L’ESTRUCTURA DE LA POBLACIÓ
Qualsevol societat al llarg de la història fa servir el propi cos per a organitzar-se, així una primera divisió de la societat es fa en funció del gènere, home i dona. En segon lloc la vida col.lectiva s’organitza en funció a uns grups d’edat; infants, joves, adults i vells. A les societats occidentals el marcatge de la població vella és donada bàsicament per la pèrdua de la capacitat laboral, l’home i la dona vells han acabat l’etapa laboral, perquè normativament es regula els 65 anys, a l’Estat Espanyol, com a edat de jubilació. En estudis recents es venen a defensar altres indicadors per a definir l’anomenada edat de la vellesa, els 65 anys com a marcador social cal que sigui revisat i es busquin o s’afageixin altres indicadors. La idea de decrepitud o de dependència funcional es produeix molt més tard que a l’edat de la jubilació, cal tenir en compte que el pre-jubilat es desconnectat del món laboral molt abans dels 65 anys. Com a bon indicador d’anàlisi es pot pensar els anys que de mitjana resten per viure, l’OMS aposta per un indicador que tingui en compte la supervivència i la qualitat d’aquesta supervivència, és a dir, lliure de discapacitats. Es passa de pensar en “anys de vida”, per “vida als anys”. Europa en aquests moments es troba amb dos fenomens, l’envelliment i la immigració i ambdós són vistos com a fantasmes.
Dels 6.090.940 habitants a Catalunya l’any 2000, 989.200 tenen 65 anys i més, supera el grup de menors de 15 anys. Augmenta la proporció de persones de 75 anys i més respecte a les del grup de 65 i més. A l’Estat Espanyol es projecta que fins el 2011 hi haurà un fort augment de la població entre 75 i 84 anys. A partir del 2011 hi haurà una incorporació massiva de persones de 65 a 74 anys. A Barcelona, s’ha passat d’un 17,36 % de persones majors de 65 anys i més el 1991 a 21,9 % el 2000. L’índex de sobreenvelliment ha passat de 42,1 % el 1991 a 46,2 % el 2000.
Una dada a tenir en compte és l’increment del número de persones que viuen soles, a Barcelona, ha augmentat el nombre de persones en 10 anys, d’un 46%, el nombre de persones de 75 anys i més que viuen soles ha crescut un 76 % (84,3 % són dones). (ATLES DE LA DEPENDÈNCIA, 2002).
La gent gran vol viure el màxim de temps posible a la seva casa i dins de la seva comunitat, però també demana que es regulin aquelles ajudes necessàries a través de l’administració per garantir la permanència i per ajudar les seves famílies. Si no es possible atendre les persones a la casa, es demana els recursos més idonis. S’aconsella a l’administració anar cap a les quotes d’atenció de molts països d’Europa.
L’ETIGMA
La vellesa és definida bàsicament pels aspectes físics i psicològics que repercuteixen en el seu estat dins de la societat, en la seva actitud, però cal tenir en compte el concepte d’estigma per entendre què passa en la visió i la imatge del vell dins de la societat. L’estigmatització és un fenomen consistent en el fet que un grup humà minoritari sigui acusat per la majoria o per l’Estat de les desgràcies que poden afectar a la societat. Un no s’allibera mai de l’estigma (DELGADO, 1998). La vellesa es defineix des de l’exterior, és la societat la que defineix què significa i què vol dir ser vell. Així es valora el vell i la dona vella, com a no productiva, no útil en l’àmbit sòcio-econòmic, d’escàs atractitu per a l’estudi, no creatiu, deteriorat i incapacitat, no susceptible d’un procés educatiu.
El primer que designa que una persona és vella és l’aspecte físic, com ironitza en Maitena, “lo peor de empezar a envejecer es el envase”. La persona que comença a tenir canes, a arrugar-se de pell, a cansar-se més aviat, a no enrecordar-se de les coses, a engreixar-se o anar més carregosa caminant és una persona que comença a entrar en l’etapa de la vellesa i això és dolent, abans que aparegui hem de buscar totes aquelles fòrmules, que passen generalment per productes farmacèutics i de cosmètica, que ens ajudaran a dissimular tot això i a més, si fa falta, caldrà passar pel quiròfan, per estar a gust amb nosaltres mateixos i mateixes, que evidenment això és el que és verdaderament important.
Els propis conceptes de gent gran i avis o àvies reflecteixen uns esteriotips que repercuteixen en l’anàlisi d’aquesta població. Els esteriotips amb els que es defineix l’ancianitat no ajuden a comprendre el fenomen, sinó que a més contribueixen a argumentar per justificar i racionalitzar un procés de marginació cap al col•lectiu, no fa falta entrar en contacte amb la població vella per carregar-li tot el que se’n diu d’ella, els mitjans de comunicació poden ser una bona mostra de com és vist el vell.
ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
Alguns dels articles de premsa que he pogut analitzar reflecteixen la realitat social de les persones grans a l’Estat Espanyol, fan referència sobretot a les mancances econòmiques que pateixen com a conseqüència de les pensions mensuals tan baixes que cobren i les dificultats per arribar a fi de mes.
És sabut que el progressiu augment d’una població jubilada, pressionarà de forma important l’economia del país. Les pensions estatals es troben en el punt de mira, així com l’anàlisi de les despeses socials ateses les situacions de dependència econòmica en què es troba la població vella.
Altres tipus de debats a la premsa van destinats a opinar sobre qui ha de tenir cura de la gent gran amb dependència i de quina manera els avis es veuen “abandonats” per la incorporació de la dona al món laboral i per les transformacions de les famílies. Debats del tipus, ajudar econòmicament el familiar que tingui cura d’una persona gran o bé incrementar els serveis públics, a través de l’increment d’impostos. Discussions o opinions sobre residències geriàtriques sí o no, o sobre l’estat de les mateixes...
Per a altra banda altres articles comencen a oferir una visió nova de l’ancià. Es parla de jubilats, en aquest cas ja no es parla de vells, ni de gent gran, que participen, que ajuden oferint els seus coneixements als més joves, per tal que no es perdin segons quins oficis, o es parla de la recuperació de la memòria històrica, ajudant de voluntaris, són els grans voluntaris, són útils i no costen diners.
Algun reportatge parla de les relacions de parella quan han superat molts anys de relació, fet que es viu per moltes parelles com a victòria. Entre altres coses es parla de persones grans que són capaces de gaudir del sexe, malgrat que sovint poden sentir un sentiment de culpabilitat i de vergonya. Aquest és un altre dels esteriotips que es mou dins de les persones ancianes, sovint s’han vist i es veuen com a asexuades, va haver de sorgir un medicament, la comercialització del viagra, per tal que molts s’adonessin que el sexe acaba amb la mort, no abans. Tot i així encara ara, parlar de l’ús del viagra és causa de mofa de moltes persones.
El que està clar és que cal trencar dos esteriotips d’entrada: un no és vell o vella pel fet d’haver-se jubilat i per altra banda, tots els anomenats ancians no són iguals, procedeixen de contextos socials, econòmics, culturals i polítics diferents. A més el concepte social de vellesa no és una realitat constant sinó tot el contrari. Però malgrat aquesta heterogeneïtat, cal delimitar les responsabilitats socials envers la població vella, l’ambigüetat és eina del poderós i pot comportar situacions de marginació i desprotecció.
SEGREGACIÓ, DISCRIMINACIÓ, MARGINACIÓ
L’exclusió es concreta en actituds socials i polítiques, de segregació, discriminació i marginació. Es pot pensar que el procés del nen o la nena és d’inclusió ascendent, el del vell és d’exclusió progressiva (SAN ROMAN, 1990).
La segregació, manté el grup separat, a distància i se li reserva espais propis, que només es poden abandonar en determinades condicions. La segregació no ha de confondre’s en la tendència de deteminats grups a colocar-se en determinades zones, a diferència del guetto, l’autosegregació no ha de ser una forma d’inferiorització o d’exclusió, sino que és un instrument al servei de la integració, permet una participació en la dinàmica urbana (DELGADO,1998).
La discriminació és el mecanisme que té la missió d’assegurar que la inferioritat moral atribuïda a una comunitat tingui la seva correspondència en el pla de les relacions socials. Es manifesta a través de sous diferents per a la mateixa feina, menys dificultats per trobar vivenda, per a promocions professionals, en la publicitat, en els jutjats. No es tracta només de discriminació cap a minories ètniques, sovint es tracte de grans majories: les dones, els joves, els vells (DELGADO, 1998)
La marginació implica que un individu sigui expulsat o que se li negui l’accés a les activitats o les funcions més determinants de la vida social, es tracta de que són esborrats, el marginat és aquell concebut com a irrecuperable, les deixalles o residus del sistema social, els que ja no serveixen i es dubte que es pugui tornar a servir, els que dormen al carrer, els vells que ja ni consumeixen, al contrari, els nens del carrer, els alcohòlics, els transvestits i les prostitutes, que se’ls nega la seva funció social... han perdut o mai han tingut un lloc i no s’accepta que en tinguin cap.
Totes les divisions de la població porten a pensar de quina manera qualsevol estructura i definició d’aquest grup d’edat està mediatitzat i és fruit d’una construcció social. És en aquest sentit que cal plantejar la vida a la societat com un grup dins d’un escenari teatral, on cada un juga un paper, un lloc d’indeterminacions morals, on ningú és autèntic, hi ha un estructura dins de la societat, però hi ha una societat que no està estructurada, està estructurant-se contínuament.
FASE LIMINAR
El vell està en fasse liminar quan entra en el procés de la jubilació, fins i tot, es parla de preparació per a la jubilació. El vell es troba en un etern estat de jubilació, està sempre jubilat del món del treball, que sembla que és el que realment compta perquè dóna tot el poder, quan entra en aquesta fase està en una invisibilitat, és un periode de restriccions, de marginalitat. Per altra banda, el vell, encara no s’ha mort, que sembla que d’alguna manera sigui el que s’espera d’ell. Ja no és treballador i encara no és mort.
Dins de la població vella es considera una nova estructura que sembla una visió més políticament correcte per a definir com viu el vell aquesta fase de la seva vida, aquells que són definits com a “progressistes” i els anomenats “conservadors”.
Sovint la lectura que es fa de l’actitud que té el vell enfront aquest nou estadi de la vida porta a un protagonisme i una responsabilitat total de l’actuació del propi vell, i deix a un costat la resta de societat. Així, sovint es parla i es fa un anàlisi pensant en què el que acaba de jubilar-se pot prendre una actitud constructiva, submissa, defensiva, hostil... Tot això per explicar com es mou dins d’un espai social. El vell no participa, el vell només es queixa, el vell és molt actiu, no hi és l’avi... són els comentaris que els altres fan envers els vells sense pensar en la relació i en els diferents engranatges que juguen dins d’un espai social.
Novament en un afany classificatori es parla de diferents tipus de vells en funció de les seves capacitats físiques, psíquiques i intel•lectuals, com si d’un procés evolucionista es tractés, fins arribar a la mort definitiva:
Primer grup; vellesa sana de cos i esperit, estan preparats i troben nous alicients.
Segon grup; vellesa marcada, tendència a actituds negatives, no s’entretenen en res seriós.
Tercer grup; vellesa marcada de cos que els obliga a resignar-se.
Quart grup; vellesa difícil, tendència a l’apatia o a la crítica.
Cinquè grup; vellesa truncada, els que necessiten totalment dels altres, és la quarta edat.
Aquesta classificació novament és unidireccional i no representa clarament les situacions en què estan vivint les persones, comporta un protagonisme únicament personal i deix de banda els caires cultural i social necessaris per l’estudi d’aquest col•lectiu tan complexe.
D’ON ES PARTEIX
El model de família contemporània ha tendit a valoritzar la família conjugal, instal•lada en una residència independent i s’han donat noves relacions intergeneracionals. L’esperança de vida afecta a totes les edats i per tant les possibilitats de coexistència de tres i quatre generacions augmenta cada dia. Es dóna una nova concepció de la vellesa, amb la millora de la salut i el sistema de jubilació obligatòria es dóna el fenòmen dels vells “encara joves”. Una feble política familiar ha comportat que encara l’atenció a infants i vells es dongui dins del marc de la familia. La incorporació de la dona al mercat del treball no ha anat acompanyada de l’entrada de l’home a la llar, no ha renunciat a la vida professional per voluntat o perquè econòmicament no s’ha pogut fer altra cosa. Les tasques d’assistència s’han incrementat cada cop hi ha més persones que necessiten atenció i amb una dedicació més alta (ROIGÉ, 2002).
CURA INFORMAL
El suport i la cura fan referència al conjunt d’activitats dirigides a promocionar benestar físic, psíquic i emocional. La cura informal fa referència a aquella que dóna la família, les amistats o el veïnat, no està institucionalitzada ni professionalitzada. Es caracteritza per incloure l’afectivitat en la relació, es troba en l’àmbit privat domèstic. Les tasques que el cuidador/a fa són variades, com ara, les d’anar i acompanyar al metge, les tasques de la llar, tasques relacionades amb la higiene personal, tasques d’aixecar i vestir, d’alimentació, entre d’altres.
El perfil de cuidador/a a Espanya es defineix per ser una dona, entre els 45 i 64 anys, sense estudis i sense formació per fer la tasca de cura, casada, mestressa de casa, majoritàriament dedica un temps complet a la cura, sense remuneració econòmica i la motivació que la porta a fer de cuidadora és l’obligació moral (CIS, 2000). Tenir cura d’una persona gran comporta pèrdues de salut i de feina, es vol ajudar de la millor manera possible, però sense cap suport s’acaba patint la símdrome del cuidador, es perd l’energia, apareix fatiga crònica, aïllament per perdre les relacions amb l’exterior, es redueix el temps d’oci.
L’opinió dels familiars afectats per aquesta situació valora necessari que l’Estat dongui el suport necessari per poder mantenir els familiars a casa el major temps posible, encara que l’opinió és diferent quan arriba per part de mestresses de casa o pensionistes que prefereixen la cura per part de la família i els que opinen que l’Estat ha de ser el responsable de l’atenció de les persones dependents, que són majoritàriament persones vinculades al mercat de treball.
L’ECONOMIA DE L’AFECTE
Es pensa que els conceptes de cura i suport estan vinculats a allò natural, que formen part de la relació i els sentiments naturals entre les persones i no es veu que aquests sentiments són una construcció social, fruit de les relacions socials, modulats pel contexte social de cada moment, constitueixen la identitat de la vida social i estan al centre de la reproducció social. Es crea una ambigüetat a l’hora de definir els conceptes de cura. Per una banda es poden considerar treball, es suministren unes activitats, uns serveis, es dedica temps i sabers i/o habilitats, però com que estan relacionats amb els sentiments i l’obligació no es poden considerar treball perquè formen part de la conducta biològica i de la reciprocitat.
Els termes de gènere i parentiu donen forma a aquests significats. Es defineix com a treball el que és percebut com a tal, per tant es connecta amb els aspectes biològics i es justifica que sigui la dona que exerceixi la cura abans que l’home perquè a ella se li atribueixen característiques idònies per exercir aquesta feina: energia, ordre, paciència, emotivitat, intuició i s’hi atribueix sentiments ideals per a fer-la; entrega, sacrifici, afecte.
L’altra relació pel qual es regula la reproducció humana és el parentiu, al qual se li atorguen una sèrie d’atributs, de drets i obligacions, el parentiu explica el lligam entre les relacions geneaològiques i l’obligació moral i l’afecte. Es revaloritza el paper de la família com alternativa més eficaç i menys costosa per atendre les dimensions assistencials i sovint les polítiques socials a Catalunya tenen una dimensió marcadament familista (COMAS D’ARGEMIR, 2001).
LES ASSOCIACIONS DE VOLUNTARIAT
L`expansió de l’ordre urbano-industrial, que propicia el desenvolupament d’institucions de nivell intermig més grans que la família però més petites que l’estat, suposa l’inici d’una nova fase en la història de les associacions voluntàries (CUCÓ, 2004).
Aquesta idea recorda a Tönnies, amb els conceptes de Gemeinschaft (Comunitat) i Gesellschaft (Associació). La comunitat es pot entendre com allò lligat a la terra, com a organisme viu, lligat al dret familiar, a la voluntat essencial, l’associació s’entèn com quelcom artificial, com agregat mecànic, caracteritzada per un dret contractual.
L’associació és una forma de sociabilitat, és el pas d’allò informal a allò formal. Pretenen per una banda organitzar accions concertades, però a més es pretèn interaccionar amb els afins. Na Cucó planteja les diferents visions que hi ha en les anàlisi de les associacions, per una banda una idea conservacionista de les associacions, pel fet de cercar una base estable i tradicional de la societat, per altra la idea que les associacions són la únca eina que tenen els ciutadans d’exercir el poder i per tant com a veritables estructures de mediació entre els ciutadans i del centres de decisió de l’estat. Les associacions són l’alternativa a l’àmbit mercantil, que es veu com a indesitjable i a l’àmbit públic, massa burocràtic.
L’aparició d’aquestes associacions sembla anar més lligat a la dissolució dels grups primaris, a la individualització, que ha portat la modernitat, però que alhora ha fet girar la truita cap a idees més de compromís social i d’atenció cap els més desafavorits. Per altra banda l’Estat benefactor ha estat el primer a diluir les responsabilitats en el conjunt de la societat, principalment a les organitzacions ciutadanes. Aquestes tenen com a base els béns relacionals, és a dir tenen utilitat social i alhora són gestionats per ens privades, a més basen les seves directrius a través de la lògica del don, de l’altruisme o l’acció voluntària.
LA DEFINICIÓ DE SOLEDAT, EL QUÈ DE LA QÜESTIÓ.
Mai com ara, la vellesa ha estat tan devaluada i associada al rebuig social, a la marginació i a la soledad. La soledat maligna és sempre perillosa, però quan s’associa a la vellesa pot arribar a convertir-se en un estat “verdaderament patològic”, que incrementa el risc de malaltia i mort. Es parla de Síndrome de Diògenes, caracteritzat per l’aïllament voluntari, ruptura de les relacions socials, inobservància de les normes de convivència, d’higiene i de cura de la llar i del vestit. Mostren actituds d’indiferència i hostilitat cap al seu voltant, carència del sentit del ridícul o vergonya per la situació de misèria i descura. A Espanya, algun autor proposava el nom de Síndrome hippie en els vells. Curiós, si més no, el nom. Aquestes situacions són les que comporten notícia, per l’escàndol social que comporten.
El sentiment de soledat pot començar per una sèrie de factors socials que la fan cada cop més agravada, la marxa dels fills, com a primer grau que comença a fer lloc dins de l’espai de la casa, després la marxa dels néts, que pels canvis en les relacions amb els fills també queden més lluny. La pèrdua definitiva de la feina, la separació del món laboral i les relacions que aquesta comporta, les limitacions físiques, així com la pèrdua d’una capacitat auditiva i visual són factors que poden desencadenar major aïllament. Les diferents pèrdues al voltant del vell, sobretot de coetanis i amics i la mort de la parella sol viure’s com una autèntica amputació.
Però caldria valorar fins a quin punt hi ha diferents visions de la soledat en funció la diferència de gènere i d’acord a les pautes socials assignades a un o altre sexe. En funció de la valoració social que se li dongui a la relació amb els fills, variarà la sensació d’abandonament i de cura per part dels familiars més propers, sobretot cap a les filles. És a dir, si una persona gran pensa que els fills l’han de venir a visitar més sovint perquè és la seva obligació no pensarà en tots aquells condicionants que fa que no ho puguin fer o de vegades, no ho vulguin fer. Per altra banda, serà la valoració social de la resta de la comunitat, veïns, professionals, entre d’altres, la que jutjarà l’obligació que tenen els fills en l’atenció i companyia vers els seus progenitors i la culpa que tenen en no fer-ho.
Per altra banda, pensem en aquell home o aquella dona gran que s’organitza la vida al marge de la família, “si em necessiten ja em trucaran”. La utilitat social del vell, generalment àvia, queda posada en qüestió quan el vell, decideix prendre’s la vida una mica per a ella, dret a fer la seva, fer activitats diverses al marge de la cura dels néts o anant a fer gestions per als fills que treballen massa hores al dia. Pensem en l’anunci pensat per fer propaganda de les activitats municipals per a la gent gran, “no hi són els avis...”, podríem pensar en la doble lectura, com s’aprofiten els fills o quins avis són aquests que mai veuen els seus néts...
Quan un vell o vella sol/a es planteja fer el pas de demanar una residència es mobilitzen una sèrie de valoracions socials que cal analitzar. La valoració social de les residències ha estat i continua sent negativa, una residència és un asil, quan ja ningú no et vol o no poden cuidar-te et deixen allà, és una institució tancada, tètrica, sinistra, l’antesala de la mort.
Per fortuna aquests espais han canviat, però la mirada exterior i els esteriotips que s’hi juguen són els mateixos. La visió que la residència ha de ser l’últim lloc on poder anar, quan ja s’han superat totes les possibilitats d’estada a casa, és una manifestació que es propaga per la pròpia administració, en canvi hi ha persones grans que m’han comentat just el contrari. La residència hauria de ser lloc per a vàlids, per a superar la solitud, per a poder sentir-se útil participant en diferents activitats a dins i a fora, perquè d’alguna manera ja t’ho fan tot, per superar en companyia i atenció moments de malaltia puntual, per romandre com a casa i no haver de molestar els fills o altres familiars.
En l’anàlisi de la identitat de la població vella es dóna la necessitat de classificar, de definir els col•lectius, les actituds, la forma de ser i comportar-se. L’alteritat es forma de categories tancades, la percepció de cada un, ve condicionada per una sèrie de factors que porta a qualificar-los al marge, en condicions d’inferioritat o a pensar en situacions que només afecten a l’àmbit privat, que en definitiva el que fan és amagar el rerafons de classe, de dependència, de degradació, d’aspecte físic que no agrada.
El vell es veu obligat a sobreviure en un espai imposat, està continuament en un joc de tàctiques i estratègies. Però tot i analitzar les persones velles una mica més profundament del que estic acostumada puc dir que la realitat mai es la que es veu, potser només és el que es percep, potser el que ells i elles han volgut fer creure d’ells mateixos, la realitat sempre està estructurant-se.
Lévi-Strauss, de 96 anys, en les seves primeres declaracions com a guanyador del XVII Premi Internacional Catalunya el passat mes de març de 2005, va dir “Catalunya em premia a una edat en la que no només ningú rep premis, sinò que ni tan sols els atorga, perquè no hi ha nonagenaris en els jurats. És a dir, aquest premi em rejoveneix”.
Núria Pérez
BIBLIOGRAFIA
CIS (2000) Campo Ladero, Ma Jesus. Apoyo informal a las personas mayores u el papel de la mujer cuidadora.
COMAS D’ARGEMIR, D. (2001) “L’economia de l’afecte. El suport i l’assistència en les polítiques de benestar” a Revista Àgora 2001. Barcelona, Generalitat de Catalunya, pp. 65-71.
CUCÓ GINER, J. (2004) Antropología urbana. Barcelona, Ariel
DELGADO, M. (1998) Diversitat I integració. Barcelona, Empúries.
NAROTZKY, S. (1991) “La renta del afecto: ideología y reproducción social en el cuidado de los viejos” dins Prat, J.; MARTINEZ, U.; MORENO, I. (eds.) Antroplogía de los pueblos de España. Madrid, Taurus Universitaria.
ROIGÉ, X. (2002) “Canvis en la família i relacions generacionals” dins FLAQUER, LL. (cood.) Informe sobre la situació de la família a Catalunya. Barcelona, Generalitat de Catalunya, pp. 60-75.
SAN ROMÁN, T. (1990) Vejez y cultura. Hacia los límites del sistema. Barcelona, Fundació “la Caixa”.
Webs d’interés:
Atlas de la dependència www.gencat.net/benestar/atles
Observatorio de personas mayores www.imsersomayores.csic.es/documentos/index.jsp
