El concepte.
L’organització de les Nacions Unides el 1995 anomena violència contra la dona a “tot acte de violència sexista que té com a resultat possible o real un dany físic, sexual o psíquic, incloent-hi les amenaces, la coerció o la privació arbitrària de llibertat, tant si s’esdevé en la vida pública, com en la privada” . La violència contra les dones és una manifestació, és un símptoma més de les relacions de poder que s’han donat al llarg de la història; dominació de l’home contra la dona, discriminació i limitació cap el seu ple desenvolupament. Aquesta violència permet perpetuar la condició d’inferioritat que se l’assigna a la dona en els diferents marcs de la vida social.
La mateixa ONU el 2003 reclama la lluita contra la violència cap a la dona com a prioritat mundial, l’informe presentat per UNIFEM (Fons de l’ONU per a la dona) anota que la desigualtat de sexes és la causa principal per a la contínua escalada de violència contra el sexe femení.
La violència simbòlica.
A l’aspecte de dominació masculina fa referència el sociòleg francès Pierre Bordieu quan parla de violència simbòlica, fent referència a l’ideologia que s’instaura en dominadors i dominats, el conjunt de creences i sentiments envers la dominació masculina com a aspecte central de l’ordre establert. La diferència entre homes i dones es trasllada a la desigualtat. Es barreja de manera interessada el que és biològic i el que és social per a justificar la desigualtat que es ratifica culturalment. Es barregen els conceptes, dividint el món en dues categories; públic-privat, polític-íntim, masculí-femení, cultura-natura.
L’efecte de la dominació simbòlica es produeix mitjançant la percepció i l’acció que constitueixen els hàbits i que sustenten els comportaments. La violència vers les dones passa a ser estructurant de l’ordre social (com s’està al món per part d’homes i de dones, com s’articulen i com es defineix la seva activitat social).
La violència simbòlica prepara el terreny ideològic d’homes i de dones, de manera que només de tant en tant cal recórrer a la violència pròpiament dita.
El marc de la cultura patriarcal sustenta tant la categoria d’inferioritat de la dona, com la categoria de dominació masculina a través d’exercir la violència, com a única via de resolució de conflictes en el marc d’aquest ordre social que ho legitima. (ALBERDI, MATAS, 2002)
Violència cap a les dones, anomenada violència de gènere.
El concepte de gènere, pels autors i autores, pretén identificar les diferències socials i culturals que es produeixen entre homes i dones. Al marge de l’ús del terme gènere, la categoria de violència de gènere pretén identificar aquella violència contra les dones, per part del homes, pel sol fet de ser dones.
Es tracta d’una violència estructural, més que d’una violència individual per patologia d’un individu. Aquesta idea de violència estructural permet la justificació de la violència i la tolerància de la societat on es produeix. La violència ha estat tolerada com un fet natural i el rebuig total no s’ha produït definitivament.
Trencant els mites que poden circular respecte el tema, cal definir la violència contra les dones com a transversal, fugint de la propietat que se li atorguen a certes dones o a certes classes socials. Té a veure amb el conjunt de l’organització social, la posició que s’entèn que ha d’ocupar la dona dins de la família, en l’àmbit domèstic, en el marc laboral, en els missatges televisius, en la manera de parlar amb ella i d’ella.
Un aspecte a tenir en compte és el de víctima. La violència contra les dones no fa només víctima a la dona agredida, també repercuteix en la continuïtat de la subordinació dins de la societat, l’arma de la por perpetua la violència.
Les teories evolucionistes que parlen del patriarcat com a primera forma d’organització social basada en el domini masculí, la idea de l’intercanvi de dones com a forma d’establir les aliances entre grups socials (Lévi-Strauss), la diferenciació de tasques entre homes i dones com a primera forma de divisió del treball, que arriba a institucionalitzar-se, són les teories entre d’altres, que expliquen la dominació dels homes vers les dones. La mitologia, les religions monoteistes, la literatura, la psicologia, certs discursos filosòfics i polítics vindran a reforçar els estereotips que generen la ideologia, que servirà per a la socialització de futures generacions (ALBERDI, MATAS,2002).
Però aquests discursos no són d’altres temps, d’altres països, pensem per exemple en certs anuncis de televisió, en certs missatges polítics, en moltes cançons o en certes sentències que poden arribar a escandalitzar-nos a molts i a moltes. Per exemple, l’anunci de desodorant d’homes anunciant que cal marcar el camí a les dones per no tenir sentit de l’orientació, els criteris de la moda amb la talla 38 com a base per tota capacitat femenina, el d’un jutge que un moment donat aconsella a dues noies, després de jutjar llur violador, dels perills d’anar soles per la nit o el que critica la dona de portar certes peces de roba per provocar un possible acós a la feina... Encara ara certs psicoanalistes ortodoxos atribueixen a la dona un caràcter masoquista, els economistes o certs filòsofs parlen del temor o el mal greu que pot suposar la igualtat entre homes i dones.
El terme violència domèstica, l’espai de la violència.
Un aspecte molt important del fenomen de la violència contra la dona és la que es produeix en el sí de la parella, en l’àmbit familiar o domèstic. El concepte domèstic engloba l’espai on es produeixen les relacions de parella, ja sigui per matrimoni o per convivència, les que encara no han començat la relació o les parelles que han deixat aquesta relació.
Alguns autors/es també qüestionen el terme domèstica perquè no identifica l’aspecte de gènere, d’agressor i d’agredida.
En tot cas, els conceptes domèstics i els maltractaments identifiquen dos aspectes de la violència que connoten característiques pròpies, l’espai simbolitza privacitat, aïllament, el concepte de maltractaments és el mal, l’agressió, el terme popular, que a base d’incorporar-lo ha arribat a fer-se comprensible per a tothom.
La violència domèstica es caracteritza per englobar diferents tipologies i diferents nivells. Les agressions físiques, les agressions psíquiques, la violència sexual comporten la definició de la víctima. Els nivells que segueix el procediment de l’agressió vindrien a definir un contínuum que començaria per formes lleus, subtils de sotmetiment, a un pronòstic d’agressió que comporta lesió o mort, àmbits aquests de recollida assegurada pels mitjans de comunicació i que la legislació classifica, passant d’un judici de faltes a un judici de delicte. Es parla del procés de victimització, engloba el procés de confusió, de depressió i por. El procés es fa més evident quan la dona comença a exercir una certa capacitat per fer vida pròpia, al marge del company, a mostrar-se interessada per coses diferents a les que es mostra ell, per prendre decisions per ella mateixa, per cercar feina i trobar-la, per vestir-se de forma atractiva sense pensar que es per atraure a d’altres homes...Sovint es combinen estadis de violència, física o verbal amb de liberació, de lluna de mel, amb els corresponents sentiments de culpa, introduint també elles els codis patriarcals. La invisibilitat social del fenomen i paradoxalment el caràcter de càstig, alliçonador cap a la víctima, com a nena petita que s’ha de renyar, ve a demostrar la capacitat del poder que té l’home contra la dona, fins i tot és normal que el poder s’exerceixi en públic i sovint no importa que la dona expliqui el que està passant. Sovint en el marc de la família extensa, pares de la víctima, per exemple, la violència es viu com a un fet a suportar, sovint es nega el problema i no es vol entrar en el conflicte que pot representar enfrontar-se a la pròpia filla i al marit d’ella, continua veient-se com un espai al qual la resta de la família no pot entrar, que forma part de la privacitat de la parella. Els rols s’han transmès d’aquesta manera. El mite de la gelosia per part de l’agressor i també per part de la víctima com a defensa, guarda la por que té l’home a perdre el control i el poder que pot deixar d’exercir. No és estimació sinó control. S’arriba a parlar de pandèmia universal, similant-la a la relació dels segrestats, es parla de Síndrome d’Estocolm i d’una relació d’espiral sense sortida.
Les conseqüències cap a la dona de la violència parlen de l’estrès posttraumàtic, de la depressió, de la síndrome de dona maltractada. És important tenir en compte les conseqüències que té la violència dins del marc familiar en el menors que conviuen amb la parella, que tendiran a repetir el funcionament d’agressions i dependències. Aquests aspectes de la relació, de danys físics i psicològics, de depressió, de definir la relació causa-efecte, d’habitualitat, d’amenaces contínues, així com les proves i com es demostri la víctima com a víctima seran elements claus en tot el procediment judicial.
L’àmbit de la seguretat, el pas de l’àmbit privat a l’àmbit públic.
Les diferents iniciatives que treballen en l’àmbit de la violència domèstica prenen con a referent la lluita per defensar un bé comú, la seguretat. Els índexs de victimització en els espais públics, posant per exemple Barcelona, són superiors pels homes, però els indicadors de “seguretat personal” presenten les dones amb un índex més alt. Això porta a parlar de dos tipus de seguretat. La seguretat reactiva, fent referència a les mesures que cal prendre davant la dona que està patint situacions de violència i la seguretat proactiva, entrant a analitzar coordinadament tots aquells àmbits que es mouen al voltant d’aquest fenomen per tal que no es produeixin situacions de violència (CÁRDENAS, 2002).
Això passaria a revelar fins a quin punt el problema passa a requerir d’una resolució individual o familiar a veure’s la violència contra les dones com una lacra social que cal eliminar de cada un dels aspectes de la vida quotidiana, fent evident que la víctima pot ser qualsevol i que cal un rebuig social clar i unànime de tota la societat.
Ara es maten a les dones perquè ja no són d’ells, s’arriba a aquest canvi per dos factors que són com una bomba, la masculinitat mal entesa i una nova visió de la dona lliure. I encara la societat, que som tots i totes ens pensem que a les cases del costat tot és harmonia, encara que sospitem que s’hi viu una agonia, abans del dret està la societat (BARRIL,2003).
La formació dels professionals.
Les institucions mèdiques, els centres d’assistència i treball social i la mateixa institució policial ha posat èmfasi en la formació dels seus professionals en el camp de la violència domèstica. La policia elabora el manual de “bones pràctiques”, conjunt d’actuacions que cal tenir en compte en el tractament de l’atenció a les persones víctimes de violència com de cara al presumpte agressor, tant en l’àmbit de la pròpia dependència policial, com en el lloc dels fets. Es recorda que cal donar-hi prioritat i es coratge al/a la policia, recordant la tipologia de delicte amb el que s’està tractant i l’alt nivell de frustració que pot comportar per l’agent, per la manca de reconeixement de la víctima de la situació que està patint, tenint en compte la complexitat de sentiments contradictoris entre agressor i víctima. També s’adoctrina de la manera com tramitar les denúncies de cara a que puguin ser el més clarificadores possibles pel procediment judicial. Alhora se’l recomana posar en coneixement de la víctima les mesures socials de protecció que pot tenir al seu abast. També la Guàrdia Civil edita la “Guia d’actuació” per atendre amb condicions a les víctimes de la violència domèstica o sexual. Ambdues institucions disposen de comissaries específiques per a les dones, ateses per personal del sexe femení.
Dins de l’àmbit de la salut s’estan posant les eines a àrees bàsiques de salut i a hospitals per tal que metges i personal sanitari entenguin el fenomen i vegin la necessitat d’abordar-lo tant de manera preventiva com actuant en els casos de sospita fundada, presentant denúncia davant del Ministeri Fiscal, amb el corresponent informe de lesions físiques, psíquiques i sexuals. Cal tenir en compte que el tractament de moltes dones que pateixen violència a les seves llars no s’ha abordat directament sinó a través de la seva simptomatologia, tractant la depressió o les somatitzacions a través de fàrmacs. Aquesta manca d’abordatge clar de la qüestió es pot deure a diferents motius; per por a implicar-se massa, a la reacció de la víctima, per una manca de preparació, pel poc temps de consulta, per inseguretat. En la formació cap els sanitaris s’aborda el conjunt de factors de risc de ser una dona agredida i de ser una persona agressora, cal tenir en compte els antecedents familiars, l’abús de certes drogues com l’alcohol o situacions concretes com un embaràs...(FERNÁNDEZ, 2003).
Els treballadors i treballadores socials tenen en la violència domèstica un camp específic d’actuació, el treball en un àmbit familiar comporta un espai privilegiat de detecció i de tractament. El fenomen pren una dimensió molt greu que afecta a tots els àmbits vitals de la dona; protecció, economia, laboral, seguiment de la situació dels menors... Els treballadors socials han de posar en marxa un conjunt de mesures socials per tal de donar suport a la dona per tal que pugui sortir de la situació per ella mateixa i trencar amb la violència. Els treballadors socials es troben amb la obligatorietat de denunciar d’ofici una situació sospitosa de violència domèstica.
La tendència de la formació del personal que pot ser susceptible de tractar amb dones maltractades, recomana fer el tamís universal, tal i com recomana l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que consisteix en demanar directament a la dona si sofreix maltractaments, igual que es demana si ha tingut relacions sexuals de risc de contraure la SIDA, si és consumidora habitual de tabac, alcohol o altres drogues..., es demostra amb aquest tipus d’actuació l’eficàcia de la detecció precoç i l’estalvi econòmic que es pot donar, igual o major que en la detecció d’altres problemes sanitaris (BAREA,2003).
Els mitjans de comunicació. L’alarma social.
El tractament de la condició de la dona i de la violència domèstica als mitjans de comunicació s’analitza per un procés que ha anat variant al llarg dels últims anys. Es pot dir que, positivament els mitjans de comunicació han fet possible visibilitzar la problemàtica davant del conjunt de la societat, però alhora ho han difós d’una manera sensacionalista, mostrant només la problemàtica morbosa del tema. Durant anys els temes de la violència domèstica han format part de les pàgines de successos de la premsa, es veien com a fets de poca importància de caire privat, de l’àmbit familiar i per tant tenien escàs valor informatiu. S’informava de la violència quan era un fet molt espectacular i se li donava la visió de crim passional o romàntic. A partir dels anys 80 es comença a parlar de maltractaments, la influència dels col•lectius de feministes de l’època ajuda al tractament, les dones feministes actuen de font d’informació de molts reporters. A principis dels 90 les informacions van començar a formar part de revistes i de programes femenins de gran difusió, s’aboca un interès emocional i humà dels fets. Una nova etapa parla de la notícia dins de la secció de societat i es comencen a donar els primers debats polítics i socials del tema, tot i que no deixa de considerar-se cosa de dones. No s’ha arribat encara a deixar aquest tractament, una manera normalitzada de tractar el tema seria posant-lo al mateix nivell que d’altres problemàtiques socials.
Els mitjans de comunicació tendeixen a actuar de manera sensacionalista, es dóna prevalença als detalls escabrosos o a enumerar aquells casos que inverteixen la norma, (home que agredeix a dona), es dóna una visió compassiva i terapèutica dels agressors, fent referència a les seves històries desgraciades de vida, al consum d’alcohol...es continua estereotipant el fenomen, criminalitzant les classes populars i posant com a motius de les agressions les dificultats econòmiques de la parella. Es té poca cura en parlar de la dona agredida, mostrant-la massa, identificant-la excessivament, per contra s’amaga la identitat de l’agressor. Els mitjans de comunicació es troben en una posició difícil i contradictòria amb relació a l’opinió pública (ALBERDI,MATAS, 2002).
La violència contra les dones en els mitjans de comunicació s’analitza, per exemple, al document elaborat per Ràdio Televisió Espanyola, el novembre de 2002 sobre bones pràctiques pel tractament de les noticies als mitjans de comunicació, “ Mujer, violencia y medios de comunicación”.
FONTS DOCUMENTALS
ALBERDI, Inés, MATAS, Natalia (2002) La violència domèstica Informe sobre els maltractaments a dones a Espanya. Barcelona. Fundació ”La Caixa”.
BAREA, Consuelo (2003) Violència de gènere: Detecció e intervenció en atenció social primària. Barcelona. Jornada Departament de Benestar i Família Generalitat de Catalunya.
CÁRDENAS, M. Isabel (2002)“Violències contra les dones. Violència de gènere”, dins AA.VV. Dossier Les dones de Barcelona i les polítiques de gènere. Barcelona Societat/12. Ajuntament de Barcelona, pp 108-114.
FERNANDEZ , Mª del Carmen i altres (2003), Abordaje de la violencia doméstica en atención primaria. Grupo de trabajo de Violencia familiar de la sociedad Castellano y Leonesa de Medicina Familiar y Comunitaria XXIII Congreso de la Sociedad Española de Medicina Familiar y Comunitaria
GOMEZ , Eloy (1999) “Aspectos fundamentales de la antropología jurídica”, dins TERRADES, Ignasi (Cood) Antroplogía jurídica. Santiago de Compostela. Actas del VIII Congreso de Antropología.
WEBS CONSULTADES
www.malostratos.com
www.redfeminista.org
www.rtve.es
Núria Pérez Blanch
