Per Núria Pérez Blanch
LA NATI
La llum entra per la finestra, estic aquí sentada contemplant el meu fill, només té tres anys. Parlo poc dels meus sentiments, però em temo que ara aquí me’n faran parlar. Somric mirant el nen, s’assembla al seu pare, el rostre seriot, però atractiu, potser és això el que em va encantar d’ell. Com a una princesa em va portar en braços fins el llit , la nit de noces, l’endemà la meva vida va fer un retomb de mil graus i jo marejada ja no sabia on estava. No podia entendre el que em passava, però passava, de fet no era massa diferent del que vivien moltes amigues, ja casades, que, des de fora, jo creia admirables i molt segures de sí mateixes.
A casa el joc es feia agre i els sopars interminables. Vaig deixar de treballar, la panxa ja començava a créixer, sense voler-ho, però allà estava i ja no hi havia marxa enrere. Ell compartia una il•lusió fictícia i jo a mesura que anava arribant el dia pensava que seria la manera de solucionar-ho tot.
Era una inexperta i la mare, com l’enyorava, estava massa lluny per a poder-me ajudar, érem de fora de la ciutat, jo hi havia arribat per estudiar una carrera que vaig deixar a mitges quan vaig conèixer el que de seguida seria el meu marit. Ell ho tenia tot al seu favor per a justificar els seus insults, els seus crits i les seves espitjades cada cop que volia agafar el nen perquè plorava massa. Jo pensava amb quanta raó tenia quan ja més calmat m’explicava i em demanava perdó per les seves actuacions. No havia de demanar perdó li deia, ell treballava tot el dia i només faltaven els plors del nen o les meves queixes perquè arribava tard d’una feina que l’estava estressant massa.
Envejava les amigues quan m’explicaven que sortien el cap de setmana, que anaven a sopar. Quan proposava la possibilitat de fer el mateix, ell hi accedia, però llavors els sopars es feien odiosos, davant de tothom feia gracietes de la meva inutilitat, m’anul•lava davant de qualsevol opinió, jo què sabia d’un tema o altre si em passava el dia tancada a les quatre parets del pis, sense fer res. Tot i els meus anys d’universitat, segur que ja tot havia canviat molt i el món laboral se’m feia llunyà, massa llunyà.
Em vaig adonar que tenia por i que aquella por no era normal, em bategava el cor tan fort que només se’m passava estirada al llit i així vaig començar a saber com resoldre aquella angoixa. M’aixecava, portava l’esmorzar al nen i al marit, marxaven junts, un cap a l’escola i l’altre cap a la feina i jo me’n tornava al llit. Dormir era com no ser-hi, trucaven el telèfon i jo no responia. Un dia el dolor a la panxa va ser tan fort que em van portar d’urgències a l’hospital, tenia els nervis fets un nus tan terrible a l’estómac que semblaven una d’aquelles troques de fils que vols deslligar i no hi ha manera, una s’entesta en aprofitar el fil i més val llençar-lo tot i comprar una troca nova; això és el que em va dir ell quan vam arribar a casa, estàs fatal, sembles una vella, estàs pitjor que ma mare, plena de dolors i de cabòries.
La meva mare em va venir a veure, es va posar a plorar, no podia creure el que li explicava, era un home formal, educat, molt treballador, com podia ser que em cridés, que m’espitgés i que de cada espitjada acabés trencant alguna cosa, el meu fill no podia veure aquestes discussions, havia de distreure’m, de fer activitats, de treballar. Jo havia acabat l’atur i la situació econòmica a casa no era massa bona, vaig agafar força i una mica per tranquil•litzar la mare vaig trucar a l’empresa on havia estat treballant, estaven interessats en algú a mitja jornada. Era ideal, però llavors ell ja no li veia cap avantatja, pel que em donaven no n’hi havia per res, i més havent de deixar el nen al menjador de l’escola. Jo li argumentava que era una manera d’assegurar que el nen mengés més, així m’ho havien dit a les reunions amb les mestres, (per cert, sempre m’insistien que era important que el pare també hi anés, que el volien conèixer), que agafaria pes, a casa no menjava perquè s’aprofitava de la mare i ell em tornava a retreure que ja havia decidit massa coses, que no comptava amb ell per res, que el que havia de fer era no escoltar tant les professores, que qui eren elles per dir com havia ell d’educar el seu fill. Ja les discussions no valien. La feina li havien donat a una altra persona.
Aquells dies era la mare la que estava malalta i vaig marxar amb el nen a veure-la a l’hospital, ell ja no m’acompanyava en aquestes coses, ni en els fets tristos ni en les alegries, com el naixement del meu primer nebot, el cosí del nen, que era una cosa de festa, ni en les desgràcies, quan es va morir el meu pare, tant estimat per a mi, encara que ells dos no s’avenien massa, no em va fer costat, havia quedat amb un company de la feina i no s’ho va poder arreglar.
Quan m’estimava, m’estimava? No crec que allò fos gaudir, ni fer l’amor, ni res, però jo me l’estimava, era el meu marit, què podia fer jo sola en un món de parelles, de famílies unides, sense treball, ni casa, sense cap sortida. Segur que molta part dels crits els provocava jo, no sé de quina forma es podien resoldre les coses, ell era així, tenia el seu caràcter, però en el fons era una bona persona.
Tenia una altra vegada por, cada cop tornava més tard de casa i les reunions de feina es convertien en sopars amb els companys que acabaven molt tard i quan s’estirava al meu costat al llit, li sentia l’olor de tabac i d’alcohol, una olor que empudegava l’habitació, la seva roba i els llençols del nostre llit i a través del mínim contacte amb la seva pell se m’enganxava a la meva, de pell i l’endemà jo em feia tres repassades seguides d’aigua a la dutxa perquè no hi havia manera de treure aquella brutícia.
Una d’aquelles nits el vaig esperar llevada, a una cadira del menjador, va remugar que l’havia espantat quan va encendre el llum. Allà, amb l’impuls d’una força estranya que em sortia de les entranyes, li vaig dir que volia deixar-lo, que em volia separar. Va fixar una mirada de boig amb un cos de begut, em va agafar per les dues espatlles amb les seves dues mans i em va sacsejar com a un ninot de drap, com si volgués espolsar-me tota jo, i deixar-me sense sentit. D’un revolt em va donar una bufetada que em va fer saltar les llàgrimes dels ulls. Vaig cridar, preguntant-li què feia, dient-li que parés, estava exaltat, tu em vols fer mal, em vols deixar sol, estàs boja, em quedaré el nen i acabaràs tancada per mala mare, tens un altre home, amb qui et veus quan et quedes a casa sola…No em deixava parlar. Jo només havia pensat anar un temps amb la mare, descansar i buscar feina, parlar de la nostra relació després d’un temps de reflexió. Era evident que les coses no anaven bé, no podia ser que acabéssim sempre discutint, que els interessos d’ell i els meus fossin tan dispars, que el nen i jo estàvem cada cop més sols, que massa vegades havia sentit demanar perdó, obsequiant amb un regal i oferint un canvi de comportament i d’actitud i que això no s’havia acomplert mai. A tot allò ell no li feia cap mena de cas, a més, li deia, m’has pegat i sovint he aguantat insults i de tot, em deia que no tenia raó, era jo que era una histèrica, massa mimada per tothom, massa feminista i reivindicativa. No entenia res, jo no havia estat mai així, m’agradava ser dona, quan estudiava a la universitat pensava en el munt de dones que allà hi havia i com veia d’important d’arribar a aquests guanys socials, fer veure a tothom que les dones som quelcom més que un moble com altre per instal•lar al costat de l’home dins de casa, però d’aquest discurs no n’havia fet una bandera que anés estenent per tot arreu, només demanava respecte i estimació com a persona i com a companya. Els pensaments se’m barrejaven amb els crits d’ell i el dolor a la galta i a les espatlles. Sentia bordar el gos del veí, em sembla que fins i tot sentia arrossegar les cadires del pis de dalt, s’havien aixecat del llit i m’imaginava què estaven dient, com en una reunió d’escala, tothom opinant, discutint, posant-se uns a favor i altres en contra.
De cop vaig veure el nen palplantat mirant-nos, mig fregant-se els ullets. No vaig voler escoltar més, vaig agafar el nen d’una revolada i el vaig ficar a la seva habitació tancant la porta darrere meu. Ell no em va seguir, tot i que en veu alta continuava remugant ficat al lavabo, deixant anar en forma d’orina tota la cervesa que portava al cos. El nen gemegava mig de fred, mig de por, jo el consolava i amb les meves paraules per tranquil•litzar-lo també intentava consolar-me jo. Li vaig prometre que tots aquells fets no tornarien a passar mai més.
I ara sóc aquí, a la casa d’acollida d’urgències, no sé qui serà cap de les persones que m’han d’atendre, la treballadora social a l’hospital m’ha enviat aquí, diu que parli amb elles, hem de valorar què és millor, que estigui aquí o a casa de la mare. Mentre m’ha reconegut el metge no he estat massa tranquil•la, no sabia què fer amb el nen, avui és dissabte, he agafat quatre coses d’ell i quatre meves i he aprofitat quan ell ha sortit per a no sé què, per marxar de casa, jo no havia dormit en tota la nit, tota la nit pensant i escoltant la seva respiració fonda quasi tocant-me l’orella. He tancat la porta de cop, no sé si tornaré a veure aquells mobles, estrenats el dia de l’arribada del viatge de noces.
Ara una monitora s’emporta el nen a jugar amb altres nens i nenes, no vull ni saber quants estan igual que el meu, desolats i nerviosos. El nen rondina una mica, però accepta quan jo li dic que hi vagi que la nena li ensenyarà una joguina molt bonica.
Penso en la mare i el pare, pobres tots dos, tan il•lusionats en veure’m créixer, en fer-me dona, quan em vaig casar i quan em creixia la panxa, esperant el seu primer net, més nerviosos que jo, preparant la robeta i les cosetes de l’habitació, amb més dedicació que jo mateixa.
Què em preguntaran, què voldran saber de mi, no parlo mai dels meus sentiments, perquè ha d’interessar això a ningú, no sé què faig aquí, em torna a agafar la velocitat de les pulsacions del cor i el nus a l’estómac, torno a tenir por, miro al voltant i ell no hi és. Respiro fondo, s’obra una porta i una noia em crida, Nati, vols passar?.
Article El País, 31 de desembre de 2006
AQUÍ FALTAN 68 MUJERES
El primer año de plena aplicación de la Ley contra la Violencia de Género se salda con una víctima cada cinco días
CHARO NOGUEIRA - Madrid -
Miguel, Fredy, Pedro y Manuel: cuatro agresores más. Catalina, María Elena, María y Alicia: cuatro mujeres menos. Ellos las mataron. Y fueron muchas más: 68 vidas de mujer menos en 2006, segadas por hombres que dijeron amarlas. Una sangría que continúa en el primer año de aplicación plena de la Ley Integral contra la Violencia de Género.
80 hombres han sido condenados cada día en los 12 primeros meses de vigencia de la norma que endurece las penas a los maltratadores
"Algunas no creen que las vayan a matar y bajan la guardia; pero el agresor es quien mejor conoce a la víctima, y actúa"
Miguel, Fredy, Pedro y Manuel: cuatro agresores más. Catalina, María Elena, María y Alicia: cuatro mujeres menos. Ellos las mataron. Y fueron muchas más: 68 vidas de mujer menos en 2006, segadas por hombres que dijeron amarlas. Una sangría que continúa en el primer año de aplicación plena de la Ley Integral contra la Violencia de Género. Una norma aprobada por unanimidad y destinada a combatir un problema viejo, antaño privado y ahora público. Una ley que endurece las penas a los hombres que maltraten. Pero que, de momento, no cambia una costumbre: la maté porque era mía. O porque quiso dejar de serlo.
Una víctima de la violencia machista casi cada cinco días a lo largo de este año. Ocho muertas más que en 2005, cuatro menos que en 2004... El recuento, que empezó a hacerse apenas una década atrás, no para de aumentar. "Aunque sólo hubiera muerto una, nos alarmaría. Pero no podemos perder la perspectiva", afirma la delegada del Gobierno contra la Violencia sobre la Mujer, Encarnación Orozco, personada como acusación en cada una de las 68 muertes. "La cadencia de víctimas es sostenida en los últimos años", añade. Desde 1999 hasta hoy, 492 ciudadanas han perdido la vida por la agresión de su pareja o ex pareja, según el Instituto de la Mujer. Pero este ha sido el primer año natural en el que la ley contra la violencia, la primera que impulsó el Gobierno de Rodríguez Zapatero, estaba plenamente vigente.
"A esta norma se le pide un plus que no se le pide a ninguna otra. Tampoco el Código Penal acaba con los delitos", asegura Orozco. "A la ley integral hay que darle tiempo para que cale en la sociedad. No sólo persigue el maltrato. También apuesta por la prevención. Su fin último es erradicar la violencia, y eso requiere un cambio social", plantea.
"La cifra de víctimas es desoladora", asegura la fiscal de Sala Delegada de Violencia sobre la Mujer, Soledad Cazorla. "Resulta especialmente alta en verano y en torno a la navidad, porque son fechas de mayor convivencia y de relaciones familiares más estrechas. Comprendo que la gente se alarme", prosigue la mujer que coordina la actuación de los fiscales especializados en combatir el maltrato. "Lo que ocurre demuestra, justifica y ampara la existencia de la ley integral, pero ninguna ley acaba con un delito. Y, además, este no es un delito como otros. Median relaciones afectivas. Hay mujeres que no se creen que las vayan a matar y bajan la guardia. Pero el agresor, que es quien mejor conoce a la víctima, actúa", añade Cazorla.
Como ocurre año a año, la mayoría de las fallecidas en 2006 no había presentado denuncia. Según los datos que maneja el Gobierno, que dejan fuera del recuento a las tres últimas víctimas, sólo 20 habían denunciado a su agresor. De ellas, 14 solicitaron -y obtuvieron- una medida de protección, generalmente una orden de alejamiento dictada para su maltratador. Pero sólo estaba vigente en 10 casos (tres mujeres renunciaron a ella y en el otro caso el agresor resultó absuelto). De la decena que perdieron la vida pese a contar con una medida para protegerla, cuatro permitieron al agresor que quebrantara el alejamiento.
Pero también murieron otras seis mujeres cuyos maltratadores se saltaron el alejamiento sin que nadie lo impidiera. "Eso es una llamada de atención. Hay que mejorar la respuesta a las mujeres protegidas", afirma la delegada Orozco. De ahí que las últimas medidas de choque, aprobadas por el Gobierno a mediados de este mes, incluyan ofrecer un servicio de teleasistencia a todas las víctimas cuyos agresores cuenten con una orden de alejamiento. Hasta ahora, la entrega gratuita de ese transmisor para alertar de cualquier peligro se limitaba a las mujeres con orden de protección (una medida temporal hasta que se celebra el juicio). La otra opción, dado que el Gobierno considera inviable dar escolta policial a todas las maltratadas, son las pulseras electrónicas, aún sin generalizar por problemas técnicos, según el Ejecutivo.
"El balance de víctimas de este año es malo, pero eso no significa que no se haya avanzado", asegura la magistrada Montserrat Comas, presidenta del Observatorio contra la Violencia Doméstica y de Género del Consejo General del Poder Judicial. "La ley contra la violencia es un buen instrumento y terminar con esa lacra ya se ha convertido en una prioridad política y social", valora. A su juicio, "los resultados son lentos porque se trata de un problema complejo, ya que se mezcla una situación de violencia con la pervivencia de sentimientos, con la dependencia emocional". Ana María Pérez del Campo, de la Federación de Mujeres Separadas y Divorciadas, asegura: "Las muertes no son responsabilidad de la ley. Hace falta más tiempo para ver sus resultados".
"Sólo con penas más duras no se acaba con hechos criminales. Junto con el endurecimiento del castigo se necesitan otras medidas, sobre todo de sensibilización social, de educación en la igualdad, de prevención. Creernos la igualdad entre mujeres y hombres es el mejor antídoto contra esta violencia", reflexiona Cazorla. Pero también cree que la norma tiene aún puntos flojos. El Gobierno quiere corregirlos con el plan de choque recién aprobado.
Dotado con 48 millones de euros, el plan permitirá, entre otras cosas, duplicar hasta 82 los juzgados que sólo se dedican a atender a las maltratadas. Los tribunales, algunos de ellos "sobrecargados" según Comas, han trabajado a buen ritmo. Entre julio de 2005 y junio de este año, los distintos órganos judiciales condenaron a 29.356 maltratadores, siete de cada 10 juzgados. Una media de 80 condenados por día. "Esto es gracias a la nueva ley y a la actuación de jueces, fiscales y policías. Antes se absolvía a siete de cada 10", asegura la magistrada.
También en 2007 se desarrollará el plan de sensibilización y prevención, la última medida pendiente. Como recuerda Ángeles Álvarez, de la Fundación Mujeres, "este año la ley integral ha estado plenamente vigente, pero no totalmente des plegada". Acaba 2006. Faltan 68 mujeres.
Núria Pérez Blanch
