) en el seu anàlisi dels joves, el comportament violent passa a ser la característica d’un grup de població per a donar-se a conèixer, per omplir un buit, per fer una cosa, que ja és molt, per a deixar clar que són diferents de nosaltres, per definir-se identitàriament. La identitat, amb els seus imaginaris, les seves inseguretats, amb les seves preguntes sense resposta, és un dels aspectes que recerca el jove, les pràctiques violentes seran llavors pràctiques identitàries que el fan ser alguna cosa i omplir-se el temps amb alguna cosa. L’exclusió és l’àmbit que farà que la violència sigui més efectiva, genera més violència aquell món que atrau i que se sap que mai es podrà tenir, que aquell que sovint molts potser estan fastigajats de veure. És imprescindible considerar els aspectes personals i familiars per entendre quina és la conducta del jove en un barri. Això junt amb una de les grans aportacions fetes per en Funes en diferents treballs, la influència del consum de drogues entre els joves.

Un dels aspectes a considerar és l’anàlisi del per què els nois o els homes són més violents o més agressors que les dones. Però alerta, les nostres societats s’estan feminitzant o s’estan masculinitzant?

La sociologia defineix la violència com a construcció social. Cal no entrar només en la conducta de l’infractor, sinó enfocar la mirada una mica més enllà. No es pot apartar el fenomen de les definicions que ens diuen els Estats, les legislacions, la categoria social que se li dóna a un acte o a un altre. Al llarg del temps les violències van canviant, un acte o fet violent no tindrà la mateixa categoria social en un temps o altre, en una societat o altra, en un barri o altre, la gravetat del fet serà més o menys gran en funció dels temps i de la valoració del mateix. Un exemple, la violència de gènere, s’ha legislat amb una llei “integral”, que té molt de conflictiva perquè legisla a favor d’una part de la població, la dona, la femenina, víctima, en contra de l’altra part, la de l’home, agressor, aquesta llei està carregada d’un discurs social i vol trencar amb la visió de la dona, com a categoria inferior dins de la societat. El que abans era un assassinat passional, ara es tracta d’un acte en el que s’han de posar tots els elements i abarcar-los en tots els racons socials per a fer-los visibles. El que abans formava part d’un reduït nombre de parelles, a la intimitat, ara cal implicar-hi a tota la societat. Es vol passar d’allò privat a allò públic. Encara recordo una de les dones que vaig atendre per violència, em va dir que hauria d’anar a denunciar el seu marit allà a la comissaria on ell mateix treballava. Què li vaig dir llavors i què li diria ara?

En l’anàlisi sociològic és evident l’estudi de tots aquells elements i mitjans comunitaris que es mouen a la societat. Cal analitzar aquells elements que poden afavorir, o disminuir, en definitiva, que són catalitzadors del fenomen. Cal a més, analitzar els aspectes més microsocials i aspectes concrets de la violència en certs àmbits: l’escolar, el món laboral, les violacions contra els drets humans o la mateixa violència d’Estat, que en té la legitimització, però que, a vegades, abusa en el seu ús del poder.

Les teories sociològiques intenten explicar les causes de la violència. Pot haver un anàlisi més microsocial, a nivells de barris, analitzant les variables demogràfiques i els perfils dels agressors, majoritàriament d’unes característiques semblants, la delinquència va lligada a la segregació, a uns barris on hi ha un abandó social i les polítiques de gentrificació no ajuden a solucionar el problema, més aviat amaguen el conflicte. Aquesta vessant més de la sociologia urbana i de la violència urbana és un dels aspectes que crec que caldria aprofundir més, es pot parlar d’una violència rural i d’una violència urbana? Es pot fer aquesta dicotomia?

La violència pot anar lligada a una subcultura, esdevé una conducta orientada cap a un fi; des del punt de vista del agressor, la víctima no és res, no és una persona, l’objecte es cosifica. Pensem en el fenomen de les bandes anomenades “llatines”, que no sempre estan formades per exclusivament població llatina o la profileració de “las maras” a Centreamèrica.

Altres teories sociològiques expliquen la violència des del punt de vista de la confrontació de dos individuus. Les societats necessiten classificar i catalogar; un agradeix, l’altre és la víctima; un triomfa, l’altre perd; un és culpable, l’altre és innocent; aquesta anàlisi va més lligada a la sociologia de les emocions, els sentiments com a valors massa importants; un ha faltat el respecte, l’altre ha de demanar perdó i si no ho fa comença el conflicte (penso en algunes actuacions al Parlament espanyol). En aquest anàlisi entra en joc el fenomen de l’estigma, quasi hereditari, una minoria passa a ser la culpable de tots els problemes de la societat i això farà molt difícil la prevenció i la rehabilitació de certs col•lectius.



La prevenció

D’entrada cal evitar buidar de contingut el propi concepte de prevenció, cal estar alerta de quin sentit se li dóna. Cal definir quines violències es volen prevenir i en quin percentatge. Si ens posem a analitzar les xifres, es veu com al llarg de la història ens hem anat civilitzant més, aquest és un punt important que crec que és interessant que es digui més sovint.

El Dr. Santiago Redondo va parlar de com fer més realista la prevenció i en aquest sentit la classificació entre dosis possibles i dosis moderades com a criteris a tenir en compte em va semblar un plantejament força interessant. Les dosis possibles passen pels factors personals, com són l’equilibri psicològic, l’empatia, la intel•ligència de les persones, junt amb tots els recolzaments d’estabilitat familiars, escolars, laborals. La resta de riscos situacionals que poden afavorir el delicte són dosis moderades que poden afavorir la violència en funció de l’equilibri que puguin tenir els dos anteriors (els personals i els de recolzament social).

En tot programa caldrà la classificació dels objectius tenint en compte els diferents tipus de prevenció:
• Prevenció primària, reduint les oportunitats que una persona pugui tenir per a ser violent.
• Prevenció secundària, evitant la consolidació de certes pràctiques delictives.
• Prevenció terciària, evitant mals majors i evitant reincidències.

I tot això caldrà combinar-ho pensant en cada actor de la pel•lícula: el delinquent, la víctima, la comunitat i el medi ambient, en conjunt.

Disciplina i càstig

La violència està en boca de tothom, tothom s’atreveix a parlar de quanta violència hi ha a les nostres societats i de quina manera s’ha de resoldre el problema, (en canvi, pocs en atrevim a dir com s’ha de curar un càncer i més si no en tenim ni idea). Bàsicament la ressolució passa pel tancament dels delinquents, tot i això, la població és la primera a qüestionar tenir una presó al seu voltant. Però la ressolució al tractament de la delinquència passa per una complexitat infinita, penso en les declaracions fetes pel Síndic de Greuges, després de la seva visita a la presó Model de Barcelona, caldria valorar si presons més petites i més properes als ciutadans faciliten realment la reinserció del pres, és una opció més a tenir en compte.

La prevenció es planteja com l’antítesis del càstig, entès aquest amb un alt grau de dimensió simbòlica. Cal fer polítiques d’atenció on realment es pensi què fer amb l’atenció dels agressors, què fer amb ells i què fer per a ells? Com plantejava el Dr. Redondo l’eficàcia rehabilitadora no passa només per l’internament i la disciplina, justament aquesta s’entèn com la que té menys eficàcia.

La major eficàcia es dóna en l’atenció cognitiva i conductual de les persones violentes i delinquents, posteriorment hi hauria els elements educatius, a continuació els laborals. Les campanyes informatives i el propi càstig es veuen com a menys eficaços. Cal pensar en mesures alternatives a l’aïllament de l’agressor, al tancament, cal valorar, per exemple, els treballs en benefici de la comunitat.

El control a les presons passa per dos aspectes, els aspectes més cognitius, de cada persona i els aspectes de relació, de contingut més moralitzant, que evalua les relacions dels interns amb la resta de tancats i amb els professionals que hi treballen.

La judicatura

Per últim, em van quedar algunes preguntes per presentar al Dr Villagrasa, des de la seva vessant de Magistrat. Què és preferible, legislar i tenir cobertura legal per tot aquell conjunt de delictes que es poden arribar a produir (sectes, internet, bandes organitzades...) o és millor esperar i donar temps a les lleis, a que es pugui actuar amb elles i veure si realment funcionen? Es pot arribar a legislar mesures de pena com el desterrament, (per exemple, en casos de violència contra les dones) de les què podríem pensar que són pròpies de societats més primitives? I una més, de quina manera influeix l’equip de suport amb psicòlegs i treballadors socials, entre d’altres, dins dels jutjats, a les desicions dels Jutges?

El pèndul

La violència és un producte de l’acció de la cultura sobre la natura, de l’ambient sobre la biologia. La persona es mou com un pèndul entre els aspectes més individuals, influit pels gens, les hormones i els aspectes més neurològics i els aspectes propis de com ha estat la seva criança, l’educació i la formació que ha tingut, dels mitjans de comunicació que ha vist, dels jocs als quals ha jugat... però al final, tornem al principi, la violència és una acció, una acció que produeix un individu, la única causa proximal és que ho ha decidit fer d’aquesta manera i no d’una altra.


Núria Pérez Blanch

La solitud de les persones velles. Identitat i grups d’edat

Per Núria Pérez Blanch


L’ESTRUCTURA DE LA POBLACIÓ

Qualsevol societat al llarg de la història fa servir el propi cos per a organitzar-se, així una primera divisió de la societat es fa en funció del gènere, home i dona. En segon lloc la vida col.lectiva s’organitza en funció a uns grups d’edat; infants, joves, adults i vells. A les societats occidentals el marcatge de la població vella és donada bàsicament per la pèrdua de la capacitat laboral, l’home i la dona vells han acabat l’etapa laboral, perquè normativament es regula els 65 anys, a l’Estat Espanyol, com a edat de jubilació. En estudis recents es venen a defensar altres indicadors per a definir l’anomenada edat de la vellesa, els 65 anys com a marcador social cal que sigui revisat i es busquin o s’afageixin altres indicadors. La idea de decrepitud o de dependència funcional es produeix molt més tard que a l’edat de la jubilació, cal tenir en compte que el pre-jubilat es desconnectat del món laboral molt abans dels 65 anys. Com a bon indicador d’anàlisi es pot pensar els anys que de mitjana resten per viure, l’OMS aposta per un indicador que tingui en compte la supervivència i la qualitat d’aquesta supervivència, és a dir, lliure de discapacitats. Es passa de pensar en “anys de vida”, per “vida als anys”. Europa en aquests moments es troba amb dos fenomens, l’envelliment i la immigració i ambdós són vistos com a fantasmes.

Dels 6.090.940 habitants a Catalunya l’any 2000, 989.200 tenen 65 anys i més, supera el grup de menors de 15 anys. Augmenta la proporció de persones de 75 anys i més respecte a les del grup de 65 i més. A l’Estat Espanyol es projecta que fins el 2011 hi haurà un fort augment de la població entre 75 i 84 anys. A partir del 2011 hi haurà una incorporació massiva de persones de 65 a 74 anys. A Barcelona, s’ha passat d’un 17,36 % de persones majors de 65 anys i més el 1991 a 21,9 % el 2000. L’índex de sobreenvelliment ha passat de 42,1 % el 1991 a 46,2 % el 2000.

Una dada a tenir en compte és l’increment del número de persones que viuen soles, a Barcelona, ha augmentat el nombre de persones en 10 anys, d’un 46%, el nombre de persones de 75 anys i més que viuen soles ha crescut un 76 % (84,3 % són dones). (ATLES DE LA DEPENDÈNCIA, 2002).

La gent gran vol viure el màxim de temps posible a la seva casa i dins de la seva comunitat, però també demana que es regulin aquelles ajudes necessàries a través de l’administració per garantir la permanència i per ajudar les seves famílies. Si no es possible atendre les persones a la casa, es demana els recursos més idonis. S’aconsella a l’administració anar cap a les quotes d’atenció de molts països d’Europa.



L’ETIGMA

La vellesa és definida bàsicament pels aspectes físics i psicològics que repercuteixen en el seu estat dins de la societat, en la seva actitud, però cal tenir en compte el concepte d’estigma per entendre què passa en la visió i la imatge del vell dins de la societat. L’estigmatització és un fenomen consistent en el fet que un grup humà minoritari sigui acusat per la majoria o per l’Estat de les desgràcies que poden afectar a la societat. Un no s’allibera mai de l’estigma (DELGADO, 1998). La vellesa es defineix des de l’exterior, és la societat la que defineix què significa i què vol dir ser vell. Així es valora el vell i la dona vella, com a no productiva, no útil en l’àmbit sòcio-econòmic, d’escàs atractitu per a l’estudi, no creatiu, deteriorat i incapacitat, no susceptible d’un procés educatiu.

El primer que designa que una persona és vella és l’aspecte físic, com ironitza en Maitena, “lo peor de empezar a envejecer es el envase”. La persona que comença a tenir canes, a arrugar-se de pell, a cansar-se més aviat, a no enrecordar-se de les coses, a engreixar-se o anar més carregosa caminant és una persona que comença a entrar en l’etapa de la vellesa i això és dolent, abans que aparegui hem de buscar totes aquelles fòrmules, que passen generalment per productes farmacèutics i de cosmètica, que ens ajudaran a dissimular tot això i a més, si fa falta, caldrà passar pel quiròfan, per estar a gust amb nosaltres mateixos i mateixes, que evidenment això és el que és verdaderament important.

Els propis conceptes de gent gran i avis o àvies reflecteixen uns esteriotips que repercuteixen en l’anàlisi d’aquesta població. Els esteriotips amb els que es defineix l’ancianitat no ajuden a comprendre el fenomen, sinó que a més contribueixen a argumentar per justificar i racionalitzar un procés de marginació cap al col•lectiu, no fa falta entrar en contacte amb la població vella per carregar-li tot el que se’n diu d’ella, els mitjans de comunicació poden ser una bona mostra de com és vist el vell.


ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

Alguns dels articles de premsa que he pogut analitzar reflecteixen la realitat social de les persones grans a l’Estat Espanyol, fan referència sobretot a les mancances econòmiques que pateixen com a conseqüència de les pensions mensuals tan baixes que cobren i les dificultats per arribar a fi de mes.

És sabut que el progressiu augment d’una població jubilada, pressionarà de forma important l’economia del país. Les pensions estatals es troben en el punt de mira, així com l’anàlisi de les despeses socials ateses les situacions de dependència econòmica en què es troba la població vella.

Altres tipus de debats a la premsa van destinats a opinar sobre qui ha de tenir cura de la gent gran amb dependència i de quina manera els avis es veuen “abandonats” per la incorporació de la dona al món laboral i per les transformacions de les famílies. Debats del tipus, ajudar econòmicament el familiar que tingui cura d’una persona gran o bé incrementar els serveis públics, a través de l’increment d’impostos. Discussions o opinions sobre residències geriàtriques sí o no, o sobre l’estat de les mateixes...

Per a altra banda altres articles comencen a oferir una visió nova de l’ancià. Es parla de jubilats, en aquest cas ja no es parla de vells, ni de gent gran, que participen, que ajuden oferint els seus coneixements als més joves, per tal que no es perdin segons quins oficis, o es parla de la recuperació de la memòria històrica, ajudant de voluntaris, són els grans voluntaris, són útils i no costen diners.

Algun reportatge parla de les relacions de parella quan han superat molts anys de relació, fet que es viu per moltes parelles com a victòria. Entre altres coses es parla de persones grans que són capaces de gaudir del sexe, malgrat que sovint poden sentir un sentiment de culpabilitat i de vergonya. Aquest és un altre dels esteriotips que es mou dins de les persones ancianes, sovint s’han vist i es veuen com a asexuades, va haver de sorgir un medicament, la comercialització del viagra, per tal que molts s’adonessin que el sexe acaba amb la mort, no abans. Tot i així encara ara, parlar de l’ús del viagra és causa de mofa de moltes persones.

El que està clar és que cal trencar dos esteriotips d’entrada: un no és vell o vella pel fet d’haver-se jubilat i per altra banda, tots els anomenats ancians no són iguals, procedeixen de contextos socials, econòmics, culturals i polítics diferents. A més el concepte social de vellesa no és una realitat constant sinó tot el contrari. Però malgrat aquesta heterogeneïtat, cal delimitar les responsabilitats socials envers la població vella, l’ambigüetat és eina del poderós i pot comportar situacions de marginació i desprotecció.



SEGREGACIÓ, DISCRIMINACIÓ, MARGINACIÓ

L’exclusió es concreta en actituds socials i polítiques, de segregació, discriminació i marginació. Es pot pensar que el procés del nen o la nena és d’inclusió ascendent, el del vell és d’exclusió progressiva (SAN ROMAN, 1990).

La segregació, manté el grup separat, a distància i se li reserva espais propis, que només es poden abandonar en determinades condicions. La segregació no ha de confondre’s en la tendència de deteminats grups a colocar-se en determinades zones, a diferència del guetto, l’autosegregació no ha de ser una forma d’inferiorització o d’exclusió, sino que és un instrument al servei de la integració, permet una participació en la dinàmica urbana (DELGADO,1998).

La discriminació és el mecanisme que té la missió d’assegurar que la inferioritat moral atribuïda a una comunitat tingui la seva correspondència en el pla de les relacions socials. Es manifesta a través de sous diferents per a la mateixa feina, menys dificultats per trobar vivenda, per a promocions professionals, en la publicitat, en els jutjats. No es tracta només de discriminació cap a minories ètniques, sovint es tracte de grans majories: les dones, els joves, els vells (DELGADO, 1998)

La marginació implica que un individu sigui expulsat o que se li negui l’accés a les activitats o les funcions més determinants de la vida social, es tracta de que són esborrats, el marginat és aquell concebut com a irrecuperable, les deixalles o residus del sistema social, els que ja no serveixen i es dubte que es pugui tornar a servir, els que dormen al carrer, els vells que ja ni consumeixen, al contrari, els nens del carrer, els alcohòlics, els transvestits i les prostitutes, que se’ls nega la seva funció social... han perdut o mai han tingut un lloc i no s’accepta que en tinguin cap.

Totes les divisions de la població porten a pensar de quina manera qualsevol estructura i definició d’aquest grup d’edat està mediatitzat i és fruit d’una construcció social. És en aquest sentit que cal plantejar la vida a la societat com un grup dins d’un escenari teatral, on cada un juga un paper, un lloc d’indeterminacions morals, on ningú és autèntic, hi ha un estructura dins de la societat, però hi ha una societat que no està estructurada, està estructurant-se contínuament.



FASE LIMINAR

El vell està en fasse liminar quan entra en el procés de la jubilació, fins i tot, es parla de preparació per a la jubilació. El vell es troba en un etern estat de jubilació, està sempre jubilat del món del treball, que sembla que és el que realment compta perquè dóna tot el poder, quan entra en aquesta fase està en una invisibilitat, és un periode de restriccions, de marginalitat. Per altra banda, el vell, encara no s’ha mort, que sembla que d’alguna manera sigui el que s’espera d’ell. Ja no és treballador i encara no és mort.

Dins de la població vella es considera una nova estructura que sembla una visió més políticament correcte per a definir com viu el vell aquesta fase de la seva vida, aquells que són definits com a “progressistes” i els anomenats “conservadors”.

Sovint la lectura que es fa de l’actitud que té el vell enfront aquest nou estadi de la vida porta a un protagonisme i una responsabilitat total de l’actuació del propi vell, i deix a un costat la resta de societat. Així, sovint es parla i es fa un anàlisi pensant en què el que acaba de jubilar-se pot prendre una actitud constructiva, submissa, defensiva, hostil... Tot això per explicar com es mou dins d’un espai social. El vell no participa, el vell només es queixa, el vell és molt actiu, no hi és l’avi... són els comentaris que els altres fan envers els vells sense pensar en la relació i en els diferents engranatges que juguen dins d’un espai social.

Novament en un afany classificatori es parla de diferents tipus de vells en funció de les seves capacitats físiques, psíquiques i intel•lectuals, com si d’un procés evolucionista es tractés, fins arribar a la mort definitiva:
Primer grup; vellesa sana de cos i esperit, estan preparats i troben nous alicients.
Segon grup; vellesa marcada, tendència a actituds negatives, no s’entretenen en res seriós.
Tercer grup; vellesa marcada de cos que els obliga a resignar-se.
Quart grup; vellesa difícil, tendència a l’apatia o a la crítica.
Cinquè grup; vellesa truncada, els que necessiten totalment dels altres, és la quarta edat.

Aquesta classificació novament és unidireccional i no representa clarament les situacions en què estan vivint les persones, comporta un protagonisme únicament personal i deix de banda els caires cultural i social necessaris per l’estudi d’aquest col•lectiu tan complexe.


D’ON ES PARTEIX

El model de família contemporània ha tendit a valoritzar la família conjugal, instal•lada en una residència independent i s’han donat noves relacions intergeneracionals. L’esperança de vida afecta a totes les edats i per tant les possibilitats de coexistència de tres i quatre generacions augmenta cada dia. Es dóna una nova concepció de la vellesa, amb la millora de la salut i el sistema de jubilació obligatòria es dóna el fenòmen dels vells “encara joves”. Una feble política familiar ha comportat que encara l’atenció a infants i vells es dongui dins del marc de la familia. La incorporació de la dona al mercat del treball no ha anat acompanyada de l’entrada de l’home a la llar, no ha renunciat a la vida professional per voluntat o perquè econòmicament no s’ha pogut fer altra cosa. Les tasques d’assistència s’han incrementat cada cop hi ha més persones que necessiten atenció i amb una dedicació més alta (ROIGÉ, 2002).



CURA INFORMAL

El suport i la cura fan referència al conjunt d’activitats dirigides a promocionar benestar físic, psíquic i emocional. La cura informal fa referència a aquella que dóna la família, les amistats o el veïnat, no està institucionalitzada ni professionalitzada. Es caracteritza per incloure l’afectivitat en la relació, es troba en l’àmbit privat domèstic. Les tasques que el cuidador/a fa són variades, com ara, les d’anar i acompanyar al metge, les tasques de la llar, tasques relacionades amb la higiene personal, tasques d’aixecar i vestir, d’alimentació, entre d’altres.

El perfil de cuidador/a a Espanya es defineix per ser una dona, entre els 45 i 64 anys, sense estudis i sense formació per fer la tasca de cura, casada, mestressa de casa, majoritàriament dedica un temps complet a la cura, sense remuneració econòmica i la motivació que la porta a fer de cuidadora és l’obligació moral (CIS, 2000). Tenir cura d’una persona gran comporta pèrdues de salut i de feina, es vol ajudar de la millor manera possible, però sense cap suport s’acaba patint la símdrome del cuidador, es perd l’energia, apareix fatiga crònica, aïllament per perdre les relacions amb l’exterior, es redueix el temps d’oci.

L’opinió dels familiars afectats per aquesta situació valora necessari que l’Estat dongui el suport necessari per poder mantenir els familiars a casa el major temps posible, encara que l’opinió és diferent quan arriba per part de mestresses de casa o pensionistes que prefereixen la cura per part de la família i els que opinen que l’Estat ha de ser el responsable de l’atenció de les persones dependents, que són majoritàriament persones vinculades al mercat de treball.


L’ECONOMIA DE L’AFECTE

Es pensa que els conceptes de cura i suport estan vinculats a allò natural, que formen part de la relació i els sentiments naturals entre les persones i no es veu que aquests sentiments són una construcció social, fruit de les relacions socials, modulats pel contexte social de cada moment, constitueixen la identitat de la vida social i estan al centre de la reproducció social. Es crea una ambigüetat a l’hora de definir els conceptes de cura. Per una banda es poden considerar treball, es suministren unes activitats, uns serveis, es dedica temps i sabers i/o habilitats, però com que estan relacionats amb els sentiments i l’obligació no es poden considerar treball perquè formen part de la conducta biològica i de la reciprocitat.

Els termes de gènere i parentiu donen forma a aquests significats. Es defineix com a treball el que és percebut com a tal, per tant es connecta amb els aspectes biològics i es justifica que sigui la dona que exerceixi la cura abans que l’home perquè a ella se li atribueixen característiques idònies per exercir aquesta feina: energia, ordre, paciència, emotivitat, intuició i s’hi atribueix sentiments ideals per a fer-la; entrega, sacrifici, afecte.

L’altra relació pel qual es regula la reproducció humana és el parentiu, al qual se li atorguen una sèrie d’atributs, de drets i obligacions, el parentiu explica el lligam entre les relacions geneaològiques i l’obligació moral i l’afecte. Es revaloritza el paper de la família com alternativa més eficaç i menys costosa per atendre les dimensions assistencials i sovint les polítiques socials a Catalunya tenen una dimensió marcadament familista (COMAS D’ARGEMIR, 2001).



LES ASSOCIACIONS DE VOLUNTARIAT

L`expansió de l’ordre urbano-industrial, que propicia el desenvolupament d’institucions de nivell intermig més grans que la família però més petites que l’estat, suposa l’inici d’una nova fase en la història de les associacions voluntàries (CUCÓ, 2004).

Aquesta idea recorda a Tönnies, amb els conceptes de Gemeinschaft (Comunitat) i Gesellschaft (Associació). La comunitat es pot entendre com allò lligat a la terra, com a organisme viu, lligat al dret familiar, a la voluntat essencial, l’associació s’entèn com quelcom artificial, com agregat mecànic, caracteritzada per un dret contractual.

L’associació és una forma de sociabilitat, és el pas d’allò informal a allò formal. Pretenen per una banda organitzar accions concertades, però a més es pretèn interaccionar amb els afins. Na Cucó planteja les diferents visions que hi ha en les anàlisi de les associacions, per una banda una idea conservacionista de les associacions, pel fet de cercar una base estable i tradicional de la societat, per altra la idea que les associacions són la únca eina que tenen els ciutadans d’exercir el poder i per tant com a veritables estructures de mediació entre els ciutadans i del centres de decisió de l’estat. Les associacions són l’alternativa a l’àmbit mercantil, que es veu com a indesitjable i a l’àmbit públic, massa burocràtic.

L’aparició d’aquestes associacions sembla anar més lligat a la dissolució dels grups primaris, a la individualització, que ha portat la modernitat, però que alhora ha fet girar la truita cap a idees més de compromís social i d’atenció cap els més desafavorits. Per altra banda l’Estat benefactor ha estat el primer a diluir les responsabilitats en el conjunt de la societat, principalment a les organitzacions ciutadanes. Aquestes tenen com a base els béns relacionals, és a dir tenen utilitat social i alhora són gestionats per ens privades, a més basen les seves directrius a través de la lògica del don, de l’altruisme o l’acció voluntària.


LA DEFINICIÓ DE SOLEDAT, EL QUÈ DE LA QÜESTIÓ.

Mai com ara, la vellesa ha estat tan devaluada i associada al rebuig social, a la marginació i a la soledad. La soledat maligna és sempre perillosa, però quan s’associa a la vellesa pot arribar a convertir-se en un estat “verdaderament patològic”, que incrementa el risc de malaltia i mort. Es parla de Síndrome de Diògenes, caracteritzat per l’aïllament voluntari, ruptura de les relacions socials, inobservància de les normes de convivència, d’higiene i de cura de la llar i del vestit. Mostren actituds d’indiferència i hostilitat cap al seu voltant, carència del sentit del ridícul o vergonya per la situació de misèria i descura. A Espanya, algun autor proposava el nom de Síndrome hippie en els vells. Curiós, si més no, el nom. Aquestes situacions són les que comporten notícia, per l’escàndol social que comporten.

El sentiment de soledat pot començar per una sèrie de factors socials que la fan cada cop més agravada, la marxa dels fills, com a primer grau que comença a fer lloc dins de l’espai de la casa, després la marxa dels néts, que pels canvis en les relacions amb els fills també queden més lluny. La pèrdua definitiva de la feina, la separació del món laboral i les relacions que aquesta comporta, les limitacions físiques, així com la pèrdua d’una capacitat auditiva i visual són factors que poden desencadenar major aïllament. Les diferents pèrdues al voltant del vell, sobretot de coetanis i amics i la mort de la parella sol viure’s com una autèntica amputació.

Però caldria valorar fins a quin punt hi ha diferents visions de la soledat en funció la diferència de gènere i d’acord a les pautes socials assignades a un o altre sexe. En funció de la valoració social que se li dongui a la relació amb els fills, variarà la sensació d’abandonament i de cura per part dels familiars més propers, sobretot cap a les filles. És a dir, si una persona gran pensa que els fills l’han de venir a visitar més sovint perquè és la seva obligació no pensarà en tots aquells condicionants que fa que no ho puguin fer o de vegades, no ho vulguin fer. Per altra banda, serà la valoració social de la resta de la comunitat, veïns, professionals, entre d’altres, la que jutjarà l’obligació que tenen els fills en l’atenció i companyia vers els seus progenitors i la culpa que tenen en no fer-ho.

Per altra banda, pensem en aquell home o aquella dona gran que s’organitza la vida al marge de la família, “si em necessiten ja em trucaran”. La utilitat social del vell, generalment àvia, queda posada en qüestió quan el vell, decideix prendre’s la vida una mica per a ella, dret a fer la seva, fer activitats diverses al marge de la cura dels néts o anant a fer gestions per als fills que treballen massa hores al dia. Pensem en l’anunci pensat per fer propaganda de les activitats municipals per a la gent gran, “no hi són els avis...”, podríem pensar en la doble lectura, com s’aprofiten els fills o quins avis són aquests que mai veuen els seus néts...

Quan un vell o vella sol/a es planteja fer el pas de demanar una residència es mobilitzen una sèrie de valoracions socials que cal analitzar. La valoració social de les residències ha estat i continua sent negativa, una residència és un asil, quan ja ningú no et vol o no poden cuidar-te et deixen allà, és una institució tancada, tètrica, sinistra, l’antesala de la mort.

Per fortuna aquests espais han canviat, però la mirada exterior i els esteriotips que s’hi juguen són els mateixos. La visió que la residència ha de ser l’últim lloc on poder anar, quan ja s’han superat totes les possibilitats d’estada a casa, és una manifestació que es propaga per la pròpia administració, en canvi hi ha persones grans que m’han comentat just el contrari. La residència hauria de ser lloc per a vàlids, per a superar la solitud, per a poder sentir-se útil participant en diferents activitats a dins i a fora, perquè d’alguna manera ja t’ho fan tot, per superar en companyia i atenció moments de malaltia puntual, per romandre com a casa i no haver de molestar els fills o altres familiars.

En l’anàlisi de la identitat de la població vella es dóna la necessitat de classificar, de definir els col•lectius, les actituds, la forma de ser i comportar-se. L’alteritat es forma de categories tancades, la percepció de cada un, ve condicionada per una sèrie de factors que porta a qualificar-los al marge, en condicions d’inferioritat o a pensar en situacions que només afecten a l’àmbit privat, que en definitiva el que fan és amagar el rerafons de classe, de dependència, de degradació, d’aspecte físic que no agrada.

El vell es veu obligat a sobreviure en un espai imposat, està continuament en un joc de tàctiques i estratègies. Però tot i analitzar les persones velles una mica més profundament del que estic acostumada puc dir que la realitat mai es la que es veu, potser només és el que es percep, potser el que ells i elles han volgut fer creure d’ells mateixos, la realitat sempre està estructurant-se.

Lévi-Strauss, de 96 anys, en les seves primeres declaracions com a guanyador del XVII Premi Internacional Catalunya el passat mes de març de 2005, va dir “Catalunya em premia a una edat en la que no només ningú rep premis, sinò que ni tan sols els atorga, perquè no hi ha nonagenaris en els jurats. És a dir, aquest premi em rejoveneix”.

Núria Pérez



BIBLIOGRAFIA

CIS (2000) Campo Ladero, Ma Jesus. Apoyo informal a las personas mayores u el papel de la mujer cuidadora.
COMAS D’ARGEMIR, D. (2001) “L’economia de l’afecte. El suport i l’assistència en les polítiques de benestar” a Revista Àgora 2001. Barcelona, Generalitat de Catalunya, pp. 65-71.
CUCÓ GINER, J. (2004) Antropología urbana. Barcelona, Ariel
DELGADO, M. (1998) Diversitat I integració. Barcelona, Empúries.
NAROTZKY, S. (1991) “La renta del afecto: ideología y reproducción social en el cuidado de los viejos” dins Prat, J.; MARTINEZ, U.; MORENO, I. (eds.) Antroplogía de los pueblos de España. Madrid, Taurus Universitaria.
ROIGÉ, X. (2002) “Canvis en la família i relacions generacionals” dins FLAQUER, LL. (cood.) Informe sobre la situació de la família a Catalunya. Barcelona, Generalitat de Catalunya, pp. 60-75.
SAN ROMÁN, T. (1990) Vejez y cultura. Hacia los límites del sistema. Barcelona, Fundació “la Caixa”.

Webs d’interés:

Atlas de la dependència www.gencat.net/benestar/atles
Observatorio de personas mayores www.imsersomayores.csic.es/documentos/index.jsp