Per Núria Pérez Blanch
MALINOWSKI II
EL PAPER DEL MITE EN LA VIDA
El mite està relacionat amb les feines, les activitas i controla la conducta moral i social, hi ha una connexió entre mithos i actes rituals.
La naturalesa del mite conté com a nucli un o altre fenòmen de la naturalesa, en forma de conte. El mite entre els “salvatges” s’entèn com una força cultural molt laboriosa i important. La idea de la connexió entre religió i mite ha estat reconeguda per a diferents estudiosos, no és una ficció ni una novel•la, sinó una realitat viva que es creu que va ocòrrer una vegada en els temps més remots i que ha vingut influint en els móns i en els destins humans.
El mite per al salvatge és allò que la creació o la redenció és per al cristià. La nostra història sagrada està viva en el ritual, governa la nostra fe, controla la nostra conducta, d’igual manera funciona pel “salvatge”, el seu mite.
Funció del mite:
- expressa una creença
- codifica el credo
- reforça la moral
- respon a l’eficàcia del ritual
- conté una guia de regles pràctiques per a l’home
- exerceix una funció social important
- proporciona model retrospectiu de valors morals, ordre sociòlogic i creences màgiques
- exerceix una funció sui gèneris relacionada amb la naturalesa de la tradició i amb la continuïtat de la cultura
- el mite reforça la tradició
Els contes meravellosos;
és tracta de la narració que comporta una influència benèfica sobre les plantacions. Tot relat té un “amo” entre els membres, el narrador, combina cançons, veus, gesticula, representa. El texte és important, però sense el contexte resultaria inanimat, per als nadius la mímica, l’auditori és el mateix que el texte mateix.
Altres tipus de contes;
com les narracions històriques o llegendes, tenen més importància que les anteriors perquè es creu que són veritat, la informació que contenen té més valor, més rellevància.
A les narracions històriques; el narrador va presenciar l’acte o garanteix la memòria d’algú.
A les llegendes, entra en coses que han experimentat membres de la tribu.
Entra i viuen en la memòria de l’home, de la manera que són tractats.
Mites ;
són la tercera categoria més important en la classe de relats. Estan considerats verdaders, venerables i sagrats i porta a terme un paper cultural molt important: El mite entra quan el ritus, la cerimònia o una regla social o moral demana un justificant, una garantia d’antigüetat, realitat i santedat.
Els mites són relats que malgrat ser maravellosos i improbables per a nosaltres, es narren amb completa bona fe. Estan destinats a explicar una idea abstracte o conceptes com el de mort o creació, distincions de races i animals, costums de dones i homes, orígens dels ritus i costums...
Malinowski enumera els mites d’origen, els mites de mort i de cicles de la vida i els mites de màgia.
CONCLUSIÓ
El mite és una força cultural, però no només això. És també un relat i posseeix un aspecte literari. Té gèrmens del que serà l’èpica futura, la novel.la i la tragèdia, però aquest tipus de producció va ser el gènere creatiu dels pobles i l’art conscient de les civilitzacions.
El que importa de la narració és la funció social.
El mite s’explica per la seva col•loració emotiva i per la seva importància pragmàtica.
Les creences, màgiques i religioses, estan associades amb els més profuds desitjos de les persones, amb els seus temors i les seves amenaces, amb les seves passions i els seus sentiments.
Els mites d’amor, mort, incest, bruixeria, pèrdua de la immortalitat juguen amb els mateixos elements que més tard entraran en les formes artístiques de la tragèdia, la lírica i la narrativa romàntica.
El mite serveix com a carta de validesa en allò sociòlogic o un model retrospectiu de conducta en allò moral o suprem de la màgia.
El mite és un ingredient indispensable per a tota cultura.
L’antropologia a “l’aire lliure” donarà peu a una visió completa de les persones i de la cultura. Es veurà com l’home i la dona constitueix un ingredient vital de la relació pràctica de l’home i de la dona amb el seu entorn. El començament de les persones és el començament del pensament articulat i portat a l’acció.
Sense les paraules, a la màgia, a les converses racionals o al costumari les persones no haurien pogut entrar en l’odissea cultural.
Núria Pérez Blanch
diumenge, 28 de gener del 2007
diumenge, 21 de gener del 2007
Antropologia, un clàssic
Per Núria Pérez Blanch
B. MALINOWSKI ( I )
MÀGIA, CIÈNCIA I RELIGIÓ
L’antropologia no pot negar, que la màgia i la religió no són només filosofia o doctrina, sinó modus especial de conducta, actitud pragmàtica que han constituït la raó, la voluntat i el sentiment a la vegada.
EL DOMINI RACIONAL QUE L’HOME ACONSEGUEIX DEL SEU VOLTANT
Els estudis del coneixement i la psicologia del salvatge s’han confinat a la religió primitiva, a la màgia i a la mitologia.
Lévy-Bruhl ha pres interés pel que el salvatge fa en el seu estat mental. Ens diu que el salvatge no té sobrietat mental i que està inmers en el seu estat mental, en un caràcter místic, no aconsegueix benefici de l’expèriència, ni comprendre les lleis de la natura. Hi ha una mentalita pre-lògica.
Però hi ha veus disidents:
Myres, que parla que el coneixement del salvatge, basat en l’observació, és definit i correcte.
Goldenweiser parla que no és prudent atribuir a la mecànica primitiva, un paper passiu a l’origen de les invencions.
Es pot dividir el problema en dues preguntes:
1- posseix el primitiu una actitud mental racional i detenta un domini racional sobre l’entorn o és un caràcter místic: Tota comunitat primitiva està en possessió d’una considerable quantia de saber, basat en l’experiència i conformat per la raó.
2- Pot considerar-se com a forma rudimentària de ciència o és diferent o només regles sense valor tècnic?
Els nadius distingeixen dos terrenys:
Religió, màgia/coneixement
Conducta ritual/conducta racional
En l’estudi de nadius de les illes Trobiand es troben experts pescadors, industriosos comerciants, fabricants de manufactures, l’èxit de l’agricultura depèn dels seus sabers... Entremig de tot trobem la màgia; una sèrie de ritus realitzats any rera any, d’acord amb una seqüència i ordre rigurosos, indispensables pel benestar dels horts. Però no tot bon resultat s’atribueix a la màgia, tenen una distinció clarament diferenciada.
Es distingeix entre condicions conegudes, creixement, malalties, perills ordinaris a aquestes se li fa front amb el coneixement i el treball. I condicions adverses imprevisibles, així com coincidencies afortunades. A aquestes es fa front amb la màgia.
El bruixot de l’hort és també el cap de les activitats pràctiques, però ambdues activitats romanen separades.
Cada cerimònia màgica té el seu nom distintiu. A algunes assisteix tota la comunitat i totes són públiques en el sentit que se sap quan es porten a terme i de que qualsevol pot estar present.
Per exemple, construcció de canoes, a la guerra, les malalties... hi ha un coneixement empíric i alhora es funciona amb companyia de la màgia, sense influir-se mútuament. Es posseeix el coneixemnt de la construció de la barca, dels corrents , de la navegació... la màgia entra en la construcció de la canoa, de les estratègies de la guerra.. però entra la màgia per a donar seguretat, per a que domini els elements de sort i de l’atzar .
Idea que pot validar-se universalment:
Si entenem per ciència un corpus de regles i concepcions basades en l’experiència i derivades d’ella per influència lògica, encarnades en fites materials i una forma fixa de tradició, continuada per alguna sort d’organització social, llavors no hi ha dubte de que inclús les comunitats salvatges menys evolucionades posseeixen els començaments de la ciència, per molt que aquests siguin rudimentaris.
A més de la religió sacra del credo i del culte el salvatge compta amb un món profà d’activitats pràctiques i de punts de vista racionals.
VIDA, MORT, DESTÍ DEL CREDO I CULTE PRIMITIUS
Els actes i ritus màgics i religiosos inclou l’animisme, el totemisme, el fetichisme... però no pot definir-se com el culte dels esperits, de la naturalesa, dels avantpassats...tampoc la religió és idèntica a allò social.
El repte: valorar la relació entre religió i màgia.
Les fases fisiològiques de la vida humana, i les seves crisis; pubertat, embaràs, matrimoni, mort... forma numeroses creences i ritus.
Es poden classificar en dos grups:
- es porta a terme un medi per a un fi, té un sentit pràctic, conegut per a tots, pot ser comunicat, (fer una cerimònia durant un naixement, per exemple) Es parlaria de MÀGIA
- no es tracta d’un medi per a aconseguir un fi, sinó que és un fi per sí mateix. Es tractaria d’un acte RELIGIÓS (festa de presentació, de joia, després del naixement).
Cerimònies d’iniciació:
Iniciació: idea que posa al novici en contacte amb els poders i personalitats superiors.
- es un periode de reclusió i de preparació
- iniciació pròpiament dita (mutilació corporal, relacionada amb la idea de mort i renaixement de l’iniciat)
- s’inicia el jove en mites i tradicions sacres.
Res importa tant com la conformitat i el conservadurisme dels membres.
Funcions principals de les cerimònies d’iniciació:
- expressió ritual i dramàtica del poder
- valor suprem de les tradicions
- serveixen per a imprimir valor i poder a cada generació
- medi de transmetre el poder tribal
- assegurar la continuïtat de la tradició
- mantenir la cohesió del grup
1-Iniciació:
Acte religiós, la cerimònia i la seva finalitat són una mateixa cosa, el fi es troba en la mateixa consumació de l’acte.
2-Reproducció i nutrició:
S’han relacionat amb el credo i les pràctiques religioses
El sexe s’ha considerat com la principal font de la religió. Al contrari del que es podria pensar, els cultes sexuals representen un paper insignificant entre els salvatges.
L’acte de menjar està rodejat de prescripcions i prohibicions especials d’una tensió emotiva general que arriba a un extrem desconegut per a nosaltres.
El menjar sacramental és tan sols una altra expressió de la mateixa actitud mental, expressada de la manera més apropiada per l’acte segons el qual la vida es reté i es renova, això és l’acte de menjar.
3-Totemisme
El salvatge s’interessa per l’apariència i les propietats dels animals, desitja ser el seu amo i poder-los controlar, com a coses útils i comestibles. L’interés pels productes i la manera com tal interés s’expressa en allò ritual i es condiciona amb allò social, sembla el resultat natural de les condicions d’existència del primitiu; de les actituds del salvatge cap a objectes naturals i ocupacions.
4-Mort
De totes les fonts de la religió la mort és la que reverteix importància major: “entrada a l’altre món”
L’home entrega la seva vida a l’amenaça de la mort i el que s’agafa a la vida ha de témer l’amenaça del seu final. Entre els pobles primitius l’actitud cap a la mort és infinitament més complicada, més afí a la nostra del que ens pensem. Les emocions són infinitament més complicades, els elements dominants, l’amor del difund, el fàstic cap el cadàver...
Els procediments mortuoris mostren una sosprenent similitud per tot el planeta. Existeix sempre una explosió més o menys convencional i dramàtica del dolor i la pena. Hi ha per una banda una exhibició més o menys pública, dol immediat entorn al cadaver, i una doble tendència de conservar el cos a part i el de desfer-se d’ell (momificació i incineració)
5- Animisme.
El salvatge tem profundament la mort, no es pot afrontar-se a la idea del fi. En el joc d’emocions, entre el dilema de vida i mort hi ha la creença en la inmortalitat, resultat d’una revelació emotiva profunda.
La religió salva a l’home de rendir-se davant la mort i la destrucció, al fer això està usant de les observacions de somnis, visions i ombres. El veritable nucli de l’animisme es troba en el fet emotiu més profund de la natura humana, el desig de viure.
La religió assegura la victòria de la tradició i de la cultura front la resposta negativa dels instints frustats.
CARÁCTER PÚBLIC DELS CULTES PRIMITIUS
El carácter públic és un tret evident de la religió. La major part dels actes sagrats té lloc en congregació. La religió precisa de la comunitat per tal que els membres puguin adorar a una les coses sagrades.
La religió demanda l’existència de festes periòdiques i de les estacions amb assistència de gents:
- carácter tribal de quasi totes les cerimònies
- universalitat social de les normes morals
- contagiositat del pecat
- importància de la tradició i la convenció
- identificació de la tribu com a unitat social amb la seva religió
Durkheim manté que la religió és social en totes les seves entitats. Però sovint la religió primitiva és viscuda en solitud. Una actitud mental davant del tabú, ve per la influència de la societat, però funciona en l’individu i mitjançant forces de la ment de l’individu. Per tant no és ni exclussivament social ni individual.
Durkheim parla de l’efervescència col.lectiva, durant els periodes de la concentració, la idea religiosa neix de l’efervescència , d’una ebullició emotiva. Malgrat això, l’elevació de les emocions i de l’individu sobre sí mateix no està confinada a les aglomeracions o als fenòmens de multitud. La revelació religiosa en la solitud és molt gran. Una celebració en la construcció de canoes es fa amb efervescència col.lectiva, però per a Malinowski allò religiós i allò col.lectiu no és el mateix. Malgrat tot, Smith i Durkheim han tret a la llum de quina manera la majoria d’actes religiosos són celebrats en públic: la mort fa que tota la comunitat es reuneixi dirigits contra la por que paralitza, el jove també porta a teme en públic les cerimònies d’iniciació per tal de que es faci l’acceptació i la submissió a la moral sexual del grup. La religió santifica les collites, l’abundància i la seguretat, el carácter públic serveix per a enfortir llaços.
Núria Pérez Blanch
B. MALINOWSKI ( I )
MÀGIA, CIÈNCIA I RELIGIÓ
L’antropologia no pot negar, que la màgia i la religió no són només filosofia o doctrina, sinó modus especial de conducta, actitud pragmàtica que han constituït la raó, la voluntat i el sentiment a la vegada.
EL DOMINI RACIONAL QUE L’HOME ACONSEGUEIX DEL SEU VOLTANT
Els estudis del coneixement i la psicologia del salvatge s’han confinat a la religió primitiva, a la màgia i a la mitologia.
Lévy-Bruhl ha pres interés pel que el salvatge fa en el seu estat mental. Ens diu que el salvatge no té sobrietat mental i que està inmers en el seu estat mental, en un caràcter místic, no aconsegueix benefici de l’expèriència, ni comprendre les lleis de la natura. Hi ha una mentalita pre-lògica.
Però hi ha veus disidents:
Myres, que parla que el coneixement del salvatge, basat en l’observació, és definit i correcte.
Goldenweiser parla que no és prudent atribuir a la mecànica primitiva, un paper passiu a l’origen de les invencions.
Es pot dividir el problema en dues preguntes:
1- posseix el primitiu una actitud mental racional i detenta un domini racional sobre l’entorn o és un caràcter místic: Tota comunitat primitiva està en possessió d’una considerable quantia de saber, basat en l’experiència i conformat per la raó.
2- Pot considerar-se com a forma rudimentària de ciència o és diferent o només regles sense valor tècnic?
Els nadius distingeixen dos terrenys:
Religió, màgia/coneixement
Conducta ritual/conducta racional
En l’estudi de nadius de les illes Trobiand es troben experts pescadors, industriosos comerciants, fabricants de manufactures, l’èxit de l’agricultura depèn dels seus sabers... Entremig de tot trobem la màgia; una sèrie de ritus realitzats any rera any, d’acord amb una seqüència i ordre rigurosos, indispensables pel benestar dels horts. Però no tot bon resultat s’atribueix a la màgia, tenen una distinció clarament diferenciada.
Es distingeix entre condicions conegudes, creixement, malalties, perills ordinaris a aquestes se li fa front amb el coneixement i el treball. I condicions adverses imprevisibles, així com coincidencies afortunades. A aquestes es fa front amb la màgia.
El bruixot de l’hort és també el cap de les activitats pràctiques, però ambdues activitats romanen separades.
Cada cerimònia màgica té el seu nom distintiu. A algunes assisteix tota la comunitat i totes són públiques en el sentit que se sap quan es porten a terme i de que qualsevol pot estar present.
Per exemple, construcció de canoes, a la guerra, les malalties... hi ha un coneixement empíric i alhora es funciona amb companyia de la màgia, sense influir-se mútuament. Es posseeix el coneixemnt de la construció de la barca, dels corrents , de la navegació... la màgia entra en la construcció de la canoa, de les estratègies de la guerra.. però entra la màgia per a donar seguretat, per a que domini els elements de sort i de l’atzar .
Idea que pot validar-se universalment:
Si entenem per ciència un corpus de regles i concepcions basades en l’experiència i derivades d’ella per influència lògica, encarnades en fites materials i una forma fixa de tradició, continuada per alguna sort d’organització social, llavors no hi ha dubte de que inclús les comunitats salvatges menys evolucionades posseeixen els començaments de la ciència, per molt que aquests siguin rudimentaris.
A més de la religió sacra del credo i del culte el salvatge compta amb un món profà d’activitats pràctiques i de punts de vista racionals.
VIDA, MORT, DESTÍ DEL CREDO I CULTE PRIMITIUS
Els actes i ritus màgics i religiosos inclou l’animisme, el totemisme, el fetichisme... però no pot definir-se com el culte dels esperits, de la naturalesa, dels avantpassats...tampoc la religió és idèntica a allò social.
El repte: valorar la relació entre religió i màgia.
Les fases fisiològiques de la vida humana, i les seves crisis; pubertat, embaràs, matrimoni, mort... forma numeroses creences i ritus.
Es poden classificar en dos grups:
- es porta a terme un medi per a un fi, té un sentit pràctic, conegut per a tots, pot ser comunicat, (fer una cerimònia durant un naixement, per exemple) Es parlaria de MÀGIA
- no es tracta d’un medi per a aconseguir un fi, sinó que és un fi per sí mateix. Es tractaria d’un acte RELIGIÓS (festa de presentació, de joia, després del naixement).
Cerimònies d’iniciació:
Iniciació: idea que posa al novici en contacte amb els poders i personalitats superiors.
- es un periode de reclusió i de preparació
- iniciació pròpiament dita (mutilació corporal, relacionada amb la idea de mort i renaixement de l’iniciat)
- s’inicia el jove en mites i tradicions sacres.
Res importa tant com la conformitat i el conservadurisme dels membres.
Funcions principals de les cerimònies d’iniciació:
- expressió ritual i dramàtica del poder
- valor suprem de les tradicions
- serveixen per a imprimir valor i poder a cada generació
- medi de transmetre el poder tribal
- assegurar la continuïtat de la tradició
- mantenir la cohesió del grup
1-Iniciació:
Acte religiós, la cerimònia i la seva finalitat són una mateixa cosa, el fi es troba en la mateixa consumació de l’acte.
2-Reproducció i nutrició:
S’han relacionat amb el credo i les pràctiques religioses
El sexe s’ha considerat com la principal font de la religió. Al contrari del que es podria pensar, els cultes sexuals representen un paper insignificant entre els salvatges.
L’acte de menjar està rodejat de prescripcions i prohibicions especials d’una tensió emotiva general que arriba a un extrem desconegut per a nosaltres.
El menjar sacramental és tan sols una altra expressió de la mateixa actitud mental, expressada de la manera més apropiada per l’acte segons el qual la vida es reté i es renova, això és l’acte de menjar.
3-Totemisme
El salvatge s’interessa per l’apariència i les propietats dels animals, desitja ser el seu amo i poder-los controlar, com a coses útils i comestibles. L’interés pels productes i la manera com tal interés s’expressa en allò ritual i es condiciona amb allò social, sembla el resultat natural de les condicions d’existència del primitiu; de les actituds del salvatge cap a objectes naturals i ocupacions.
4-Mort
De totes les fonts de la religió la mort és la que reverteix importància major: “entrada a l’altre món”
L’home entrega la seva vida a l’amenaça de la mort i el que s’agafa a la vida ha de témer l’amenaça del seu final. Entre els pobles primitius l’actitud cap a la mort és infinitament més complicada, més afí a la nostra del que ens pensem. Les emocions són infinitament més complicades, els elements dominants, l’amor del difund, el fàstic cap el cadàver...
Els procediments mortuoris mostren una sosprenent similitud per tot el planeta. Existeix sempre una explosió més o menys convencional i dramàtica del dolor i la pena. Hi ha per una banda una exhibició més o menys pública, dol immediat entorn al cadaver, i una doble tendència de conservar el cos a part i el de desfer-se d’ell (momificació i incineració)
5- Animisme.
El salvatge tem profundament la mort, no es pot afrontar-se a la idea del fi. En el joc d’emocions, entre el dilema de vida i mort hi ha la creença en la inmortalitat, resultat d’una revelació emotiva profunda.
La religió salva a l’home de rendir-se davant la mort i la destrucció, al fer això està usant de les observacions de somnis, visions i ombres. El veritable nucli de l’animisme es troba en el fet emotiu més profund de la natura humana, el desig de viure.
La religió assegura la victòria de la tradició i de la cultura front la resposta negativa dels instints frustats.
CARÁCTER PÚBLIC DELS CULTES PRIMITIUS
El carácter públic és un tret evident de la religió. La major part dels actes sagrats té lloc en congregació. La religió precisa de la comunitat per tal que els membres puguin adorar a una les coses sagrades.
La religió demanda l’existència de festes periòdiques i de les estacions amb assistència de gents:
- carácter tribal de quasi totes les cerimònies
- universalitat social de les normes morals
- contagiositat del pecat
- importància de la tradició i la convenció
- identificació de la tribu com a unitat social amb la seva religió
Durkheim manté que la religió és social en totes les seves entitats. Però sovint la religió primitiva és viscuda en solitud. Una actitud mental davant del tabú, ve per la influència de la societat, però funciona en l’individu i mitjançant forces de la ment de l’individu. Per tant no és ni exclussivament social ni individual.
Durkheim parla de l’efervescència col.lectiva, durant els periodes de la concentració, la idea religiosa neix de l’efervescència , d’una ebullició emotiva. Malgrat això, l’elevació de les emocions i de l’individu sobre sí mateix no està confinada a les aglomeracions o als fenòmens de multitud. La revelació religiosa en la solitud és molt gran. Una celebració en la construcció de canoes es fa amb efervescència col.lectiva, però per a Malinowski allò religiós i allò col.lectiu no és el mateix. Malgrat tot, Smith i Durkheim han tret a la llum de quina manera la majoria d’actes religiosos són celebrats en públic: la mort fa que tota la comunitat es reuneixi dirigits contra la por que paralitza, el jove també porta a teme en públic les cerimònies d’iniciació per tal de que es faci l’acceptació i la submissió a la moral sexual del grup. La religió santifica les collites, l’abundància i la seguretat, el carácter públic serveix per a enfortir llaços.
Núria Pérez Blanch
diumenge, 14 de gener del 2007
El conflicte de Chiapas
Per Núria Pérez Blanch
L'u de gener de 1994, ja fa d’això 13 anys, els insurgents, tapats amb els passamuntanyes de llana negra que des de llavors els identifiquen, van iniciar un aixecament armat. Baixant des de la selva Lacandona van ocupar els municipis de San Cristobal de las Casas, Altamirano, Las Margaritas, Ocosingo, Oxchuc, Huixtan i Chanal, avançant cap a la capital de l'estat, Tuxtla Gutiérrez i fent públic un manifest conegut com la Primera Declaració de la Selva Lacandona on exposaven les seves reivindicacions.
L'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional s'alçava en armes de la mà de les comunitats indígenes de Chiapas i del seu líder carismàtic el Subcomandant Marcos, per lluitar contra l'oblit i la marginació a que estan sotmesos. Al crit de ¡Democràcia! ¡Justícia! ¡Llibertat!, es reclamen
hereus de l'esperit de l'històric revolucionari mexicà Emiliano Zapata.
El primer comunicat declarava oficialment la guerra al govern mexicà (de fet, és una "Declaració de Guerra"), establien la seva intenció d'avançar militarment cap a la capital mexicana, per tal de vèncer a l'exèrcit mexicà "alliberant la població", volien realitzar un judici en contra dels membres de l'exèrcit i de la policia que haguessin sol•licitat suport de l'estranger, i demanaven la renúncia, o deposició per força, del llavors president Carlos Salinas de Gortari, a qui acusaven de ser dictador. (Contradictòriament a l'acusació, demanaven el suport del Congrés de la Unió i del poder judicial per forçar la renúncia del president, però, aquests dos poders de govern no existirien sota un govern dictatorial). Aquestes declaracions i les seves accions armades van motivar al president a enviar l'exèrcit a les zones en conflicte. Després de dues setmanes d'enfrontaments armats, i del crit d'alt al foc pronunciat pel bisbe de San Cristobal de las Casas, Samuel Ruiz, el president Salinas va oferir el cessament al foc, va obrir les portes al diàleg.
ESTATS UNITS MEXICANS
Dades geogràfiques
Localització:
Centreamèrica, pagant el mar Carib i el Golf de Mèxic, entre Belize i EEUU. Pagant l'Oceà Pacífic entre Guatemala i EEUU.
Coordenades Geogràfiques:
31 30 N, 34 45 I.
Àrea:
Total: 1.972.550 Km2.
Terrestre: 1.923.040 Km2.
Marítima: 49.510 Km2.
Costa: 9.330 Km
Fronteres terrestres:
Total: 4.538 Km.
Països fronterers: Belize 250 km; Guatemala 962 km; EEUU 3.326 km.
Altura: punt més baix, Laguna Salada -10 m; punt més alt, 5.700m. Volcan Bec de Orizaba.
Recursos Naturals:
Petroli, plata, or, zinc, gas natural, fusta, coure, plom.
Ús de la terra:
Superfície cultivable: 12 %
Collites permanents: 1 %
Pastures permanents: 39 %
Superfície forestal: 26 %
Uns altres: 22 %
Acords Mediambientals Internacionals:
Biodiversitat, canvi climàtic, desertització, espècies en perill, prohibició de proves nuclears, protecció de la capa d'ozó, conservació de la vida marina, legislació del mar, abocaments perillosos, zones humides, pesca de balenes, pol•lució naval. Signats, però no ratificats: cap.
Dades poblacionals (2003)
Població: 104,907,991 habitants
Divisió administrativa i població: Mèxic està integrat per 31 entitats federatives, que comprenen 31 estats i el Districte Federal.
Estructura d'edats:
0-14 anys: 32.3% h.
15-64 anys: 63.1% h.
65 o més anys: 4.6% h.
Creixement de la població: 1.43%
Índex de Natalitat: 21,92 nens/1000 h.
Índez de mortalitat: 4,97 morts/1000 h.
Esperanza de vida:
Total: 72,3 anys
Homes: 69,26 anys
Dones: 75,49 anys
Alfabetització (individus de 15 anys o més que poden llegir i escriure):
Total: 92,2%
Homes: 94%
Dones: 90,5
Idiomes: Espanyol (oficial); hi ha altres llengües no oficials: náhuatl, otomí, maya, zapoteca, mixteca, paipai, kiliwa, cúcapa, cochimi, kumiai, yuma, seri, chontal, chinanteca, pame, chichimeca, mazahua, matlazinca, ocuilteca, zapoteca, solteca, txatina, papabuca, cuicateca, triqui, amuzga, mazateca, txoa, izcateca, huave, tlapaneca, totonaca, tepehua, popoluca, mixe, zoque, huasteca, lacandó, txol, tzeltal, tzotzil, tojolabal, mami, teca, ixil, aguacateca, motocintleca, txicomucelteca, kanjobal, jacalteca, quitxé, caktxiquel, ketxi, pima, tapehuan, tarahumara, maio, iaqui, cahita, ópata, cora, huitxol, purépetxa i kikapú.
Religions: Majoritàriament, la població mexicana es declara catòlica (89 %). Altres religions són minoritàries com la cristiana protestant (6 %) i relacionades amb la naturalesa.
Estat de Chiapas
Dades geogràfiques
Extensió: 73.887 km2 (3,75% de l'extensió territorial de Mèxic)
Capital: Tuxtla Gutiérrez
Colindancias: Chiapas confina al nord amb Tabasco; a l'aquest amb la República de Guatemala; al sud amb la República de Guatemala i l'Oceà Pacífic; a l'oest amb l'Oceà Pacífic, Oaxaca i Veracruz-Clau.
Dades poblacionals i demogràfics
Població (2000):
Total: 3,920,892 h
Homes: 49,5 %
Dones: 50.5 %
Idiomes: Espanyol (oficial) i idiomes indígenes. Els principals són: tzeltal, tzotzil, chol, zoque, tojolabal, kanjobal i mami, entre altres.
Composició ètnica: els indígenes representen el 27,6 % de la població. Els principals grups ètnics són: tzeltal (9,9 %), tzotzil (8,8 %), chol (4,3 %), zoque (1,4 %), tojobal (1,4 %), kanjobal (0,4 %), mami (0,4 %), uns altres (1,0 %)
Religions: el 67,6 % de la població major de cinc anys és catòlica (altres religions són la cristiana protestant i la de la naturalesa). Entre un 5 % i un 10 % no té cap religió.
Alfabetisme de la població de 15 anys o més (2000):
Homes: 83.2 %
Dones: 71.0
Població de 5 anys o més segons condició de parla indígena (2000): 809, 592 hab.
Taxa de mortalitat infantil (2001):
10 nens (Nombre de defuncions ocorregudes entre els nens menors d'un any d'edat per mil nascuts vius)
Esperanza de vida al néixer (2002): 73 anys Població amb derechohabiencia a servei mèdic: 1, 6%
El conflicte segons Gemma Cairó, professora de la Universitat de Barcelona
El context econòmic i polític
Allò que és local sovint és el reflex d’allò que és global, o més ben dit, la manifestació d’un esdeveniment local està íntimament relacionada amb el futur històric a nivell mundial. Això, pel que aquí ens interessa, significa que els orígens del conflicte zapatista responen a la crisi política i econòmica que viu actualment el capitalisme, de manera que a gran escala la rebel•lió de Chiapas podria emmarcar-se en el context de neoliberalisme econòmic i dèficit democràtic que atravessa la humanitat a les portes del segle XXI. I justament aquests dos factors es fan especialment patents a Mèxic, on les contínues polítiques d’ajust estructural tutelades pel Fons Monetari Internacional (FMI) i el règim polític corrupte i autoritari que ha regit els designis del poble mexicà, han esdevingut els principals ingredients perquè els exclosos i marginats fessin famós el “Ya basta” i perquè l’aixecament dels indígenes de l’estat de Chiapas desemboqués en una crisi econòmica i política al país.
La situació econòmica
La política econòmica que ha desenvolupat el govern mexicà des de mitjans dels anys vuitanta ha respost als requeriments de pagament del deute extern mitjançant els ajustos estructurals de l'FMI, caracteritzats pel seu caràcter recessiu. Aquestes polítiques, centrades en mesures de liberalització, privatització i desregulació, han significat un creixent empobriment de la població i la precarització de les seves condicions de vida. La creixent desigualtat econòmica es posa de manifest en l’elevat grau de concentració de la riquesa, de manera que el 10 % més ric disposa del 40 % de l’ingrés, mentre que el 10 % més pobre no arriba al 2 %. I és que en parlar de Mèxic, no es pot parlar com d'un tot, sinó que ens hem de referir a dos Mèxics, atesa la situació de dualisme que caracteritza aquesta societat. D'una banda trobem el Mèxic modern, desenvolupat, occidentalitzat, i de l'altra, el Mèxic profund, subdesenvolupat, pobre. Sens dubte, les dues cares de la mateixa moneda.
És en aquest últim Mèxic on trobem el col•lectiu indígena, dispers per tot el país, la principal característica del qual és el subdesenvolupament econòmic i social. I referint-nos al cas particular de la població indígena de Chiapas, això es posa de manifest en el text que la taxa d’alfabetització no arriba al 50 %, els nivells de salubritat estan sota mínims i més de la meitat de la població té uns ingressos iguals o inferiors al salari mínim. Aquesta situació de pobresa deriva directament, a l’igual que en la majoria dels països subdesenvolupats llatinoamericans, del problema de la terra, principal font d’ingressos de la població i garant de subsistència. I és justament la defensa de la terra la clau de volta del conflicte de Chiapas i uns dels llegats més importants de la revolució mexicana de 1910. Amb el crit de “terra i llibertat” Zapata denunciava la creixent despossessió de terres als camperols a favor dels terratinents; quedà des d’aleshores establerta la propietat comunitària de la terra sota la forma d’emprius. Malgrat això, la reforma agrícola que havia de redistribuir les terres mai s’acomplí, i malgrat que els camperols i els indígenes havien viscut i treballat les terres durant generacions, no en tenien la propietat legal. Aquesta situació s’agreujà durant les negociacions del Tractat de Lliure Comerç de l'Amèrica del Nord (TLCNA), quan el govern mexicà reformà l’article 27 de la Constitució liquidant definitivament la propietat social de la terra. Així doncs, l’extrema concentració de la propietat de la terra en mans dels terratinents i les cada vegada menors possibilitats dels camperols de cultivar la terra per sobreviure, l'han portat a la marginalització i l’empobriment de la població indígena i camperola.
L’esfera política
L’altre gran element que configura la rebel•lió indígena a Chiapas es troba en l’esfera política mexicana, establerta sobre un sistema polític de partit dominant (o de partit d’estat) caracteritzat pel nepotisme i la corrupció, indiferent als requeriments de democràcia dels col•lectius indígenes. El sistema de govern presidencialista dominat pel Partit Revolucionari Institucional (PRI) ha estat envoltat de mites que han encobert la manca d’honestedat política per part dels governants. Aquests “mites” han cuallat i queden ben representats des del partit governant a través de la seva imatge “revolucionària” (com indica el nom mateix del partit), les bones relacions institucionals amb Cuba o l’aire d’antiamericanisme que han imprèst durant molts anys les declaracions públiques des del règim. Però certament, això no ha estat suficient per tapar la corrupció política generalitzada, les màfies policials, els suborns dels narcotraficants al poder judicial o la mentida legitimada des del poder. Sembla ser que tot té un límit, i es comencen a entreveure mesures de democratització i transparència en la vida política mexicana, com es va observar després de les eleccions de juliol de 1997, en els quals els altres dos partits principals, el PRD i el PAN, van entrar a formar part de l’escena política. De qualsevol manera l’actuació política des del Govern ha passat per sobre dels drets socials, polítics i culturals dels pobles indígenes, menyspreant-los fins al punt que els ha oblidat.
El resultat
És, doncs, en aquest context, on esclata la rebel•lió zapatista de l’1 de gener de 1994, denunciant la violència des del poder, la discriminació racial, el domini dels cacics i la misèria eterna. L’alçament a Chiapas va posar en dubte el “miracle mexicà”, mostrant el revers de la història, i aleshores Salinas de Gortari deixà de ser el president que havia de conduir Mèxic a les portes del primer món. Justament a partir d’aleshores el país va entrar en una profunda crisi econòmica i política. Les magnífiques xifres macroeconòmiques canviaren de signe i s’assistí a una sortida massiva de capital del país -per la qual cosa fou necessari l’ajut econòmic de Clinton de la mà de l'FMI perquè allò no desemboqués en l’”efecte tequila” i es fes extensiu a la resta de borses llatinoamericanes, amb les consegüents pèrdues financeres. L’estabilitat que havia caracteritzat el règim polític mexicà durant més de 70 anys començava a trencar-se amb els assassinats, aquell mateix any, de Colosio -successor de Salinas de Gortari- i de Ruiz Massieu -secretari general del PRI- per les seves suposades tendències reformadores, obrint-se així importants fractures en el partit governant i, per extensió, en el sistema polític. Havia l’alçament de l’EZLN destapat les intrigues polítiques més profundes del règim i mostrat la cara més cruel de la reforma econòmica neoliberal?
Anàlisi
L’1 de gener de 1994 s’obria a Chiapas un nou capítol de la història de la humanitat. L’Exèrcit Zapatista d' alliberament Nacional (EZLN) s’alçava en armes de la mà del ja històric sotscomandant Marcos i de les comunitats indígenes per lluitar contra "l’oblit", per recuperar així la memòria històrica i denunciar les violacions a què han estat sotmesos els pobles indígenes des de fa més de 500 anys. Aquest conflicte s’emmarca en un context econòmic i polític concret, amb demandes concretes per part dels insurgents: dret a la terra i al treball digne i transformació democràtica. La rebel•lió de Chiapas té uns trets particulars únics, per això se l’ha anomenada la “revolució del segle XXI”, en el sentit que es considera que trenca radicalment amb les pràctiques de l’esquerra revolucionària tradicional.
Alçament i evolució del conflicte
Amb el crit de guerra de “democràcia, llibertat i justícia”, aquell 1 de gener de 1994 l’EZLN ocupava set muncipis de l’estat de Chiapas -ocupant un ampli territori corresponent a més de la meitat de l’extensió de Catalunya- amb una estratègia militar ben organitzada i un pes important de la població indígena. La seva carta de presentació era la Primera Declaració de la Selva Lacandona, on, a més de denunciar la situació de dictadura que viu el país, es fan explícites les demandes bàsiques per poder viure dignament.
El suport popular a l’EZLN, la caiguda automàtica de la borsa mexicana i la coincidència de l’entrada de Mèxic al Tractat de Lliure Comerç de l'Amèrica del Nord (TLCNA), fan moure el govern de Salinas de Gortari cap a una posició de diàleg. D’aquesta manera el 12 de gener s’inicia l’armistici i s'entra en el que s’ha anomenat la “pau armada”, encara que ambdues parts actuen; mentre el Govern ordena la militarització de la zona rebel, l’EZLN comença a fer públic el seu missatge a tot el món.
El 19 de febrer s’obra el diàleg entre ambdues parts a San Cristòbal de las Casas, on l’EZLN presenta al Govern 34 peticions, a les quals o bé no es dóna respostes o bé es fan promeses -mai complertes. Seguidament, els zapatistes responen negativament a la proposta de pau negociada del Govern, com es posa de manifest a la Segona Declaració de la Selva Lacandona, donant per trencat el diàleg. Amb la voluntat constant de l’EZLN de fer de pont al poble mexicà en pro de la democràcia política i social, es convoca el juny de 1994 la societat civil mexicana -partits polítics, sindicats, associacions diverses, ciutadans independents…- a la Convenció Nacional Democràtica -a la qual assisteixen unes 6.000 persones- amb l’objectiu d’obrir nous espais de discussió i organització per a la transformació democràtica.
Malgrat que la identitat de Marcos és descoberta el febrer de 1995, fent-se pública la seva formació de guerriller marxista i obrint-se vies de discussió sobre els suposats orígens indígenes de l'EZLN, això no trenca el clima de pau armada. Els Acords de San Andrés són els primers acords entre Govern i EZLN (febrer de 1996) sobre drets i cultura indígena -l’altre gran tema, democràcia i justícia no es va tractar-, però la nul•la voluntat política de compliment per part del Govern va fer trencar les negociacions. Amb la intermediació de la COCOPA (Comissió de Concòrdia i Pacificació) es presenta un nou document com a proposta d’acord sobre el qual les parts han de pronunciar-se. Aquest és acceptat per l’EZLN i rebutjat pel Govern, que presenta a la vegada una contraproposta: Proposta del Govern de reformes constitucionals en matèria de drets dels pobles indígenes. Aquest document és considerat per l’EZLN com una burla del Govern a la lluita dels pobles de Mèxic, com s’expressa al Comunicat l'EZLN de gener de 1997, afirmant que la contraproposta posa en crisi tot el procés de pau a Mèxic. Mentre la COCOPA continua els intents de reemprendre les negociacions (Comunicat de la COCOPA, març, 1997), no cedeix la guerra de baixa intensitat lliurada pel Govern federal contra la població a través de pressionar militarment i psicològicament les comunitats indígenes de Chiapas.
El significat de l’alçament i els trets del zapatisme
A través dels diferents comunicats que ha fet públics l'EZLN, poden observar-se els trets particulars que caracteritzen aquest moviment armat i que difereixen considerablement dels d’altres guerrilles llatinoamericanes. La concepció de l’exercici del poder sota la premissa del “manar obeint” com a base de la democràcia comunitària o la voluntat i l'exercici de dur a terme un “diàleg inclusiu” on participi tota la societat, la societat civil com a principal força legitimadora i mobilitzadora per a l’anhelada transformació política, econòmica i social.
Per a una plena comprensió de la significació de la rebel•lió de Chiapas cal fer referència a tres elements bàsics que sustenten tot el discurs i l’activitat del moviment zapatista: lluiten per recuperar el vincle de l’individu amb la terra, aposten per una nova concepció del poder modificant-ne bases i es concep la societat com un interpel•lant a través de les paraules més que no pas de les armes (article d'Ortiz a La Guillotina).
La ideologia política que impregna el zapatisme escapa del dogmatisme, i, malgrat moure’s a vegades en un mar d’ambigüitat, apareix com un nou moviment, com una nova revolució. Així, dos dels pilars del zapatisme, com són la nul•la voluntat de presa de poder polític, però lluitant per espais oberts a la ciutadania i els intents d’articular un moviment popular a través de la interpel•lació directa als pobles, mostren una nova cara de la rebel•lió armada lluny del sectarisme (article de Moguel a La Guillotina).
Com quedava expressat en els precedents del conflicte, l’alçament de Chiapas toca directament la problemàtica que actualment viu tot el planeta fruit de la dinàmica d’acumulació capitalista i n’és una petita expressió, amb els seus trets propis i diferenciadors. D’aquesta manera és interessant obervar el vincle existent entre el moviment zapatista i les transformacions capitalistes que s’estan vivint (article Ceceña a Chiapas 2). De fet, la misèria econòmica i l’autoritarisme polític que ha denunciat l’EZLN no poden deslligar-se del funcionament del sistema capitalista i de l’actual fase neoliberal a què s’enfronten tots els pobles del món. Això va posar-se de manifest el juliol de 1996 a la Primera Trobada Intercontinental per la Humanitat i contra el Neoliberalisme, celebrada a Chiapas en territori rebel, en la qual fou possible obrir vies de discussió i reflexió sobre com la humanitat pot entendre i alhora alliberar-se d’aquest projecte global anomenat neoliberalisme que oprimeix la condició humana des de totes les vessants: cultural, política, econòmica, social… Amb la voluntat de crear i articular xarxes de resistència a tot el món contra el neoliberalisme se celebrava el juliol de 1997 a diferents punts de l’Estat espanyol la Segona Trobada Intercontinental per la Humanitat i contra el Neoliberalisme. El sotscomandant Marcos mateix intenta encaixar els diferents aspectes de la realitat mundial en el marc del neoliberalisme, mostrant i denunciant algunes de les cares del Siete piezas del rompecabezas mundial.
Font de l’article: www.ub.es/solidaritat
Per afegir documentació actual:
www.enlacezapatista.ezln.org.mx
Col•lectiu solidaritat de Barcelona amb la rebel•lió zapatista
www.pangea.org/ellokal/chiapas/home/mexp.htm
L'u de gener de 1994, ja fa d’això 13 anys, els insurgents, tapats amb els passamuntanyes de llana negra que des de llavors els identifiquen, van iniciar un aixecament armat. Baixant des de la selva Lacandona van ocupar els municipis de San Cristobal de las Casas, Altamirano, Las Margaritas, Ocosingo, Oxchuc, Huixtan i Chanal, avançant cap a la capital de l'estat, Tuxtla Gutiérrez i fent públic un manifest conegut com la Primera Declaració de la Selva Lacandona on exposaven les seves reivindicacions.
L'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional s'alçava en armes de la mà de les comunitats indígenes de Chiapas i del seu líder carismàtic el Subcomandant Marcos, per lluitar contra l'oblit i la marginació a que estan sotmesos. Al crit de ¡Democràcia! ¡Justícia! ¡Llibertat!, es reclamen
hereus de l'esperit de l'històric revolucionari mexicà Emiliano Zapata.
El primer comunicat declarava oficialment la guerra al govern mexicà (de fet, és una "Declaració de Guerra"), establien la seva intenció d'avançar militarment cap a la capital mexicana, per tal de vèncer a l'exèrcit mexicà "alliberant la població", volien realitzar un judici en contra dels membres de l'exèrcit i de la policia que haguessin sol•licitat suport de l'estranger, i demanaven la renúncia, o deposició per força, del llavors president Carlos Salinas de Gortari, a qui acusaven de ser dictador. (Contradictòriament a l'acusació, demanaven el suport del Congrés de la Unió i del poder judicial per forçar la renúncia del president, però, aquests dos poders de govern no existirien sota un govern dictatorial). Aquestes declaracions i les seves accions armades van motivar al president a enviar l'exèrcit a les zones en conflicte. Després de dues setmanes d'enfrontaments armats, i del crit d'alt al foc pronunciat pel bisbe de San Cristobal de las Casas, Samuel Ruiz, el president Salinas va oferir el cessament al foc, va obrir les portes al diàleg.
ESTATS UNITS MEXICANS
Dades geogràfiques
Localització:
Centreamèrica, pagant el mar Carib i el Golf de Mèxic, entre Belize i EEUU. Pagant l'Oceà Pacífic entre Guatemala i EEUU.
Coordenades Geogràfiques:
31 30 N, 34 45 I.
Àrea:
Total: 1.972.550 Km2.
Terrestre: 1.923.040 Km2.
Marítima: 49.510 Km2.
Costa: 9.330 Km
Fronteres terrestres:
Total: 4.538 Km.
Països fronterers: Belize 250 km; Guatemala 962 km; EEUU 3.326 km.
Altura: punt més baix, Laguna Salada -10 m; punt més alt, 5.700m. Volcan Bec de Orizaba.
Recursos Naturals:
Petroli, plata, or, zinc, gas natural, fusta, coure, plom.
Ús de la terra:
Superfície cultivable: 12 %
Collites permanents: 1 %
Pastures permanents: 39 %
Superfície forestal: 26 %
Uns altres: 22 %
Acords Mediambientals Internacionals:
Biodiversitat, canvi climàtic, desertització, espècies en perill, prohibició de proves nuclears, protecció de la capa d'ozó, conservació de la vida marina, legislació del mar, abocaments perillosos, zones humides, pesca de balenes, pol•lució naval. Signats, però no ratificats: cap.
Dades poblacionals (2003)
Població: 104,907,991 habitants
Divisió administrativa i població: Mèxic està integrat per 31 entitats federatives, que comprenen 31 estats i el Districte Federal.
Estructura d'edats:
0-14 anys: 32.3% h.
15-64 anys: 63.1% h.
65 o més anys: 4.6% h.
Creixement de la població: 1.43%
Índex de Natalitat: 21,92 nens/1000 h.
Índez de mortalitat: 4,97 morts/1000 h.
Esperanza de vida:
Total: 72,3 anys
Homes: 69,26 anys
Dones: 75,49 anys
Alfabetització (individus de 15 anys o més que poden llegir i escriure):
Total: 92,2%
Homes: 94%
Dones: 90,5
Idiomes: Espanyol (oficial); hi ha altres llengües no oficials: náhuatl, otomí, maya, zapoteca, mixteca, paipai, kiliwa, cúcapa, cochimi, kumiai, yuma, seri, chontal, chinanteca, pame, chichimeca, mazahua, matlazinca, ocuilteca, zapoteca, solteca, txatina, papabuca, cuicateca, triqui, amuzga, mazateca, txoa, izcateca, huave, tlapaneca, totonaca, tepehua, popoluca, mixe, zoque, huasteca, lacandó, txol, tzeltal, tzotzil, tojolabal, mami, teca, ixil, aguacateca, motocintleca, txicomucelteca, kanjobal, jacalteca, quitxé, caktxiquel, ketxi, pima, tapehuan, tarahumara, maio, iaqui, cahita, ópata, cora, huitxol, purépetxa i kikapú.
Religions: Majoritàriament, la població mexicana es declara catòlica (89 %). Altres religions són minoritàries com la cristiana protestant (6 %) i relacionades amb la naturalesa.
Estat de Chiapas
Dades geogràfiques
Extensió: 73.887 km2 (3,75% de l'extensió territorial de Mèxic)
Capital: Tuxtla Gutiérrez
Colindancias: Chiapas confina al nord amb Tabasco; a l'aquest amb la República de Guatemala; al sud amb la República de Guatemala i l'Oceà Pacífic; a l'oest amb l'Oceà Pacífic, Oaxaca i Veracruz-Clau.
Dades poblacionals i demogràfics
Població (2000):
Total: 3,920,892 h
Homes: 49,5 %
Dones: 50.5 %
Idiomes: Espanyol (oficial) i idiomes indígenes. Els principals són: tzeltal, tzotzil, chol, zoque, tojolabal, kanjobal i mami, entre altres.
Composició ètnica: els indígenes representen el 27,6 % de la població. Els principals grups ètnics són: tzeltal (9,9 %), tzotzil (8,8 %), chol (4,3 %), zoque (1,4 %), tojobal (1,4 %), kanjobal (0,4 %), mami (0,4 %), uns altres (1,0 %)
Religions: el 67,6 % de la població major de cinc anys és catòlica (altres religions són la cristiana protestant i la de la naturalesa). Entre un 5 % i un 10 % no té cap religió.
Alfabetisme de la població de 15 anys o més (2000):
Homes: 83.2 %
Dones: 71.0
Població de 5 anys o més segons condició de parla indígena (2000): 809, 592 hab.
Taxa de mortalitat infantil (2001):
10 nens (Nombre de defuncions ocorregudes entre els nens menors d'un any d'edat per mil nascuts vius)
Esperanza de vida al néixer (2002): 73 anys Població amb derechohabiencia a servei mèdic: 1, 6%
El conflicte segons Gemma Cairó, professora de la Universitat de Barcelona
El context econòmic i polític
Allò que és local sovint és el reflex d’allò que és global, o més ben dit, la manifestació d’un esdeveniment local està íntimament relacionada amb el futur històric a nivell mundial. Això, pel que aquí ens interessa, significa que els orígens del conflicte zapatista responen a la crisi política i econòmica que viu actualment el capitalisme, de manera que a gran escala la rebel•lió de Chiapas podria emmarcar-se en el context de neoliberalisme econòmic i dèficit democràtic que atravessa la humanitat a les portes del segle XXI. I justament aquests dos factors es fan especialment patents a Mèxic, on les contínues polítiques d’ajust estructural tutelades pel Fons Monetari Internacional (FMI) i el règim polític corrupte i autoritari que ha regit els designis del poble mexicà, han esdevingut els principals ingredients perquè els exclosos i marginats fessin famós el “Ya basta” i perquè l’aixecament dels indígenes de l’estat de Chiapas desemboqués en una crisi econòmica i política al país.
La situació econòmica
La política econòmica que ha desenvolupat el govern mexicà des de mitjans dels anys vuitanta ha respost als requeriments de pagament del deute extern mitjançant els ajustos estructurals de l'FMI, caracteritzats pel seu caràcter recessiu. Aquestes polítiques, centrades en mesures de liberalització, privatització i desregulació, han significat un creixent empobriment de la població i la precarització de les seves condicions de vida. La creixent desigualtat econòmica es posa de manifest en l’elevat grau de concentració de la riquesa, de manera que el 10 % més ric disposa del 40 % de l’ingrés, mentre que el 10 % més pobre no arriba al 2 %. I és que en parlar de Mèxic, no es pot parlar com d'un tot, sinó que ens hem de referir a dos Mèxics, atesa la situació de dualisme que caracteritza aquesta societat. D'una banda trobem el Mèxic modern, desenvolupat, occidentalitzat, i de l'altra, el Mèxic profund, subdesenvolupat, pobre. Sens dubte, les dues cares de la mateixa moneda.
És en aquest últim Mèxic on trobem el col•lectiu indígena, dispers per tot el país, la principal característica del qual és el subdesenvolupament econòmic i social. I referint-nos al cas particular de la població indígena de Chiapas, això es posa de manifest en el text que la taxa d’alfabetització no arriba al 50 %, els nivells de salubritat estan sota mínims i més de la meitat de la població té uns ingressos iguals o inferiors al salari mínim. Aquesta situació de pobresa deriva directament, a l’igual que en la majoria dels països subdesenvolupats llatinoamericans, del problema de la terra, principal font d’ingressos de la població i garant de subsistència. I és justament la defensa de la terra la clau de volta del conflicte de Chiapas i uns dels llegats més importants de la revolució mexicana de 1910. Amb el crit de “terra i llibertat” Zapata denunciava la creixent despossessió de terres als camperols a favor dels terratinents; quedà des d’aleshores establerta la propietat comunitària de la terra sota la forma d’emprius. Malgrat això, la reforma agrícola que havia de redistribuir les terres mai s’acomplí, i malgrat que els camperols i els indígenes havien viscut i treballat les terres durant generacions, no en tenien la propietat legal. Aquesta situació s’agreujà durant les negociacions del Tractat de Lliure Comerç de l'Amèrica del Nord (TLCNA), quan el govern mexicà reformà l’article 27 de la Constitució liquidant definitivament la propietat social de la terra. Així doncs, l’extrema concentració de la propietat de la terra en mans dels terratinents i les cada vegada menors possibilitats dels camperols de cultivar la terra per sobreviure, l'han portat a la marginalització i l’empobriment de la població indígena i camperola.
L’esfera política
L’altre gran element que configura la rebel•lió indígena a Chiapas es troba en l’esfera política mexicana, establerta sobre un sistema polític de partit dominant (o de partit d’estat) caracteritzat pel nepotisme i la corrupció, indiferent als requeriments de democràcia dels col•lectius indígenes. El sistema de govern presidencialista dominat pel Partit Revolucionari Institucional (PRI) ha estat envoltat de mites que han encobert la manca d’honestedat política per part dels governants. Aquests “mites” han cuallat i queden ben representats des del partit governant a través de la seva imatge “revolucionària” (com indica el nom mateix del partit), les bones relacions institucionals amb Cuba o l’aire d’antiamericanisme que han imprèst durant molts anys les declaracions públiques des del règim. Però certament, això no ha estat suficient per tapar la corrupció política generalitzada, les màfies policials, els suborns dels narcotraficants al poder judicial o la mentida legitimada des del poder. Sembla ser que tot té un límit, i es comencen a entreveure mesures de democratització i transparència en la vida política mexicana, com es va observar després de les eleccions de juliol de 1997, en els quals els altres dos partits principals, el PRD i el PAN, van entrar a formar part de l’escena política. De qualsevol manera l’actuació política des del Govern ha passat per sobre dels drets socials, polítics i culturals dels pobles indígenes, menyspreant-los fins al punt que els ha oblidat.
El resultat
És, doncs, en aquest context, on esclata la rebel•lió zapatista de l’1 de gener de 1994, denunciant la violència des del poder, la discriminació racial, el domini dels cacics i la misèria eterna. L’alçament a Chiapas va posar en dubte el “miracle mexicà”, mostrant el revers de la història, i aleshores Salinas de Gortari deixà de ser el president que havia de conduir Mèxic a les portes del primer món. Justament a partir d’aleshores el país va entrar en una profunda crisi econòmica i política. Les magnífiques xifres macroeconòmiques canviaren de signe i s’assistí a una sortida massiva de capital del país -per la qual cosa fou necessari l’ajut econòmic de Clinton de la mà de l'FMI perquè allò no desemboqués en l’”efecte tequila” i es fes extensiu a la resta de borses llatinoamericanes, amb les consegüents pèrdues financeres. L’estabilitat que havia caracteritzat el règim polític mexicà durant més de 70 anys començava a trencar-se amb els assassinats, aquell mateix any, de Colosio -successor de Salinas de Gortari- i de Ruiz Massieu -secretari general del PRI- per les seves suposades tendències reformadores, obrint-se així importants fractures en el partit governant i, per extensió, en el sistema polític. Havia l’alçament de l’EZLN destapat les intrigues polítiques més profundes del règim i mostrat la cara més cruel de la reforma econòmica neoliberal?
Anàlisi
L’1 de gener de 1994 s’obria a Chiapas un nou capítol de la història de la humanitat. L’Exèrcit Zapatista d' alliberament Nacional (EZLN) s’alçava en armes de la mà del ja històric sotscomandant Marcos i de les comunitats indígenes per lluitar contra "l’oblit", per recuperar així la memòria històrica i denunciar les violacions a què han estat sotmesos els pobles indígenes des de fa més de 500 anys. Aquest conflicte s’emmarca en un context econòmic i polític concret, amb demandes concretes per part dels insurgents: dret a la terra i al treball digne i transformació democràtica. La rebel•lió de Chiapas té uns trets particulars únics, per això se l’ha anomenada la “revolució del segle XXI”, en el sentit que es considera que trenca radicalment amb les pràctiques de l’esquerra revolucionària tradicional.
Alçament i evolució del conflicte
Amb el crit de guerra de “democràcia, llibertat i justícia”, aquell 1 de gener de 1994 l’EZLN ocupava set muncipis de l’estat de Chiapas -ocupant un ampli territori corresponent a més de la meitat de l’extensió de Catalunya- amb una estratègia militar ben organitzada i un pes important de la població indígena. La seva carta de presentació era la Primera Declaració de la Selva Lacandona, on, a més de denunciar la situació de dictadura que viu el país, es fan explícites les demandes bàsiques per poder viure dignament.
El suport popular a l’EZLN, la caiguda automàtica de la borsa mexicana i la coincidència de l’entrada de Mèxic al Tractat de Lliure Comerç de l'Amèrica del Nord (TLCNA), fan moure el govern de Salinas de Gortari cap a una posició de diàleg. D’aquesta manera el 12 de gener s’inicia l’armistici i s'entra en el que s’ha anomenat la “pau armada”, encara que ambdues parts actuen; mentre el Govern ordena la militarització de la zona rebel, l’EZLN comença a fer públic el seu missatge a tot el món.
El 19 de febrer s’obra el diàleg entre ambdues parts a San Cristòbal de las Casas, on l’EZLN presenta al Govern 34 peticions, a les quals o bé no es dóna respostes o bé es fan promeses -mai complertes. Seguidament, els zapatistes responen negativament a la proposta de pau negociada del Govern, com es posa de manifest a la Segona Declaració de la Selva Lacandona, donant per trencat el diàleg. Amb la voluntat constant de l’EZLN de fer de pont al poble mexicà en pro de la democràcia política i social, es convoca el juny de 1994 la societat civil mexicana -partits polítics, sindicats, associacions diverses, ciutadans independents…- a la Convenció Nacional Democràtica -a la qual assisteixen unes 6.000 persones- amb l’objectiu d’obrir nous espais de discussió i organització per a la transformació democràtica.
Malgrat que la identitat de Marcos és descoberta el febrer de 1995, fent-se pública la seva formació de guerriller marxista i obrint-se vies de discussió sobre els suposats orígens indígenes de l'EZLN, això no trenca el clima de pau armada. Els Acords de San Andrés són els primers acords entre Govern i EZLN (febrer de 1996) sobre drets i cultura indígena -l’altre gran tema, democràcia i justícia no es va tractar-, però la nul•la voluntat política de compliment per part del Govern va fer trencar les negociacions. Amb la intermediació de la COCOPA (Comissió de Concòrdia i Pacificació) es presenta un nou document com a proposta d’acord sobre el qual les parts han de pronunciar-se. Aquest és acceptat per l’EZLN i rebutjat pel Govern, que presenta a la vegada una contraproposta: Proposta del Govern de reformes constitucionals en matèria de drets dels pobles indígenes. Aquest document és considerat per l’EZLN com una burla del Govern a la lluita dels pobles de Mèxic, com s’expressa al Comunicat l'EZLN de gener de 1997, afirmant que la contraproposta posa en crisi tot el procés de pau a Mèxic. Mentre la COCOPA continua els intents de reemprendre les negociacions (Comunicat de la COCOPA, març, 1997), no cedeix la guerra de baixa intensitat lliurada pel Govern federal contra la població a través de pressionar militarment i psicològicament les comunitats indígenes de Chiapas.
El significat de l’alçament i els trets del zapatisme
A través dels diferents comunicats que ha fet públics l'EZLN, poden observar-se els trets particulars que caracteritzen aquest moviment armat i que difereixen considerablement dels d’altres guerrilles llatinoamericanes. La concepció de l’exercici del poder sota la premissa del “manar obeint” com a base de la democràcia comunitària o la voluntat i l'exercici de dur a terme un “diàleg inclusiu” on participi tota la societat, la societat civil com a principal força legitimadora i mobilitzadora per a l’anhelada transformació política, econòmica i social.
Per a una plena comprensió de la significació de la rebel•lió de Chiapas cal fer referència a tres elements bàsics que sustenten tot el discurs i l’activitat del moviment zapatista: lluiten per recuperar el vincle de l’individu amb la terra, aposten per una nova concepció del poder modificant-ne bases i es concep la societat com un interpel•lant a través de les paraules més que no pas de les armes (article d'Ortiz a La Guillotina).
La ideologia política que impregna el zapatisme escapa del dogmatisme, i, malgrat moure’s a vegades en un mar d’ambigüitat, apareix com un nou moviment, com una nova revolució. Així, dos dels pilars del zapatisme, com són la nul•la voluntat de presa de poder polític, però lluitant per espais oberts a la ciutadania i els intents d’articular un moviment popular a través de la interpel•lació directa als pobles, mostren una nova cara de la rebel•lió armada lluny del sectarisme (article de Moguel a La Guillotina).
Com quedava expressat en els precedents del conflicte, l’alçament de Chiapas toca directament la problemàtica que actualment viu tot el planeta fruit de la dinàmica d’acumulació capitalista i n’és una petita expressió, amb els seus trets propis i diferenciadors. D’aquesta manera és interessant obervar el vincle existent entre el moviment zapatista i les transformacions capitalistes que s’estan vivint (article Ceceña a Chiapas 2). De fet, la misèria econòmica i l’autoritarisme polític que ha denunciat l’EZLN no poden deslligar-se del funcionament del sistema capitalista i de l’actual fase neoliberal a què s’enfronten tots els pobles del món. Això va posar-se de manifest el juliol de 1996 a la Primera Trobada Intercontinental per la Humanitat i contra el Neoliberalisme, celebrada a Chiapas en territori rebel, en la qual fou possible obrir vies de discussió i reflexió sobre com la humanitat pot entendre i alhora alliberar-se d’aquest projecte global anomenat neoliberalisme que oprimeix la condició humana des de totes les vessants: cultural, política, econòmica, social… Amb la voluntat de crear i articular xarxes de resistència a tot el món contra el neoliberalisme se celebrava el juliol de 1997 a diferents punts de l’Estat espanyol la Segona Trobada Intercontinental per la Humanitat i contra el Neoliberalisme. El sotscomandant Marcos mateix intenta encaixar els diferents aspectes de la realitat mundial en el marc del neoliberalisme, mostrant i denunciant algunes de les cares del Siete piezas del rompecabezas mundial.
Font de l’article: www.ub.es/solidaritat
Per afegir documentació actual:
www.enlacezapatista.ezln.org.mx
Col•lectiu solidaritat de Barcelona amb la rebel•lió zapatista
www.pangea.org/ellokal/chiapas/home/mexp.htm
diumenge, 7 de gener del 2007
En record de les dones que no hi són
Per Núria Pérez Blanch
LA NATI
La llum entra per la finestra, estic aquí sentada contemplant el meu fill, només té tres anys. Parlo poc dels meus sentiments, però em temo que ara aquí me’n faran parlar. Somric mirant el nen, s’assembla al seu pare, el rostre seriot, però atractiu, potser és això el que em va encantar d’ell. Com a una princesa em va portar en braços fins el llit , la nit de noces, l’endemà la meva vida va fer un retomb de mil graus i jo marejada ja no sabia on estava. No podia entendre el que em passava, però passava, de fet no era massa diferent del que vivien moltes amigues, ja casades, que, des de fora, jo creia admirables i molt segures de sí mateixes.
A casa el joc es feia agre i els sopars interminables. Vaig deixar de treballar, la panxa ja començava a créixer, sense voler-ho, però allà estava i ja no hi havia marxa enrere. Ell compartia una il•lusió fictícia i jo a mesura que anava arribant el dia pensava que seria la manera de solucionar-ho tot.
Era una inexperta i la mare, com l’enyorava, estava massa lluny per a poder-me ajudar, érem de fora de la ciutat, jo hi havia arribat per estudiar una carrera que vaig deixar a mitges quan vaig conèixer el que de seguida seria el meu marit. Ell ho tenia tot al seu favor per a justificar els seus insults, els seus crits i les seves espitjades cada cop que volia agafar el nen perquè plorava massa. Jo pensava amb quanta raó tenia quan ja més calmat m’explicava i em demanava perdó per les seves actuacions. No havia de demanar perdó li deia, ell treballava tot el dia i només faltaven els plors del nen o les meves queixes perquè arribava tard d’una feina que l’estava estressant massa.
Envejava les amigues quan m’explicaven que sortien el cap de setmana, que anaven a sopar. Quan proposava la possibilitat de fer el mateix, ell hi accedia, però llavors els sopars es feien odiosos, davant de tothom feia gracietes de la meva inutilitat, m’anul•lava davant de qualsevol opinió, jo què sabia d’un tema o altre si em passava el dia tancada a les quatre parets del pis, sense fer res. Tot i els meus anys d’universitat, segur que ja tot havia canviat molt i el món laboral se’m feia llunyà, massa llunyà.
Em vaig adonar que tenia por i que aquella por no era normal, em bategava el cor tan fort que només se’m passava estirada al llit i així vaig començar a saber com resoldre aquella angoixa. M’aixecava, portava l’esmorzar al nen i al marit, marxaven junts, un cap a l’escola i l’altre cap a la feina i jo me’n tornava al llit. Dormir era com no ser-hi, trucaven el telèfon i jo no responia. Un dia el dolor a la panxa va ser tan fort que em van portar d’urgències a l’hospital, tenia els nervis fets un nus tan terrible a l’estómac que semblaven una d’aquelles troques de fils que vols deslligar i no hi ha manera, una s’entesta en aprofitar el fil i més val llençar-lo tot i comprar una troca nova; això és el que em va dir ell quan vam arribar a casa, estàs fatal, sembles una vella, estàs pitjor que ma mare, plena de dolors i de cabòries.
La meva mare em va venir a veure, es va posar a plorar, no podia creure el que li explicava, era un home formal, educat, molt treballador, com podia ser que em cridés, que m’espitgés i que de cada espitjada acabés trencant alguna cosa, el meu fill no podia veure aquestes discussions, havia de distreure’m, de fer activitats, de treballar. Jo havia acabat l’atur i la situació econòmica a casa no era massa bona, vaig agafar força i una mica per tranquil•litzar la mare vaig trucar a l’empresa on havia estat treballant, estaven interessats en algú a mitja jornada. Era ideal, però llavors ell ja no li veia cap avantatja, pel que em donaven no n’hi havia per res, i més havent de deixar el nen al menjador de l’escola. Jo li argumentava que era una manera d’assegurar que el nen mengés més, així m’ho havien dit a les reunions amb les mestres, (per cert, sempre m’insistien que era important que el pare també hi anés, que el volien conèixer), que agafaria pes, a casa no menjava perquè s’aprofitava de la mare i ell em tornava a retreure que ja havia decidit massa coses, que no comptava amb ell per res, que el que havia de fer era no escoltar tant les professores, que qui eren elles per dir com havia ell d’educar el seu fill. Ja les discussions no valien. La feina li havien donat a una altra persona.
Aquells dies era la mare la que estava malalta i vaig marxar amb el nen a veure-la a l’hospital, ell ja no m’acompanyava en aquestes coses, ni en els fets tristos ni en les alegries, com el naixement del meu primer nebot, el cosí del nen, que era una cosa de festa, ni en les desgràcies, quan es va morir el meu pare, tant estimat per a mi, encara que ells dos no s’avenien massa, no em va fer costat, havia quedat amb un company de la feina i no s’ho va poder arreglar.
Quan m’estimava, m’estimava? No crec que allò fos gaudir, ni fer l’amor, ni res, però jo me l’estimava, era el meu marit, què podia fer jo sola en un món de parelles, de famílies unides, sense treball, ni casa, sense cap sortida. Segur que molta part dels crits els provocava jo, no sé de quina forma es podien resoldre les coses, ell era així, tenia el seu caràcter, però en el fons era una bona persona.
Tenia una altra vegada por, cada cop tornava més tard de casa i les reunions de feina es convertien en sopars amb els companys que acabaven molt tard i quan s’estirava al meu costat al llit, li sentia l’olor de tabac i d’alcohol, una olor que empudegava l’habitació, la seva roba i els llençols del nostre llit i a través del mínim contacte amb la seva pell se m’enganxava a la meva, de pell i l’endemà jo em feia tres repassades seguides d’aigua a la dutxa perquè no hi havia manera de treure aquella brutícia.
Una d’aquelles nits el vaig esperar llevada, a una cadira del menjador, va remugar que l’havia espantat quan va encendre el llum. Allà, amb l’impuls d’una força estranya que em sortia de les entranyes, li vaig dir que volia deixar-lo, que em volia separar. Va fixar una mirada de boig amb un cos de begut, em va agafar per les dues espatlles amb les seves dues mans i em va sacsejar com a un ninot de drap, com si volgués espolsar-me tota jo, i deixar-me sense sentit. D’un revolt em va donar una bufetada que em va fer saltar les llàgrimes dels ulls. Vaig cridar, preguntant-li què feia, dient-li que parés, estava exaltat, tu em vols fer mal, em vols deixar sol, estàs boja, em quedaré el nen i acabaràs tancada per mala mare, tens un altre home, amb qui et veus quan et quedes a casa sola…No em deixava parlar. Jo només havia pensat anar un temps amb la mare, descansar i buscar feina, parlar de la nostra relació després d’un temps de reflexió. Era evident que les coses no anaven bé, no podia ser que acabéssim sempre discutint, que els interessos d’ell i els meus fossin tan dispars, que el nen i jo estàvem cada cop més sols, que massa vegades havia sentit demanar perdó, obsequiant amb un regal i oferint un canvi de comportament i d’actitud i que això no s’havia acomplert mai. A tot allò ell no li feia cap mena de cas, a més, li deia, m’has pegat i sovint he aguantat insults i de tot, em deia que no tenia raó, era jo que era una histèrica, massa mimada per tothom, massa feminista i reivindicativa. No entenia res, jo no havia estat mai així, m’agradava ser dona, quan estudiava a la universitat pensava en el munt de dones que allà hi havia i com veia d’important d’arribar a aquests guanys socials, fer veure a tothom que les dones som quelcom més que un moble com altre per instal•lar al costat de l’home dins de casa, però d’aquest discurs no n’havia fet una bandera que anés estenent per tot arreu, només demanava respecte i estimació com a persona i com a companya. Els pensaments se’m barrejaven amb els crits d’ell i el dolor a la galta i a les espatlles. Sentia bordar el gos del veí, em sembla que fins i tot sentia arrossegar les cadires del pis de dalt, s’havien aixecat del llit i m’imaginava què estaven dient, com en una reunió d’escala, tothom opinant, discutint, posant-se uns a favor i altres en contra.
De cop vaig veure el nen palplantat mirant-nos, mig fregant-se els ullets. No vaig voler escoltar més, vaig agafar el nen d’una revolada i el vaig ficar a la seva habitació tancant la porta darrere meu. Ell no em va seguir, tot i que en veu alta continuava remugant ficat al lavabo, deixant anar en forma d’orina tota la cervesa que portava al cos. El nen gemegava mig de fred, mig de por, jo el consolava i amb les meves paraules per tranquil•litzar-lo també intentava consolar-me jo. Li vaig prometre que tots aquells fets no tornarien a passar mai més.
I ara sóc aquí, a la casa d’acollida d’urgències, no sé qui serà cap de les persones que m’han d’atendre, la treballadora social a l’hospital m’ha enviat aquí, diu que parli amb elles, hem de valorar què és millor, que estigui aquí o a casa de la mare. Mentre m’ha reconegut el metge no he estat massa tranquil•la, no sabia què fer amb el nen, avui és dissabte, he agafat quatre coses d’ell i quatre meves i he aprofitat quan ell ha sortit per a no sé què, per marxar de casa, jo no havia dormit en tota la nit, tota la nit pensant i escoltant la seva respiració fonda quasi tocant-me l’orella. He tancat la porta de cop, no sé si tornaré a veure aquells mobles, estrenats el dia de l’arribada del viatge de noces.
Ara una monitora s’emporta el nen a jugar amb altres nens i nenes, no vull ni saber quants estan igual que el meu, desolats i nerviosos. El nen rondina una mica, però accepta quan jo li dic que hi vagi que la nena li ensenyarà una joguina molt bonica.
Penso en la mare i el pare, pobres tots dos, tan il•lusionats en veure’m créixer, en fer-me dona, quan em vaig casar i quan em creixia la panxa, esperant el seu primer net, més nerviosos que jo, preparant la robeta i les cosetes de l’habitació, amb més dedicació que jo mateixa.
Què em preguntaran, què voldran saber de mi, no parlo mai dels meus sentiments, perquè ha d’interessar això a ningú, no sé què faig aquí, em torna a agafar la velocitat de les pulsacions del cor i el nus a l’estómac, torno a tenir por, miro al voltant i ell no hi és. Respiro fondo, s’obra una porta i una noia em crida, Nati, vols passar?.
Article El País, 31 de desembre de 2006
AQUÍ FALTAN 68 MUJERES
El primer año de plena aplicación de la Ley contra la Violencia de Género se salda con una víctima cada cinco días
CHARO NOGUEIRA - Madrid -
Miguel, Fredy, Pedro y Manuel: cuatro agresores más. Catalina, María Elena, María y Alicia: cuatro mujeres menos. Ellos las mataron. Y fueron muchas más: 68 vidas de mujer menos en 2006, segadas por hombres que dijeron amarlas. Una sangría que continúa en el primer año de aplicación plena de la Ley Integral contra la Violencia de Género.
80 hombres han sido condenados cada día en los 12 primeros meses de vigencia de la norma que endurece las penas a los maltratadores
"Algunas no creen que las vayan a matar y bajan la guardia; pero el agresor es quien mejor conoce a la víctima, y actúa"
Miguel, Fredy, Pedro y Manuel: cuatro agresores más. Catalina, María Elena, María y Alicia: cuatro mujeres menos. Ellos las mataron. Y fueron muchas más: 68 vidas de mujer menos en 2006, segadas por hombres que dijeron amarlas. Una sangría que continúa en el primer año de aplicación plena de la Ley Integral contra la Violencia de Género. Una norma aprobada por unanimidad y destinada a combatir un problema viejo, antaño privado y ahora público. Una ley que endurece las penas a los hombres que maltraten. Pero que, de momento, no cambia una costumbre: la maté porque era mía. O porque quiso dejar de serlo.
Una víctima de la violencia machista casi cada cinco días a lo largo de este año. Ocho muertas más que en 2005, cuatro menos que en 2004... El recuento, que empezó a hacerse apenas una década atrás, no para de aumentar. "Aunque sólo hubiera muerto una, nos alarmaría. Pero no podemos perder la perspectiva", afirma la delegada del Gobierno contra la Violencia sobre la Mujer, Encarnación Orozco, personada como acusación en cada una de las 68 muertes. "La cadencia de víctimas es sostenida en los últimos años", añade. Desde 1999 hasta hoy, 492 ciudadanas han perdido la vida por la agresión de su pareja o ex pareja, según el Instituto de la Mujer. Pero este ha sido el primer año natural en el que la ley contra la violencia, la primera que impulsó el Gobierno de Rodríguez Zapatero, estaba plenamente vigente.
"A esta norma se le pide un plus que no se le pide a ninguna otra. Tampoco el Código Penal acaba con los delitos", asegura Orozco. "A la ley integral hay que darle tiempo para que cale en la sociedad. No sólo persigue el maltrato. También apuesta por la prevención. Su fin último es erradicar la violencia, y eso requiere un cambio social", plantea.
"La cifra de víctimas es desoladora", asegura la fiscal de Sala Delegada de Violencia sobre la Mujer, Soledad Cazorla. "Resulta especialmente alta en verano y en torno a la navidad, porque son fechas de mayor convivencia y de relaciones familiares más estrechas. Comprendo que la gente se alarme", prosigue la mujer que coordina la actuación de los fiscales especializados en combatir el maltrato. "Lo que ocurre demuestra, justifica y ampara la existencia de la ley integral, pero ninguna ley acaba con un delito. Y, además, este no es un delito como otros. Median relaciones afectivas. Hay mujeres que no se creen que las vayan a matar y bajan la guardia. Pero el agresor, que es quien mejor conoce a la víctima, actúa", añade Cazorla.
Como ocurre año a año, la mayoría de las fallecidas en 2006 no había presentado denuncia. Según los datos que maneja el Gobierno, que dejan fuera del recuento a las tres últimas víctimas, sólo 20 habían denunciado a su agresor. De ellas, 14 solicitaron -y obtuvieron- una medida de protección, generalmente una orden de alejamiento dictada para su maltratador. Pero sólo estaba vigente en 10 casos (tres mujeres renunciaron a ella y en el otro caso el agresor resultó absuelto). De la decena que perdieron la vida pese a contar con una medida para protegerla, cuatro permitieron al agresor que quebrantara el alejamiento.
Pero también murieron otras seis mujeres cuyos maltratadores se saltaron el alejamiento sin que nadie lo impidiera. "Eso es una llamada de atención. Hay que mejorar la respuesta a las mujeres protegidas", afirma la delegada Orozco. De ahí que las últimas medidas de choque, aprobadas por el Gobierno a mediados de este mes, incluyan ofrecer un servicio de teleasistencia a todas las víctimas cuyos agresores cuenten con una orden de alejamiento. Hasta ahora, la entrega gratuita de ese transmisor para alertar de cualquier peligro se limitaba a las mujeres con orden de protección (una medida temporal hasta que se celebra el juicio). La otra opción, dado que el Gobierno considera inviable dar escolta policial a todas las maltratadas, son las pulseras electrónicas, aún sin generalizar por problemas técnicos, según el Ejecutivo.
"El balance de víctimas de este año es malo, pero eso no significa que no se haya avanzado", asegura la magistrada Montserrat Comas, presidenta del Observatorio contra la Violencia Doméstica y de Género del Consejo General del Poder Judicial. "La ley contra la violencia es un buen instrumento y terminar con esa lacra ya se ha convertido en una prioridad política y social", valora. A su juicio, "los resultados son lentos porque se trata de un problema complejo, ya que se mezcla una situación de violencia con la pervivencia de sentimientos, con la dependencia emocional". Ana María Pérez del Campo, de la Federación de Mujeres Separadas y Divorciadas, asegura: "Las muertes no son responsabilidad de la ley. Hace falta más tiempo para ver sus resultados".
"Sólo con penas más duras no se acaba con hechos criminales. Junto con el endurecimiento del castigo se necesitan otras medidas, sobre todo de sensibilización social, de educación en la igualdad, de prevención. Creernos la igualdad entre mujeres y hombres es el mejor antídoto contra esta violencia", reflexiona Cazorla. Pero también cree que la norma tiene aún puntos flojos. El Gobierno quiere corregirlos con el plan de choque recién aprobado.
Dotado con 48 millones de euros, el plan permitirá, entre otras cosas, duplicar hasta 82 los juzgados que sólo se dedican a atender a las maltratadas. Los tribunales, algunos de ellos "sobrecargados" según Comas, han trabajado a buen ritmo. Entre julio de 2005 y junio de este año, los distintos órganos judiciales condenaron a 29.356 maltratadores, siete de cada 10 juzgados. Una media de 80 condenados por día. "Esto es gracias a la nueva ley y a la actuación de jueces, fiscales y policías. Antes se absolvía a siete de cada 10", asegura la magistrada.
También en 2007 se desarrollará el plan de sensibilización y prevención, la última medida pendiente. Como recuerda Ángeles Álvarez, de la Fundación Mujeres, "este año la ley integral ha estado plenamente vigente, pero no totalmente des plegada". Acaba 2006. Faltan 68 mujeres.
Núria Pérez Blanch
LA NATI
La llum entra per la finestra, estic aquí sentada contemplant el meu fill, només té tres anys. Parlo poc dels meus sentiments, però em temo que ara aquí me’n faran parlar. Somric mirant el nen, s’assembla al seu pare, el rostre seriot, però atractiu, potser és això el que em va encantar d’ell. Com a una princesa em va portar en braços fins el llit , la nit de noces, l’endemà la meva vida va fer un retomb de mil graus i jo marejada ja no sabia on estava. No podia entendre el que em passava, però passava, de fet no era massa diferent del que vivien moltes amigues, ja casades, que, des de fora, jo creia admirables i molt segures de sí mateixes.
A casa el joc es feia agre i els sopars interminables. Vaig deixar de treballar, la panxa ja començava a créixer, sense voler-ho, però allà estava i ja no hi havia marxa enrere. Ell compartia una il•lusió fictícia i jo a mesura que anava arribant el dia pensava que seria la manera de solucionar-ho tot.
Era una inexperta i la mare, com l’enyorava, estava massa lluny per a poder-me ajudar, érem de fora de la ciutat, jo hi havia arribat per estudiar una carrera que vaig deixar a mitges quan vaig conèixer el que de seguida seria el meu marit. Ell ho tenia tot al seu favor per a justificar els seus insults, els seus crits i les seves espitjades cada cop que volia agafar el nen perquè plorava massa. Jo pensava amb quanta raó tenia quan ja més calmat m’explicava i em demanava perdó per les seves actuacions. No havia de demanar perdó li deia, ell treballava tot el dia i només faltaven els plors del nen o les meves queixes perquè arribava tard d’una feina que l’estava estressant massa.
Envejava les amigues quan m’explicaven que sortien el cap de setmana, que anaven a sopar. Quan proposava la possibilitat de fer el mateix, ell hi accedia, però llavors els sopars es feien odiosos, davant de tothom feia gracietes de la meva inutilitat, m’anul•lava davant de qualsevol opinió, jo què sabia d’un tema o altre si em passava el dia tancada a les quatre parets del pis, sense fer res. Tot i els meus anys d’universitat, segur que ja tot havia canviat molt i el món laboral se’m feia llunyà, massa llunyà.
Em vaig adonar que tenia por i que aquella por no era normal, em bategava el cor tan fort que només se’m passava estirada al llit i així vaig començar a saber com resoldre aquella angoixa. M’aixecava, portava l’esmorzar al nen i al marit, marxaven junts, un cap a l’escola i l’altre cap a la feina i jo me’n tornava al llit. Dormir era com no ser-hi, trucaven el telèfon i jo no responia. Un dia el dolor a la panxa va ser tan fort que em van portar d’urgències a l’hospital, tenia els nervis fets un nus tan terrible a l’estómac que semblaven una d’aquelles troques de fils que vols deslligar i no hi ha manera, una s’entesta en aprofitar el fil i més val llençar-lo tot i comprar una troca nova; això és el que em va dir ell quan vam arribar a casa, estàs fatal, sembles una vella, estàs pitjor que ma mare, plena de dolors i de cabòries.
La meva mare em va venir a veure, es va posar a plorar, no podia creure el que li explicava, era un home formal, educat, molt treballador, com podia ser que em cridés, que m’espitgés i que de cada espitjada acabés trencant alguna cosa, el meu fill no podia veure aquestes discussions, havia de distreure’m, de fer activitats, de treballar. Jo havia acabat l’atur i la situació econòmica a casa no era massa bona, vaig agafar força i una mica per tranquil•litzar la mare vaig trucar a l’empresa on havia estat treballant, estaven interessats en algú a mitja jornada. Era ideal, però llavors ell ja no li veia cap avantatja, pel que em donaven no n’hi havia per res, i més havent de deixar el nen al menjador de l’escola. Jo li argumentava que era una manera d’assegurar que el nen mengés més, així m’ho havien dit a les reunions amb les mestres, (per cert, sempre m’insistien que era important que el pare també hi anés, que el volien conèixer), que agafaria pes, a casa no menjava perquè s’aprofitava de la mare i ell em tornava a retreure que ja havia decidit massa coses, que no comptava amb ell per res, que el que havia de fer era no escoltar tant les professores, que qui eren elles per dir com havia ell d’educar el seu fill. Ja les discussions no valien. La feina li havien donat a una altra persona.
Aquells dies era la mare la que estava malalta i vaig marxar amb el nen a veure-la a l’hospital, ell ja no m’acompanyava en aquestes coses, ni en els fets tristos ni en les alegries, com el naixement del meu primer nebot, el cosí del nen, que era una cosa de festa, ni en les desgràcies, quan es va morir el meu pare, tant estimat per a mi, encara que ells dos no s’avenien massa, no em va fer costat, havia quedat amb un company de la feina i no s’ho va poder arreglar.
Quan m’estimava, m’estimava? No crec que allò fos gaudir, ni fer l’amor, ni res, però jo me l’estimava, era el meu marit, què podia fer jo sola en un món de parelles, de famílies unides, sense treball, ni casa, sense cap sortida. Segur que molta part dels crits els provocava jo, no sé de quina forma es podien resoldre les coses, ell era així, tenia el seu caràcter, però en el fons era una bona persona.
Tenia una altra vegada por, cada cop tornava més tard de casa i les reunions de feina es convertien en sopars amb els companys que acabaven molt tard i quan s’estirava al meu costat al llit, li sentia l’olor de tabac i d’alcohol, una olor que empudegava l’habitació, la seva roba i els llençols del nostre llit i a través del mínim contacte amb la seva pell se m’enganxava a la meva, de pell i l’endemà jo em feia tres repassades seguides d’aigua a la dutxa perquè no hi havia manera de treure aquella brutícia.
Una d’aquelles nits el vaig esperar llevada, a una cadira del menjador, va remugar que l’havia espantat quan va encendre el llum. Allà, amb l’impuls d’una força estranya que em sortia de les entranyes, li vaig dir que volia deixar-lo, que em volia separar. Va fixar una mirada de boig amb un cos de begut, em va agafar per les dues espatlles amb les seves dues mans i em va sacsejar com a un ninot de drap, com si volgués espolsar-me tota jo, i deixar-me sense sentit. D’un revolt em va donar una bufetada que em va fer saltar les llàgrimes dels ulls. Vaig cridar, preguntant-li què feia, dient-li que parés, estava exaltat, tu em vols fer mal, em vols deixar sol, estàs boja, em quedaré el nen i acabaràs tancada per mala mare, tens un altre home, amb qui et veus quan et quedes a casa sola…No em deixava parlar. Jo només havia pensat anar un temps amb la mare, descansar i buscar feina, parlar de la nostra relació després d’un temps de reflexió. Era evident que les coses no anaven bé, no podia ser que acabéssim sempre discutint, que els interessos d’ell i els meus fossin tan dispars, que el nen i jo estàvem cada cop més sols, que massa vegades havia sentit demanar perdó, obsequiant amb un regal i oferint un canvi de comportament i d’actitud i que això no s’havia acomplert mai. A tot allò ell no li feia cap mena de cas, a més, li deia, m’has pegat i sovint he aguantat insults i de tot, em deia que no tenia raó, era jo que era una histèrica, massa mimada per tothom, massa feminista i reivindicativa. No entenia res, jo no havia estat mai així, m’agradava ser dona, quan estudiava a la universitat pensava en el munt de dones que allà hi havia i com veia d’important d’arribar a aquests guanys socials, fer veure a tothom que les dones som quelcom més que un moble com altre per instal•lar al costat de l’home dins de casa, però d’aquest discurs no n’havia fet una bandera que anés estenent per tot arreu, només demanava respecte i estimació com a persona i com a companya. Els pensaments se’m barrejaven amb els crits d’ell i el dolor a la galta i a les espatlles. Sentia bordar el gos del veí, em sembla que fins i tot sentia arrossegar les cadires del pis de dalt, s’havien aixecat del llit i m’imaginava què estaven dient, com en una reunió d’escala, tothom opinant, discutint, posant-se uns a favor i altres en contra.
De cop vaig veure el nen palplantat mirant-nos, mig fregant-se els ullets. No vaig voler escoltar més, vaig agafar el nen d’una revolada i el vaig ficar a la seva habitació tancant la porta darrere meu. Ell no em va seguir, tot i que en veu alta continuava remugant ficat al lavabo, deixant anar en forma d’orina tota la cervesa que portava al cos. El nen gemegava mig de fred, mig de por, jo el consolava i amb les meves paraules per tranquil•litzar-lo també intentava consolar-me jo. Li vaig prometre que tots aquells fets no tornarien a passar mai més.
I ara sóc aquí, a la casa d’acollida d’urgències, no sé qui serà cap de les persones que m’han d’atendre, la treballadora social a l’hospital m’ha enviat aquí, diu que parli amb elles, hem de valorar què és millor, que estigui aquí o a casa de la mare. Mentre m’ha reconegut el metge no he estat massa tranquil•la, no sabia què fer amb el nen, avui és dissabte, he agafat quatre coses d’ell i quatre meves i he aprofitat quan ell ha sortit per a no sé què, per marxar de casa, jo no havia dormit en tota la nit, tota la nit pensant i escoltant la seva respiració fonda quasi tocant-me l’orella. He tancat la porta de cop, no sé si tornaré a veure aquells mobles, estrenats el dia de l’arribada del viatge de noces.
Ara una monitora s’emporta el nen a jugar amb altres nens i nenes, no vull ni saber quants estan igual que el meu, desolats i nerviosos. El nen rondina una mica, però accepta quan jo li dic que hi vagi que la nena li ensenyarà una joguina molt bonica.
Penso en la mare i el pare, pobres tots dos, tan il•lusionats en veure’m créixer, en fer-me dona, quan em vaig casar i quan em creixia la panxa, esperant el seu primer net, més nerviosos que jo, preparant la robeta i les cosetes de l’habitació, amb més dedicació que jo mateixa.
Què em preguntaran, què voldran saber de mi, no parlo mai dels meus sentiments, perquè ha d’interessar això a ningú, no sé què faig aquí, em torna a agafar la velocitat de les pulsacions del cor i el nus a l’estómac, torno a tenir por, miro al voltant i ell no hi és. Respiro fondo, s’obra una porta i una noia em crida, Nati, vols passar?.
Article El País, 31 de desembre de 2006
AQUÍ FALTAN 68 MUJERES
El primer año de plena aplicación de la Ley contra la Violencia de Género se salda con una víctima cada cinco días
CHARO NOGUEIRA - Madrid -
Miguel, Fredy, Pedro y Manuel: cuatro agresores más. Catalina, María Elena, María y Alicia: cuatro mujeres menos. Ellos las mataron. Y fueron muchas más: 68 vidas de mujer menos en 2006, segadas por hombres que dijeron amarlas. Una sangría que continúa en el primer año de aplicación plena de la Ley Integral contra la Violencia de Género.
80 hombres han sido condenados cada día en los 12 primeros meses de vigencia de la norma que endurece las penas a los maltratadores
"Algunas no creen que las vayan a matar y bajan la guardia; pero el agresor es quien mejor conoce a la víctima, y actúa"
Miguel, Fredy, Pedro y Manuel: cuatro agresores más. Catalina, María Elena, María y Alicia: cuatro mujeres menos. Ellos las mataron. Y fueron muchas más: 68 vidas de mujer menos en 2006, segadas por hombres que dijeron amarlas. Una sangría que continúa en el primer año de aplicación plena de la Ley Integral contra la Violencia de Género. Una norma aprobada por unanimidad y destinada a combatir un problema viejo, antaño privado y ahora público. Una ley que endurece las penas a los hombres que maltraten. Pero que, de momento, no cambia una costumbre: la maté porque era mía. O porque quiso dejar de serlo.
Una víctima de la violencia machista casi cada cinco días a lo largo de este año. Ocho muertas más que en 2005, cuatro menos que en 2004... El recuento, que empezó a hacerse apenas una década atrás, no para de aumentar. "Aunque sólo hubiera muerto una, nos alarmaría. Pero no podemos perder la perspectiva", afirma la delegada del Gobierno contra la Violencia sobre la Mujer, Encarnación Orozco, personada como acusación en cada una de las 68 muertes. "La cadencia de víctimas es sostenida en los últimos años", añade. Desde 1999 hasta hoy, 492 ciudadanas han perdido la vida por la agresión de su pareja o ex pareja, según el Instituto de la Mujer. Pero este ha sido el primer año natural en el que la ley contra la violencia, la primera que impulsó el Gobierno de Rodríguez Zapatero, estaba plenamente vigente.
"A esta norma se le pide un plus que no se le pide a ninguna otra. Tampoco el Código Penal acaba con los delitos", asegura Orozco. "A la ley integral hay que darle tiempo para que cale en la sociedad. No sólo persigue el maltrato. También apuesta por la prevención. Su fin último es erradicar la violencia, y eso requiere un cambio social", plantea.
"La cifra de víctimas es desoladora", asegura la fiscal de Sala Delegada de Violencia sobre la Mujer, Soledad Cazorla. "Resulta especialmente alta en verano y en torno a la navidad, porque son fechas de mayor convivencia y de relaciones familiares más estrechas. Comprendo que la gente se alarme", prosigue la mujer que coordina la actuación de los fiscales especializados en combatir el maltrato. "Lo que ocurre demuestra, justifica y ampara la existencia de la ley integral, pero ninguna ley acaba con un delito. Y, además, este no es un delito como otros. Median relaciones afectivas. Hay mujeres que no se creen que las vayan a matar y bajan la guardia. Pero el agresor, que es quien mejor conoce a la víctima, actúa", añade Cazorla.
Como ocurre año a año, la mayoría de las fallecidas en 2006 no había presentado denuncia. Según los datos que maneja el Gobierno, que dejan fuera del recuento a las tres últimas víctimas, sólo 20 habían denunciado a su agresor. De ellas, 14 solicitaron -y obtuvieron- una medida de protección, generalmente una orden de alejamiento dictada para su maltratador. Pero sólo estaba vigente en 10 casos (tres mujeres renunciaron a ella y en el otro caso el agresor resultó absuelto). De la decena que perdieron la vida pese a contar con una medida para protegerla, cuatro permitieron al agresor que quebrantara el alejamiento.
Pero también murieron otras seis mujeres cuyos maltratadores se saltaron el alejamiento sin que nadie lo impidiera. "Eso es una llamada de atención. Hay que mejorar la respuesta a las mujeres protegidas", afirma la delegada Orozco. De ahí que las últimas medidas de choque, aprobadas por el Gobierno a mediados de este mes, incluyan ofrecer un servicio de teleasistencia a todas las víctimas cuyos agresores cuenten con una orden de alejamiento. Hasta ahora, la entrega gratuita de ese transmisor para alertar de cualquier peligro se limitaba a las mujeres con orden de protección (una medida temporal hasta que se celebra el juicio). La otra opción, dado que el Gobierno considera inviable dar escolta policial a todas las maltratadas, son las pulseras electrónicas, aún sin generalizar por problemas técnicos, según el Ejecutivo.
"El balance de víctimas de este año es malo, pero eso no significa que no se haya avanzado", asegura la magistrada Montserrat Comas, presidenta del Observatorio contra la Violencia Doméstica y de Género del Consejo General del Poder Judicial. "La ley contra la violencia es un buen instrumento y terminar con esa lacra ya se ha convertido en una prioridad política y social", valora. A su juicio, "los resultados son lentos porque se trata de un problema complejo, ya que se mezcla una situación de violencia con la pervivencia de sentimientos, con la dependencia emocional". Ana María Pérez del Campo, de la Federación de Mujeres Separadas y Divorciadas, asegura: "Las muertes no son responsabilidad de la ley. Hace falta más tiempo para ver sus resultados".
"Sólo con penas más duras no se acaba con hechos criminales. Junto con el endurecimiento del castigo se necesitan otras medidas, sobre todo de sensibilización social, de educación en la igualdad, de prevención. Creernos la igualdad entre mujeres y hombres es el mejor antídoto contra esta violencia", reflexiona Cazorla. Pero también cree que la norma tiene aún puntos flojos. El Gobierno quiere corregirlos con el plan de choque recién aprobado.
Dotado con 48 millones de euros, el plan permitirá, entre otras cosas, duplicar hasta 82 los juzgados que sólo se dedican a atender a las maltratadas. Los tribunales, algunos de ellos "sobrecargados" según Comas, han trabajado a buen ritmo. Entre julio de 2005 y junio de este año, los distintos órganos judiciales condenaron a 29.356 maltratadores, siete de cada 10 juzgados. Una media de 80 condenados por día. "Esto es gracias a la nueva ley y a la actuación de jueces, fiscales y policías. Antes se absolvía a siete de cada 10", asegura la magistrada.
También en 2007 se desarrollará el plan de sensibilización y prevención, la última medida pendiente. Como recuerda Ángeles Álvarez, de la Fundación Mujeres, "este año la ley integral ha estado plenamente vigente, pero no totalmente des plegada". Acaba 2006. Faltan 68 mujeres.
Núria Pérez Blanch
Subscriure's a:
Missatges (Atom)