“Estaba empeñado en que Carvalho le llevara al país de su infancia, como si quisiera tomar posesión de él desde los orígenes y al recorrer lo que había sido Barrio Chino o Distrito V o Raval como le llamaban ahora, se entristecía cada vez que Calvalho le decía que el bulldozer había derribado los cines de su infancia, los colegios de su infancia, las gentes de su infancia, sustituídas por una inmigración de otro sur más lejano, como aquellos niños coreanos, latinoamericanos o pakistaníes que jugaban a fútbol a la sombra blanca de un museo de arte modernísimo casi adosado a la antigua Casa Caridad”.
Manuel Vázquez Montalbán
El hombre de mi vida
Introducció
Zolberg parla a Los retos de la inmigración, (CONTRERAS,1994) de tres èpoques o processos migratoris: les dues grans migracions transoceàniques (Nou Món i l’esclavitud de l’Àfrica Occidental), una segona època amb les revolucions industrials i demogràfiques de finals del segle XVIII i la posterior a la segona guerra mundial, quan es fa una entrada temporal per tal d’impulsar un creixement i una internalització de l’economia, caracteritzada per ser una mà d’obra fàcil, barata, flexible, de caràcter temporal.
En aquests moments el fenomen de la immigració consisteix als ulls dels europeus una invasió, un risc a una situació laboral, un desafiament a les seves bones costums. Als ulls de la declaració dels drets humans, tots neixem lliures i iguals en dignitat.
L’”immigrant” provoca temor, l’estranger representa el que nosaltres no som, ens intueix quelcom desconegut, prohibit, proscrit, no sabem que fa quan està a les fosques, quan està sol. L’”immigrant” és l’altre. En definitiva el que es rebutja és la possible alteració de l’organització social establerta. És una immigració jutjada com a difícil o impossible “d’assimilar”. Culpables de la degradació de l’entorn.
Aquestes idees són el caldo de cultiu de la bactèria del nou racisme. Es desplaça l’argumentació que abans podia tenir la raça o la biologia a l’ètnia i la cultura. Estranger és el que no és de casa, entrem en el plànol simbòlic. Plantejar una mirada crítica cap a la cultura pròpia pot servir per anar contra l’etnocentrisme, sense marxar cap al sentit contrari.
Lògiques de l’exclusió
Wieviorka, (WIEVIORKA, 1992) ens parla de la caiguda de la societat industrial i de la crisi de les classes mitges. El conflicte estructural enfrontava el amos de la força de treball i la producció amb el moviment obrer, la caiguda de les indústries i del treball industrial ha comportat una caiguda en la capacitat de qüestionar del moviment obrer, el sindicalisme entra en una crisi prolongada, també en termes polítics les capes mitges s’han trobat orfes. La classe mitja sembla pertànyer més a una societat que es defineix per la seva possibilitat de consum, de mobilitat, per les possibilitats d’ascens i pel perill de la caiguda. El pas d’una societat de classes a una societat d’estratificació, de societat in i societat out, i la caiguda dels moviments socials, ha portat entre d’altres els efectes de conductes i actituds racistes. Les classes mitges s’han volgut desmarcar de la pobresa i de la immigració, cada cop més percebuda com una amenaça ètnica i religiosa.
També Dolores Juliano, basant-se en Wieviorka, (JULIANO, 1993, p.31) argumenta que en el contexte europeu es pot parlar de dos fenomens que han influit en els brots racistes: la desaparició dels enfrontaments tradicionals i l’afiançament de marcs de referència nacionalistes. Així la caiguda del model comunista estaria doblement lligada amb el resurgir del racisme: per haver deixat a la societat sense l’eix d’enfrontament treballador-burgesia, que comportaria alhora un desplaçament cap a una identat recolzada en l’etnicitat, i en la diversitat cultural.
S’aprecia el vincle entre comunitat, cultura i racisme. I hi apareixen dues lògiques de racialització, Wieviorka fent referència a Taguieff:
- autoracialització/purificació/depuració/extermini (evolucionista).
- heteroracialització/desigualtat/dominació/expoliació (relativista).
Es podrien entendre dos racismes i per tant dues lògiques d’acció: una determinada pel treball sobre la mateixa societat, els conflictes, els fenomens d’estratificació i l’altra lligada als moviments comunitaris, que apel.la a allò homogeni, a la puresa i l’expulsió d’allò diferent.
Totes les modalitats d’exclusió troben una via per naturalitzar una jerarquia en la distribució de privilegis de poder polític i de capacitat econòmica.
Els prejudicis.
Per als membres del grup dominant el prejudici és la matèria amb la qual racionalitzar la seva conducta, fa suportar situacions extremes de violència i explotació, pot ser fruit d’una actitud ofensiva o d’una actitud defensiva. El prejudici és un element dins dels processos de comunicanió que estan alhora formen part dels processos d’aprenantge (llegir a Teun A. Van Dijk a, per exemple, Dominación étnica y racismo discursivo en España y América Latina, on mostra com els discursos dels dirigents polítics i als mitjans de comunicació, per citar alguns espais, van encaminats a mostrar necessari i evident polítiques de regulació i d’expulsió atesa la ilegalitat dels “immigrants”, l’alarma social per la “intercepció “ continua de pasteras, els actes delictius en els que estan implicats els “immigrants”, per partíceps o com a víctimes...) “Normalmente lo ilegal lleva al delito”, deia Mayor Oreja, Ministre de l’Interior, a El Periódico, el 26 de maig de 2002.
A “l’altre” se l’esgrimeixen motius d’alarma per raons de diferents tipus: econòmiques, ecològiques, d’ordre públic, higièniques. Són acusats de problemes incloent-hi aquells en els quals ells són els principals perjudicats. Sovint la mateixa diferenciació que pateix és conseqüència de la mateixa situació de marginació que l’afecta.
El prejudici no s’alimenta de cap conflicte econòmic, polític o social, sinó que traballa amb materials imaginaris, amenaces i contes imaginats que serveixen per espantar els nens. No fa falta entrar en contacte amb el grup marginat, a vegades, el grup ni tan sols existeix. La relació no es manté amb el contacte amb el propi grup, sinó amb les idees, comentaris i actituds que es tenen d’ell arribades a través de mites, contes, pel.lícules o mitjans de comunicació.
L’etigma
L’estigmatització és un fenomen consistent en el fet que un grup humà minoritari sigui acusat per la majoria o per l’Estat, de les desgràcies que afecten o poden afectar la societat (DELGADO, 1998, p.171). L’antisemitisme, les bruixes i bruixots, dissidents religiosos o ideològics (caça de bruixes a Hollywood), els malalts contaminats (leprosos i ara, més recentment els sidosos), els pobles maleïts (com els gitanos), les sectes destructives, els joves (els okupes i com es produeixen els desallotjaments), fins i tot els mateixos skin heads s’han convertit en més perillosos, quan ells mateixos han acceptat la imatge que se’ls ha donat d’ells. Però aquestes actituds d’estigmatització també es dóna dins de moviments socials que es cataloguen com a progressistes, pensem en les actituds homòfobes i sexistes que s’han donat dins de partits i sindicats d’esquerra i no només dins de posicions més reaccionàries. Un no s’allibera mai de l’estigma.
I ha aparegut l’”immigrant”. L’”immigrant” és algú que sembla immigrant, si ho sembla, ho és. Ser “immigrant” es converteix en un estigma hereditari.
No hi ha cultura
Quan l’”immigrant” arriba al seu lloc de destí és de debó una cultura allò que troba?, o es més aviat un garbuig i de tot i més, és un amuntegament de llegats, testimonis, trànsits...L’”immigrant” no és una amenaça per a la cultura a la que arriba, perquè allò que el rep no és una cultura, entesa, com es pretèn, com a allò que defineix una pressumpte idiosincràsia, o un conjunt congruent, homogeni i coherent de trets identitaris que caracteritza una societat (DELGADO, 2000, article de El Periódico). La separació “autòctons”/”immigrants” és arbitrària i sempre es tracta d’una línia divisòria que és definida per aquell que executa la dualització. Dins i fora, a fora els que se’ls acusa de tots els mals de la societat, els “amb o sense papers” en funció de la legislació d’estrangeria vigents, i dins dels “immigrants” hi pot haver una ordenació en funció de l’ordre d’arribada, o fins i tot, encara que hagin sempre estat aquí també se’ls ordenarà com a “immigrants”, de primera o de segona o de tercera generació... Pensem que tan sols la inserció laboral, quan ja s’està treballant en molts casos, està condicionada per les característiques de la legislació d’estrangeria i de l’ajustament que aquest faci al mercat del país. Encara que molta gent treballi a l’economia submergida (agricultura, construcció, serveis domèstics), aquesta gent no existeix, si el poder no diu que fan falta, és que no hi són, se’ls fa invisibles, són no persones, perquè no existeixen. És més, la llei dirà en què i en quin sector podrà treballar l’”immigrant” d’acord al seu lloc de procedència, endurint d’aquesta manera molt més la seva estigmatització. Alguna cosa, o molt roman fora, encara que estigui a dins. L’”immigrant” pot deixar de ser-ho quan entra a ser veí, ciutadà, però justament és en aquest àmbit on queda vetat. Quan arriba l’”immigrant” a ser autòcton?
Fase liminar
L’”immigrant” es troba en un etern estat de transició. La fase o periode liminar (TURNER, 1980, p.103) es caracteritza per no estar estructurada i alhora no està classificada, es una fase d’ambigüetat i paradoxa, les persones que s’hi troben no són ni una cosa, ni l’altra, són les dues alhora, estan carregades de complicats simbolismes, són sers invisibles en el sentit que se li disolen totes les categories, són sers contaminats, hi ha una invisibilitat estructural. Estan en una fase contradictòria, entre llunyà i proper, foraster i veí. El foraster (SIMMEL,1988, p. 318) com parla Simmel, es troba sense arrels establertes des d’un inici, però tampoc es troba en una distància i una manca d’interés, sinó que es caracteritza per una estructura particular de llunyania i de proximitat, d’indiferència i alhora de compromís. Turner lliga l’expressió de liminalitat a la de Communitas, proposa un model dualista en la vida social, en el que es distingeix, l’estructura social, de relacions englobades en una institucionalització, amb jerarquia i explotació, tancada i estàtica i la part communitas, en la que es donen relacions entre individus concrets, sorgeix en un moment efímer, dins i fora, ple d’experiències i de creences, on hi ha una forta relació de grup.
El dret a la indiferència
Es fa necessari que acceptem com a incontestable la falsa evidència que en una societat com la nostra hi ha persones o grups que són “diferents”, que porta a pensar en que hi ha persones que són suposadament “no diferents”, que és el mateix que dir que són normals, o com cal. L’autèntica pedagogia d’un antiracisme, hauria de portar cap a la lluita per la indiferència, com explica Isaac Joseph, a Ciutat i immigració no hi ha res a dir davant del que és tan evident, tan clar com que ens cal respirar per a viure. Segurament aquests altres, el que volen, un cop reconeguts els seus drets com a ciutadans és que els deixem en pau i no haver de donar explicacions sobre què fan aquí i per què (DELGADO,1998, p.138). El millor objectiu és que ningú reclami l’exclusivitat sobre l’espai públic.
Les ciutats es converteixen en nous espais de migració i d’acollida que reflecteixen les maneres de fer de tots aquells que hi arriben, ja que a través dels processos de migració les ciutats esdevenen veritables laboratoris socials, en els que es produeixen noves formes d’acció i d’organització. Noves formes i nous processos, que tenen gran repercussió en els espais públics de la ciutat, es produeixen noves formes de relació entre els “immigrants” i els “autòctons”, entre els “nou-vinguts” i els que “ja hi eren”.
CIUTAT VELLA
Ciutat Vella és exemple d’un veritable multiculturalisme, entès aquest com a un conglomerat de trobades, de malentesos, de vides reals, que tenen per objecte la lluita per la vida quotidiana i on no queda més remei que conviure, les persones estan allà i no en cap més lloc, i és allà on s’hi troba de tot, els exclosos i els automarginats, els malalts i els nous rics, els esnops i els alhohòlics de tota la vida. En la Ciutat Vella hi continua reflectint-se allò simbòlic del “què és urbà com a procés i allò social com a lluita” (DELGADO, 2004, article de El País).
La ciutat de Barcelona sempre ha acollit gent d’indrets i nacionalitats diferents i al segle XX la immigració ha estat un dels fenomens que ha permès explicar l’evolució demogràfica econòmica i social. Atès el seu caràcter industrial Barcelona ha necessitat de més mà d’obra que la disponible en diferents ocasions. Les dues Exposicions Universals, el 1888 la primera i el 1929 la segona, també la instauració els anys 60 d’indústries automovilístiques, són exemples del que s’exposa. El 1973 s’atura el creixement econòmic i per tant també el de l’arribada de població. Amb l’arribada dels Jocs Olímpics i el boom de creixement d’infraestructures es recupera la idea de capitalitat de Catalunya. Es converteix en zona de reclam turístic i passa a ser ciutat dedicada als serveis. Això comporta la possibilitat de noves necessitats i sortides laborals i es converteix de nou en punt de migracions. Des de principis dels anys 90 i fins l’actualitat podem observar com l’especulació, el trasllat d’indústries i l’encariment del sòl i per tant de la vivenda, ha fet expulsar població, que s’ha instal.lat en ciutats veïnes.
El Raval
El barri del Raval forma part del Districte de Ciutat Vella, que és la part més antiga de la ciutat. Es parla de dos Ravals diferenciats: Raval Nord (que representa la zona compresa entre el carrer Hospital i la plaça Universitat) i el Raval Sud (entre el carrer Hospital i el mar), conegut també com el barri Xino. Sempre s’ha caracteritzat com un barri receptor d’immigració i ja des de 1888 que el barri va començar a acollir persones provinents d’altres zones de la ciutat i de les rodalies. Es van haver de construir models atípics de vivenda i es van transformar en vivendes els locals de moltes fàbriques que es traslladaven a les afores. L’exposició de 1929 i la construcció del metro va portar bàsicament homes provinents de València i Aragó, el Raval posseïa l’allotjament més barat.
La post-guerra va portar les corrents migratòries de la meitat sud de l’estat espanyol. En aquests moments es quan el barri presenta un procés més clar de degradació i precarització. Amb l’execució del Pla Cerdà, els anys 50, molts dels veïns de Ciutat Vella marxen cap a l’Eixample. El Raval oferia un allotjament provisional fins que la gent pogués reunir el capital necessari per a poder traslladar-se a les zones de la perifèria de la ciutat.
A partir dels darrers anys de la dècada dels 60, es va reduir el flux migratori, la manca d’atenció i d’inversió per part dels poders públics va fer que el Raval es degradés i passés a acollir els sectors més marginals de la població. Entre els 70 i el 1991 va perdre la meitat de població que, atesa l’aplicació de diferents reformes urbanístiques, que passaven per l’expropiació d’habitatges, van marxar del barri.
El barri del Raval està vivint un procés de substitució, està rebent un nou tipus de immigració i aquest continua fent la seva funció d’acollida, sobretot d’aquells que tenen un menor poder adquisitiu. S’ha produit un increment de residents estrangers al barri, dels 966 acollits el 1986, als 1.777 el 1991 i els 3.316 el 1997, segons l’Observatori Permanent de la Immigració a Barcelona.
Des de 1997 la població immigrada ha anat augmentant de manera considerable, el gener de 2004 estan comptabilitzats un total de 19.995 habitants de nacionalitat estrangera al barri del Raval, que representa el 48,8 % de tota Ciutat Vella.
Característiques del barri
Des de sempre Ciutat Vella ha estat objecte d’estudis, entrevistes, plans comunitaris, actuacions variades, entre d’altres, entrevistes fetes a veïns, de sempre i nouvinguts, encarregats d’establimets i bars, presidents i secretaris d’associacions variades, així com a representants de les entitats religioses de la zona. D’un dels estudis als quals he pogut accedir he extret part de les opinions respecte al barri, així com descripcions que han fet la Nadja Monnet i el Mikel Aramburu.
El Raval es caracteritza per tenir una població molt heterogènia pel que fa al lloc de procedència. A gener de 2004 el rànquing el tenien països com Pakistán, Marroc, Filipines, Equador i Argentina per citar els cinc primers, segons les dades estadístiques de l‘Ajuntament de Barcelona.
La història del barri ha estat condicionada per les contínues transformacions urbanes. Des de 1990 les institucions locals han portat a terme una política urbanística que ha consistit en la creació de nous espais amb l’enderroc d’edificis sencers i d’illes de cases. Aquesta idea d’higienitzar el barri, d’esponjar-lo, ha portat a un procés especulatiu de vivendes, que s’estan reformant i s’estan venent a nova població, pretenent una pressumpta gentrificació. L’aspecte de la diversitat és una idea de moda i ven.
Una altra de les característiques és l’elevat nivell de densitat de població en el què estant vivint els habitants d’aquest barri. Es troben un alt nombre de vivendes petites i en mal estat. Moltes de les mesures de reformes del barri han anat a fer reformes de les façanes, però no del contingut. Exponent d’aquesta idea d’escenificació del barri han estat les campanyes promugudes per l’Ajuntament com per exemple “Posa’t guapa”. Aquestes vivendes s’han estat rellogant a persones immigrades i a persones amb un baix nivell adquisitiu, que sovint han coincidit. Les vivendes van ser subdividides per a fer cabre un major nombre de població.
El baix nivell adquisitiu de molta de la població ha provocat la sortida de subsistència de molts dels habitants a exercir activitats ilegals o alegals com la prostitució o el tràfic de drogues, el barri ha viscut moments molt dramàtics.
L’envelliment de la població és una altra de les característiques del barri; població cada cop més aïllada atesa la manca de vivendes dignes, cada cop més deteriorades i sense les condicions necessàries per a poder romandre el major temps possible a casa i/o amb la cura d’algun familiar. La població vella junt amb la recent immigració ha provocat un fenomen realment interessant a tenir en compte.
La presència de persones “sense sostre” va relacionat amb la pròpia història del barri, els veïns tenen la sensació que la proliferació de menjadors socials, repartiments de menjar, pensions, fa incrementar l’arribada de població d’aquest tipus, però sovint ja no es planteja com a problema, ja que formen part del barri i la presència de molts d’ells és més antiga que la dels propis veïns, sovint ni es veuen, excepte quan ha quedat brut un espai on hi han passat la nit. Els bancs i caixes han solucionat aquest problema tancant els caixers o obrint-los de cara al carrer.
La reconstrucció i l’esponjament de determinades zones del barri, que ha trencat part del teixit urbà d’aquest i la importació de diversos equipaments de tipus cultural (museus, universitats o editorials, sobretot al Raval Nord) són punts claus de la reforma del Raval. Dels diferents espais públics, dos punts han estat els de més i major impacte: la plaça dels Angels i la Rambla del Raval (DELGADO,ed, 2003, p.195). La Plaça dels Àngels va ser feta per tal d’accedir al MACBA i accedir al CCCB, produint així un contrast entre la Barcelona antiga i la moderna. Els concerts del Sònar, són una mostra del que es pretenia. La Rambla el Raval va ser construïda després d’enderrocar un total de cinc illes de cases i la reubicació en d’altres espais de la població que hi vivia. Es pretenia revitalitzar la zona, millorar el trànsit i oxigenar el barri.
Molta de la població que viu al barri ha trobat dificultat per apropiar-se dels espais públics. Foradar el barri ha permès arreglar algunes espais, però realment n’ha creat d’altres?, s’han acabat convertint en espais sense ús, i sense capacitat de desenvolupar les funcions pròpies dels espais públics? En un primer moment s’ha donat una apropiació simbòlica del centre de la ciutat, representada com plantegen Gaspar Maza i Francesc Magrinyà per la nova indústria cultural (habitants d’altres zones de la ciutat, empresaris i gent de negocis). Però aquests autors també plantegen que foradar vol dir buidar, i sobretot buidar de contingut. Presentar una ciutat amb carrers estrets comporta parlar de mala gent, d’històries fosques, plenes de marginalitat i exclusió, no interessa.
Una altra de les característiques del barri és la presència d’una gran quantitat de ONG que a través de fundacions, associacions, agrupacions, representen, com planteja en Gaspar Maza, una forma de postcolonialisme, que amb els objectius de donar suport a través d’oferir determinats serveis al pobre o facilitar la convivència amb el “diferent”, intenten evitar la pretesa alarma social i el conflicte. Coordinen variades activitats d’oci i festes que serveixen perquè diferents col.lectius comparteixin les seves experiències. Però sovint aquestes experiències tan sols contribueixen a ritualitzar i estereotipar la pràctica dels hàbits culturals i fer-la servir com a eix a través del qual es construeix la figura de l’”immigrant”. Apareixen trets d’etnocentrisme en moltes ocasions i es perpetua la imatge del que ja s’ha explicat com a estigme, de la definició de “l’altre”, en relació a mi, de la defició de l’altre en funció de la nostra pròpia identitat. La necessitat de celebrar “festes” és justament el símptoma que la societat no està cohesionada i que és vulnerable.
Sobre el terreny l’”immigrant” pot usar el canal associatiu, sempre que la llei li ho permet. Usen l’entitat per tenir informació d’allò que l’interessa i reclamar els drets de ciutadania i d’identitat, sovint és a través de l’entitat que l’”immigrant” reviu moltes tradicions i actes religiosos del país d’origen. L’entitat sobretot té com a objectius la informació sobre aspectes legals i sobre aspectes laborals, dos dels àmbits que més els preocupen.
Els “immigrants” utilitzen els espais públics i d’aquesta manera participen en la transformació funcional i simbòlica d’aquests, sovint es parla de distribució de zones dins del barri segons ètnies, o segons si hi tenen aprop aquells establiments que usen per a cobrir les seves necessitats. Els “immigrants” usen sovint el carrer perquè a casa no hi caben, els habitatges estan sobreocupats, (en ells s’eliminen els mobles, tot l’espai es fa servir per a dormir les hores que no s’està treballant o buscant feina). Per altra banda, la seva capacitat econòmica no els permet entrar en un bar o passar la tarda al cinema.
Els “immigrants” desenvolupen activitats variades, una mostra evident i visible ha estat la presència d’un important nombre de comerços, com a estratègia per a poder sobreviure i alhora poder donar sortida a familiars i coneguts per tal de facilitar la documentació, els “papers” i sovint per allotjar a les rebotigues a aquell que acaba d’arribar (com en temps anteriors), a més exerceixen una funció social per ser lloc de reunió i d’informació social.
Es pot dir que la presència de comerços regentats per “immigrants” no ha parat de créixer potser al mateix nivell que ha crescut la pròpia població. Com planteja Aramburu aquesta proliferació es deu a una crisi del petit comerç de base familiar, per l’arribada de grans supermercats o per l’envelliment dels propietaris que no han vist una continuïtat en els seus familiars. La Rambla del Raval, que pretenia consolidar-se com a nou espai comercial del barri, ha fet ampliar els comerços regentats pels “immigrants” que tradicionalment estaven a les Rambles de cara als turistes, més cap a l’interior. Ens trobem amb comerços regentats per pakistanis, des de locutoris, restaurants o bars i petits supermercats, els “colmados”, els marroquís que regenten carnisseries, algun bar i algunes adrogueries, els filipins que regenten adrogueries, o productes de “tot a 100”. És evident que aquest comerços han sorgit principalment per satisfer les necesssitats de les seves pròpies comunitats, com ara els locutoris, els video clubs, amb les famoses pel.lícules de “Bollywood”, les carnisseries halal... L’entrada de l’”immigrant” en els comerços ha fet dotar-los de certa independència, es poden organitzar sense haver de patir l’explotació que es dóna en el món laboral.
Una altre distinció pot servir per a distingir el comerç pensat per cobrir les necessitats dels “immigrants” que viuen al barri o aquells que es dirigeix a un públic més ampli (com ara els restaurants “exòtics”). Però aquesta dicotomia no és del tot certa, sovint molts dels establiments acaven sent utilitzats per la gent no “immigrant”. L’horari d’obertura d’aquests establiments ha creat cert conflicte amb la resta de comerciants per competència deslleial, alhora contrasta amb l’acceptació per part del públic en general, per la diversitat de productes que hi poden trobar i per la flexibilitat horària, tot i que molta gent pensa que els productes són més cars. Sovint obren i tanquen amb rapidesa, per manca de permisos o per una dificultat real de tirar-los endavant econòmicament.
Les escoles i els instituts són espais on es permet resaltar l’element positiu de diversitat entre els alumnes i alhora són espais de conflicte i de certa percepció que tenen molts pares autòctons que els porten a pensar i decidir la fugida cap altres escoles. Són sovint els elements externs i arguments poc clars els que fa creure que les escoles amb més nens i nenes fills d’”immigrants” són les pitjors o les que tenen més problemàtiques. Sovint la manca de places o de beques escolars són l’argument que es fa servir per anar en contra d’aquesta població, en realitat les mancances de recursos hi són per a tothom. Una organització clara dins de les escoles pot afavorir la relació i la convivència entre pares i mares d’alumnes, amb el tret comú que tots pertanyen al mateix barri, però sovint es demana i es pretèn que es faci allò que molts pares i mares “autòctons” han fet o fan en contades ocasions.
Un altre dels fantasmes que va sempre lligat a la immigració són tots els aspectes relatius a la seguretat. Sobretot en aquells àmbits que fa referència a l’ús del carrer, de la tranquilitat dels vianants, de la tranquilitat dels veïns que no volen sentir sorolls ni crits al carrer. Entre els comerços de la zona, autòctons o diferents, la percepció de la manca de policia de tot tipus (urbana, nacional, privada...) és el que preocupa per no poder comptar amb un nivell de control suficient. Els control dels nois que juguen al carrer o a les places, el control dels nens de carrer que estiren la primera bossa del turista que els va millor, el control d’aquells que interrumpeixen el pas perquè peten la xerrada a la sortida de la mesquita i molesten a noies i a velles, el control de les llicències d’obres, de permisos d’obertura, de sanitat, el control de la neteja dels carrers, el control que no es faci trafic de drogues i blanqueig de diners. El control...
Conclusions
Els “immigrants” (re)configuren els espais en els quals es mouen i els paràmetres mitjançant els quals se’ls conceptualitza, a través de les relacions que aquestes mantenen amb i en aquests espais. També ho fan els altres tipus d’esclosos, estan al carrer, no tenen casa, tot ho fan movent-se per l'espai públic, no és normal, hauria d’estar en algun lloc.
Rememorant la història del Raval, s’observa com ja des del segle XX, aquest es va constituir com a barri d’acollida d’aquelles migracions que arribaven a Barcelona en busca de millors oportunitats de vida, atès el baix cost dels habitatges, el gran nombre de pensions, estatges en general que aquest barri oferia. En el present sembla que el barri continua fent aquesta funció, tot i que l’espai s’ha reduit per les clares intencions de l’administració en general que això sigui així.
Sembla que els “nous residents”, a través de diferents processos d’adaptació es manifesten com a veritables subjectes socials, que interactuen i intervenen en l’entorn en què s’ubiquen, dinamitzant-lo i dotant-lo de nous sentits i de noves formes. Aquests nous residents, a diferència d’altres immigrats anteriorment, es troben amb un impediment de verdades barreres legals, molts d’ells no existeixen, perquè no consten, estan “sense papers”, per tant no estan, no es compta amb ells per a res.
Observant l’espai un s’adona de les dinàmiques socials i les motivacions que impulsen a usar-lo. L’espai serveix de distracció, de lloc de reunió i contacte, de participació sovint, l’”immigrant” ha revitalitzat el barri, atraient gent de fora de la zona, l’”immigrant” usa l’espai oferint lloc de dinamisme econòmic, alhora és lloc de relació de cultures i formes de fer diferent.
Com planteja la Nadja Monnet el que primer un s’adona és la necessitat de classificació, de definir col.lectius, que un necessita per poder definir de qui i de què està parlant, a partir de suposicions i de ficar-los a tot en una procedència àmplia i usar espais per a diferenciar uns i altres a partir de l’idioma, els trets fenotípics, la forma de vestir, les actituds, la gestualitat, la poca o molta brutícia que porten a sobre...l’alteritat es forma de categories tancades, la percepció que cada un té de l’altre està condicionada pel temps que fa que el veu, que fa el que fa, que explica i es mou com es mou... es redueix massa les singularitats de cada un (MONNET, 2002, pp 193-200).
En el barri les manifestacions culturals són bastant ben condicionades i tolerades per a la població que hi viu, tot i que després es dóna la culpa a “la cultura” per a justificar determinats conflictes, fent plantejaments com no, etnocentristes. Els joves, volent defugir d’esteriotips culturals, reclamen incorporar-se a la qüotidionitat, marxant de les idees i transmissions dels pares, per evitar que se’ls continuï denominant “immigrants”, quan, de fet, ja han nascut aquí.
La pràctica dels que viuen al barri afecta la convivència dels que hi habiten i el desenvolupaments de certes pràctiques no sempre són ben acceptades per a la població que hi viu. Moltes de les representacions van dirigides a desqualificar a “l’altre”, situant-lo al límit de la legalitat, al marge, en condicions d’inferioritat i l’acusen de degradar social i urbanísticament el barri, lluny d’allò que es pretèn; la postmodernitat, la gentrificació, que van dirigides sobretot de tal manera que amaguen el rerafons econòmic, de classe, de distinció. D’aquí es pot extreure com en una plaça plena de “borratxos”, es ven un pis a 43.000.000 de les antigues pessetes.
Els paràmetres a través dels quals es representa la immigració també juquen un paper important quan l’”immigrant” pretèn abordar noves formes de participació i d’integració, llavors també sorgeixen conflictes i reaccions contràries sobre la presència d’aquesta en el barri. Res no serveix, si participen perquè ho fan i si no ho fan perquè no ho fan.
Com explica Monnet, ens pensem que els “immigrants” arriben buits, coves buides de pràctiques i de coneixements, disposats a rebre, sense inmutar-se, sempre agraïts, per això tanta incomprensió davant d’una manifestació de gent reclamant “papers”, o alhora se’ls veu com despreocupats de tot, perquè ja en tenen prou en buscar-se la vida tot el dia. Són “immigrants”, encara no ciutadans... se’ls permetrà? .
A la plaça, com arreu, com planteja Monnet, la interacció és inevitable. El marc és flexible i els seus habitants el poden fer servir de moltes maneres. Pot passar que es dongui un pas ràpid dels seus habitants i per tant, una certa lentitud en la trobada, la relació, el contacte. La tàctica i l’estratègia de cada un, la convivència no és res més que allò ordinari d’una vida col.lectiva. La tàctica és pròpia d’aquell que es veu obligat a jugar en un espai imposat, no pot planificar les accions, ni preveure les dels altres. L’estratègia són maniobres per intentar aconseguir una posició de domini, la tàctica busca la supervivència (ARAMBURU, 2002, p.64). Són territoris i entorns marcats, la Caixa, la farmàcia, la sortida de l’escola, els usos dels bancs i les escales de l’esglèsia...
L’espai està sempre estructurant-se, la realitat mai és el que es veu, és el que es percep, el que es creu que es veu, el que volen els altres que creiem que veiem, que volen fer creure d’ells mateixos. Ple d’indeterminacions.
Font: www.bcn.cat/estadística
www.ravalnet.org
www.totraval.org
Una idea, podeu repassar la pel•lícula En construcción
BIBLIOGRAFIA
- Aramburu, Mikel. 2002. Los otros y nosotros. Imágenes del “inmigrante” en Ciutat Vella de Barcelona. Madrid: Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.
- Bergalli, Roberto i Demetrio Casado. 1994. Frente a la sociedad dual. Barcelona: Hacer.
- Contreras, Jesús, ed. 1994. Los retos de la inmigración. Madrid: Talasa.
- Delgado, Manuel. 1998. Diversitat i integració. Barcelona: Empúries.
- Delgado, Manuel. 1999. El animal público. Barcelona: Anagrama
- Flaquer, Lluís. 1982. De la vida privada. Barcelona: Edicions 62.
- Juliano, Dolores.1993. Educación intercultural, escolarización y universos étnicos. Edicions Endemia.
- Magrinyà, Francesc i Gaspar Maza. 2003.”Inmigración y huecos en el centro histórico de Barcelona (1986-2000)” a Manuel Delgado ed, Inmigración y cultura. Barcelona: CCCB:179-200.
- Monnet, Nadja. 2002. La formación del espacio público. Una mirada etnológica sobre el Casc Antic de Barcelona. Madrid/Barcelona: La Catarta/Institut Català d’Antropologia.
- Simmel, Georg 1998. “Disgressió sobre l’estranger” a Sociologia 2. Barcelona: Edicions 62.
- Tönnies, Ferdinand. Comunitat i associació. Barcelona: Edicions 62.
- Turner, Victor. 1980. “Entre lo uno y lo otro: el periodo liminar en los rites de passage” a La selva de los símbolos. Mèxic: Siglo XXI.
- Van Dijk, Teun A. 2003. Dominación étnica y racismo discursivo en España y América Latina. Barcelona: Gedisa.
- Wieviorka, Michel. 1992. El espacio del racismo. Barcelona: Paidós.
- Wirth, Louis. 1998 [1937]. “El urbanismo como forma de vida” Pp 29-54 a Leer la ciudad, editat per M. Fernández Martorell. Barcelona: Icaria.
Per Núria Pérez Blanch
