Per Núria Pérez Blanch
B. MALINOWSKI ( I )
MÀGIA, CIÈNCIA I RELIGIÓ
L’antropologia no pot negar, que la màgia i la religió no són només filosofia o doctrina, sinó modus especial de conducta, actitud pragmàtica que han constituït la raó, la voluntat i el sentiment a la vegada.
EL DOMINI RACIONAL QUE L’HOME ACONSEGUEIX DEL SEU VOLTANT
Els estudis del coneixement i la psicologia del salvatge s’han confinat a la religió primitiva, a la màgia i a la mitologia.
Lévy-Bruhl ha pres interés pel que el salvatge fa en el seu estat mental. Ens diu que el salvatge no té sobrietat mental i que està inmers en el seu estat mental, en un caràcter místic, no aconsegueix benefici de l’expèriència, ni comprendre les lleis de la natura. Hi ha una mentalita pre-lògica.
Però hi ha veus disidents:
Myres, que parla que el coneixement del salvatge, basat en l’observació, és definit i correcte.
Goldenweiser parla que no és prudent atribuir a la mecànica primitiva, un paper passiu a l’origen de les invencions.
Es pot dividir el problema en dues preguntes:
1- posseix el primitiu una actitud mental racional i detenta un domini racional sobre l’entorn o és un caràcter místic: Tota comunitat primitiva està en possessió d’una considerable quantia de saber, basat en l’experiència i conformat per la raó.
2- Pot considerar-se com a forma rudimentària de ciència o és diferent o només regles sense valor tècnic?
Els nadius distingeixen dos terrenys:
Religió, màgia/coneixement
Conducta ritual/conducta racional
En l’estudi de nadius de les illes Trobiand es troben experts pescadors, industriosos comerciants, fabricants de manufactures, l’èxit de l’agricultura depèn dels seus sabers... Entremig de tot trobem la màgia; una sèrie de ritus realitzats any rera any, d’acord amb una seqüència i ordre rigurosos, indispensables pel benestar dels horts. Però no tot bon resultat s’atribueix a la màgia, tenen una distinció clarament diferenciada.
Es distingeix entre condicions conegudes, creixement, malalties, perills ordinaris a aquestes se li fa front amb el coneixement i el treball. I condicions adverses imprevisibles, així com coincidencies afortunades. A aquestes es fa front amb la màgia.
El bruixot de l’hort és també el cap de les activitats pràctiques, però ambdues activitats romanen separades.
Cada cerimònia màgica té el seu nom distintiu. A algunes assisteix tota la comunitat i totes són públiques en el sentit que se sap quan es porten a terme i de que qualsevol pot estar present.
Per exemple, construcció de canoes, a la guerra, les malalties... hi ha un coneixement empíric i alhora es funciona amb companyia de la màgia, sense influir-se mútuament. Es posseeix el coneixemnt de la construció de la barca, dels corrents , de la navegació... la màgia entra en la construcció de la canoa, de les estratègies de la guerra.. però entra la màgia per a donar seguretat, per a que domini els elements de sort i de l’atzar .
Idea que pot validar-se universalment:
Si entenem per ciència un corpus de regles i concepcions basades en l’experiència i derivades d’ella per influència lògica, encarnades en fites materials i una forma fixa de tradició, continuada per alguna sort d’organització social, llavors no hi ha dubte de que inclús les comunitats salvatges menys evolucionades posseeixen els començaments de la ciència, per molt que aquests siguin rudimentaris.
A més de la religió sacra del credo i del culte el salvatge compta amb un món profà d’activitats pràctiques i de punts de vista racionals.
VIDA, MORT, DESTÍ DEL CREDO I CULTE PRIMITIUS
Els actes i ritus màgics i religiosos inclou l’animisme, el totemisme, el fetichisme... però no pot definir-se com el culte dels esperits, de la naturalesa, dels avantpassats...tampoc la religió és idèntica a allò social.
El repte: valorar la relació entre religió i màgia.
Les fases fisiològiques de la vida humana, i les seves crisis; pubertat, embaràs, matrimoni, mort... forma numeroses creences i ritus.
Es poden classificar en dos grups:
- es porta a terme un medi per a un fi, té un sentit pràctic, conegut per a tots, pot ser comunicat, (fer una cerimònia durant un naixement, per exemple) Es parlaria de MÀGIA
- no es tracta d’un medi per a aconseguir un fi, sinó que és un fi per sí mateix. Es tractaria d’un acte RELIGIÓS (festa de presentació, de joia, després del naixement).
Cerimònies d’iniciació:
Iniciació: idea que posa al novici en contacte amb els poders i personalitats superiors.
- es un periode de reclusió i de preparació
- iniciació pròpiament dita (mutilació corporal, relacionada amb la idea de mort i renaixement de l’iniciat)
- s’inicia el jove en mites i tradicions sacres.
Res importa tant com la conformitat i el conservadurisme dels membres.
Funcions principals de les cerimònies d’iniciació:
- expressió ritual i dramàtica del poder
- valor suprem de les tradicions
- serveixen per a imprimir valor i poder a cada generació
- medi de transmetre el poder tribal
- assegurar la continuïtat de la tradició
- mantenir la cohesió del grup
1-Iniciació:
Acte religiós, la cerimònia i la seva finalitat són una mateixa cosa, el fi es troba en la mateixa consumació de l’acte.
2-Reproducció i nutrició:
S’han relacionat amb el credo i les pràctiques religioses
El sexe s’ha considerat com la principal font de la religió. Al contrari del que es podria pensar, els cultes sexuals representen un paper insignificant entre els salvatges.
L’acte de menjar està rodejat de prescripcions i prohibicions especials d’una tensió emotiva general que arriba a un extrem desconegut per a nosaltres.
El menjar sacramental és tan sols una altra expressió de la mateixa actitud mental, expressada de la manera més apropiada per l’acte segons el qual la vida es reté i es renova, això és l’acte de menjar.
3-Totemisme
El salvatge s’interessa per l’apariència i les propietats dels animals, desitja ser el seu amo i poder-los controlar, com a coses útils i comestibles. L’interés pels productes i la manera com tal interés s’expressa en allò ritual i es condiciona amb allò social, sembla el resultat natural de les condicions d’existència del primitiu; de les actituds del salvatge cap a objectes naturals i ocupacions.
4-Mort
De totes les fonts de la religió la mort és la que reverteix importància major: “entrada a l’altre món”
L’home entrega la seva vida a l’amenaça de la mort i el que s’agafa a la vida ha de témer l’amenaça del seu final. Entre els pobles primitius l’actitud cap a la mort és infinitament més complicada, més afí a la nostra del que ens pensem. Les emocions són infinitament més complicades, els elements dominants, l’amor del difund, el fàstic cap el cadàver...
Els procediments mortuoris mostren una sosprenent similitud per tot el planeta. Existeix sempre una explosió més o menys convencional i dramàtica del dolor i la pena. Hi ha per una banda una exhibició més o menys pública, dol immediat entorn al cadaver, i una doble tendència de conservar el cos a part i el de desfer-se d’ell (momificació i incineració)
5- Animisme.
El salvatge tem profundament la mort, no es pot afrontar-se a la idea del fi. En el joc d’emocions, entre el dilema de vida i mort hi ha la creença en la inmortalitat, resultat d’una revelació emotiva profunda.
La religió salva a l’home de rendir-se davant la mort i la destrucció, al fer això està usant de les observacions de somnis, visions i ombres. El veritable nucli de l’animisme es troba en el fet emotiu més profund de la natura humana, el desig de viure.
La religió assegura la victòria de la tradició i de la cultura front la resposta negativa dels instints frustats.
CARÁCTER PÚBLIC DELS CULTES PRIMITIUS
El carácter públic és un tret evident de la religió. La major part dels actes sagrats té lloc en congregació. La religió precisa de la comunitat per tal que els membres puguin adorar a una les coses sagrades.
La religió demanda l’existència de festes periòdiques i de les estacions amb assistència de gents:
- carácter tribal de quasi totes les cerimònies
- universalitat social de les normes morals
- contagiositat del pecat
- importància de la tradició i la convenció
- identificació de la tribu com a unitat social amb la seva religió
Durkheim manté que la religió és social en totes les seves entitats. Però sovint la religió primitiva és viscuda en solitud. Una actitud mental davant del tabú, ve per la influència de la societat, però funciona en l’individu i mitjançant forces de la ment de l’individu. Per tant no és ni exclussivament social ni individual.
Durkheim parla de l’efervescència col.lectiva, durant els periodes de la concentració, la idea religiosa neix de l’efervescència , d’una ebullició emotiva. Malgrat això, l’elevació de les emocions i de l’individu sobre sí mateix no està confinada a les aglomeracions o als fenòmens de multitud. La revelació religiosa en la solitud és molt gran. Una celebració en la construcció de canoes es fa amb efervescència col.lectiva, però per a Malinowski allò religiós i allò col.lectiu no és el mateix. Malgrat tot, Smith i Durkheim han tret a la llum de quina manera la majoria d’actes religiosos són celebrats en públic: la mort fa que tota la comunitat es reuneixi dirigits contra la por que paralitza, el jove també porta a teme en públic les cerimònies d’iniciació per tal de que es faci l’acceptació i la submissió a la moral sexual del grup. La religió santifica les collites, l’abundància i la seguretat, el carácter públic serveix per a enfortir llaços.
Núria Pérez Blanch
