Avui continuaré amb l’analisi de diferents conceptes relacionats amb la filosofia o amb l’antropologia religiosa.
No voldria amb això fer competència als força interessants comentaris del Gregori, en la seva secció Hobbes, el filantrop, ben al contrari, el convido a aportar el que cregui que ens pot ajudar.
Avui passo de Malinowski a Max Weber, i parlaré d’una obra ben interessant, “ L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme” (1904). Una anàlisi força crítica de la realitat que envolta finals del segle XIX i principis del XX. Anys de racionalisme occidental i on es planteja clarament la relació entre confessió religiosa i estratificació social. Ens pot donar idea de la concepció del treball a l’actualitat en certes classes socials.
Weber veu el calvinisme com la culminació lògica d’un procés històric en el desenvolupament de les religions; l’eliminació de la màgia existent en el món, el repudi cap a qualsevol medi màgic de salvació pel que té de relació amb la superstició. En contra del fatalisme es recomana una actitud terrenal intensa. Déu ajuda a aquells que s’ajuden a sí mateixos. L’individu crea la seva pròpia salvació, Amb l’ideal ascètic es tracta de demostrar la fe en les activitats qüotidianes. Es substitueix l’aristocràcia dels monjos (que estan en un món extramundà) per l’aristocràcia de l’esperit, pels que Déu predestina a ser sants dins del món.
S’advoca per un ascetisme intramundà (cal tancar les portes del monastir, fora del món, extramundà, sino que cal estar en el món i anar a la plaça del mercat). Els representants històrics del protestantisme ascètic són el calvinisme, el pietisme, el metodisme, les sectes baptistes...
Es tracta de desvaloritzar els sacraments com a medi de salvació, de repudiar les diversions terrenals i de trobar la salvació a traves de les rutines qüotidianes. Tota conducta queda impregnada de l’ascetisme, no es tracta del repudi per la riquesa, però sí del repudi pel gaudi de la riquesa i llurs conseqüències (la inactivitat i les temptacions terrenals...)
El protestant es tanca a la vida interior per senyals del propi esperit, no per invocació d’un element exterior, l’eficàcia de la fe es manifesta en el treball, exercint un ofici, no pas en bones obres, sí penalitzant el descans. Hi ha clarament una connexió entre concepcions religioses i la vida econòmica, perdre el temps és pecat, el treball és el remei contra tota temptació, contra la vida impura, l’especialització en el treball és agradable a Déu en la mesura que es fa per criteri moral i per profitositat econòmica. En el si del matrimoni les relacions sexuals no estan permeses més com a mitjà, es recomana una dieta sobria, es recomanen banys freds i un règim vegetarià.
Això porta com a conseqüència l’acumulació de capital, es tracta de treballar durament per a realitzar la teva vocació, el treball entès com a vocació, com a estat de gràcia. L’ascetisme intramundà s’oposa al gaudi despreocupat de la riquesa, en canvi, considera una benedicció divina l’obtenció de riquesa fruit del treball. La concepció del treball com a vocació constitueix una de les característiques del treballador modern (l’actitud de l’home de negocis davant de l’adquisició de capital ens ho explica).
Es dóna gràcies pel fet que sigui Anglaterra l’escollida per Déu, això és el que impregna tota l’actitud de la burgesia puritana en la formació del vida capitalista.
En aquest marc el fenomen de la divisió del treball i l’estructuració socioprofessional ha estat interpretat com a emanació directa del pla diví de l’univers. Ni tan sols el ric té dret a menjar sino treballa. El capitalisme es veu com a forma de vida moderna, es compara diner obtingut amb diner invertit, es desenvolupa el treball fora del marc de la residència com havia estat fins ara. La possibiliatat d’una capacitació laboral i d’una especialització condueix a un increment a la vegada quantitatiu i qualitatatiu de la productivitat i reverteix en un benefici del bé comú. Cal treballar per a esdevenir rics i posar la riquesa al benefici de Déu, això contentarà a Déu i a la vegada continuarà posant llum al camí de nous profits, si Déu mostra el camí de l’aprofitament aquest camí s’ha d’agafar.
A la vegada l’ascetisme religiós posa a disposició dels creients ascètics, de la burgesia, uns treballadors austers, conscients del seu paper i dóna la tranquilitzadora seguretat que la desigual distribució dels béns d’aquest món és obra especialíssima de la divina providència. S’exalta l’obrer fidel a la seva feina, que viu d’acord al model apostòlic, passant a ser verdaders deixebles.
Ara marxo cap el dia que a (“El Bloc d'en Jordi” El dret a dormir dignament), parlava dels nens reclutats com a mà d’obra en plana revolució industrial, els van fer dormir sols, a base de cops des de ben petits es feien forts. Aquell va ser l’inici de la meva relació amb el Bloc.
Núria Pérez Blanch
