Introducció
Quan el tema es posa de moda sembla que s’hagi de parlar d’ell en tot moment i per arreu. També en un curs que vaig fer sobre el gran tema: la violència, en un moment en el que sembla que aquesta forma part de les nostres vides, més que en d’altres moments. Caldria reflexionar sobre la qüestió, que ara sembla més pandèmica que mai, però que en definitiva sempre ha format part de les persones. Hi va estar present en la meva primera època d’estudiant, allà cap els 89, quan encara estudiava Treball Social i vaig començar a treballar, de forma voluntària, en un dels barris més violents “ciudad sin ley” deien, de la meva comarca de naixement. Es parlava de la violència tant o més que ara. Primera pregunta resolta.
Què és la violència? Està clar que no n’hi ha una de sola, ni a tot li podem posar aquest mot, per a ser rigorosos/es i científics/ques. Es busca un mal intencionat. L’aspecte més punyent per a mi; s’escull, és una elecció, un pot escollir una altra tipus d’actuació i s’escull ser violent. Per altra banda, l’aspecte més interessant, l’acte violent és una estratègia, es busca una finalitat, es busca tenir un control sobre l’altre, tenir en definitiva, el poder.
Em va agradar l’anàlisi fet pel Dr. Garrido, en aquell curs, per explicar el contingut de la pel•lícula “Collateral”, pensada per passar-la al curs amb gran encert; per una banda, la persona té certs codis que l’obliguen a actuar de determinada manera, per altra, la violència pot arribar a ser un instrument legítim per a lluitat contra la violència il•legítima. De quina manera s’arriba a racionalitzar la violència, aquest és el gran tema de debat.
Individu
L’anàlisi d’un individu inteligent, reflexiu, sociable, amb motivacions a la vida, amb força empatia, com el protagonista de la pel•lícula “Collateral” ens posarà en el dilema i ens podrà ensenyar com malgrat tenir una personalitat gens patològica, l’individu pot ser violent o no, en funció de les finalitats que un es busqui o en funció a les situacions extremes en les que un hagi estat colocat o es vegi obligat a actuar. Cal analitzar la persona durant un temps i en determinades i diferents situacions, es podrà veure que en un moment donat un és una fantàstica persona i després pot arribar a ser un assassí.
Cada cop és menys important l’ambient i més important l’individu, però sovint la clau està en quin marge permet la societat, el marge que tenen per escollir és tan petit que realment no hi ha alternativa i les biografies d’aquestes societats estan plenes de violència.
Societat
La violència entesa com a construcció social, aquest seria l’altre aspecte del fenomen, potser el que a mi, per formació, més m’interessa. Com planteja en Jaume Funes, (també va venir al curs) en el seu anàlisi dels joves, el comportament violent passa a ser la característica d’un grup de població per a donar-se a conèixer, per omplir un buit, per fer una cosa, que ja és molt, per a deixar clar que són diferents de nosaltres, per definir-se identitàriament. La identitat, amb els seus imaginaris, les seves inseguretats, amb les seves preguntes sense resposta, és un dels aspectes que recerca el jove, les pràctiques violentes seran llavors pràctiques identitàries que el fan ser alguna cosa i omplir-se el temps amb alguna cosa. L’exclusió és l’àmbit que farà que la violència sigui més efectiva, genera més violència aquell món que atrau i que se sap que mai es podrà tenir, que aquell que sovint molts potser estan fastigajats de veure. És imprescindible considerar els aspectes personals i familiars per entendre quina és la conducta del jove en un barri. Això junt amb una de les grans aportacions fetes per en Funes en diferents treballs, la influència del consum de drogues entre els joves.
Un dels aspectes a considerar és l’anàlisi del per què els nois o els homes són més violents o més agressors que les dones. Però alerta, les nostres societats s’estan feminitzant o s’estan masculinitzant?
La sociologia defineix la violència com a construcció social. Cal no entrar només en la conducta de l’infractor, sinó enfocar la mirada una mica més enllà. No es pot apartar el fenomen de les definicions que ens diuen els Estats, les legislacions, la categoria social que se li dóna a un acte o a un altre. Al llarg del temps les violències van canviant, un acte o fet violent no tindrà la mateixa categoria social en un temps o altre, en una societat o altra, en un barri o altre, la gravetat del fet serà més o menys gran en funció dels temps i de la valoració del mateix. Un exemple, la violència de gènere, s’ha legislat amb una llei “integral”, que té molt de conflictiva perquè legisla a favor d’una part de la població, la dona, la femenina, víctima, en contra de l’altra part, la de l’home, agressor, aquesta llei està carregada d’un discurs social i vol trencar amb la visió de la dona, com a categoria inferior dins de la societat. El que abans era un assassinat passional, ara es tracta d’un acte en el que s’han de posar tots els elements i abarcar-los en tots els racons socials per a fer-los visibles. El que abans formava part d’un reduït nombre de parelles, a la intimitat, ara cal implicar-hi a tota la societat. Es vol passar d’allò privat a allò públic. Encara recordo una de les dones que vaig atendre per violència, em va dir que hauria d’anar a denunciar el seu marit allà a la comissaria on ell mateix treballava. Què li vaig dir llavors i què li diria ara?
En l’anàlisi sociològic és evident l’estudi de tots aquells elements i mitjans comunitaris que es mouen a la societat. Cal analitzar aquells elements que poden afavorir, o disminuir, en definitiva, que són catalitzadors del fenomen. Cal a més, analitzar els aspectes més microsocials i aspectes concrets de la violència en certs àmbits: l’escolar, el món laboral, les violacions contra els drets humans o la mateixa violència d’Estat, que en té la legitimització, però que, a vegades, abusa en el seu ús del poder.
Les teories sociològiques intenten explicar les causes de la violència. Pot haver un anàlisi més microsocial, a nivells de barris, analitzant les variables demogràfiques i els perfils dels agressors, majoritàriament d’unes característiques semblants, la delinquència va lligada a la segregació, a uns barris on hi ha un abandó social i les polítiques de gentrificació no ajuden a solucionar el problema, més aviat amaguen el conflicte. Aquesta vessant més de la sociologia urbana i de la violència urbana és un dels aspectes que crec que caldria aprofundir més, es pot parlar d’una violència rural i d’una violència urbana? Es pot fer aquesta dicotomia?
La violència pot anar lligada a una subcultura, esdevé una conducta orientada cap a un fi; des del punt de vista del agressor, la víctima no és res, no és una persona, l’objecte es cosifica. Pensem en el fenomen de les bandes anomenades “llatines”, que no sempre estan formades per exclusivament població llatina o la profileració de “las maras” a Centreamèrica.
Altres teories sociològiques expliquen la violència des del punt de vista de la confrontació de dos individuus. Les societats necessiten classificar i catalogar; un agradeix, l’altre és la víctima; un triomfa, l’altre perd; un és culpable, l’altre és innocent; aquesta anàlisi va més lligada a la sociologia de les emocions, els sentiments com a valors massa importants; un ha faltat el respecte, l’altre ha de demanar perdó i si no ho fa comença el conflicte (penso en algunes actuacions al Parlament espanyol). En aquest anàlisi entra en joc el fenomen de l’estigma, quasi hereditari, una minoria passa a ser la culpable de tots els problemes de la societat i això farà molt difícil la prevenció i la rehabilitació de certs col•lectius.
La prevenció
D’entrada cal evitar buidar de contingut el propi concepte de prevenció, cal estar alerta de quin sentit se li dóna. Cal definir quines violències es volen prevenir i en quin percentatge. Si ens posem a analitzar les xifres, es veu com al llarg de la història ens hem anat civilitzant més, aquest és un punt important que crec que és interessant que es digui més sovint.
El Dr. Santiago Redondo va parlar de com fer més realista la prevenció i en aquest sentit la classificació entre dosis possibles i dosis moderades com a criteris a tenir en compte em va semblar un plantejament força interessant. Les dosis possibles passen pels factors personals, com són l’equilibri psicològic, l’empatia, la intel•ligència de les persones, junt amb tots els recolzaments d’estabilitat familiars, escolars, laborals. La resta de riscos situacionals que poden afavorir el delicte són dosis moderades que poden afavorir la violència en funció de l’equilibri que puguin tenir els dos anteriors (els personals i els de recolzament social).
En tot programa caldrà la classificació dels objectius tenint en compte els diferents tipus de prevenció:
• Prevenció primària, reduint les oportunitats que una persona pugui tenir per a ser violent.
• Prevenció secundària, evitant la consolidació de certes pràctiques delictives.
• Prevenció terciària, evitant mals majors i evitant reincidències.
I tot això caldrà combinar-ho pensant en cada actor de la pel•lícula: el delinquent, la víctima, la comunitat i el medi ambient, en conjunt.
Disciplina i càstig
La violència està en boca de tothom, tothom s’atreveix a parlar de quanta violència hi ha a les nostres societats i de quina manera s’ha de resoldre el problema, (en canvi, pocs en atrevim a dir com s’ha de curar un càncer i més si no en tenim ni idea). Bàsicament la ressolució passa pel tancament dels delinquents, tot i això, la població és la primera a qüestionar tenir una presó al seu voltant. Però la ressolució al tractament de la delinquència passa per una complexitat infinita, penso en les declaracions fetes pel Síndic de Greuges, després de la seva visita a la presó Model de Barcelona, caldria valorar si presons més petites i més properes als ciutadans faciliten realment la reinserció del pres, és una opció més a tenir en compte.
La prevenció es planteja com l’antítesis del càstig, entès aquest amb un alt grau de dimensió simbòlica. Cal fer polítiques d’atenció on realment es pensi què fer amb l’atenció dels agressors, què fer amb ells i què fer per a ells? Com plantejava el Dr. Redondo l’eficàcia rehabilitadora no passa només per l’internament i la disciplina, justament aquesta s’entèn com la que té menys eficàcia.
La major eficàcia es dóna en l’atenció cognitiva i conductual de les persones violentes i delinquents, posteriorment hi hauria els elements educatius, a continuació els laborals. Les campanyes informatives i el propi càstig es veuen com a menys eficaços. Cal pensar en mesures alternatives a l’aïllament de l’agressor, al tancament, cal valorar, per exemple, els treballs en benefici de la comunitat.
El control a les presons passa per dos aspectes, els aspectes més cognitius, de cada persona i els aspectes de relació, de contingut més moralitzant, que evalua les relacions dels interns amb la resta de tancats i amb els professionals que hi treballen.
La judicatura
Per últim, em van quedar algunes preguntes per presentar al Dr Villagrasa, des de la seva vessant de Magistrat. Què és preferible, legislar i tenir cobertura legal per tot aquell conjunt de delictes que es poden arribar a produir (sectes, internet, bandes organitzades...) o és millor esperar i donar temps a les lleis, a que es pugui actuar amb elles i veure si realment funcionen? Es pot arribar a legislar mesures de pena com el desterrament, (per exemple, en casos de violència contra les dones) de les què podríem pensar que són pròpies de societats més primitives? I una més, de quina manera influeix l’equip de suport amb psicòlegs i treballadors socials, entre d’altres, dins dels jutjats, a les desicions dels Jutges?
El pèndul
La violència és un producte de l’acció de la cultura sobre la natura, de l’ambient sobre la biologia. La persona es mou com un pèndul entre els aspectes més individuals, influit pels gens, les hormones i els aspectes més neurològics i els aspectes propis de com ha estat la seva criança, l’educació i la formació que ha tingut, dels mitjans de comunicació que ha vist, dels jocs als quals ha jugat... però al final, tornem al principi, la violència és una acció, una acció que produeix un individu, la única causa proximal és que ho ha decidit fer d’aquesta manera i no d’una altra.
Núria Pérez Blanch
