Per Núria Pérez Blanch
Història prehispànica
Poc s’ha pogut investigar del passat dels primers pobladors de El Salvador, tan sols es tenen unes restes en pedres pintades i en coves amb petrogrifits. Existeixen pedres pintades en la Peña de Herradura (Ahuachapan), el río dels Milagros i el Congo (Santa Ana), el Fraile (Chalatenango), Chimameca (La Paz), Sesori (San Miguel), Estanzuelas (Usulutan), Los Fierros, los Güegüechos, Las Cabras y Yamabal (Morazan). Las coves més importants estan a Usulatan (Chalatenango ) y Moraza. Alguns investigadors veuen com a posiibles pobladors d’aquells temps als indis Xinques.
Els maies
El Salvador va formar part de l’antic imperi dels maies. Eren pobles culturalment homogenis, políticament independents.
Les entitats més importants del Vell Imperi, van ser:
1- Tikal, ocupava centre i nord del Peten, sud de Campeche i Belice.
2- Palenque ocupava Piedras Negras i Yaxchilan, que es va extendre per la vall d’Usumacinta.
3- Copan, les terres del sudest en la confluència de les fronteres d’Honduras amb Guatemala i El Salvador, procedent de les terres baixes del Yucatan, caracteritzada sobretot per la seva organització en ciutats independents, per l’explotació intensiva del camp a partir del cultiu de blat de moro, mongetes i cacao i per la construcció de grans estructures piramidals en centres religiosos i cerimonials.
El salvador
El segle XI El Salvador va ser ocupat per pobles nahuas, els tolteques, tribu originària del desert mexicà. Després aprop de la Conquesta es va produir una segona arribada d’immigració, els pipils, poble emparentat per llengua i ètnia amb els asteques, que haurien sotmès, a la vegada, als tolteques, al voltant de 1300.
A l’arribada dels espanyols, el panorama ètnic i cultural estava constituït per tribus decadents i variades, sovint entremesclades, que reflexaven l’herència lingüistica i cultural dels pobles anteriors.
De la conquesta a la independència
Del segle XVI al XIX passa l’època colonial en la que les terres de l’actual El Salvador són incorporades a la Corona espanyola i s’integren en el circuit del capitalisme comercial que va generar el subdesenvolupament actual a través de les condicions derivades del seu propi funcionament: apropiació-expropiació d’excedent econòmic, polarització metròpoli-satèlit. El Salvador va iniciar un procés de transformació i adaptació a una situació de dependència política i econòmica, amb la qual les principals manifestacions van ser una nova organització política del territori, una catàstrofe demogràfica, un nou mode d’utilització del territori i l’assentament.
La “Conquista” va ser realitzada en un curt periode de temps, va començar amb Pedro de Alvarado el 1524, per encàrrec d’Hernan Cortés, estava acabada el 1528. La rigidesa i facilitat de la conquista es va veure afavorida per l’absència d’entitats polítiques importants, pels confrontaments en tribus de diferent ètnia, per l’explotació del territori gràcies a una abundant població indígena com a mà d’obra, i per un clima favorable per l’assentamnt humà.
Després de la fundació de San Salvador el 1525 i la constitució del primer govern, presidit pel germà del Pedro de Alvarado, depenent de la Capitania General de Guatemala, es va crear una demarcació provincial i poc després el territori va ser dividit en 4 governacions. Tot dins de la Audiència de Guatemala, pertanyent al Virreinat de Nueva España, que creat el 1548, extenia la seva jurisdicció des de Chiapas a Costa Rica.
Aquesta organització política va ser modificada el 1786 amb la creació de les intendències de San Salvador, Cjiapas, Hondures i Nicaragua, que representa un intent de millorar l’administració i disminuir l’excessiu centralisme polític de la ciutat de Guatemala en benefici dels interessos locals, sobretot de San Salvador.
Des del primer moment els espanyols van intentar l’organització i expansió de la producció agrícola indígena amb finalitats comercials, en benefici propi, per això, van reorganitzar l’agricultura tradicional sobre principis nous com eren: el concepte d’explotació de la terra per lucre personal front un sentiment de relació íntima de l’home i la terra amb components religiosos i místics; la incorporació de nous patrons de tinència de la terra vinculats al principi de propietat jurídica de la mateixa, bé individual (hisendes), o institucional (“ejidos” o béns comunals) front el dret indígena del lliure accés a l’ús de la terra.
Aquesta reorganització de l’activitat econòmica, amb el retard de l’agricultura de subsistència i el desenvolupament dels primers cicles exportadors vinculats al cacao, bàlsam i anyil, va fer possible la incorporació de El Salvador als circuits del capitalisme mercantil a partir del segle XVI, per aprofitament exclusiu de la metròpoli i de comerciants de Guatemala i de El Salvador.
Els efectes de la conquesta i la colonització per a la població, van ser clars:
- descens demogràfic, contagi de malalties, treball forçat, carència d’aliments, guerres i epidèmies
- un procés de molt ràpida “ladinització”, fusió ètnica i cultural de la població indígena amb els espanyols.
Des de la independència al segle XX
Aquest periode es vertebra al voltant de dos grans eixos fonamentals; naixement i consolidació com a Estat nacional i la continuïtat de la dependència, ara sota noves formes i respecte a centres polítics i econòmics diferents.
El seu procés d’emancipació forma part del que va afectar al conjunt de l’Amèrica espanyola, des de 1810 a 1824. Moltes de les causes van ser comunes: penetració i influència de la ideologia ilustrada i revolucionària des de França, contagi polític des dels Estats Units, enfonsament del paper ideològic i controlador de l’Esglèsia després de l’expulsió dels jesuites el 1767, trencament del poder de la metròpoli i recolzament britànic. A més cal afagir: contracció comercial, crisi de l’anyil i pèrdua de la capacitat política de les autoritats espanyoles per a derimir els conflictes i diferencies entre els interessos locals. Després del fracàs dels primers intents d’independència a San Salvador el 5 de novembre de 1811, els primers intents d’Amèrica Central i els de 1814, l’emancipació no va arribar fins el 15 de setembre de 1821, essent proclamda la República de El Salvador, a Guatemala, de la qual continuava sent dependent.
Llavors va començar la lluita per la construcció del nou Estat conforme el patró formal de l’estat liberal, primer dins del marc polític més ampli de la República Federal d’Amèrica Central, constituït el 1824 i després de la seva separació i de la proclamació de la República.
Després de trenta anys de governs conservadors, que no van alterar les estructures econòmiques i socials de l’època colonial, les reformes i lleis liberals de 1879 i 1881 i 1883 van establir un nou ordre econòmic i social basat en la transformació de l’estructura de la propietat colonial: extinció d’”ejidos”, terres comunals i de l’esglèsia, que van passar a l’estructura de comerciants i terretinents, dedicant-les a la seva major part al cultiu del cafè, que va començar a tenir importància entre el 1864 i el 1880. D’aquesta manera la classe política dominant adquiria interessos polítics i econòmics homogenis, front uns camperols sense terres que es proletitzaven. Es completava un ordre polític que feia una interpretació restrictiva dels principis constitucionals de llibertat i igualtat i que mantenia a les classes populars en la marginació i l’exclusió política.
Pels interessos de l’oligarquia, el Salvador es va anar integrant des de finals del XIX als principis del XX en els mecanismes del nou capitalisme perifèric dependent, a la vegada que el creixement acumulatiu, basat en el monocultiu i l’exportació del cafè, marcava les bases d’un creixement desigual que va comportar els primers conflictes greus, com la matança de 24000 homes, en la revolta de camperols d’Izalco, el 1931 i feia possible l’aparició del moviment sindical i del partit comunista salvadorenc, el 1925, fundat per en Farabundo Martí.
El poder polític, fràgil i inestable, es va caracteritzar per un caudillisme, després per governs que es mouen entre el paternalisme i l’autoritarisme i els presidents dels quals ho són gràcies a diferents cops d’Estat i entre 1932 fins a 1944 per una dictadura militar regentada per en Maximiliano Hernández Martinez. El poder polític era l’expressió de les classes dominants i la seva funció era la de garantir la pau i assegurar el manteniment de l’ordre establert, amb l’exèrcit com a instrument de repressió.
El signe constant a la vida de El Salvador durant els anys 80, va ser l’enfrontament entre el Govern, recolzat pels Estats Units i el moviment guerriller opositor, Frente Farabundo Martí de Liberación Nacional (FMLN).
La història contemporània de la regió de centreamèrica és una de les més complexes, per una banda per la menor entitat dels estats que la conformen i per altra per la major densitat dels interessos econòmics i polítics dels Estats Units a la zona. El 1950, el coronel socialdemòcrata Jacobo Arbenz, que va ocupar efímerament la presidència a Guatemala, ja va assenyalar que en realitat l’Àrea es trobava governada per la United Fruit Company, poderosa indústria monopolista d’Estats Units, amb enormes interessos agrícoles i comercials.
Fonts diverses:
http://www.solidaries.org/banyoles-solidaria/
WEB/AGERMANAMENTS/SALVADOR/salvador.html
www.lamalla.net/canal/drets_humans/noticies/article?id=65644
www.elsalvador.com
(En record de la Maribel- no puc deixar de pensar en tu-)
Per Núria Pérez Blanch
Història prehispànica
Poc s’ha pogut investigar del passat dels primers pobladors de El Salvador, tan sols es tenen unes restes en pedres pintades i en coves amb petrogrifits. Existeixen pedres pintades en la Peña de Herradura (Ahuachapan), el río dels Milagros i el Congo (Santa Ana), el Fraile (Chalatenango), Chimameca (La Paz), Sesori (San Miguel), Estanzuelas (Usulutan), Los Fierros, los Güegüechos, Las Cabras y Yamabal (Morazan). Las coves més importants estan a Usulatan (Chalatenango ) y Moraza. Alguns investigadors veuen com a posiibles pobladors d’aquells temps als indis Xinques.
Els maies
El Salvador va formar part de l’antic imperi dels maies. Eren pobles culturalment homogenis, políticament independents.
Les entitats més importants del Vell Imperi, van ser:
1- Tikal, ocupava centre i nord del Peten, sud de Campeche i Belice.
2- Palenque ocupava Piedras Negras i Yaxchilan, que es va extendre per la vall d’Usumacinta.
3- Copan, les terres del sudest en la confluència de les fronteres d’Honduras amb Guatemala i El Salvador, procedent de les terres baixes del Yucatan, caracteritzada sobretot per la seva organització en ciutats independents, per l’explotació intensiva del camp a partir del cultiu de blat de moro, mongetes i cacao i per la construcció de grans estructures piramidals en centres religiosos i cerimonials.
El salvador
El segle XI El Salvador va ser ocupat per pobles nahuas, els tolteques, tribu originària del desert mexicà. Després aprop de la Conquesta es va produir una segona arribada d’immigració, els pipils, poble emparentat per llengua i ètnia amb els asteques, que haurien sotmès, a la vegada, als tolteques, al voltant de 1300.
A l’arribada dels espanyols, el panorama ètnic i cultural estava constituït per tribus decadents i variades, sovint entremesclades, que reflexaven l’herència lingüistica i cultural dels pobles anteriors.
De la conquesta a la independència
Del segle XVI al XIX passa l’època colonial en la que les terres de l’actual El Salvador són incorporades a la Corona espanyola i s’integren en el circuit del capitalisme comercial que va generar el subdesenvolupament actual a través de les condicions derivades del seu propi funcionament: apropiació-expropiació d’excedent econòmic, polarització metròpoli-satèlit. El Salvador va iniciar un procés de transformació i adaptació a una situació de dependència política i econòmica, amb la qual les principals manifestacions van ser una nova organització política del territori, una catàstrofe demogràfica, un nou mode d’utilització del territori i l’assentament.
La “Conquista” va ser realitzada en un curt periode de temps, va començar amb Pedro de Alvarado el 1524, per encàrrec d’Hernan Cortés, estava acabada el 1528. La rigidesa i facilitat de la conquista es va veure afavorida per l’absència d’entitats polítiques importants, pels confrontaments en tribus de diferent ètnia, per l’explotació del territori gràcies a una abundant població indígena com a mà d’obra, i per un clima favorable per l’assentamnt humà.
Després de la fundació de San Salvador el 1525 i la constitució del primer govern, presidit pel germà del Pedro de Alvarado, depenent de la Capitania General de Guatemala, es va crear una demarcació provincial i poc després el territori va ser dividit en 4 governacions. Tot dins de la Audiència de Guatemala, pertanyent al Virreinat de Nueva España, que creat el 1548, extenia la seva jurisdicció des de Chiapas a Costa Rica.
Aquesta organització política va ser modificada el 1786 amb la creació de les intendències de San Salvador, Cjiapas, Hondures i Nicaragua, que representa un intent de millorar l’administració i disminuir l’excessiu centralisme polític de la ciutat de Guatemala en benefici dels interessos locals, sobretot de San Salvador.
Des del primer moment els espanyols van intentar l’organització i expansió de la producció agrícola indígena amb finalitats comercials, en benefici propi, per això, van reorganitzar l’agricultura tradicional sobre principis nous com eren: el concepte d’explotació de la terra per lucre personal front un sentiment de relació íntima de l’home i la terra amb components religiosos i místics; la incorporació de nous patrons de tinència de la terra vinculats al principi de propietat jurídica de la mateixa, bé individual (hisendes), o institucional (“ejidos” o béns comunals) front el dret indígena del lliure accés a l’ús de la terra.
Aquesta reorganització de l’activitat econòmica, amb el retard de l’agricultura de subsistència i el desenvolupament dels primers cicles exportadors vinculats al cacao, bàlsam i anyil, va fer possible la incorporació de El Salvador als circuits del capitalisme mercantil a partir del segle XVI, per aprofitament exclusiu de la metròpoli i de comerciants de Guatemala i de El Salvador.
Els efectes de la conquesta i la colonització per a la població, van ser clars:
- descens demogràfic, contagi de malalties, treball forçat, carència d’aliments, guerres i epidèmies
- un procés de molt ràpida “ladinització”, fusió ètnica i cultural de la població indígena amb els espanyols.
Des de la independència al segle XX
Aquest periode es vertebra al voltant de dos grans eixos fonamentals; naixement i consolidació com a Estat nacional i la continuïtat de la dependència, ara sota noves formes i respecte a centres polítics i econòmics diferents.
El seu procés d’emancipació forma part del que va afectar al conjunt de l’Amèrica espanyola, des de 1810 a 1824. Moltes de les causes van ser comunes: penetració i influència de la ideologia ilustrada i revolucionària des de França, contagi polític des dels Estats Units, enfonsament del paper ideològic i controlador de l’Esglèsia després de l’expulsió dels jesuites el 1767, trencament del poder de la metròpoli i recolzament britànic. A més cal afagir: contracció comercial, crisi de l’anyil i pèrdua de la capacitat política de les autoritats espanyoles per a derimir els conflictes i diferencies entre els interessos locals. Després del fracàs dels primers intents d’independència a San Salvador el 5 de novembre de 1811, els primers intents d’Amèrica Central i els de 1814, l’emancipació no va arribar fins el 15 de setembre de 1821, essent proclamda la República de El Salvador, a Guatemala, de la qual continuava sent dependent.
Llavors va començar la lluita per la construcció del nou Estat conforme el patró formal de l’estat liberal, primer dins del marc polític més ampli de la República Federal d’Amèrica Central, constituït el 1824 i després de la seva separació i de la proclamació de la República.
Després de trenta anys de governs conservadors, que no van alterar les estructures econòmiques i socials de l’època colonial, les reformes i lleis liberals de 1879 i 1881 i 1883 van establir un nou ordre econòmic i social basat en la transformació de l’estructura de la propietat colonial: extinció d’”ejidos”, terres comunals i de l’esglèsia, que van passar a l’estructura de comerciants i terretinents, dedicant-les a la seva major part al cultiu del cafè, que va començar a tenir importància entre el 1864 i el 1880. D’aquesta manera la classe política dominant adquiria interessos polítics i econòmics homogenis, front uns camperols sense terres que es proletitzaven. Es completava un ordre polític que feia una interpretació restrictiva dels principis constitucionals de llibertat i igualtat i que mantenia a les classes populars en la marginació i l’exclusió política.
Pels interessos de l’oligarquia, el Salvador es va anar integrant des de finals del XIX als principis del XX en els mecanismes del nou capitalisme perifèric dependent, a la vegada que el creixement acumulatiu, basat en el monocultiu i l’exportació del cafè, marcava les bases d’un creixement desigual que va comportar els primers conflictes greus, com la matança de 24000 homes, en la revolta de camperols d’Izalco, el 1931 i feia possible l’aparició del moviment sindical i del partit comunista salvadorenc, el 1925, fundat per en Farabundo Martí.
El poder polític, fràgil i inestable, es va caracteritzar per un caudillisme, després per governs que es mouen entre el paternalisme i l’autoritarisme i els presidents dels quals ho són gràcies a diferents cops d’Estat i entre 1932 fins a 1944 per una dictadura militar regentada per en Maximiliano Hernández Martinez. El poder polític era l’expressió de les classes dominants i la seva funció era la de garantir la pau i assegurar el manteniment de l’ordre establert, amb l’exèrcit com a instrument de repressió.
El signe constant a la vida de El Salvador durant els anys 80, va ser l’enfrontament entre el Govern, recolzat pels Estats Units i el moviment guerriller opositor, Frente Farabundo Martí de Liberación Nacional (FMLN).
La història contemporània de la regió de centreamèrica és una de les més complexes, per una banda per la menor entitat dels estats que la conformen i per altra per la major densitat dels interessos econòmics i polítics dels Estats Units a la zona. El 1950, el coronel socialdemòcrata Jacobo Arbenz, que va ocupar efímerament la presidència a Guatemala, ja va assenyalar que en realitat l’Àrea es trobava governada per la United Fruit Company, poderosa indústria monopolista d’Estats Units, amb enormes interessos agrícoles i comercials.
Fonts diverses:
http://www.solidaries.org/banyoles-solidaria/
WEB/AGERMANAMENTS/SALVADOR/salvador.html
www.lamalla.net/canal/drets_humans/noticies/article?id=65644
www.elsalvador.com
Los Chorros
La Juventud Farabundo Martí, es la organización juvenil del Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional (FMLN),
http://jfarabundomarti.org/cultura.htm
Núria Pérez Blanch
