http://www.youtube.com/watch?v=onWNHrUuWjw
Un seminari on hi participa una gran companya meva.
Matilde Albarracín.
Ellas Crean-Debate/Seminario: "Memoria y sexualidad de las mujeres bajo el franquismo"
Lloc de celebració
Madrid, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Auditorio 200 (Plaza del Emperador Carlos V, s/n)
Horari
17:00
Programa
Debate coordinado por Raquel Osborne.
Organiza: Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED).
dilluns, 29 de març del 2010
dimarts, 4 d’agost del 2009
PRINCESES DE TERRES LLUNYANES
Diumenge va acabar l'exposició
(de la web del Museu d'Història de Catalunya)
Aquesta exposició és un projecte del Museu d’Història de Catalunya i el Museu Nacional d’Hongria. La mostra té com a objectiu donar a conèixer els vincles que s’establiren entre ambdós països durant l’edat mitjana. El projecte s’organitza com una exposició itinerant a dues seus: del 7 de maig al 2 d’agost es podrà veure al Museu d’Història de Catalunya i del 4 de setembre al 29 de novembre al Museu Nacional d’Hongria de Budapest.
EIXOS TEMÀTICS
La distància geogràfica i cultural que separa les terres catalanes de les hongareses no ha estat obstacle per a l'establiment de vincles entre ambdós països ja des de l'edat mitjana. Cenyint-nos a aquest període, anirem mostrant la naturalesa d'uns lligams que si bé inicialment foren circumstancials, a partir del segle XIII es bastiren sobre les estratègies matrimonials del casal d’Aragó i la casa d’Arpad.A partir d’aquí coneixerem les històries de quatre d’aquestes princeses, educades des del seu naixement per casar-se (es casen entre els setze i els dinou anys) i marxar, lluny de la família, a països amb una cultura molt diferent. Cadascuna encarna una manera diferent de ser reina, fruit de l’època i les circumstàncies personals.
ELS PRIMERS CONTACTES: LA CONSTRUCCIÓ DELS ESTATS
A la primera meitat del segle X encara resulta prematur parlar tant de l'existència d'Hongria com de la de Catalunya. Una i altra no son sinó una poderosa confederació de tribus nòmades amb un territori en vies de definició i un conjunt de comtats carolingis arrecerats al peu dels Pirineus i del litoral veí, maldant per contenir els poderosos veïns musulmans. Ambdós pobles, perifèrics respecte de l'imperi creat per Carlemany, basteixen llur identitat sobre àrees de fricció entre la naixent civilització europea d'arrel franco-germànica i dos dels més importants models alternatius a aquesta: el món dels nòmades de les estepes i el de l'Islam mediterrani.És ara, quan comencen a perfilar-se llurs respectives personalitats, que ambdós pobles entren en contacte per primer cop. I ho fan amb la violència pròpia de les darreres invasions de pobles nòmades que sotragaren l'Europa medieval. Així, l'any 942 una ràtzia hongaresa travessà saquejant-los els comtats carolingis per arribar als peus de les muralles de la ciutat andalusina de Lleida, on foren derrotats per l'exèrcit musulmà.Aquesta desfeta constitueix un preludi de la més decisiva de Lechfeld (954) a mans de l'imperi germànic, que marcà la fi de les incursions així com el replegament i sedentarització dels magiars dins dels límits de l'Hongria històrica. Paral·lelament, la incapacitat cada cop més manifesta de l'imperi carolingi per protegir les seves marques meridionals contra els atacs d'hongaresos, normands i, en especial, musulmans obre la marxa vers la independència dels comtats que amb el temps esdevindran Catalunya. Testimoni d’aquest allunyament és Gerbert d’Orlhac, membre del seguici del comte de Borrell II de Barcelona, que informa de l'impacte que la presa de Barcelona per al-Mansur l'any 985 i la manca de socors per part del rei de França varen tenir en l'erosió dels lligams fins llavors existents entre aquest i el comte de Barcelona. Serà el mateix Gerbert, un cop entronitzat com a papa amb el nom de Silvestre II, qui lliurarà a Sant Esteve, primer rei d'Hongria i paladí de la seva cristianització, la corona que encara avui dia simbolitza l'estat hongarès.
VIATGERES DE TERRES LLUNYANES
Dos-cents anys després d'aquests primers contactes tant Hongria com Catalunya han canviat profundament. El regne dels magiars ha esdevingut una important potència centreeuropea que s'obre a la Mediterrània a través de la costa dàlmata. Alhora, els sobirans de Catalunya han emparentat amb els reis d'Aragó i estès la seva preeminència per Occitània i la Provença, al temps que planegen l'assalt a les terres i illes musulmanes del llevant peninsular.Ambdós pobles, a través de llurs respectives cases regnants, reprenen ara la relació i ho fan a través de la important mitjanceria del papat. En aquesta època l'església romana impulsa regles més estrictes pel que fa als graus de parentiu permesos a l'hora de contraure matrimoni, unes normes que tenen com a conseqüència afavorir els enllaços dinàstics amb regnes llunyans, amb les dinasties dels quals és més difícil incórrer en graus prohibits de consanguinitat. Darrera aquesta imposició de l’Església, hi ha tant interessos religiosos com polítics. Així, al proposar l'enllaç entre Emeric d'Hongria i Constança d'Aragó (1198), el papa Innocenci III comptava tant arrenglerar ambdós regnes al seu costat en el seu enfrontament amb l’emperador, com impulsar les lluites contra les heretgies i contra l’Islam, l’evangelització de poblacions paganes o frenar la influència del cristianisme ortodox.
CONSTANÇA D’ARAGÓ, LA REINA TUTORA
Constança d’Aragó, filla d’Alfons el Cast i la reina Sança, va néixer cap el 1179 i visqué al monestir de Sixena (Aragó), on s’educaven les filles de la l’alta noblesa catalano-aragonesa. Constança va estar tota la seva vida molt vinculada a Sixena. Fou ella qui anys després patrocinaria la decoració de la sala capitular. Obra cabdal de la pintura europea del 1200, aquestes pintures representen un primer renaixement en plena edat mitja perquè prenen com a model les obres clàssiques. Cap el 1196, amb setze anys, es casà amb Emeric d’Hongria, que oferia el prestigi d’una casa on els seus primers reis havien estat canonitzats. El matrimoni només durarà vuit anys i no fou una experiència reeixida. Emeric, enfrontat amb el seu germà Andreu, amb qui comparteix el poder, té el suport de la Santa Seu però no el de la noblesa. Arriba a Hongria amb la seva cort catalana, amb dames de companyia, trobadors cèlebres i un bagatge cultural elevat. Porta una cort luxosa, participarà en la projecció i edificació de palaus com el d’Óbuda, però la seva rebuda és dolorosa. En un ambient de guerra de germans entre Emeric i Andreu, ella és forastera. Li serà difícil mantenir el contacte amb els membres de la cort i la noblesa, ja que el seu marit tampoc se’n va poder guanyar la confiança. Emeric va morir el 1204 i Constança es va trobar sense suport per defensar els drets del seu fill Ladislau. Per això va fugir amb el seu fill, part del tresor i la corona cap a Àustria. Amb la mort inesperada de Ladislau, Constança abandonà les seves pretensions sobre la corona hongaresa i tornà a Sixena.La seva formació, l’experiència i el prestigi adquirit a Hongria, van convertir a Constança en un valor alt en el mercat matrimonial de les dinasties europees. Innocenci III es tornà a fixar en ella al planificar el matrimoni de Frederic II de Sicília. Frederic, nascut el 1194, era molt més jove que Constança. El matrimoni es celebrà el 1209 i Constança es convertí en consellera de Frederic, amb una gran influència i prestigi. Frederic serà coronat rei dels alemanys el 1212 i Constança es convertí així en emperadriu del Sacre Imperi.
VIOLANT D’HONGRIA, LA REINA SANTA
Una generació més tard es produeix un nou enllaç entre la casa d’Aragó i els Àrpad. Bona part de les motivacions que impulsaran el rei Jaume I a contraure matrimoni amb Violant d'Hongria tindran a veure amb els rèdits polítics que podia reportar-li l'enllaç amb la dinastia europea que encarna l'ideal de la santedat règia. Un ideal, per altra banda, reforçat amb la canonització de Santa Isabel d'Hongria esdevinguda el mateix any de les esposalles entre Jaume i Violant. Violant, filla d’Andreu II i, per tant, neboda d’Emeric, es casà amb Jaume I d’Aragó, nebot de Constança, el 1235. Per la corona d’Aragó, enllaçar amb una dinastia marcada per la santedat dels seus membres ajuda a netejar la seva imatge davant el Papa, després de la mort del rei Pere a Muret defensant els càtars. Violant va ser una muller digna per al rei conqueridor, fins a la seva mort el 1251. Sembla que els esposos van enamorar-se l’un de l’altre, malgrat la vida amorosa de Jaume i altres obstacles que podien sorgir: en aquest amor, la bellesa corporal d’ambdós hi va contribuir. Va exercir el seu paper de reina com a mitjancera en afers diplomàtics i en la pau en les disputes feudals. Violant acompanyava Jaume en els seus nombrosos viatges, assistia a les negociacions del seu marit, era present en els campaments reials i va ser coronada reina de la València conquerida. Actuà també com a patrocinadora d’ordres religioses. Va complir un dels requisits més esperats d’una reina: tenir una nombrosa descendència per satisfer els interessos de la dinastia. Els seus deu fills i filles van ocupar llocs importants en la xarxa del poder dinàstic europeu: Pere el Gran fou rei de la Corona d’Aragó; Jaume II, rei de Mallorca; Sanç, arquebisbe de Toledo; Violant, muller del rei Alfons el Savi; Constança, dona del germà d’aquest últim; Elisabet es va casar amb el futur rei de França, Felip l’Ardit; Maria va ser religiosa, igual que Sança.LES REINES SANTESPerò Violant deixà una altra herència a la casa d’Aragó: la implantació d’un nou model de santedat aristocràtica fonamentat en la renúncia a l’estatus social i la humilitat penitencial, seguint el model de la seva germana, Santa Isabel d’Hongria. Fruit d’aquest llegat ideològic, a la primera meitat del segle XIV, els prínceps hereus de Nàpols, Mallorca i la Corona d'Aragó van renunciar al tron per abraçar la vida conventual. Alhora, tres de llurs germanes o cunyades, menaran conductes pietoses que portaran als altars a la reina de Portugal Isabel d'Aragó o, en el cas de la reina de Nàpols Sança de Mallorca, a traspassar les fronteres de l'ortodòxia i a enfrontar-se obertament amb el papa Joan XXII.
LA GLÒRIA DELS PRÍNCEPS
Tot i algun contacte significatiu però puntual, caldrà esperar fins ben entrada la segona meitat del segle XV per tal que els vincles entre les cases d'Aragó i Hongria es tornin a nuar. I ho faran precisament a través de Nàpols, que havia entrat a formar part de la corona catalano-aragonesa arran de la conquesta del regne per Alfons el Magnànim (1442).Una néta del Magnànim, Beatriu d'Aragó, filla de Ferran I rei de Nàpols, contraurà matrimoni amb el sobirà d'Hongria Maties Hunyadi (Corví), amb la finalitat de lligar ambdues dinasties en l'objectiu comú de contenir l'amenaça turca i augmentar la implicació del poderós país danubià en la complexa política italiana. Maties no tenia ascendència reial, sinó que fou escollit rei per la noblesa del país. Era fill de János Hunyadi, governador d’Hongria i heroi militar contra els turcs. El model de Janos Hunyadi i l'impacte de la presa de Constantinoble pels turcs (1453) impregnen decisivament una de les obres cabdals de la literatura catalana, el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell.
BEATRIU D’ARAGÓ, LA REINA MECENES
De la mà de Beatriu i dels membres del seu seguici arribaran a Hongria algunes de les més refinades manifestacions de la cultura cortesana renaixentista. S’importaren delícies habituals d’Itàlia. Els àpats es tornaren regulars i solemnes, els plats canviaren i foren moltes més les persones que s’asseien a la taula reial. Maties compartia els gustos de Beatriu en aquest sentit i havia adoptat el model de rei-mecenes humanista, cridant músics i metges italians a la seva cort. La renovació dels espais palatins amb materials i models itàlics així com la influència que sobre la Biblioteca Corvina exerceix la del Palau Reial de Nàpols, en la qual s'havia educat Beatriu, constitueixen algunes de les aportacions principals d'aquesta refinada princesa.El rei li destinà un paper principalment representatiu i per tant també se l’enduia a les reunions polítiques, ja que una dona procedent dels Aragó de Nàpols ajudava molt a atenuar les murmuracions a Europa sobre la procedència baixa de Maties. El rei l’informava regularment sobre els esdeveniments bèl·lics més importants. La influència de Beatriu era molt alta i intervingué políticament a favor dels interessos de la seva família.Malgrat aquest bagatge, el fet de no haver proporcionat un hereu legítim a la corona erosionà progressivament el prestigi de Beatriu, la qual hagué d'afrontar una difícil situació a la mort de Maties, esdevinguda l'any 1490. Beatriu intentà mantenir-se en el poder a través d'un compromís matrimonial no massa sincer i mai consolidat amb Vladislau de Bohèmia, enfront de les pretensions del fill il·legítim de Maties. Gràcies a aquest matrimoni, Vladislau es va convertir en el nou sobirà d'Hongria, però Beatriu va veure els seus poders cada vegada més restringits i va perdre tota influència i prestigi. Vladislau aconseguí anul·lar el seu enllaç a canvi de mantenir el seu suport a Venècia i la Santa Seu contra l’Imperi Otomà. Mancada de suport, tornà a Nàpols l'any 1501.
EPÍLEG: A L'OMBRA DE L'IMPERI
Les darreres dècades del segle XV i les primeres del XVI són testimoni d'esdeveniments de signe divers que marcaran durant molt de temps l'esdevenidor d'ambdós pobles. La unió de les corones peninsulars amb l'enllaç entre Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella (1474), la conquesta de Granada i el descobriment d'Amèrica (1492) situen els Reis Catòlics al capdavant de les monarquies europees i els permeten casar la seva filla Joana amb l'hereu de la família imperial, Felip I d'Habsburg. De la unió entre ambdós naixeran l'emperador Carles I d'Espanya i V d'Alemanya, Ferran i Maria d’Habsburg, futura reina d’Hongria. Després de la mort de Maties Hunyadi, Hongria cau en una crisi de govern, agreujada per l’amenaça turca. A manca d’una dinastia nacional, els estaments hongaresos escullen un rei estranger que aporti nous territoris i recursos contra l’Imperi Otomà: Vladislau dels Jagellons. Divorciat de Beatriu, Vladislau es casa amb Anna de Foix amb qui tindrà dos fills: Lluis i Anna, que es casaran respectivament amb Ferran i Maria d’Habsburg.
MARIA D’HABSBURG, LA REINA VÍDUA
S’educa amb els seus germans a la cort de la seva tia, Margarida d’Àustria, en un ambient cultural humanista freqüentat pels erudits més coneguts de la seva època. Es casa amb Lluís dels Jagellons l’any 1521, essent tots dos adolescents (tenen uns 16 anys). Històries i tradicions ens narren el seu amor. Els cinc anys que dura el matrimoni són utilitzats conscientment per la reina per reforçar el poder reial hongarès. A la batalla de Mohács (1526), Maria perd el marit, el poder i la seva independència econòmica, però es nega a tornar a formar part del mercat matrimonial del moment; Hongria perd la seva integritat territorial: els turcs ocupen la major part del país i la part restant passa a mans de Ferran I, germà de la reina vídua Maria d'Habsburg i marit d’Anna d’Hongria. Maria d’Hongria, la viuda de Mohács, encarna el model de vídua cristiana. L’anterior imatge d’una dona jove, desperta, intel·ligent i encisadora, apareix des d’ara en hàbit de dol, malaltissa i sense esperances. Els seus germans, Carles V i Ferran, coneixent la seva capacitat política i d’organitzar les finances, accepten la seva decisió i li atorguen responsabilitats de govern. De Buda, Maria passa a refugiar-se a la ciutat de Pozsony, des d’on exerceix una política activa de suport a la candidatura del seu germà Ferran al tron d’Hongria. Allà exercirà el càrrec de lloctinent del rei Habsburg. Després de la mort de Margarida d’Àustria, va ocupar el càrrec de regent dels Països Baixos entre 1531 i 1555. Era una dona d’estat efectiva i capaç, de caràcter fort i decidida, que demostrà una gran habilitat política, encara que a disposició dels seus germans.Hongria i Catalunya veuran extingir-se llurs respectives monarquies de manera gairebé paral·lela i acabaran subsumides durant segles dins d'immensos estats imperial que, tot i permetre el manteniment d'estructures de govern pròpies, aniran erosionant progressivament llurs respectives personalitats polítiques. Les relacions entre ambdós pobles, lluny de disminuir, s'incrementaran pel fet de trobar-se sota el domini d'una mateixa dinastia però ja no seran fruit de decisions sobiranes sinó que s'enquadraran en una lògica imperial.
(de la web del Museu d'Història de Catalunya)
Aquesta exposició és un projecte del Museu d’Història de Catalunya i el Museu Nacional d’Hongria. La mostra té com a objectiu donar a conèixer els vincles que s’establiren entre ambdós països durant l’edat mitjana. El projecte s’organitza com una exposició itinerant a dues seus: del 7 de maig al 2 d’agost es podrà veure al Museu d’Història de Catalunya i del 4 de setembre al 29 de novembre al Museu Nacional d’Hongria de Budapest.
EIXOS TEMÀTICS
La distància geogràfica i cultural que separa les terres catalanes de les hongareses no ha estat obstacle per a l'establiment de vincles entre ambdós països ja des de l'edat mitjana. Cenyint-nos a aquest període, anirem mostrant la naturalesa d'uns lligams que si bé inicialment foren circumstancials, a partir del segle XIII es bastiren sobre les estratègies matrimonials del casal d’Aragó i la casa d’Arpad.A partir d’aquí coneixerem les històries de quatre d’aquestes princeses, educades des del seu naixement per casar-se (es casen entre els setze i els dinou anys) i marxar, lluny de la família, a països amb una cultura molt diferent. Cadascuna encarna una manera diferent de ser reina, fruit de l’època i les circumstàncies personals.
ELS PRIMERS CONTACTES: LA CONSTRUCCIÓ DELS ESTATS
A la primera meitat del segle X encara resulta prematur parlar tant de l'existència d'Hongria com de la de Catalunya. Una i altra no son sinó una poderosa confederació de tribus nòmades amb un territori en vies de definició i un conjunt de comtats carolingis arrecerats al peu dels Pirineus i del litoral veí, maldant per contenir els poderosos veïns musulmans. Ambdós pobles, perifèrics respecte de l'imperi creat per Carlemany, basteixen llur identitat sobre àrees de fricció entre la naixent civilització europea d'arrel franco-germànica i dos dels més importants models alternatius a aquesta: el món dels nòmades de les estepes i el de l'Islam mediterrani.És ara, quan comencen a perfilar-se llurs respectives personalitats, que ambdós pobles entren en contacte per primer cop. I ho fan amb la violència pròpia de les darreres invasions de pobles nòmades que sotragaren l'Europa medieval. Així, l'any 942 una ràtzia hongaresa travessà saquejant-los els comtats carolingis per arribar als peus de les muralles de la ciutat andalusina de Lleida, on foren derrotats per l'exèrcit musulmà.Aquesta desfeta constitueix un preludi de la més decisiva de Lechfeld (954) a mans de l'imperi germànic, que marcà la fi de les incursions així com el replegament i sedentarització dels magiars dins dels límits de l'Hongria històrica. Paral·lelament, la incapacitat cada cop més manifesta de l'imperi carolingi per protegir les seves marques meridionals contra els atacs d'hongaresos, normands i, en especial, musulmans obre la marxa vers la independència dels comtats que amb el temps esdevindran Catalunya. Testimoni d’aquest allunyament és Gerbert d’Orlhac, membre del seguici del comte de Borrell II de Barcelona, que informa de l'impacte que la presa de Barcelona per al-Mansur l'any 985 i la manca de socors per part del rei de França varen tenir en l'erosió dels lligams fins llavors existents entre aquest i el comte de Barcelona. Serà el mateix Gerbert, un cop entronitzat com a papa amb el nom de Silvestre II, qui lliurarà a Sant Esteve, primer rei d'Hongria i paladí de la seva cristianització, la corona que encara avui dia simbolitza l'estat hongarès.
VIATGERES DE TERRES LLUNYANES
Dos-cents anys després d'aquests primers contactes tant Hongria com Catalunya han canviat profundament. El regne dels magiars ha esdevingut una important potència centreeuropea que s'obre a la Mediterrània a través de la costa dàlmata. Alhora, els sobirans de Catalunya han emparentat amb els reis d'Aragó i estès la seva preeminència per Occitània i la Provença, al temps que planegen l'assalt a les terres i illes musulmanes del llevant peninsular.Ambdós pobles, a través de llurs respectives cases regnants, reprenen ara la relació i ho fan a través de la important mitjanceria del papat. En aquesta època l'església romana impulsa regles més estrictes pel que fa als graus de parentiu permesos a l'hora de contraure matrimoni, unes normes que tenen com a conseqüència afavorir els enllaços dinàstics amb regnes llunyans, amb les dinasties dels quals és més difícil incórrer en graus prohibits de consanguinitat. Darrera aquesta imposició de l’Església, hi ha tant interessos religiosos com polítics. Així, al proposar l'enllaç entre Emeric d'Hongria i Constança d'Aragó (1198), el papa Innocenci III comptava tant arrenglerar ambdós regnes al seu costat en el seu enfrontament amb l’emperador, com impulsar les lluites contra les heretgies i contra l’Islam, l’evangelització de poblacions paganes o frenar la influència del cristianisme ortodox.
CONSTANÇA D’ARAGÓ, LA REINA TUTORA
Constança d’Aragó, filla d’Alfons el Cast i la reina Sança, va néixer cap el 1179 i visqué al monestir de Sixena (Aragó), on s’educaven les filles de la l’alta noblesa catalano-aragonesa. Constança va estar tota la seva vida molt vinculada a Sixena. Fou ella qui anys després patrocinaria la decoració de la sala capitular. Obra cabdal de la pintura europea del 1200, aquestes pintures representen un primer renaixement en plena edat mitja perquè prenen com a model les obres clàssiques. Cap el 1196, amb setze anys, es casà amb Emeric d’Hongria, que oferia el prestigi d’una casa on els seus primers reis havien estat canonitzats. El matrimoni només durarà vuit anys i no fou una experiència reeixida. Emeric, enfrontat amb el seu germà Andreu, amb qui comparteix el poder, té el suport de la Santa Seu però no el de la noblesa. Arriba a Hongria amb la seva cort catalana, amb dames de companyia, trobadors cèlebres i un bagatge cultural elevat. Porta una cort luxosa, participarà en la projecció i edificació de palaus com el d’Óbuda, però la seva rebuda és dolorosa. En un ambient de guerra de germans entre Emeric i Andreu, ella és forastera. Li serà difícil mantenir el contacte amb els membres de la cort i la noblesa, ja que el seu marit tampoc se’n va poder guanyar la confiança. Emeric va morir el 1204 i Constança es va trobar sense suport per defensar els drets del seu fill Ladislau. Per això va fugir amb el seu fill, part del tresor i la corona cap a Àustria. Amb la mort inesperada de Ladislau, Constança abandonà les seves pretensions sobre la corona hongaresa i tornà a Sixena.La seva formació, l’experiència i el prestigi adquirit a Hongria, van convertir a Constança en un valor alt en el mercat matrimonial de les dinasties europees. Innocenci III es tornà a fixar en ella al planificar el matrimoni de Frederic II de Sicília. Frederic, nascut el 1194, era molt més jove que Constança. El matrimoni es celebrà el 1209 i Constança es convertí en consellera de Frederic, amb una gran influència i prestigi. Frederic serà coronat rei dels alemanys el 1212 i Constança es convertí així en emperadriu del Sacre Imperi.
VIOLANT D’HONGRIA, LA REINA SANTA
Una generació més tard es produeix un nou enllaç entre la casa d’Aragó i els Àrpad. Bona part de les motivacions que impulsaran el rei Jaume I a contraure matrimoni amb Violant d'Hongria tindran a veure amb els rèdits polítics que podia reportar-li l'enllaç amb la dinastia europea que encarna l'ideal de la santedat règia. Un ideal, per altra banda, reforçat amb la canonització de Santa Isabel d'Hongria esdevinguda el mateix any de les esposalles entre Jaume i Violant. Violant, filla d’Andreu II i, per tant, neboda d’Emeric, es casà amb Jaume I d’Aragó, nebot de Constança, el 1235. Per la corona d’Aragó, enllaçar amb una dinastia marcada per la santedat dels seus membres ajuda a netejar la seva imatge davant el Papa, després de la mort del rei Pere a Muret defensant els càtars. Violant va ser una muller digna per al rei conqueridor, fins a la seva mort el 1251. Sembla que els esposos van enamorar-se l’un de l’altre, malgrat la vida amorosa de Jaume i altres obstacles que podien sorgir: en aquest amor, la bellesa corporal d’ambdós hi va contribuir. Va exercir el seu paper de reina com a mitjancera en afers diplomàtics i en la pau en les disputes feudals. Violant acompanyava Jaume en els seus nombrosos viatges, assistia a les negociacions del seu marit, era present en els campaments reials i va ser coronada reina de la València conquerida. Actuà també com a patrocinadora d’ordres religioses. Va complir un dels requisits més esperats d’una reina: tenir una nombrosa descendència per satisfer els interessos de la dinastia. Els seus deu fills i filles van ocupar llocs importants en la xarxa del poder dinàstic europeu: Pere el Gran fou rei de la Corona d’Aragó; Jaume II, rei de Mallorca; Sanç, arquebisbe de Toledo; Violant, muller del rei Alfons el Savi; Constança, dona del germà d’aquest últim; Elisabet es va casar amb el futur rei de França, Felip l’Ardit; Maria va ser religiosa, igual que Sança.LES REINES SANTESPerò Violant deixà una altra herència a la casa d’Aragó: la implantació d’un nou model de santedat aristocràtica fonamentat en la renúncia a l’estatus social i la humilitat penitencial, seguint el model de la seva germana, Santa Isabel d’Hongria. Fruit d’aquest llegat ideològic, a la primera meitat del segle XIV, els prínceps hereus de Nàpols, Mallorca i la Corona d'Aragó van renunciar al tron per abraçar la vida conventual. Alhora, tres de llurs germanes o cunyades, menaran conductes pietoses que portaran als altars a la reina de Portugal Isabel d'Aragó o, en el cas de la reina de Nàpols Sança de Mallorca, a traspassar les fronteres de l'ortodòxia i a enfrontar-se obertament amb el papa Joan XXII.
LA GLÒRIA DELS PRÍNCEPS
Tot i algun contacte significatiu però puntual, caldrà esperar fins ben entrada la segona meitat del segle XV per tal que els vincles entre les cases d'Aragó i Hongria es tornin a nuar. I ho faran precisament a través de Nàpols, que havia entrat a formar part de la corona catalano-aragonesa arran de la conquesta del regne per Alfons el Magnànim (1442).Una néta del Magnànim, Beatriu d'Aragó, filla de Ferran I rei de Nàpols, contraurà matrimoni amb el sobirà d'Hongria Maties Hunyadi (Corví), amb la finalitat de lligar ambdues dinasties en l'objectiu comú de contenir l'amenaça turca i augmentar la implicació del poderós país danubià en la complexa política italiana. Maties no tenia ascendència reial, sinó que fou escollit rei per la noblesa del país. Era fill de János Hunyadi, governador d’Hongria i heroi militar contra els turcs. El model de Janos Hunyadi i l'impacte de la presa de Constantinoble pels turcs (1453) impregnen decisivament una de les obres cabdals de la literatura catalana, el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell.
BEATRIU D’ARAGÓ, LA REINA MECENES
De la mà de Beatriu i dels membres del seu seguici arribaran a Hongria algunes de les més refinades manifestacions de la cultura cortesana renaixentista. S’importaren delícies habituals d’Itàlia. Els àpats es tornaren regulars i solemnes, els plats canviaren i foren moltes més les persones que s’asseien a la taula reial. Maties compartia els gustos de Beatriu en aquest sentit i havia adoptat el model de rei-mecenes humanista, cridant músics i metges italians a la seva cort. La renovació dels espais palatins amb materials i models itàlics així com la influència que sobre la Biblioteca Corvina exerceix la del Palau Reial de Nàpols, en la qual s'havia educat Beatriu, constitueixen algunes de les aportacions principals d'aquesta refinada princesa.El rei li destinà un paper principalment representatiu i per tant també se l’enduia a les reunions polítiques, ja que una dona procedent dels Aragó de Nàpols ajudava molt a atenuar les murmuracions a Europa sobre la procedència baixa de Maties. El rei l’informava regularment sobre els esdeveniments bèl·lics més importants. La influència de Beatriu era molt alta i intervingué políticament a favor dels interessos de la seva família.Malgrat aquest bagatge, el fet de no haver proporcionat un hereu legítim a la corona erosionà progressivament el prestigi de Beatriu, la qual hagué d'afrontar una difícil situació a la mort de Maties, esdevinguda l'any 1490. Beatriu intentà mantenir-se en el poder a través d'un compromís matrimonial no massa sincer i mai consolidat amb Vladislau de Bohèmia, enfront de les pretensions del fill il·legítim de Maties. Gràcies a aquest matrimoni, Vladislau es va convertir en el nou sobirà d'Hongria, però Beatriu va veure els seus poders cada vegada més restringits i va perdre tota influència i prestigi. Vladislau aconseguí anul·lar el seu enllaç a canvi de mantenir el seu suport a Venècia i la Santa Seu contra l’Imperi Otomà. Mancada de suport, tornà a Nàpols l'any 1501.
EPÍLEG: A L'OMBRA DE L'IMPERI
Les darreres dècades del segle XV i les primeres del XVI són testimoni d'esdeveniments de signe divers que marcaran durant molt de temps l'esdevenidor d'ambdós pobles. La unió de les corones peninsulars amb l'enllaç entre Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella (1474), la conquesta de Granada i el descobriment d'Amèrica (1492) situen els Reis Catòlics al capdavant de les monarquies europees i els permeten casar la seva filla Joana amb l'hereu de la família imperial, Felip I d'Habsburg. De la unió entre ambdós naixeran l'emperador Carles I d'Espanya i V d'Alemanya, Ferran i Maria d’Habsburg, futura reina d’Hongria. Després de la mort de Maties Hunyadi, Hongria cau en una crisi de govern, agreujada per l’amenaça turca. A manca d’una dinastia nacional, els estaments hongaresos escullen un rei estranger que aporti nous territoris i recursos contra l’Imperi Otomà: Vladislau dels Jagellons. Divorciat de Beatriu, Vladislau es casa amb Anna de Foix amb qui tindrà dos fills: Lluis i Anna, que es casaran respectivament amb Ferran i Maria d’Habsburg.
MARIA D’HABSBURG, LA REINA VÍDUA
S’educa amb els seus germans a la cort de la seva tia, Margarida d’Àustria, en un ambient cultural humanista freqüentat pels erudits més coneguts de la seva època. Es casa amb Lluís dels Jagellons l’any 1521, essent tots dos adolescents (tenen uns 16 anys). Històries i tradicions ens narren el seu amor. Els cinc anys que dura el matrimoni són utilitzats conscientment per la reina per reforçar el poder reial hongarès. A la batalla de Mohács (1526), Maria perd el marit, el poder i la seva independència econòmica, però es nega a tornar a formar part del mercat matrimonial del moment; Hongria perd la seva integritat territorial: els turcs ocupen la major part del país i la part restant passa a mans de Ferran I, germà de la reina vídua Maria d'Habsburg i marit d’Anna d’Hongria. Maria d’Hongria, la viuda de Mohács, encarna el model de vídua cristiana. L’anterior imatge d’una dona jove, desperta, intel·ligent i encisadora, apareix des d’ara en hàbit de dol, malaltissa i sense esperances. Els seus germans, Carles V i Ferran, coneixent la seva capacitat política i d’organitzar les finances, accepten la seva decisió i li atorguen responsabilitats de govern. De Buda, Maria passa a refugiar-se a la ciutat de Pozsony, des d’on exerceix una política activa de suport a la candidatura del seu germà Ferran al tron d’Hongria. Allà exercirà el càrrec de lloctinent del rei Habsburg. Després de la mort de Margarida d’Àustria, va ocupar el càrrec de regent dels Països Baixos entre 1531 i 1555. Era una dona d’estat efectiva i capaç, de caràcter fort i decidida, que demostrà una gran habilitat política, encara que a disposició dels seus germans.Hongria i Catalunya veuran extingir-se llurs respectives monarquies de manera gairebé paral·lela i acabaran subsumides durant segles dins d'immensos estats imperial que, tot i permetre el manteniment d'estructures de govern pròpies, aniran erosionant progressivament llurs respectives personalitats polítiques. Les relacions entre ambdós pobles, lluny de disminuir, s'incrementaran pel fet de trobar-se sota el domini d'una mateixa dinastia però ja no seran fruit de decisions sobiranes sinó que s'enquadraran en una lògica imperial.
divendres, 17 d’abril del 2009
MÚSICA PER A L'EXILI
Fa 70 anys i una guerra ens va malmetre l'existència i una nació va entrar en verdadera recessió. 40 anys de dictudura per anar endarrera, 40 anys de por, d'amargura, de manca de llibertats, d'exili per a molts i moltes.
L'exili, quina paraula més dolorosa, us imagineu, ara envoltats dels que estimem que haguessim de fugir, d'amagar-nos, de caminar quilòmetres, exili de gana, de fred, de solitud.
Ahir vaiga anar a un concert i vaig descobrir noves veus noves músiques, noves pells de gallina, noves llàgrimes als ulls
Devem tantes coses a tots aquells homes i dones que a més de l'exili , van continuar la lluita...
Gràcies a tots i totes
Una mostra de la música d'ahir i de sempre.
Exilio
Pablo Neruda
Manuel Garcia i Guillamino
http://www.youtube.com/watch?v=o2gKpqW8R_E
El destierro es redondo:
Un circulo, un anillo:
Le dan vuelta tus pies, cruzas la tierra,
No es tu tierra,
Te despierta la luz, y no es tu luz,
La noche llega: faltan tus estrellas,
La noche llega: faltan tus estrellas,La noche llega…
Hallas hermanos: pero no es tu sangre.
Eres como un fantasma avergonzado
De no amar más que a los que tanto te aman,
De no amar más que a los que tanto te aman,Tanto te aman...
Y aún es tan extraño que te falten
Las hostiles espinas de tu patria,
El ronco desamparo de tu pueblo.
Los asuntos amargos que te esperan
Y que te ladrarán desde la puertaY que te ladrarán desde la puerta
Desde la puerta.
Corrandes de l'exili
Pere IV
Refree i Sílvia Pérez
http://www.youtube.com/watch?v=N4Bbx1_4Dgc&feature=PlayList&p=7DBED586D2173C30&playnext=1&playnext_from=PL&index=3
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra plena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarona amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.
L'exili, quina paraula més dolorosa, us imagineu, ara envoltats dels que estimem que haguessim de fugir, d'amagar-nos, de caminar quilòmetres, exili de gana, de fred, de solitud.
Ahir vaiga anar a un concert i vaig descobrir noves veus noves músiques, noves pells de gallina, noves llàgrimes als ulls
Devem tantes coses a tots aquells homes i dones que a més de l'exili , van continuar la lluita...
Gràcies a tots i totes
Una mostra de la música d'ahir i de sempre.
Exilio
Pablo Neruda
Manuel Garcia i Guillamino
http://www.youtube.com/watch?v=o2gKpqW8R_E
El destierro es redondo:
Un circulo, un anillo:
Le dan vuelta tus pies, cruzas la tierra,
No es tu tierra,
Te despierta la luz, y no es tu luz,
La noche llega: faltan tus estrellas,
La noche llega: faltan tus estrellas,La noche llega…
Hallas hermanos: pero no es tu sangre.
Eres como un fantasma avergonzado
De no amar más que a los que tanto te aman,
De no amar más que a los que tanto te aman,Tanto te aman...
Y aún es tan extraño que te falten
Las hostiles espinas de tu patria,
El ronco desamparo de tu pueblo.
Los asuntos amargos que te esperan
Y que te ladrarán desde la puertaY que te ladrarán desde la puerta
Desde la puerta.
Corrandes de l'exili
Pere IV
Refree i Sílvia Pérez
http://www.youtube.com/watch?v=N4Bbx1_4Dgc&feature=PlayList&p=7DBED586D2173C30&playnext=1&playnext_from=PL&index=3
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra plena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarona amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.
diumenge, 8 de març del 2009
8 DE MARÇ DIA INTERNACIONAL DE LES DONES
http://www.youtube.com/watch?v=YBUm1nKnoMQ
Dia de les Dones i aniversari del meu estimat Jordi, molts petons ah! i a la mare...
Caperucita sólo tiene dieciséis
primaveras sin flores, papá le dice: "Ven.
Caperucita eres joven y tienes que aprender
a ocuparte de la casa, que serás una mujer.
Para que seas buena esposa
y no envejezcas sola,
en la cama y la cocina has de saber
alegrar a tu marido y cuidar a cada hijo,
que te atrapa tu destino,
que has de ser madre y esposa".
Y la pobre Caperucita llora.
"Quiero volar, lejos de aquí escapar.
Dime, mi bien, quién me llorará
si me dan alas y echo a volar.
Quiero dormir, no quiero despertar,
quiero ser la lluvia al otro lado del cristal,
quizás alguien me espere en la oscuridad".
Una fría tarde Caperucita iba
a casa de su abuela a llevarle comida,
cuando se encontró con un lobo feroz.
"Dime dónde vas niña, que te acompaño yo".
La muchacha se supo perdida.
Gritaba Caperucita
mientras la devoraba el lobo.
Bajo la falda del vestido
estallaron los dormidos
sueños que en la noche
la mantenían viva. Pobre Caperucita.
"Quiero volar, lejos de aquí escapar.
Dime, mi bien, quién me llorará
si me dan alas y echo a volar.
Quiero dormir, no quiero despertar,
quiero ser la lluvia al otro lado del cristal,
quizás alguien me espere en la oscuridad".
Una gris mañana Caperucita se casó,
vestida de blanco, bella como una flor.
Su marido, muy elegante, otro lobo feroz,
y su padre orgulloso lloraba de emoción.
Ahora cada noche el lobo la devora,
clava sus dientes, y llora
Caperucita mientras espera a que un aullido
le diga que el dormido animal despertó.
Después descansa tranquilo el malvado lobo feroz.
La cara de Caperucita alumbra una sonrisa
mientras mece una cuna. En ella está una niña,
quizás futura oveja para un lobo feroz,
a no ser que afortunada la rescate tu amor.
Caperucita la arrulla contra el pecho
y un murmullo lento y lleno
de esperanza y vida,
canta Caperucita.
"Quiero volar, lejos de aquí escapar.
Dime, mi bien, quién me llorará
si me dan alas y echo a volar.
Quiero dormir, no quiero despertar,
quiero ser la lluvia al otro lado del cristal,
quizás alguien me espere en la oscuridad.
Quiero volar".
LLetra i música: Ismael Serrano
Dia de les Dones i aniversari del meu estimat Jordi, molts petons ah! i a la mare...
Caperucita sólo tiene dieciséis
primaveras sin flores, papá le dice: "Ven.
Caperucita eres joven y tienes que aprender
a ocuparte de la casa, que serás una mujer.
Para que seas buena esposa
y no envejezcas sola,
en la cama y la cocina has de saber
alegrar a tu marido y cuidar a cada hijo,
que te atrapa tu destino,
que has de ser madre y esposa".
Y la pobre Caperucita llora.
"Quiero volar, lejos de aquí escapar.
Dime, mi bien, quién me llorará
si me dan alas y echo a volar.
Quiero dormir, no quiero despertar,
quiero ser la lluvia al otro lado del cristal,
quizás alguien me espere en la oscuridad".
Una fría tarde Caperucita iba
a casa de su abuela a llevarle comida,
cuando se encontró con un lobo feroz.
"Dime dónde vas niña, que te acompaño yo".
La muchacha se supo perdida.
Gritaba Caperucita
mientras la devoraba el lobo.
Bajo la falda del vestido
estallaron los dormidos
sueños que en la noche
la mantenían viva. Pobre Caperucita.
"Quiero volar, lejos de aquí escapar.
Dime, mi bien, quién me llorará
si me dan alas y echo a volar.
Quiero dormir, no quiero despertar,
quiero ser la lluvia al otro lado del cristal,
quizás alguien me espere en la oscuridad".
Una gris mañana Caperucita se casó,
vestida de blanco, bella como una flor.
Su marido, muy elegante, otro lobo feroz,
y su padre orgulloso lloraba de emoción.
Ahora cada noche el lobo la devora,
clava sus dientes, y llora
Caperucita mientras espera a que un aullido
le diga que el dormido animal despertó.
Después descansa tranquilo el malvado lobo feroz.
La cara de Caperucita alumbra una sonrisa
mientras mece una cuna. En ella está una niña,
quizás futura oveja para un lobo feroz,
a no ser que afortunada la rescate tu amor.
Caperucita la arrulla contra el pecho
y un murmullo lento y lleno
de esperanza y vida,
canta Caperucita.
"Quiero volar, lejos de aquí escapar.
Dime, mi bien, quién me llorará
si me dan alas y echo a volar.
Quiero dormir, no quiero despertar,
quiero ser la lluvia al otro lado del cristal,
quizás alguien me espere en la oscuridad.
Quiero volar".
LLetra i música: Ismael Serrano
diumenge, 25 de gener del 2009
MADRID, MADRID, MADRID
Font: http://jordipedret.blogspot.com/
¡Mortadelo y Filemón for ever!
El maestro Ibáñez creó Mortadelo y Filemón, y nos convenció a todos de que no podía haber nadie más grotesco y divertido en el ámbito de la investigación.Siento constatar que sí era posible ser más grotesco, como lo acaba de demostrar, y lo sigue demostrando estos días el asunto del espionaje, seguimientos, fotos, informes con referencia al volumen de la cabeza de la persona con la que se entrevista alguien, e incluso detalles sobre su pilosidad craneal, que nos está ofreciendo el Gobierno de la Comunidad de Madrid, en una orgía de cutrez inimaginable, y dificil de superar.Me temo, en cambio, que el asunto no sea más divertido. Me parece más bien que tiene mucho de preocupante y de triste, el espectáculo del abuso del poder, de la desviación de poder y de fondos, de las guerras desgarradoras en el interior del PP madrileño, que amenazan con extenderse mucho más allá.Es, en efecto, triste y no divertido, aunque grotesco, y perjudica no sólo a los que se están peleando con semejantes métodos, sino también al conjunto de los políticos y al mismo ejercicio de la política, y eso es muy grave.Antes que lo que estamos viendo, prefiero mil veces el original de Ibáñez.¡Mortadelo y Filemón for ever!
Font: http://jordipedret.blogspot.com/
¡Mortadelo y Filemón for ever!
El maestro Ibáñez creó Mortadelo y Filemón, y nos convenció a todos de que no podía haber nadie más grotesco y divertido en el ámbito de la investigación.Siento constatar que sí era posible ser más grotesco, como lo acaba de demostrar, y lo sigue demostrando estos días el asunto del espionaje, seguimientos, fotos, informes con referencia al volumen de la cabeza de la persona con la que se entrevista alguien, e incluso detalles sobre su pilosidad craneal, que nos está ofreciendo el Gobierno de la Comunidad de Madrid, en una orgía de cutrez inimaginable, y dificil de superar.Me temo, en cambio, que el asunto no sea más divertido. Me parece más bien que tiene mucho de preocupante y de triste, el espectáculo del abuso del poder, de la desviación de poder y de fondos, de las guerras desgarradoras en el interior del PP madrileño, que amenazan con extenderse mucho más allá.Es, en efecto, triste y no divertido, aunque grotesco, y perjudica no sólo a los que se están peleando con semejantes métodos, sino también al conjunto de los políticos y al mismo ejercicio de la política, y eso es muy grave.Antes que lo que estamos viendo, prefiero mil veces el original de Ibáñez.¡Mortadelo y Filemón for ever!
Font: http://jordipedret.blogspot.com/
dimarts, 20 de gener del 2009
DISCURS BARACK OBAMA, PROCLAMAT PRESIDENT DELS EUA
Font: http://www.washingtonpost.com/
Transcript: Inaugural Address of Barack Obama
Jan. 20, 2009 PRESIDENT OBAMA DELIVERS INAUGURAL ADDRESS
JANUARY 20, 2009
SPEAKER: PRESIDENT BARACK OBAMA
[*] OBAMA: Thank you. Thank you.
CROWD: Obama! Obama! Obama! Obama!
My fellow citizens: I stand here today humbled by the task before us, grateful for the trust you have bestowed, mindful of the sacrifices borne by our ancestors.
I thank President Bush for his service to our nation...
(APPLAUSE)
... as well as the generosity and cooperation he has shown throughout this transition.
Forty-four Americans have now taken the presidential oath.
OBAMA: The words have been spoken during rising tides of prosperity and the still waters of peace. Yet, every so often the oath is taken amidst gathering clouds and raging storms. At these moments, America has carried on not simply because of the skill or vision of those in high office, but because We the People have remained faithful to the ideals of our forbearers, and true to our founding documents.
OBAMA: So it has been. So it must be with this generation of Americans.
That we are in the midst of crisis is now well understood. Our nation is at war against a far-reaching network of violence and hatred. Our economy is badly weakened, a consequence of greed and irresponsibility on the part of some but also our collective failure to make hard choices and prepare the nation for a new age.
Homes have been lost, jobs shed, businesses shuttered. Our health care is too costly, our schools fail too many, and each day brings further evidence that the ways we use energy strengthen our adversaries and threaten our planet.
OBAMA: These are the indicators of crisis, subject to data and statistics. Less measurable, but no less profound, is a sapping of confidence across our land; a nagging fear that America's decline is inevitable, that the next generation must lower its sights.
Today I say to you that the challenges we face are real, they are serious and they are many. They will not be met easily or in a short span of time. But know this America: They will be met.
(APPLAUSE)
On this day, we gather because we have chosen hope over fear, unity of purpose over conflict and discord.
OBAMA: On this day, we come to proclaim an end to the petty grievances and false promises, the recriminations and worn-out dogmas that for far too long have strangled our politics.
We remain a young nation, but in the words of Scripture, the time has come to set aside childish things. The time has come to reaffirm our enduring spirit; to choose our better history; to carry forward that precious gift, that noble idea, passed on from generation to generation: the God-given promise that all are equal, all are free, and all deserve a chance to pursue their full measure of happiness.
(APPLAUSE)
In reaffirming the greatness of our nation, we understand that greatness is never a given. It must be earned. Our journey has never been one of shortcuts or settling for less.
OBAMA: It has not been the path for the faint-hearted, for those who prefer leisure over work, or seek only the pleasures of riches and fame.
Rather, it has been the risk-takers, the doers, the makers of things -- some celebrated, but more often men and women obscure in their labor -- who have carried us up the long, rugged path towards prosperity and freedom.
For us, they packed up their few worldly possessions and traveled across oceans in search of a new life. For us, they toiled in sweatshops and settled the West, endured the lash of the whip and plowed the hard earth.
OBAMA: For us, they fought and died in places Concord and Gettysburg; Normandy and Khe Sahn.
Time and again these men and women struggled and sacrificed and worked till their hands were raw so that we might live a better life. They saw America as bigger than the sum of our individual ambitions; greater than all the differences of birth or wealth or faction.
This is the journey we continue today. We remain the most prosperous, powerful nation on Earth. Our workers are no less productive than when this crisis began. Our minds are no less inventive, our goods and services no less needed than they were last week or last month or last year. Our capacity remains undiminished. But our time of standing pat, of protecting narrow interests and putting off unpleasant decisions -- that time has surely passed.
OBAMA: Starting today, we must pick ourselves up, dust ourselves off, and begin again the work of remaking America.
(APPLAUSE)
For everywhere we look, there is work to be done.
The state of our economy calls for action: bold and swift. And we will act not only to create new jobs but to lay a new foundation for growth.
We will build the roads and bridges, the electric grids and digital lines that feed our commerce and bind us together.
We will restore science to its rightful place and wield technology's wonders to raise health care's quality...
(APPLAUSE)
... and lower its costs.
OBAMA: We will harness the sun and the winds and the soil to fuel our cars and run our factories. And we will transform our schools and colleges and universities to meet the demands of a new age.
All this we can do. All this we will do.
Now, there are some who question the scale of our ambitions, who suggest that our system cannot tolerate too many big plans. Their memories are short, for they have forgotten what this country has already done, what free men and women can achieve when imagination is joined to common purpose and necessity to courage.
What the cynics fail to understand is that the ground has shifted beneath them, that the stale political arguments that have consumed us for so long, no longer apply.
OBAMA: The question we ask today is not whether our government is too big or too small, but whether it works, whether it helps families find jobs at a decent wage, care they can afford, a retirement that is dignified.
Where the answer is yes, we intend to move forward. Where the answer is no, programs will end.
And those of us who manage the public's knowledge will be held to account, to spend wisely, reform bad habits, and do our business in the light of day, because only then can we restore the vital trust between a people and their government.
Nor is the question before us whether the market is a force for good or ill. Its power to generate wealth and expand freedom is unmatched.
OBAMA: But this crisis has reminded us that without a watchful eye, the market can spin out of control. The nation cannot prosper long when it favors only the prosperous.
The success of our economy has always depended not just on the size of our gross domestic product, but on the reach of our prosperity; on the ability to extend opportunity to every willing heart -- not out of charity, but because it is the surest route to our common good.
(APPLAUSE)
As for our common defense, we reject as false the choice between our safety and our ideals.
Our founding fathers faced with perils that we can scarcely imagine, drafted a charter to assure the rule of law and the rights of man, a charter expanded by the blood of generations.
OBAMA: Those ideals still light the world, and we will not give them up for expedience's sake.
And so, to all other peoples and governments who are watching today, from the grandest capitals to the small village where my father was born: know that America is a friend of each nation and every man, woman and child who seeks a future of peace and dignity, and we are ready to lead once more.
(APPLAUSE)
Recall that earlier generations faced down fascism and communism not just with missiles and tanks, but with the sturdy alliances and enduring convictions.
OBAMA: They understood that our power alone cannot protect us, nor does it entitle us to do as we please. Instead, they knew that our power grows through its prudent use. Our security emanates from the justness of our cause; the force of our example; the tempering qualities of humility and restraint.
We are the keepers of this legacy, guided by these principles once more, we can meet those new threats that demand even greater effort, even greater cooperation and understanding between nations. We'll begin to responsibly leave Iraq to its people and forge a hard- earned peace in Afghanistan.
OBAMA: With old friends and former foes, we'll work tirelessly to lessen the nuclear threat and roll back the specter of a warming planet.
We will not apologize for our way of life nor will we waver in its defense.
And for those who seek to advance their aims by inducing terror and slaughtering innocents, we say to you now that, "Our spirit is stronger and cannot be broken. You cannot outlast us, and we will defeat you."
(APPLAUSE)
For we know that our patchwork heritage is a strength, not a weakness.
We are a nation of Christians and Muslims, Jews and Hindus, and nonbelievers. We are shaped by every language and culture, drawn from every end of this Earth.
And because we have tasted the bitter swill of civil war and segregation and emerged from that dark chapter stronger and more united, we cannot help but believe that the old hatreds shall someday pass; that the lines of tribe shall soon dissolve; that as the world grows smaller, our common humanity shall reveal itself; and that America must play its role in ushering in a new era of peace.
OBAMA: To the Muslim world, we seek a new way forward, based on mutual interest and mutual respect.
To those leaders around the globe who seek to sow conflict or blame their society's ills on the West, know that your people will judge you on what you can build, not what you destroy.
To those...
(APPLAUSE)
To those who cling to power through corruption and deceit and the silencing of dissent, know that you are on the wrong side of history, but that we will extend a hand if you are willing to unclench your fist.
(APPLAUSE)
OBAMA: To the people of poor nations, we pledge to work alongside you to make your farms flourish and let clean waters flow; to nourish starved bodies and feed hungry minds.
And to those nations like ours that enjoy relative plenty, we say we can no longer afford indifference to the suffering outside our borders, nor can we consume the world's resources without regard to effect. For the world has changed, and we must change with it.
As we consider the road that unfolds before us, we remember with humble gratitude those brave Americans who, at this very hour, patrol far-off deserts and distant mountains. They have something to tell us, just as the fallen heroes who lie in Arlington whisper through the ages.
We honor them not only because they are guardians of our liberty, but because they embody the spirit of service: a willingness to find meaning in something greater than themselves.
OBAMA: And yet, at this moment, a moment that will define a generation, it is precisely this spirit that must inhabit us all.
For as much as government can do and must do, it is ultimately the faith and determination of the American people upon which this nation relies.
It is the kindness to take in a stranger when the levees break; the selflessness of workers who would rather cut their hours than see a friend lose their job which sees us through our darkest hours.
It is the firefighter's courage to storm a stairway filled with smoke, but also a parent's willingness to nurture a child, that finally decides our fate.
Our challenges may be new, the instruments with which we meet them may be new, but those values upon which our success depends, honesty and hard work, courage and fair play, tolerance and curiosity, loyalty and patriotism -- these things are old.
OBAMA: These things are true. They have been the quiet force of progress throughout our history.
What is demanded then is a return to these truths. What is required of us now is a new era of responsibility -- a recognition, on the part of every American, that we have duties to ourselves, our nation and the world, duties that we do not grudgingly accept but rather seize gladly, firm in the knowledge that there is nothing so satisfying to the spirit, so defining of our character than giving our all to a difficult task.
This is the price and the promise of citizenship.
OBAMA: This is the source of our confidence: the knowledge that God calls on us to shape an uncertain destiny.
This is the meaning of our liberty and our creed, why men and women and children of every race and every faith can join in celebration across this magnificent mall. And why a man whose father less than 60 years ago might not have been served at a local restaurant can now stand before you to take a most sacred oath.
(APPLAUSE)
So let us mark this day in remembrance of who we are and how far we have traveled.
In the year of America's birth, in the coldest of months, a small band of patriots huddled by nine campfires on the shores of an icy river.
OBAMA: The capital was abandoned. The enemy was advancing. The snow was stained with blood.
At a moment when the outcome of our revolution was most in doubt, the father of our nation ordered these words be read to the people:
"Let it be told to the future world that in the depth of winter, when nothing but hope and virtue could survive, that the city and the country, alarmed at one common danger, came forth to meet it."
America, in the face of our common dangers, in this winter of our hardship, let us remember these timeless words; with hope and virtue, let us brave once more the icy currents, and endure what storms may come; let it be said by our children's children that when we were tested we refused to let this journey end, that we did not turn back nor did we falter; and with eyes fixed on the horizon and God's grace upon us, we carried forth that great gift of freedom and delivered it safely to future generations.
Thank you. God bless you.
(APPLAUSE)
And God bless the United States of America.
(APPLAUSE)
Transcript: Inaugural Address of Barack Obama
Jan. 20, 2009 PRESIDENT OBAMA DELIVERS INAUGURAL ADDRESS
JANUARY 20, 2009
SPEAKER: PRESIDENT BARACK OBAMA
[*] OBAMA: Thank you. Thank you.
CROWD: Obama! Obama! Obama! Obama!
My fellow citizens: I stand here today humbled by the task before us, grateful for the trust you have bestowed, mindful of the sacrifices borne by our ancestors.
I thank President Bush for his service to our nation...
(APPLAUSE)
... as well as the generosity and cooperation he has shown throughout this transition.
Forty-four Americans have now taken the presidential oath.
OBAMA: The words have been spoken during rising tides of prosperity and the still waters of peace. Yet, every so often the oath is taken amidst gathering clouds and raging storms. At these moments, America has carried on not simply because of the skill or vision of those in high office, but because We the People have remained faithful to the ideals of our forbearers, and true to our founding documents.
OBAMA: So it has been. So it must be with this generation of Americans.
That we are in the midst of crisis is now well understood. Our nation is at war against a far-reaching network of violence and hatred. Our economy is badly weakened, a consequence of greed and irresponsibility on the part of some but also our collective failure to make hard choices and prepare the nation for a new age.
Homes have been lost, jobs shed, businesses shuttered. Our health care is too costly, our schools fail too many, and each day brings further evidence that the ways we use energy strengthen our adversaries and threaten our planet.
OBAMA: These are the indicators of crisis, subject to data and statistics. Less measurable, but no less profound, is a sapping of confidence across our land; a nagging fear that America's decline is inevitable, that the next generation must lower its sights.
Today I say to you that the challenges we face are real, they are serious and they are many. They will not be met easily or in a short span of time. But know this America: They will be met.
(APPLAUSE)
On this day, we gather because we have chosen hope over fear, unity of purpose over conflict and discord.
OBAMA: On this day, we come to proclaim an end to the petty grievances and false promises, the recriminations and worn-out dogmas that for far too long have strangled our politics.
We remain a young nation, but in the words of Scripture, the time has come to set aside childish things. The time has come to reaffirm our enduring spirit; to choose our better history; to carry forward that precious gift, that noble idea, passed on from generation to generation: the God-given promise that all are equal, all are free, and all deserve a chance to pursue their full measure of happiness.
(APPLAUSE)
In reaffirming the greatness of our nation, we understand that greatness is never a given. It must be earned. Our journey has never been one of shortcuts or settling for less.
OBAMA: It has not been the path for the faint-hearted, for those who prefer leisure over work, or seek only the pleasures of riches and fame.
Rather, it has been the risk-takers, the doers, the makers of things -- some celebrated, but more often men and women obscure in their labor -- who have carried us up the long, rugged path towards prosperity and freedom.
For us, they packed up their few worldly possessions and traveled across oceans in search of a new life. For us, they toiled in sweatshops and settled the West, endured the lash of the whip and plowed the hard earth.
OBAMA: For us, they fought and died in places Concord and Gettysburg; Normandy and Khe Sahn.
Time and again these men and women struggled and sacrificed and worked till their hands were raw so that we might live a better life. They saw America as bigger than the sum of our individual ambitions; greater than all the differences of birth or wealth or faction.
This is the journey we continue today. We remain the most prosperous, powerful nation on Earth. Our workers are no less productive than when this crisis began. Our minds are no less inventive, our goods and services no less needed than they were last week or last month or last year. Our capacity remains undiminished. But our time of standing pat, of protecting narrow interests and putting off unpleasant decisions -- that time has surely passed.
OBAMA: Starting today, we must pick ourselves up, dust ourselves off, and begin again the work of remaking America.
(APPLAUSE)
For everywhere we look, there is work to be done.
The state of our economy calls for action: bold and swift. And we will act not only to create new jobs but to lay a new foundation for growth.
We will build the roads and bridges, the electric grids and digital lines that feed our commerce and bind us together.
We will restore science to its rightful place and wield technology's wonders to raise health care's quality...
(APPLAUSE)
... and lower its costs.
OBAMA: We will harness the sun and the winds and the soil to fuel our cars and run our factories. And we will transform our schools and colleges and universities to meet the demands of a new age.
All this we can do. All this we will do.
Now, there are some who question the scale of our ambitions, who suggest that our system cannot tolerate too many big plans. Their memories are short, for they have forgotten what this country has already done, what free men and women can achieve when imagination is joined to common purpose and necessity to courage.
What the cynics fail to understand is that the ground has shifted beneath them, that the stale political arguments that have consumed us for so long, no longer apply.
OBAMA: The question we ask today is not whether our government is too big or too small, but whether it works, whether it helps families find jobs at a decent wage, care they can afford, a retirement that is dignified.
Where the answer is yes, we intend to move forward. Where the answer is no, programs will end.
And those of us who manage the public's knowledge will be held to account, to spend wisely, reform bad habits, and do our business in the light of day, because only then can we restore the vital trust between a people and their government.
Nor is the question before us whether the market is a force for good or ill. Its power to generate wealth and expand freedom is unmatched.
OBAMA: But this crisis has reminded us that without a watchful eye, the market can spin out of control. The nation cannot prosper long when it favors only the prosperous.
The success of our economy has always depended not just on the size of our gross domestic product, but on the reach of our prosperity; on the ability to extend opportunity to every willing heart -- not out of charity, but because it is the surest route to our common good.
(APPLAUSE)
As for our common defense, we reject as false the choice between our safety and our ideals.
Our founding fathers faced with perils that we can scarcely imagine, drafted a charter to assure the rule of law and the rights of man, a charter expanded by the blood of generations.
OBAMA: Those ideals still light the world, and we will not give them up for expedience's sake.
And so, to all other peoples and governments who are watching today, from the grandest capitals to the small village where my father was born: know that America is a friend of each nation and every man, woman and child who seeks a future of peace and dignity, and we are ready to lead once more.
(APPLAUSE)
Recall that earlier generations faced down fascism and communism not just with missiles and tanks, but with the sturdy alliances and enduring convictions.
OBAMA: They understood that our power alone cannot protect us, nor does it entitle us to do as we please. Instead, they knew that our power grows through its prudent use. Our security emanates from the justness of our cause; the force of our example; the tempering qualities of humility and restraint.
We are the keepers of this legacy, guided by these principles once more, we can meet those new threats that demand even greater effort, even greater cooperation and understanding between nations. We'll begin to responsibly leave Iraq to its people and forge a hard- earned peace in Afghanistan.
OBAMA: With old friends and former foes, we'll work tirelessly to lessen the nuclear threat and roll back the specter of a warming planet.
We will not apologize for our way of life nor will we waver in its defense.
And for those who seek to advance their aims by inducing terror and slaughtering innocents, we say to you now that, "Our spirit is stronger and cannot be broken. You cannot outlast us, and we will defeat you."
(APPLAUSE)
For we know that our patchwork heritage is a strength, not a weakness.
We are a nation of Christians and Muslims, Jews and Hindus, and nonbelievers. We are shaped by every language and culture, drawn from every end of this Earth.
And because we have tasted the bitter swill of civil war and segregation and emerged from that dark chapter stronger and more united, we cannot help but believe that the old hatreds shall someday pass; that the lines of tribe shall soon dissolve; that as the world grows smaller, our common humanity shall reveal itself; and that America must play its role in ushering in a new era of peace.
OBAMA: To the Muslim world, we seek a new way forward, based on mutual interest and mutual respect.
To those leaders around the globe who seek to sow conflict or blame their society's ills on the West, know that your people will judge you on what you can build, not what you destroy.
To those...
(APPLAUSE)
To those who cling to power through corruption and deceit and the silencing of dissent, know that you are on the wrong side of history, but that we will extend a hand if you are willing to unclench your fist.
(APPLAUSE)
OBAMA: To the people of poor nations, we pledge to work alongside you to make your farms flourish and let clean waters flow; to nourish starved bodies and feed hungry minds.
And to those nations like ours that enjoy relative plenty, we say we can no longer afford indifference to the suffering outside our borders, nor can we consume the world's resources without regard to effect. For the world has changed, and we must change with it.
As we consider the road that unfolds before us, we remember with humble gratitude those brave Americans who, at this very hour, patrol far-off deserts and distant mountains. They have something to tell us, just as the fallen heroes who lie in Arlington whisper through the ages.
We honor them not only because they are guardians of our liberty, but because they embody the spirit of service: a willingness to find meaning in something greater than themselves.
OBAMA: And yet, at this moment, a moment that will define a generation, it is precisely this spirit that must inhabit us all.
For as much as government can do and must do, it is ultimately the faith and determination of the American people upon which this nation relies.
It is the kindness to take in a stranger when the levees break; the selflessness of workers who would rather cut their hours than see a friend lose their job which sees us through our darkest hours.
It is the firefighter's courage to storm a stairway filled with smoke, but also a parent's willingness to nurture a child, that finally decides our fate.
Our challenges may be new, the instruments with which we meet them may be new, but those values upon which our success depends, honesty and hard work, courage and fair play, tolerance and curiosity, loyalty and patriotism -- these things are old.
OBAMA: These things are true. They have been the quiet force of progress throughout our history.
What is demanded then is a return to these truths. What is required of us now is a new era of responsibility -- a recognition, on the part of every American, that we have duties to ourselves, our nation and the world, duties that we do not grudgingly accept but rather seize gladly, firm in the knowledge that there is nothing so satisfying to the spirit, so defining of our character than giving our all to a difficult task.
This is the price and the promise of citizenship.
OBAMA: This is the source of our confidence: the knowledge that God calls on us to shape an uncertain destiny.
This is the meaning of our liberty and our creed, why men and women and children of every race and every faith can join in celebration across this magnificent mall. And why a man whose father less than 60 years ago might not have been served at a local restaurant can now stand before you to take a most sacred oath.
(APPLAUSE)
So let us mark this day in remembrance of who we are and how far we have traveled.
In the year of America's birth, in the coldest of months, a small band of patriots huddled by nine campfires on the shores of an icy river.
OBAMA: The capital was abandoned. The enemy was advancing. The snow was stained with blood.
At a moment when the outcome of our revolution was most in doubt, the father of our nation ordered these words be read to the people:
"Let it be told to the future world that in the depth of winter, when nothing but hope and virtue could survive, that the city and the country, alarmed at one common danger, came forth to meet it."
America, in the face of our common dangers, in this winter of our hardship, let us remember these timeless words; with hope and virtue, let us brave once more the icy currents, and endure what storms may come; let it be said by our children's children that when we were tested we refused to let this journey end, that we did not turn back nor did we falter; and with eyes fixed on the horizon and God's grace upon us, we carried forth that great gift of freedom and delivered it safely to future generations.
Thank you. God bless you.
(APPLAUSE)
And God bless the United States of America.
(APPLAUSE)
dijous, 13 de novembre del 2008
UNA PÈRDUA
Ha mort en Miguel Nuñez
http://miguel-n.blogspot.com/
Nascut a Madrid el 1920, Miguel Nuñez es va afiliar a la Joventut Socialista Unificada l’any 1936 i al PCE. Va lluitar durant la Guerra civil formant part de la “Quinta del biberó”. Després de la guerra va ser detingut quan encara no arribava a la majoria d’edat i va ser condemnat a 30 anys de presó. Va complir condemna a les presons d’Atocha, Yeserías, Ocaña i Aranjuez.
En sortir de la presó, es va traslladar a Barcelona des d’on va ser el responsable polític de l’agrupació guerrillera de Catalunya. Durant el franquisme va viure la clandestinitat i va patir l’exili. En tornar de França l’any 1953 va ser responsable del PSUC de Barcelona i membre de la direcció del PCE.
L’any 1958 és detingut i condemnat de nou a 59 anys de presó i és internat a la presó central de Burgos sortint en llibertat provisional l’any 1967 on retorna a la clandestinitat sent el responsable del PSUC a l’interior. L’any 1977 és escollit diputat al Congrés pel PSUC.
Després de deixar les corts generals Miguel Nuñez es dedica a la cooperació internacional fundant i presidint l’associació Las Segovias per a la Cooperació amb Centre Amèrica. L’any 1993 va rebre el premi Ciutat de Barcelona de Cooperació i al 1998 se li va lliurar la Medalla d’Honor de la ciutat de Barcelona. El 2004 el govern de Catalunya va atorgar-li la Creu de Sant Jordi.
http://www.iniciativa.cat/domains/icv/news/14757
http://miguel-n.blogspot.com/
Nascut a Madrid el 1920, Miguel Nuñez es va afiliar a la Joventut Socialista Unificada l’any 1936 i al PCE. Va lluitar durant la Guerra civil formant part de la “Quinta del biberó”. Després de la guerra va ser detingut quan encara no arribava a la majoria d’edat i va ser condemnat a 30 anys de presó. Va complir condemna a les presons d’Atocha, Yeserías, Ocaña i Aranjuez.
En sortir de la presó, es va traslladar a Barcelona des d’on va ser el responsable polític de l’agrupació guerrillera de Catalunya. Durant el franquisme va viure la clandestinitat i va patir l’exili. En tornar de França l’any 1953 va ser responsable del PSUC de Barcelona i membre de la direcció del PCE.
L’any 1958 és detingut i condemnat de nou a 59 anys de presó i és internat a la presó central de Burgos sortint en llibertat provisional l’any 1967 on retorna a la clandestinitat sent el responsable del PSUC a l’interior. L’any 1977 és escollit diputat al Congrés pel PSUC.
Després de deixar les corts generals Miguel Nuñez es dedica a la cooperació internacional fundant i presidint l’associació Las Segovias per a la Cooperació amb Centre Amèrica. L’any 1993 va rebre el premi Ciutat de Barcelona de Cooperació i al 1998 se li va lliurar la Medalla d’Honor de la ciutat de Barcelona. El 2004 el govern de Catalunya va atorgar-li la Creu de Sant Jordi.
http://www.iniciativa.cat/domains/icv/news/14757
dissabte, 8 de novembre del 2008
El bloc de la Núria: 20 ANIVERSARIO MUERTES EN EL ESTRECHO
El bloc de la Núria: 20 ANIVERSARIO MUERTES EN EL ESTRECHO
Us recomano esposició MURS de SOS Racisme, trenquem els esteriotips
Us recomano esposició MURS de SOS Racisme, trenquem els esteriotips
divendres, 7 de novembre del 2008
20 ANIVERSARIO MUERTES EN EL ESTRECHO
Això va ser el passat dia 31 d'octubre, quan vaig sentir i veure les imatges de l'acte, em vaig posar a plorar
Núria
Aquestes paraules ho diuen tot.
http://huelvasurlibre.blogspot.com/2008/10/acto-20-aniversario-muertes-en-el.html
Estimados amigos/as:Aunque el tiempo no parece que quiera acompañar, os envío esta convocatoria para recordarnos y recordar a la sociedad el drama del Estrecho, que desde hace 20 años se está cobrando víctimas a pocos kilómetros. Hablamos de más de 10.000 fallecidos (es posible que sean mucho más) en su particular éxodo hacia una vida mejor. Esta será una página horrible de la Historia, y nuestra capacidad de indignación y de repulsa debería estar a la altura. Por eso insistimos en la importancia simbólica del acto.
Convocatoria:En Huelva la APDHA junto con Huelva Acoge y otras asociaciones de inmigrantes, para conmemorar el vigésimo aniversario de la primera muerte conocida en el estrecho, se va a celebrar una concentración y lectura del manifiesto elaborado por el Defensor del Pueblo.
Esta tarde: Viernes 31 de Octubre a las 19h en la Plaza de las Monjas.Nota: Llevaros una vela, llevaros el paraguas, llevaros también la rabia y la esperanza. Pero acudid.
EL ESTRECHO MÁS LARGO, LA TRAGEDIA MÁS SUMERGIDA
No entiendan estas palabras como aportación para un triste aniversario. Más bien es la expresión pública de las sensaciones de cierto vértigo que me ha causado la oportunidad de rescribir la historia viva de un fenómeno —no un problema— como es el de la migración que no alcanzamos a normalizar. Y de las consecuencias que nos depara no entender todo lo que empuja a un ser humano por su vida y su dignidad.Estos años nos han puesto en evidencia, con un torrente de datos, cifras, referencias e información, las contradicciones entre la más absoluta realidad y la falta de respuesta coherente y consecuente por parte de una sociedad poco concienciada y peor informada sobre la inmigración vista desde nuestra costa.El sentido y alcance de la migración está escrito en la historia de los seres humanos, que no es sino el relato de sus desplazamientos y de la búsqueda de un territorio, de un lugar para vivir.Vivir y ser razonablemente feliz es el deseo de los hombres y mujeres enmarcados en un determinado espacio. Y esa pauta de conducta es tan cierta como universal. Porque las costas del estrecho, Tarifa, no son muy diferentes de las fronteras del Caúcaso, de los puertos de Dover o Plymouth, de Río Grande o la costa del norte de Australia; son sólo nombres entre otros lugares de la misma tragedia.Estamos ante una batalla con muchos frentes abiertos; y el más duro entre nosotros es el de la incomprensión y el rechazo. El tiempo que recordamos se ha transformado en la crónica de una terrible contradicción: una realidad insoslayable y presente que no es asumida con inteligencia, ni mucho menos con generosidad. Todavía discutimos para quién es el muerto.El acto que hoy queremos construir encierra una mirada al sur, al horizonte en el que se divisan tenues las siluetas de pateras y paquebotes de miedo. Pero también nuestro mensaje tiene que saber orientar la vista, superada la costa, tierra adentro y relatar la vida y el complicado proceso de estancia de quienes no tienen ni la conciencia de ser auténticos héroes de la supervivencia.Hoy es momento de recordar todos los nombres: personajes, asociaciones, políticos, defensores; en definitiva quienes participan, con honestidad, en este compromiso de poner cordura y piedad ante esta realidad compleja pero, desde luego, sin postergar un ápice el merecido protagonismo de las mujeres y hombres cuyas epopeyas anónimas llenaron el recuerdo de este aniversario.
Les destaco una frase que resume muchas ideas que he revivido para ordenar mis pensamientos. Las pronuncia mi amigo Juan José Téllez: “un crimen está ocurriendo a nuestro lado y, sorprendentemente, sólo sentimos miedo de las víctimas”.Debo confesarles que percibo muchas sensaciones de desánimo y de pesimismo ante la situación actual que se vuelve más negra si atisbamos el futuro inmediato que nos vaticina este mundo ocupado en la crisis del número y más olvidado de la tragedia de las personas.
Quiero creer —veinte años más de dudas— que estamos a tiempo y me gustaría poder decir algún día que las predicciones no acertaron: me gustaría que este encuentro quedara, cuando menos, como un serio y eficaz recuerdo de lo que fue, pero que finalmente hemos podido corregir.Ningún aniversario más como éste.Muchas gracias.José Chamizo de la Rubia
Estimación veinte años.A la estimación de la 14.490 muertos y desparecidos entre 1997-2007 habría que añadir las estimaciones de la década 88-97, que nosotros directamente no disponemos. Pero como se ve en el cuadro de abajo hubo muchos pronunciamientos y estimaciones por esa época.Cogiendo lo que me parece mas riguroso, pienso que estamos hablando de unas 18.000 personas entre muertos y desaparecidos en estos 20 años.
Núria
Aquestes paraules ho diuen tot.
http://huelvasurlibre.blogspot.com/2008/10/acto-20-aniversario-muertes-en-el.html
Estimados amigos/as:Aunque el tiempo no parece que quiera acompañar, os envío esta convocatoria para recordarnos y recordar a la sociedad el drama del Estrecho, que desde hace 20 años se está cobrando víctimas a pocos kilómetros. Hablamos de más de 10.000 fallecidos (es posible que sean mucho más) en su particular éxodo hacia una vida mejor. Esta será una página horrible de la Historia, y nuestra capacidad de indignación y de repulsa debería estar a la altura. Por eso insistimos en la importancia simbólica del acto.
Convocatoria:En Huelva la APDHA junto con Huelva Acoge y otras asociaciones de inmigrantes, para conmemorar el vigésimo aniversario de la primera muerte conocida en el estrecho, se va a celebrar una concentración y lectura del manifiesto elaborado por el Defensor del Pueblo.
Esta tarde: Viernes 31 de Octubre a las 19h en la Plaza de las Monjas.Nota: Llevaros una vela, llevaros el paraguas, llevaros también la rabia y la esperanza. Pero acudid.
EL ESTRECHO MÁS LARGO, LA TRAGEDIA MÁS SUMERGIDA
No entiendan estas palabras como aportación para un triste aniversario. Más bien es la expresión pública de las sensaciones de cierto vértigo que me ha causado la oportunidad de rescribir la historia viva de un fenómeno —no un problema— como es el de la migración que no alcanzamos a normalizar. Y de las consecuencias que nos depara no entender todo lo que empuja a un ser humano por su vida y su dignidad.Estos años nos han puesto en evidencia, con un torrente de datos, cifras, referencias e información, las contradicciones entre la más absoluta realidad y la falta de respuesta coherente y consecuente por parte de una sociedad poco concienciada y peor informada sobre la inmigración vista desde nuestra costa.El sentido y alcance de la migración está escrito en la historia de los seres humanos, que no es sino el relato de sus desplazamientos y de la búsqueda de un territorio, de un lugar para vivir.Vivir y ser razonablemente feliz es el deseo de los hombres y mujeres enmarcados en un determinado espacio. Y esa pauta de conducta es tan cierta como universal. Porque las costas del estrecho, Tarifa, no son muy diferentes de las fronteras del Caúcaso, de los puertos de Dover o Plymouth, de Río Grande o la costa del norte de Australia; son sólo nombres entre otros lugares de la misma tragedia.Estamos ante una batalla con muchos frentes abiertos; y el más duro entre nosotros es el de la incomprensión y el rechazo. El tiempo que recordamos se ha transformado en la crónica de una terrible contradicción: una realidad insoslayable y presente que no es asumida con inteligencia, ni mucho menos con generosidad. Todavía discutimos para quién es el muerto.El acto que hoy queremos construir encierra una mirada al sur, al horizonte en el que se divisan tenues las siluetas de pateras y paquebotes de miedo. Pero también nuestro mensaje tiene que saber orientar la vista, superada la costa, tierra adentro y relatar la vida y el complicado proceso de estancia de quienes no tienen ni la conciencia de ser auténticos héroes de la supervivencia.Hoy es momento de recordar todos los nombres: personajes, asociaciones, políticos, defensores; en definitiva quienes participan, con honestidad, en este compromiso de poner cordura y piedad ante esta realidad compleja pero, desde luego, sin postergar un ápice el merecido protagonismo de las mujeres y hombres cuyas epopeyas anónimas llenaron el recuerdo de este aniversario.
Les destaco una frase que resume muchas ideas que he revivido para ordenar mis pensamientos. Las pronuncia mi amigo Juan José Téllez: “un crimen está ocurriendo a nuestro lado y, sorprendentemente, sólo sentimos miedo de las víctimas”.Debo confesarles que percibo muchas sensaciones de desánimo y de pesimismo ante la situación actual que se vuelve más negra si atisbamos el futuro inmediato que nos vaticina este mundo ocupado en la crisis del número y más olvidado de la tragedia de las personas.
Quiero creer —veinte años más de dudas— que estamos a tiempo y me gustaría poder decir algún día que las predicciones no acertaron: me gustaría que este encuentro quedara, cuando menos, como un serio y eficaz recuerdo de lo que fue, pero que finalmente hemos podido corregir.Ningún aniversario más como éste.Muchas gracias.José Chamizo de la Rubia
Estimación veinte años.A la estimación de la 14.490 muertos y desparecidos entre 1997-2007 habría que añadir las estimaciones de la década 88-97, que nosotros directamente no disponemos. Pero como se ve en el cuadro de abajo hubo muchos pronunciamientos y estimaciones por esa época.Cogiendo lo que me parece mas riguroso, pienso que estamos hablando de unas 18.000 personas entre muertos y desaparecidos en estos 20 años.
dimecres, 5 de novembre del 2008
PER SI VOLEU CONEIXER LA MEVA MARE
http://www.archivodelaexperiencia.es/testimonios/detail.php?id=1364701
Testimonis:
“Yo los llamo fascistas y no nacionales”
Durante la Guerra Civil Española, el pueblo de Maria Àngela sufrió muchos ataques aéreos, su instituto, por ejemplo, estaba cerca de una fábrica de material de guerra. Recuerda que los días previos a la entrada de los fascistas, apenas salían del refugio. Cuando pasó el peligro su padre se fue con otros vecinos hacía Francia, así Maria Àngela y su familia se quedaron solos en Vilanova. De los días que siguieron a la entrada de los nacionales, recuerda que pasaron mucha hambre, incluso fueron a la oficina de auxilio social, pero cómo iban bien vestidos no les dejaron entrar.
Maria Àngela prefiere el pueblo a la ciudad
Según Maria Àngela, Barcelona era triste hace sesenta años, pero a ella, cuando llegó a la ciudad condal, le pareció muy alegre, podía ir al mercado cada día y después cocinar con su abuela. Reconoce que esta ciudad ahora no le gusta, prefiere Vilanova i la Geltrú, el pueblo donde nació, desde hace unos años las mismas comodidades que se pueden encontrar en Barcelona, las hay en su municipio y que además, tienen una playa preciosa.
Maria Àngela siempre ha escrito en catalán
Maria Àngela se presentó a unas oposiciones que hicieron en Barcelona para optar a una plaza de conserje. Explica que estudió hasta que estalló la guerra civil, toda su educación fue en catalán y por este motivo ahora considera que tiene un buen nivel de gramática. Después de la guerra, volvió al colegio y fue entonces cuando aprendió castellano, considera que lo escribe bien.
Maria Àngela y su relación con Internet
Maria Àngels hace tres años que está conectada a Internet. La afición por los ordenadores se la enseñó un amigo en el hogar del jubilado, ella no juega ni a cartas ni al dominó y por esto un día le propuso que se conectara a Internet. Al principio le costó un poco pero no perdió la paciencia y se compró un ordenador para poder practicar en casa. Des de la primera vez que navegó por la red se quedó enganchada, como mínimo una hora al día la dedica a Internet, mira el correo o se informa a través de páginas web.
Maria Àngela tiene un blog de cocina
Un amigo de la hija de Maria Àngels le propuso que se encargara de la sección de cocina del periódico local. Aunque ella siempre ha sido una apasionada del tema, al principio no lo vio nada claro. En esa época, participó en un concurso de recetas en Barcelona y ganó. Así se animó y decidió encargarse de la sección y escribir una receta propia cada semana. Ahora ya no lo hace, pero las tiene todas publicadas en su blog de Internet.
Maria Àngela forma parte de “La memoria del futuro”
Maria Àngels explica la iniciativa que está desarrollando el Ayuntamiento de su municipio, han publicado una colección de libros que bajo el título “La memoria del futuro” recoge las historias de la gente mayor, ella lo compara con nuestro proyecto, Archivo de la Experiencia. Su marido protagoniza un libro, ya que fue uno de los voluntarios que fue al frente a luchar durante la Guerra Civil Española. Ella también participa en esta experiencia, un grupo de mujeres explican a los más jóvenes sus vivencias.
Maria Àngela y sus vivencias durante la posguerra
El padre de Maria Àngela, después de la guerra, se vio obligado a exiliarse a Francia entonces ella, su madre y su hermano se quedaron en una situación muy difícil. Su abuela se fue a vivir a Barcelona con su tío y se la llevo con ella para que la ayudara y así su madre no tuviera tantos gastos. Maria Àngela guarda muy buenos recuerdos del año y medio que vivió en la capital catalana con su abuela, pero reconoce que se alegró de volver a su pueblo cuando su padre regresó del exilio. Entonces volvió a la escuela, hasta los 16 años que fue cuando empezó a trabajar. Maria Àngela, ya de mayor, hizo unas oposiciones para entrar como trabajadora del ayuntamiento de su municipio.
Testimonis:
“Yo los llamo fascistas y no nacionales”
Durante la Guerra Civil Española, el pueblo de Maria Àngela sufrió muchos ataques aéreos, su instituto, por ejemplo, estaba cerca de una fábrica de material de guerra. Recuerda que los días previos a la entrada de los fascistas, apenas salían del refugio. Cuando pasó el peligro su padre se fue con otros vecinos hacía Francia, así Maria Àngela y su familia se quedaron solos en Vilanova. De los días que siguieron a la entrada de los nacionales, recuerda que pasaron mucha hambre, incluso fueron a la oficina de auxilio social, pero cómo iban bien vestidos no les dejaron entrar.
Maria Àngela prefiere el pueblo a la ciudad
Según Maria Àngela, Barcelona era triste hace sesenta años, pero a ella, cuando llegó a la ciudad condal, le pareció muy alegre, podía ir al mercado cada día y después cocinar con su abuela. Reconoce que esta ciudad ahora no le gusta, prefiere Vilanova i la Geltrú, el pueblo donde nació, desde hace unos años las mismas comodidades que se pueden encontrar en Barcelona, las hay en su municipio y que además, tienen una playa preciosa.
Maria Àngela siempre ha escrito en catalán
Maria Àngela se presentó a unas oposiciones que hicieron en Barcelona para optar a una plaza de conserje. Explica que estudió hasta que estalló la guerra civil, toda su educación fue en catalán y por este motivo ahora considera que tiene un buen nivel de gramática. Después de la guerra, volvió al colegio y fue entonces cuando aprendió castellano, considera que lo escribe bien.
Maria Àngela y su relación con Internet
Maria Àngels hace tres años que está conectada a Internet. La afición por los ordenadores se la enseñó un amigo en el hogar del jubilado, ella no juega ni a cartas ni al dominó y por esto un día le propuso que se conectara a Internet. Al principio le costó un poco pero no perdió la paciencia y se compró un ordenador para poder practicar en casa. Des de la primera vez que navegó por la red se quedó enganchada, como mínimo una hora al día la dedica a Internet, mira el correo o se informa a través de páginas web.
Maria Àngela tiene un blog de cocina
Un amigo de la hija de Maria Àngels le propuso que se encargara de la sección de cocina del periódico local. Aunque ella siempre ha sido una apasionada del tema, al principio no lo vio nada claro. En esa época, participó en un concurso de recetas en Barcelona y ganó. Así se animó y decidió encargarse de la sección y escribir una receta propia cada semana. Ahora ya no lo hace, pero las tiene todas publicadas en su blog de Internet.
Maria Àngela forma parte de “La memoria del futuro”
Maria Àngels explica la iniciativa que está desarrollando el Ayuntamiento de su municipio, han publicado una colección de libros que bajo el título “La memoria del futuro” recoge las historias de la gente mayor, ella lo compara con nuestro proyecto, Archivo de la Experiencia. Su marido protagoniza un libro, ya que fue uno de los voluntarios que fue al frente a luchar durante la Guerra Civil Española. Ella también participa en esta experiencia, un grupo de mujeres explican a los más jóvenes sus vivencias.
Maria Àngela y sus vivencias durante la posguerra
El padre de Maria Àngela, después de la guerra, se vio obligado a exiliarse a Francia entonces ella, su madre y su hermano se quedaron en una situación muy difícil. Su abuela se fue a vivir a Barcelona con su tío y se la llevo con ella para que la ayudara y así su madre no tuviera tantos gastos. Maria Àngela guarda muy buenos recuerdos del año y medio que vivió en la capital catalana con su abuela, pero reconoce que se alegró de volver a su pueblo cuando su padre regresó del exilio. Entonces volvió a la escuela, hasta los 16 años que fue cuando empezó a trabajar. Maria Àngela, ya de mayor, hizo unas oposiciones para entrar como trabajadora del ayuntamiento de su municipio.
LOQUILLO, QUINS RECORDS !!
http://www.youtube.com/watch?v=0suxiRCMBmg
Un documental de Loquillo obre el festival In-Edit
Un film de Carles Prats sobre el cantant inaugura avui el 6è Festival de Cinema Documental i Musical, que ofereix 56 títols i preveu un nou augment de públic
Loquillo, leyenda urbana, un documental sobre els 25 anys de carrera del rocker dirigit per Carles Prats, obre aquesta nit al cinema Aribau el 6è Festival Internacional de Cinema i Documental Musical de Barcelona. En opinió de Loquillo, que va assistir a la presentació d'ahir del certamen, aquest film també obre un camí inèdit fins ara: "És el primer documental sobre un artista de la meva generació, però segur que ara en vindran molts d'altres. Estem massa influïts per la cultura anglosaxona, però ja és hora d'adonar-nos que hi ha artistes i grups espanyols interessants".
Carles Prats va gravar el primer videoclip de Loquillo, Barcelona ciudad, ara fa 25 anys. Amic del cantant des d'aleshores, van tenir la idea de fer un documental, amb motiu de l'aniversari, que oferís una visió "reflexiva" del cantant, amb entrevistes a "personatges que han incidit de forma substancial" en la seva llarga trajectòria, segons explica el director. En aquest sentit, Loquillo destaca que volia que el documental el dirigís "algú pròxim i que rodéssim en un mateix dia; només així podia obrir-me, fer un exercici emocional". També remarca, en referència al títol, que "el rock'n'roll també és una fàbrica de somnis, com el cinema, i li calen llegendes". No és estrany, doncs, que inclogui "cançons que han canviat la gent i són la banda sonora de tota una generació". Abans de finals d'any, Cameo editarà el film en DVD.
56 documentals musicalsLoquillo, leyenda urbana inaugura aquesta nit el festival In-Edit, que ha progamat 56 pel·lícules "amb la prioritat que ens permetin aprendre coses, encara que la música no ens agradi; el més important no és qui, sinó el què", segons diu Luis Hidalgo, director artístic d'In-Edit. El festival va arribar als 17.000 espectadors el 2007, i tot apunta que la xifra se superarà: han pujat la venda anticipada i l'aforament (el Club Coliseum substitueix el Rex), i s'han afegit actes paral·lels a l'oferta. Dixie Chicks, Nina Simone, Pete Seeger, James Brown, Patti Smith, Joaquín Sabina i Joy Division protagonitzen alguns dels documentals. Però recordeu, el més important no és qui, sinó el què!
dissabte, 23 d’agost del 2008
LA BARCELONA DE LES BARRAQUES
Us animo a veure aquesta exposició
Núria
La Barcelona de les barraques arriba al Museu d'Història de la Ciutat
A mitjans del segle passat, Barcelona oferia imatges ara impensables: els barris de barraques s'estenien al costat del mar, pels turons i en zones fins llavors poc urbanitzades. Eren barriades aixecades pels milers de treballadors que arribaven a la ciutat buscant una vida millor i que construïen la casa allà on podien. El seu testimoni, recollit en pel·lícules, fotografies i altres documents gràfics es pot visitar des d'ara al Museu d'Història de Barcelona dins l'exposició: "Barraques, la ciutat informal". És un episodi de la història de la ciutat que va durar gairebé un segle i que sovint s'ha volgut oblidar. L'exposició mostra aquesta dura realitat i recupera la memòria d'uns temps que per a molta gent van ser molt difícils. Aquest cap de setmana es podrà veure gratuïtament, perquè el museu fa jornada de portes obertes.
Fa poc més de 40 anys, el barraquisme era una realitat ben visible a les nostres ciutats. La impossibilitat de trobar un habitatge a preus assequibles era un greu problema per a desenes de milers de persones que arribaven a Barcelona en busca d'una vida millor, sobretot a partir de la guerra i durant els anys 50 i 60. A principis dels anys 60, a Barcelona unes 100.000 persones vivien en una trentena de barris de barraques. S'estenien pel litoral i pels turons, però també fins i tot en zones a mig urbanitzar, en ple Eixample. Era com una altra ciutat, que va sorgir sense planificació de cap mena i sense serveis. El barraquisme es va voler reprimir, però al mateix temps es necessitava mà d'obra i el fenomen va anar cada cop a més.Les últimes barraques es van enderrocar poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, i una dura realitat, que va durar gairebé un segle, potser s'ha volgut oblidar.
La ciutat informal". A través de fotografies, pel·lícules i altres documents, i sobretot el testimoni de les persones que van viure molts anys de la seva vida en barraques, es pretén donar una visió més precisa d'un fenomen fins ara poc estudiat i de les diverses fases que es van viure, des dels primers barris de barraques dels anys 20. A la repressió dels anys de postguerra van seguir els temps de l'assistència social, fins a la gradual integració dels habitants, sobretot en els nous polígons d'habitatge. L'exposició és un dels fruits dels 4 anys d'estudi d'un grup d'investigadors universitaris (antropòlegs i historiadors) que han recollit el testimoni dels barraquistes i han analitzat tot el fenomen per tal de traçar un mapa com més objectiu millor d'aquesta realitat. Un dels aspectes que destaquen els responsables de l'estudi és que la immensa majoria dels barraquistes no eren persones que vivien al marge de la ciutat sinó que eren treballadors que no tenien altra opció d'allotjament per la falta d'habitatge social.
http://www.3cat24.cat/video/545809/altres/La-realitat-de-les-barraques-a-Barcelona
Núria
La Barcelona de les barraques arriba al Museu d'Història de la Ciutat
A mitjans del segle passat, Barcelona oferia imatges ara impensables: els barris de barraques s'estenien al costat del mar, pels turons i en zones fins llavors poc urbanitzades. Eren barriades aixecades pels milers de treballadors que arribaven a la ciutat buscant una vida millor i que construïen la casa allà on podien. El seu testimoni, recollit en pel·lícules, fotografies i altres documents gràfics es pot visitar des d'ara al Museu d'Història de Barcelona dins l'exposició: "Barraques, la ciutat informal". És un episodi de la història de la ciutat que va durar gairebé un segle i que sovint s'ha volgut oblidar. L'exposició mostra aquesta dura realitat i recupera la memòria d'uns temps que per a molta gent van ser molt difícils. Aquest cap de setmana es podrà veure gratuïtament, perquè el museu fa jornada de portes obertes.
Fa poc més de 40 anys, el barraquisme era una realitat ben visible a les nostres ciutats. La impossibilitat de trobar un habitatge a preus assequibles era un greu problema per a desenes de milers de persones que arribaven a Barcelona en busca d'una vida millor, sobretot a partir de la guerra i durant els anys 50 i 60. A principis dels anys 60, a Barcelona unes 100.000 persones vivien en una trentena de barris de barraques. S'estenien pel litoral i pels turons, però també fins i tot en zones a mig urbanitzar, en ple Eixample. Era com una altra ciutat, que va sorgir sense planificació de cap mena i sense serveis. El barraquisme es va voler reprimir, però al mateix temps es necessitava mà d'obra i el fenomen va anar cada cop a més.Les últimes barraques es van enderrocar poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, i una dura realitat, que va durar gairebé un segle, potser s'ha volgut oblidar.
La ciutat informal". A través de fotografies, pel·lícules i altres documents, i sobretot el testimoni de les persones que van viure molts anys de la seva vida en barraques, es pretén donar una visió més precisa d'un fenomen fins ara poc estudiat i de les diverses fases que es van viure, des dels primers barris de barraques dels anys 20. A la repressió dels anys de postguerra van seguir els temps de l'assistència social, fins a la gradual integració dels habitants, sobretot en els nous polígons d'habitatge. L'exposició és un dels fruits dels 4 anys d'estudi d'un grup d'investigadors universitaris (antropòlegs i historiadors) que han recollit el testimoni dels barraquistes i han analitzat tot el fenomen per tal de traçar un mapa com més objectiu millor d'aquesta realitat. Un dels aspectes que destaquen els responsables de l'estudi és que la immensa majoria dels barraquistes no eren persones que vivien al marge de la ciutat sinó que eren treballadors que no tenien altra opció d'allotjament per la falta d'habitatge social.
http://www.3cat24.cat/video/545809/altres/La-realitat-de-les-barraques-a-Barcelona
dilluns, 16 de juny del 2008
divendres, 6 de juny del 2008
MEMORIAL DE FUTURO de Manuel Delgado
El País 25/03/2008
Son varias las virtudes de Mirant al cel, la película de Jesús Garay sobre los bombardeos que padeció Barcelona durante la Guerra Civil, estrenada como una de las iniciativas sobre el tema del Memorial Democràtic. De entrada, las de índole estrictamente cinematográfica, como aporte a la interesante línea de documental de creación que se está produciendo en la ciudad en los últimos años. Luego, como contribución a la vindicación de la biografía combativa de Barcelona, de la mano de un realizador al que ya debíamos La Mari (2002), una rara incursión desde el cine a la lucha de los barrios bajo el franquismo. Pero hay otra cualidad que merece ser destacada en la película: la de subrayar el valor simbólico, pero también la belleza inmensa e intensa de uno de los lugares más impresionantes de Barcelona: el Turó de la Rovira.
No es sólo que esa colina en pleno centro geográfico de la ciudad permita una contemplación excepcional de la masa urbana que la rodea. Ni tampoco el valor histórico que alberga, ubicación, entre otras cosas, de lo que fue la defensa aérea de Barcelona. Es la potencia del sitio mismo, la energía que destila, las reverberaciones sensibles y emocionales de todo tipo que suscita, incluso entre aquellos que nada saben de su historia; su silencio, las huellas que allí se amontonan, algunas recientes, como las pintadas permanentemente renovadas que todavía hacen más alucinante el escenario. Un paraje en el que casi nunca hay nadie, pero que nunca está vacío, saturado como se intuye siempre de ausencias. Ese cúmulo de sensaciones es el que Jesús Garay ha sabido transmitir en sus imágenes.
Es la suerte que espera a ese sitio lo que inquieta, levantándose como se levanta en medio de un viejo objetivo de depredación urbanística: los Tres Turons, la pequeña sierra que forman los cerros de la Rovira, la Creueta del Coll y el Carmel. El sector ya había sido objetivo de planes durante el franquismo, que, apenas modificados, se reavivan ahora, vinculados a la reforma del Carmel, un barrio que pronto será atractivo para clases medias ávidas de ubicarse en zonas con "sabor popular" y, de paso, con magníficas vistas sobre Barcelona.
El proyecto de parque tiene en contra la oposición vecinal, por cuanto implica la afectación de 900 viviendas que se encuentran dentro de su perímetro previsto, entre ellas las del conjunto Labernia, excelente ejemplo de urbanización de mediados del siglo XIX. El objetivo parece claro: desalojar la futura zona verde y densificar su entorno con nuevas construcciones -9.500 previstas-, cuyos nuevos destinatarios es dudoso que pertenezcan a las clases populares que hasta ahora habían habitado en esa parte alta de la ciudad.
La cuestión es cuál va a ser el porvenir de las casamatas desde las que se protegía Barcelona de la aviación italiana y de todo su entorno. Si para el conjunto del Turó de la Rovira, los vecinos tienen razón en vindicar que el futuro parque -sin duda necesario- respete las viviendas, por lo que hace a la localización principal de la película de Garay hay que preguntarse si los cambios que se acercan sabrán mantener y subrayar el aliento especial que ahora mismo ya desprende el sitio sin querer. Cabe temer que a ese lugar de memoria le aguarde el mismo vergonzoso porvenir que deparado al Camp de la Bota, sobre el que se extendió el aséptico emplazamiento del Fórum de las Culturas, para el que el calvario de casi dos mil personas allí fusiladas entre 1939 y 1952 no pareció demasiado relevante. Por no hablar de la cárcel Modelo, quién sabe si reconvertida un día en centro comercial, o del castillo de Montjuïc, condenado a convertirse en parque temático del buenrollismo institucional, en este caso bajo la forma de Museo de la Paz.
¿Y si se habilitara el fortín antiaéreo del Carmel como Museo de la Resistencia, una instalación con la que cuentan muchas ciudades europeas con menos méritos que Barcelona para hacer en y de ellas el elogio de la lucha por la libertad? Un lugar así serviría para hacer tomar conciencia de que el recuerdo no tiene que ver nada con el pasado, sino con una prospectiva de futuro en relación con el cual lo rememorado es pertinente y significativo. Evocar es invocar, y en este caso sería éste el entorno ideal para rebatir un malentendido que hoy se empeña en cultivar la historia oficial: el de que aquí miles de seres humanos perdieron la vida o la libertad defendiendo la democracia. Ésa no es toda la verdad. La inmensa mayoría de las víctimas del fascismo lo fueron porque se las consideró involucradas en una auténtica transformación de la sociedad. Aquella ciudad que las baterías del Turó de la Rovira defendían no estaba siendo castigada sólo porque celebraba elecciones cada cuatro años, sino porque había visto triunfar una verdadera revolución social. Es de eso de lo que habría que hacer también memoria: del hijo que en aquellos días terribles de 1938, como escribió Pere Quart, llevaba Barcelona en sus entrañas, aquel hijo al que no dejaron ni dejarán nacer.
Manuel Delgado es profesor de Antropología en la Universidad de Barcelona.
Son varias las virtudes de Mirant al cel, la película de Jesús Garay sobre los bombardeos que padeció Barcelona durante la Guerra Civil, estrenada como una de las iniciativas sobre el tema del Memorial Democràtic. De entrada, las de índole estrictamente cinematográfica, como aporte a la interesante línea de documental de creación que se está produciendo en la ciudad en los últimos años. Luego, como contribución a la vindicación de la biografía combativa de Barcelona, de la mano de un realizador al que ya debíamos La Mari (2002), una rara incursión desde el cine a la lucha de los barrios bajo el franquismo. Pero hay otra cualidad que merece ser destacada en la película: la de subrayar el valor simbólico, pero también la belleza inmensa e intensa de uno de los lugares más impresionantes de Barcelona: el Turó de la Rovira.
No es sólo que esa colina en pleno centro geográfico de la ciudad permita una contemplación excepcional de la masa urbana que la rodea. Ni tampoco el valor histórico que alberga, ubicación, entre otras cosas, de lo que fue la defensa aérea de Barcelona. Es la potencia del sitio mismo, la energía que destila, las reverberaciones sensibles y emocionales de todo tipo que suscita, incluso entre aquellos que nada saben de su historia; su silencio, las huellas que allí se amontonan, algunas recientes, como las pintadas permanentemente renovadas que todavía hacen más alucinante el escenario. Un paraje en el que casi nunca hay nadie, pero que nunca está vacío, saturado como se intuye siempre de ausencias. Ese cúmulo de sensaciones es el que Jesús Garay ha sabido transmitir en sus imágenes.
Es la suerte que espera a ese sitio lo que inquieta, levantándose como se levanta en medio de un viejo objetivo de depredación urbanística: los Tres Turons, la pequeña sierra que forman los cerros de la Rovira, la Creueta del Coll y el Carmel. El sector ya había sido objetivo de planes durante el franquismo, que, apenas modificados, se reavivan ahora, vinculados a la reforma del Carmel, un barrio que pronto será atractivo para clases medias ávidas de ubicarse en zonas con "sabor popular" y, de paso, con magníficas vistas sobre Barcelona.
El proyecto de parque tiene en contra la oposición vecinal, por cuanto implica la afectación de 900 viviendas que se encuentran dentro de su perímetro previsto, entre ellas las del conjunto Labernia, excelente ejemplo de urbanización de mediados del siglo XIX. El objetivo parece claro: desalojar la futura zona verde y densificar su entorno con nuevas construcciones -9.500 previstas-, cuyos nuevos destinatarios es dudoso que pertenezcan a las clases populares que hasta ahora habían habitado en esa parte alta de la ciudad.
La cuestión es cuál va a ser el porvenir de las casamatas desde las que se protegía Barcelona de la aviación italiana y de todo su entorno. Si para el conjunto del Turó de la Rovira, los vecinos tienen razón en vindicar que el futuro parque -sin duda necesario- respete las viviendas, por lo que hace a la localización principal de la película de Garay hay que preguntarse si los cambios que se acercan sabrán mantener y subrayar el aliento especial que ahora mismo ya desprende el sitio sin querer. Cabe temer que a ese lugar de memoria le aguarde el mismo vergonzoso porvenir que deparado al Camp de la Bota, sobre el que se extendió el aséptico emplazamiento del Fórum de las Culturas, para el que el calvario de casi dos mil personas allí fusiladas entre 1939 y 1952 no pareció demasiado relevante. Por no hablar de la cárcel Modelo, quién sabe si reconvertida un día en centro comercial, o del castillo de Montjuïc, condenado a convertirse en parque temático del buenrollismo institucional, en este caso bajo la forma de Museo de la Paz.
¿Y si se habilitara el fortín antiaéreo del Carmel como Museo de la Resistencia, una instalación con la que cuentan muchas ciudades europeas con menos méritos que Barcelona para hacer en y de ellas el elogio de la lucha por la libertad? Un lugar así serviría para hacer tomar conciencia de que el recuerdo no tiene que ver nada con el pasado, sino con una prospectiva de futuro en relación con el cual lo rememorado es pertinente y significativo. Evocar es invocar, y en este caso sería éste el entorno ideal para rebatir un malentendido que hoy se empeña en cultivar la historia oficial: el de que aquí miles de seres humanos perdieron la vida o la libertad defendiendo la democracia. Ésa no es toda la verdad. La inmensa mayoría de las víctimas del fascismo lo fueron porque se las consideró involucradas en una auténtica transformación de la sociedad. Aquella ciudad que las baterías del Turó de la Rovira defendían no estaba siendo castigada sólo porque celebraba elecciones cada cuatro años, sino porque había visto triunfar una verdadera revolución social. Es de eso de lo que habría que hacer también memoria: del hijo que en aquellos días terribles de 1938, como escribió Pere Quart, llevaba Barcelona en sus entrañas, aquel hijo al que no dejaron ni dejarán nacer.
Manuel Delgado es profesor de Antropología en la Universidad de Barcelona.
dimecres, 28 de maig del 2008
MURS, d'EDUARDO GALEANO
Per escoltar:
http://www.todosconelsahara.com/video3.asp
Per recordar un reportatge:
http://blog.bitxo.org/?p=70
Una abraçada
Núria
http://www.todosconelsahara.com/video3.asp
Per recordar un reportatge:
http://blog.bitxo.org/?p=70
Una abraçada
Núria
divendres, 2 de maig del 2008
MIGUEL NUÑEZ A TELEVISIÓ DE CATALUNYA
http://www.tv3.cat/ptv3/tv3Video.jsp?idint=415389
Miguel Núñez y Chiapas
MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN
EL PAÍS, Cataluña, 3 / 3 / 1999.
Una de las medallas de oro de Bareelona mejor concedidas la ha recibido Miguel Núñez, un héroe de nuestro tiempo, forjado en las excepcionales circunstancias de la guerra civil y la larga dictadura franquista. Joven combatiente republicano, Miguel fue de los reconstructores de la razón democrática a lo largo de casi 40 años de dictadura. Cárceles, exilios, más cárceles, en las tramas del PCE, luego del PSUC, fue condenado a 30 años de cárcel en 1959 en una sesión celebrada en el Juzgado Militar de Barcelona, después de haber pasado un mes retenido por los hábiles interrogatorios del comisario Polo, todavía en ejercicio, y sobre todo de los truculentos hermanos Creix. A partir de esta caída, Miguel Núñez fue un punto de referencia para los jóvenes que nos movíamos en la clandestinidad, fuéramos o no fuéramos comunistas. Yo no lo era, militaba en el FLP, pero el relato de las torturas sufridas por Miguel, la admiración crítica que le demostraban sus propios torturadores cuando nos hablaban de él, el retrato humano que nos llegaba de sus compañeros de militancia y de cárcel, me convencieron de que el PSUC era el instrumento más de fiar en la lucha contra la dictadura, sobre todo si contaba con dirigentes como Miguel Núñez.
Pocos años después yo pasé por el mismo escenario de tribunal militar y con el tiempo conocería a Núñez recién salido de la cárcel, cuando trataba de reorganizar el PSUC en Barcelona. Hay que situar a su lado a una compañera excepcional. Tomasa Cuevas La Peque, legendaria fuguista de una enfermería carcelaria, con todos los huesos rotos a cargo de otro hábil interrogatorio. Su relato sobre la resistencia de las mujeres bajo el franquismo ha sido traducido al inglés por una universidad norteamericana. Si me refiero a estos dos luchadores broncíneos es para replantear el prejuicio de que aquella generación obligada a hacer la guerra civil o la mundial e igualmente obligada a asumir sus consecuencias, fue una generación privilegiada por los dioses o la genética, musculada para hacer frente a tamaños desafíos. No creo que la genética condicione la capacidad de sacrificio y de fuerza moral con la que los humanos respondemos a los desafíos históricos. Son esos retos los que nos construyen la musculatura para sobrevivirlos y darles una sanción que nos parezca positiva. Es injusto decir que los jóvenes de hoy no tienen sus Miguel Núñez o Tomasa Cuevas como si fuera un defecto biohistórico. Cada promoción construye su musculatura épica según la magnitud del desafio y lo que no se ha agotado es la capacidad de sacrificio y generosidad que en el pasado hicieron posible a personas como Miguel y Tomasa. Mientras el alcalde Clos, supongo, condecoraba a Miguel Núñez, yo estaba por Chiapas, al borde de la selva lacandona, esperando la señal del encuentro con el subcomandante Marcos. En el poblado donde aguardaba, un grupo de observadores extranjeros, muchachos y muchachas catalanes e italianos ahora; vascos, canadienses, japoneses o españoles en semanas pasadas, convivían con los indígenas, comían tan frugalmente como ellos, se alumbraban de sol o de velas, salían a la carretera para disuadir pacíficamente a los convoyes militares a su paso coactivo por los poblados, trabajaban como carpinteros o trataban de construir una turbina para traer la luz eléctrica. Los tres catalanes eran tipos singulares y de variado pelaje ideológico. Un impresor ácrata de La Bisbal, un grafista independentista de Barcelona y un barcelonés bombero en Tarragona estaban en la selva lacandona dando testimonio de la solidaridad de los globalizados frente a los globalizadores. Se habían pagado el viaje y vivían la experiencia como reconstructores de un futuro, necesario, nuevo orden internacional. Los que censan el movimiento de cooperantes de todo el mundo hacia el universo zapatista dicen que acuden jóvenes ácratas, poscomunistas, cristianos socialistas, solidarios sin más y sin menos, representantes de colectivos marginados que hacen una lectura crítica de la globalización económica, cultural, moral. Ésta es la nueva sal de la tierra y no han llegado allí exaltados por algo tan obvio como fue en los años treinta la provocación fascista o franquista, sino por algo tan sutil y a la vez mutilador como el decreto del final de la historia redactado por el bando vencedor en la III Guerra Mundial.
Ojalá estos espléndidos muchachos no tengan que pasar por las experiencias crueles que marcan las vidas de Miguel y Tomasa, pero que tampoco se confíen, porque cuando el sistema descubra que la rebelión indígena es una metáfora de la rebelión de la humanidad marginada, progresivamente en aumento según la lógica irracional marginadora del neoliberalismo, el sistema se sacará la represión de la bragueta, o de la OTAN, o de donde sea y no se dejará quitar sus privilegios depredadores. No dejará que la represión se televise. Ni siquiera la dejará fotografiar.
Miguel Núñez y Chiapas
MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN
EL PAÍS, Cataluña, 3 / 3 / 1999.
Una de las medallas de oro de Bareelona mejor concedidas la ha recibido Miguel Núñez, un héroe de nuestro tiempo, forjado en las excepcionales circunstancias de la guerra civil y la larga dictadura franquista. Joven combatiente republicano, Miguel fue de los reconstructores de la razón democrática a lo largo de casi 40 años de dictadura. Cárceles, exilios, más cárceles, en las tramas del PCE, luego del PSUC, fue condenado a 30 años de cárcel en 1959 en una sesión celebrada en el Juzgado Militar de Barcelona, después de haber pasado un mes retenido por los hábiles interrogatorios del comisario Polo, todavía en ejercicio, y sobre todo de los truculentos hermanos Creix. A partir de esta caída, Miguel Núñez fue un punto de referencia para los jóvenes que nos movíamos en la clandestinidad, fuéramos o no fuéramos comunistas. Yo no lo era, militaba en el FLP, pero el relato de las torturas sufridas por Miguel, la admiración crítica que le demostraban sus propios torturadores cuando nos hablaban de él, el retrato humano que nos llegaba de sus compañeros de militancia y de cárcel, me convencieron de que el PSUC era el instrumento más de fiar en la lucha contra la dictadura, sobre todo si contaba con dirigentes como Miguel Núñez.
Pocos años después yo pasé por el mismo escenario de tribunal militar y con el tiempo conocería a Núñez recién salido de la cárcel, cuando trataba de reorganizar el PSUC en Barcelona. Hay que situar a su lado a una compañera excepcional. Tomasa Cuevas La Peque, legendaria fuguista de una enfermería carcelaria, con todos los huesos rotos a cargo de otro hábil interrogatorio. Su relato sobre la resistencia de las mujeres bajo el franquismo ha sido traducido al inglés por una universidad norteamericana. Si me refiero a estos dos luchadores broncíneos es para replantear el prejuicio de que aquella generación obligada a hacer la guerra civil o la mundial e igualmente obligada a asumir sus consecuencias, fue una generación privilegiada por los dioses o la genética, musculada para hacer frente a tamaños desafíos. No creo que la genética condicione la capacidad de sacrificio y de fuerza moral con la que los humanos respondemos a los desafíos históricos. Son esos retos los que nos construyen la musculatura para sobrevivirlos y darles una sanción que nos parezca positiva. Es injusto decir que los jóvenes de hoy no tienen sus Miguel Núñez o Tomasa Cuevas como si fuera un defecto biohistórico. Cada promoción construye su musculatura épica según la magnitud del desafio y lo que no se ha agotado es la capacidad de sacrificio y generosidad que en el pasado hicieron posible a personas como Miguel y Tomasa. Mientras el alcalde Clos, supongo, condecoraba a Miguel Núñez, yo estaba por Chiapas, al borde de la selva lacandona, esperando la señal del encuentro con el subcomandante Marcos. En el poblado donde aguardaba, un grupo de observadores extranjeros, muchachos y muchachas catalanes e italianos ahora; vascos, canadienses, japoneses o españoles en semanas pasadas, convivían con los indígenas, comían tan frugalmente como ellos, se alumbraban de sol o de velas, salían a la carretera para disuadir pacíficamente a los convoyes militares a su paso coactivo por los poblados, trabajaban como carpinteros o trataban de construir una turbina para traer la luz eléctrica. Los tres catalanes eran tipos singulares y de variado pelaje ideológico. Un impresor ácrata de La Bisbal, un grafista independentista de Barcelona y un barcelonés bombero en Tarragona estaban en la selva lacandona dando testimonio de la solidaridad de los globalizados frente a los globalizadores. Se habían pagado el viaje y vivían la experiencia como reconstructores de un futuro, necesario, nuevo orden internacional. Los que censan el movimiento de cooperantes de todo el mundo hacia el universo zapatista dicen que acuden jóvenes ácratas, poscomunistas, cristianos socialistas, solidarios sin más y sin menos, representantes de colectivos marginados que hacen una lectura crítica de la globalización económica, cultural, moral. Ésta es la nueva sal de la tierra y no han llegado allí exaltados por algo tan obvio como fue en los años treinta la provocación fascista o franquista, sino por algo tan sutil y a la vez mutilador como el decreto del final de la historia redactado por el bando vencedor en la III Guerra Mundial.
Ojalá estos espléndidos muchachos no tengan que pasar por las experiencias crueles que marcan las vidas de Miguel y Tomasa, pero que tampoco se confíen, porque cuando el sistema descubra que la rebelión indígena es una metáfora de la rebelión de la humanidad marginada, progresivamente en aumento según la lógica irracional marginadora del neoliberalismo, el sistema se sacará la represión de la bragueta, o de la OTAN, o de donde sea y no se dejará quitar sus privilegios depredadores. No dejará que la represión se televise. Ni siquiera la dejará fotografiar.
dimecres, 23 d’abril del 2008
dimarts, 22 d’abril del 2008
dilluns, 21 d’abril del 2008
EL SÀHARA OCCIDENTAL CONTINUA EN LLUITA
http://www.al-haima.org/
Festival de Cine del Sàhara, comentaris d'en Javier Bardem
http://es.youtube.com/watch?v=AlWHv3io3cw
Fonts:
http://www.rasd-tv.com/ (televisió de la RASD)
http://www.saharacatalunya.org/ (web oficial de la Delegació del Frente Polisario a Catalunya)
www.e-vilanova.com/sahara
www.ub.es/solidaritat
ARSO: Web de la Asociación de Apoyo al Referéndum en el Sahara Occidental
AFADEPRESA: Web de la Asociación de Familiares de Presos y Desaparecidos Saharauis
Sahara Press Service
Delegación del Frente Polisario en Catalunya
Naciones Unidas
Festival de Cine del Sàhara, comentaris d'en Javier Bardem
http://es.youtube.com/watch?v=AlWHv3io3cw
Fonts:
http://www.rasd-tv.com/ (televisió de la RASD)
http://www.saharacatalunya.org/ (web oficial de la Delegació del Frente Polisario a Catalunya)
www.e-vilanova.com/sahara
www.ub.es/solidaritat
ARSO: Web de la Asociación de Apoyo al Referéndum en el Sahara Occidental
AFADEPRESA: Web de la Asociación de Familiares de Presos y Desaparecidos Saharauis
Sahara Press Service
Delegación del Frente Polisario en Catalunya
Naciones Unidas
diumenge, 30 de març del 2008
BODIES, QUINA PASSADA !
Hi vaig anar l'altra dia i em va encantar, és espectacular.
"Bodies", molt més que una exposició
Les Drassanes Reials de Barcelona ofereixen aquesta mostra, realitzada amb espècimens reals
Acostumats a veure recreacions de plàstic del cos humà, veure els espècimens de "Bodies... The Exhibition" impressiona.
Avalada pel gran èxit obtingut a ciutats com Nova York, Londres, Amsterdam, Lisboa i Sao Paulo, l'exposició mostra el cos humà tal i com és, amb restes humanes reals.
Els cossos, de persones mortes per causes naturals, s'han conservat amb polímers i s'han seccionat amb tot detall.
La mostra, que estarà a les Drassanes Reials fins a finals d'abril, té un objectiu eminentment educatiu. Així ho ha dit l'assessor mèdic de l'exposició, el Dr. Roy Glover, que ha assegurat que "Bodies... The Exhibition" no busca la morbositat sinó "mostrar els fets de la vida i la salut".
Nou galeries
"Bodies... The Exhibition" es divideix en nou galeries, cada una de les quals mostra un sistema del cos humà. Així, podem veure com som per dins des del sistema esquelètic fins al sistema integumentari (la pell), passant pel muscular, nerviós, digestiu, respiratori, circulatori, reproductor i urinari. Tot.
L'exposició, a més, intenta mostrar també alguns efectes de determinades malalties o afeccions. Per exemple, podem veure el fetge d'un malalt de cirrosi o un pulmó sota els efectes del tabac, totalment ennegrit.
Per Glover, la clau està en què "si mostres a un nen petit un pulmó de plàstic de color negre, ell pensarà que algú l'ha pintat per fer-li creure que el tabac és dolent. En canvi, si li mostres un pulmó ennegrit real se n'adonarà de com n'és de perjudicial el tabac."
Caixa buida per deixar de fumar
Entre la vitrina del pulmó sa i la del pulmó "negre" hi ha una caixa buida perquè els visitants hi llencin els seus paquets de tabac.
Glover assegura que en totes les ciutats on ha passat la mostra aquesta caixa s'ha omplert del tot. "La idea és que la gent comenci aquí a deixar de fumar, un cop vegin el mal que els fa el tabac", comenta Glover.
En definitiva, segons Glover "la visita permetrà al públic conèixer-se millor a sí mateix, aprendre a conèixer el nostre cos com mai no l'hem conegut".
http://www.youtube.com/watch?v=4u6AthvbTcI&NR=1
Informació de l'acte:
» Exposició 'Bodies...The exhibition'
Del 17/11/2007 al 22/04/2008
Reials Drassanes de Barcelona
Av Drassanes, 1
Ciutat Vella
"Bodies", molt més que una exposició
Les Drassanes Reials de Barcelona ofereixen aquesta mostra, realitzada amb espècimens reals
Acostumats a veure recreacions de plàstic del cos humà, veure els espècimens de "Bodies... The Exhibition" impressiona.
Avalada pel gran èxit obtingut a ciutats com Nova York, Londres, Amsterdam, Lisboa i Sao Paulo, l'exposició mostra el cos humà tal i com és, amb restes humanes reals.
Els cossos, de persones mortes per causes naturals, s'han conservat amb polímers i s'han seccionat amb tot detall.
La mostra, que estarà a les Drassanes Reials fins a finals d'abril, té un objectiu eminentment educatiu. Així ho ha dit l'assessor mèdic de l'exposició, el Dr. Roy Glover, que ha assegurat que "Bodies... The Exhibition" no busca la morbositat sinó "mostrar els fets de la vida i la salut".
Nou galeries
"Bodies... The Exhibition" es divideix en nou galeries, cada una de les quals mostra un sistema del cos humà. Així, podem veure com som per dins des del sistema esquelètic fins al sistema integumentari (la pell), passant pel muscular, nerviós, digestiu, respiratori, circulatori, reproductor i urinari. Tot.
L'exposició, a més, intenta mostrar també alguns efectes de determinades malalties o afeccions. Per exemple, podem veure el fetge d'un malalt de cirrosi o un pulmó sota els efectes del tabac, totalment ennegrit.
Per Glover, la clau està en què "si mostres a un nen petit un pulmó de plàstic de color negre, ell pensarà que algú l'ha pintat per fer-li creure que el tabac és dolent. En canvi, si li mostres un pulmó ennegrit real se n'adonarà de com n'és de perjudicial el tabac."
Caixa buida per deixar de fumar
Entre la vitrina del pulmó sa i la del pulmó "negre" hi ha una caixa buida perquè els visitants hi llencin els seus paquets de tabac.
Glover assegura que en totes les ciutats on ha passat la mostra aquesta caixa s'ha omplert del tot. "La idea és que la gent comenci aquí a deixar de fumar, un cop vegin el mal que els fa el tabac", comenta Glover.
En definitiva, segons Glover "la visita permetrà al públic conèixer-se millor a sí mateix, aprendre a conèixer el nostre cos com mai no l'hem conegut".
http://www.youtube.com/watch?v=4u6AthvbTcI&NR=1
Informació de l'acte:
» Exposició 'Bodies...The exhibition'
Del 17/11/2007 al 22/04/2008
Reials Drassanes de Barcelona
Av Drassanes, 1
Ciutat Vella
dilluns, 14 de gener del 2008
APARTHEID
Del 26 Set 2007 al 03 Feb 2008
Centre de cultura contemporània de Barcelona
"L'apartheid sud-africà pot ser vist, no només com una manifestació extrema del vell racisme d'arrel occidental, sinó també com un dramàtic però esclaridor antecedent, metàfora i paradigma d'alguns aspectes fonamentals inherents a l'actual ordre mundial."
Pep Subirós, comissari de l'exposició
L'exposició documenta les principals etapes i característiques d'una història i un escenari tràgicament privilegiats que ens parlen no sols ni principalment de l'experiència sud-africana, sinó del llegat europeu, de les ideologies racialistes i dels clixés i les pràctiques racistes alimentats per la modernitat occidental, i de com aquests prejudicis constitueixen encara avui un potent instrument per justificar i mantenir les desigualtats més arbitràries, així com una barrera molt important, sovint insuperable, per construir un ordre social cooperatiu, equitatiu i en darrer terme socialment sostenible.
L'exposició pren com a punt de partida una aproximació històrica al racisme, i documenta el desenvolupament de les ideologies i pràctiques que estableixen diferents categories d'éssers humans -les "races"- en el mateix període, paradoxalment, en què s'afirmen les idees modernes sobre la dignitat i la igualtat de drets de tots els individus.
A continuació, i aquesta és la seva part central, la mostra aborda en detall el sistema d'apartheid social, polític, econòmic, cultural i territorial vigent a Sud-àfrica entre el 1948 i el 1994. L'apartheid com a forma extrema i transparent de racisme d'arrel clarament occidental.
Finalment l'exposició evidencia que durant les darreres dues dècades es tendeixen a reproduir a gran escala noves formes de racisme i fins i tot d'apartheid tant a l'interior de les societats democràtiques com, molt especialment, en les relacions entre els països més rics i els més pobres.
Al fil d'aquesta narrativa històrica, Apartheid. El mirall sud-africà presenta una àmplia selecció d'obres d'art creades a Sud-àfrica des del segle XIX fins a l'actualitat, amb especial atenció al període de l'apartheid. A més d'oferir una panoràmica de les diferents sensibilitats i actituds dels millors creadors en relació amb els temes abordats a l'exposició, posa de relleu com la creació artística ha tingut i té una responsabilitat i un impacte importants ja sigui en la construcció i consolidació o en la lluita contra prejudicis i pràctiques que a llarg termini deshumanitzen no sols les seves víctimes, sinó, i especialment, aquells que en són promotors i responsables.
L’apartheid com a metàfora:
Josep Ramoneda
Director del CCCB
http://www.cccb.org/rcs_gene/apartheidcat.pdf
El dret a la indiferència.
Es fa necessari que acceptem com a incontestable la falsa evidència que en una societat com la nostra hi ha persones o grups que són “diferents”, que porta a pensar en que hi ha persones que són suposadament “no diferents”, que és el mateix que dir que són normals, o com cal. L’autèntica pedagogia d’un antiracisme, hauria de portar cap a la lluita per la indiferència, com explica Isaac Joseph, a Ciutat i immigració no hi ha res a dir davant del que és tan evident, tan clar com que ens cal respirar per a viure.
L’acte primordial del racisme als nostres dies és negar a certes persones qualificades com a diferents la possibilitat de passar desaparcebudes, el dret a no donar explicacions, ni haver d’exhibir allò que la resta podem mostrar ocult. Aquell al que assignem la denominació d’origen ètnic o immigrant el que no vol és que l’acceptem, l’abracem, el tolerem o l’estimem, sino que li siguin atorgats drets civils i humans que tot el món hauria de veure reconeguts pel simple fet de ser presents. A part d’això segurament aspira al que molts aspirem: a que els deixin en pau.
Del llibre coordinat pel meu profe Manuel Delgado, IMMIGRACIÓN Y CULTURA. Urbanitats. CCCB.
1998.
Núria Pérez Blanch
dissabte, 5 de gener del 2008
La dona i la família després de la guerra civil espanyola
Núria Pérez Blanch
Durant ja fa uns mesos segueixo, quan puc, la telenovel•la de la tarda, “Amar en tiempos revueltos” em sembla que és una de les úniques produccions que veig de TVE.Ja porta tres temporades. La idea i l’argument de la sèrie són de Josep M. Benet i Jornet, Rodolf Sirera i Antonio Onetti.
A vegades els temes que van sorgint són lents i aburrits, com en qualsevol telenovel.la, que porta no sé quants capítols, que serveix perquè faci la meva petita migdiada d’alguns minutets.
Però reconec que a vegades m’ha enganxat algun diàleg sucós. Fruit de la repressió de després de la guerra civil i de les circumstàncies que els va tocar viure a moltes persones, sobretot dones, és el que em va fer recordar un petit recull que havia fet, ja fa temps, del que va significar per a les dones el règim dictatorial de Francisco Franco, directament vinculat amb l’església catòlica.
Parlem dels anys 1939 als anys 50, que és el temps en què s’emmarca “el culebrón”, per no tirar més endavant, però veient els discursos de l’esglèsia, la jerarquia de l’església i alguns dels que els envolten, no fa pas massa dies, qualsevol diria que els “tiempos revueltos”, els tenim a girar la cantonada.
“Yo, Francisco Franco Bahamonte, Caudillo de España, consciente de la responsabilidad ante Dios y ante la Historia, en presencia de las Cortes del Reino, promulgo como Principios del Movimiento Nacional, entendido como comunión de los españoles en los ideales que dieron vida a la Cruzada, los siguientes:
1.- España es una Unidad de Destino de lo Universal
2.- La nación española considera como timbre de honor el acercamiento de la Ley de Dios, según la doctrina de la Santa Iglesia Católica.
3.- España aspira a la instauración de la justicia y la paz entre las naciones.
4.- La unidad de los hombres y de las tierras de España es intangible...
....
6.- Las entidades naturales de la vida social, familia, municipio y sindicato son estructuras básicas de la comunidad nacional
.......................................”
El 1938 el Fuero del Trabajo, dicta: “el Estado libertará a la mujer casada del taller y de la fábrica”. “ La tendencia del nuevo Estado es que la mujer dedique su atención al hogar y se separe de los puestos de trabajo”.
L’art 11 de la llei del Contracte de treball establia que la dona casada per treballar necessitava l’autorització del seu marit. La dona casada podia cobrar el seu jornal si el marit no s’hi oposava.
Sempre hi havia excepcions, entre les dones amb possibilitat de treballar tenien preferència les vídues, orfes o germanes de “caídos al servicio del ejército nacional” o per la seva adhesió al “movimiento”.
L’empresari donava “el dot”, quan deixaves l’empresa per casar-te, es veia doncs de forma grata i joiosa.
Una de la més grans realitzacions socials del règim va ser el Seguro Obligatorio de Enfermedad. Les finalitats segons la llei eren, assistència sanitària en cas de malaltia, assitència sanitària en cas de maternitat, indemnització económica per la pèrdua de retribució per malaltia o per maternitat, indemnització per les despeses funeràries, pràctica de funcions de medecina preventiva.
La indemnització per maternitat era del 60 % del salari per a la dona treballadora. S’establien 8 dies en centres de maternitat després del part i el que calgués en parts “patològics” i un descans obligatori de sis setmanes després del part.
Per altra banda “aquestes avantatges” per promoure la matenitat van anar acompanyades del rebuig i la negació de qualsevol dret pel control de la natalitat. Calia solucionar un problema demogràfic molt important produit després d’una guerra i una repressió altament dura de la postguerra, que va deixar molts homes i dones a la presó, durant anys o els va assassinar, amb una llei que permetia la pena de mort.
Eren castigades amb penes de presó tota propaganda, venda i difusió d’anticonceptius o l’avortament. En un primer moment el 1941 es castiga tota intervenció a la dona prenyada, sense distingir en embaràs intrauterí o extrauterí, no és fins 1944 que no es castiga en cas d’embaràs extrauterí.
La capacitat civil de la dona, en els primers anys del règim franquista, va ésser molt limitada. Es torna a establir el codi napoleònic de 1888 amb lleis força repressives.
La majoria d’edat civil és de 21 anys per ambdós sexes, però les dones no podran abandonar la llar dels pares sense permís fins els 25 anys si no és per a casar-se o per a fer-se monges. La família i l’autoritat paterna s’havien de mantenir al preu que fós.
Un cop casada, la dona no podrà fer res sense la “llicència marital”, que li serà necessària per a gairabé tots els actes de la seva vida. El marit és el representant legal de la dona, aquesta no pot acceptar herències, obrir un compte corrent, comprar qualsevol cosa ... sense la seva autorització.
Els actes que realitzi sense consentiment del marit, seran nuls, excepte aquells que, segons el Codi Civil, tractin de coses destinades al consum diari de la familia. No caldrà molestar a aquell “ésser superior” per a coses tan pròpies de dones.
La legislació sobre pàtria potestat, va ser un dels més discriminadors i ofensius per a la dona. Ella només la tindrà en cas de quedar-se vídua, en cas d’incapacitat legal del marit (és a dir, declarat boig legalment), en cas d’absència legal, (més d’un any o més de tres sense saber notícies d’ell), o en cas que hagi estat comdemnat a una pena de presó superior a 20 anys.
En cas de mares solteres i que el pare hagi reconegut el fill, la pàtria potestat queda sempre en mans d’aquest encara que dasaparegui i el fill quedi en poder de la mare.
En relació a la filiació el Codi Civil, va sempre en contra de la dona. Cal assenyalar únicament que per afavorir a l’home, es prohibeix tota investigació sobre la paternitat.
En motiu de l’“Any internacional de la dona” el 1975 la mateixa secció femenina defensa un projecte de llei que va reformar una mica la situació de la dona. Així, la dona no perdrà la seva nacionalitat en el moment de casar-se, però continuarà perdent sempre el que les lleis anomenen la seva “regionalitat”. La dona no haurà ja de seguir obligatòriament el marit on vulgui instalar el seu domicili, sinó que aquest s’escollirà de mutu acord, però quan hi hagi fills escollirà la residència aquell que tingui la pàtria potestat.
El divorci en l’època franquista no va existir. El 1938 es va dictar el primer decret pel que fa a separacions i divorcis. Foren suspeses les tramitacions dels plets de separació i divorci i els tràmits per a obtenir tant un com l’altre per mutu acord iniciats segons la legislació republicana.
Pocs dies després el març del 1938, és derogada la llei de matrimoni civil, retornant a la legislació anterior, és a dir, el matrimoni Canònic, obligatori per a tots aquells que professin la religió católica. Segons l’ordre ministerial del 10 de març de 1941, tot espanyol que estigués batejat, professava obligatòriament i durant tota la seva vida, la religió católica.
Per si això no fos prou, en una llei dictada el setembre de 1939, es van decretar nuls la major part de divorcis que es concediren durant la República. Aquesta mesura també va afectar els casos en què s’havien tornat a casar ambdós conjuges.
Es prescribia com a causa suficient per anul•lar el divorci “ el deseo de cualquiera de los interesados en reconstruir su legítimo hogar, sólo para tranquilizar su conciencia de creyente”.
La nul•litat del matrimoni era una possibilitat per només una petita part privilegiada de la població. Les nul•litats canòniques han esdevingut a la pràctica uns autèntics divorcis encoberts.
Quant a les separacions, un dels majors obstacles que es trobaren les persones fou la necessitat de trobar un “culpable”.
Dins de la legislació canónica l’adulteri és motiu de separació, tant per part de l’home, com a la dona. En la civil, fins el 1958 ho era només quan qui el cometia era la dona.
Fins el 1963 el marit que hagués trobat a la dona en flagant infidelitat i els matés, només era castigat amb un temps de desterrament.
Aquí us passo l’enllaç d’un document que també em va arribar a mi per correu electrònic:
telamamaria.blogspot.com
Si us animeu a mirar algun dia la telenovel•la veureu reflectides moltes de les anteriors idees, i altres que retracten la importancia de mantenir una tipologia de persones, homes i dones i una tipologia concreta de família, emmarcada en una societat concreta. La que potser moltes de les persones que es van manifestar l’altra dia voldrien.
Durant ja fa uns mesos segueixo, quan puc, la telenovel•la de la tarda, “Amar en tiempos revueltos” em sembla que és una de les úniques produccions que veig de TVE.Ja porta tres temporades. La idea i l’argument de la sèrie són de Josep M. Benet i Jornet, Rodolf Sirera i Antonio Onetti.
Però reconec que a vegades m’ha enganxat algun diàleg sucós. Fruit de la repressió de després de la guerra civil i de les circumstàncies que els va tocar viure a moltes persones, sobretot dones, és el que em va fer recordar un petit recull que havia fet, ja fa temps, del que va significar per a les dones el règim dictatorial de Francisco Franco, directament vinculat amb l’església catòlica.
Parlem dels anys 1939 als anys 50, que és el temps en què s’emmarca “el culebrón”, per no tirar més endavant, però veient els discursos de l’esglèsia, la jerarquia de l’església i alguns dels que els envolten, no fa pas massa dies, qualsevol diria que els “tiempos revueltos”, els tenim a girar la cantonada.
“Yo, Francisco Franco Bahamonte, Caudillo de España, consciente de la responsabilidad ante Dios y ante la Historia, en presencia de las Cortes del Reino, promulgo como Principios del Movimiento Nacional, entendido como comunión de los españoles en los ideales que dieron vida a la Cruzada, los siguientes:
1.- España es una Unidad de Destino de lo Universal
2.- La nación española considera como timbre de honor el acercamiento de la Ley de Dios, según la doctrina de la Santa Iglesia Católica.
3.- España aspira a la instauración de la justicia y la paz entre las naciones.
4.- La unidad de los hombres y de las tierras de España es intangible...
....
6.- Las entidades naturales de la vida social, familia, municipio y sindicato son estructuras básicas de la comunidad nacional
.......................................”
Treball
El 1938 el Fuero del Trabajo, dicta: “el Estado libertará a la mujer casada del taller y de la fábrica”. “ La tendencia del nuevo Estado es que la mujer dedique su atención al hogar y se separe de los puestos de trabajo”.
L’art 11 de la llei del Contracte de treball establia que la dona casada per treballar necessitava l’autorització del seu marit. La dona casada podia cobrar el seu jornal si el marit no s’hi oposava.
Sempre hi havia excepcions, entre les dones amb possibilitat de treballar tenien preferència les vídues, orfes o germanes de “caídos al servicio del ejército nacional” o per la seva adhesió al “movimiento”.
L’empresari donava “el dot”, quan deixaves l’empresa per casar-te, es veia doncs de forma grata i joiosa.
Maternitat
Una de la més grans realitzacions socials del règim va ser el Seguro Obligatorio de Enfermedad. Les finalitats segons la llei eren, assistència sanitària en cas de malaltia, assitència sanitària en cas de maternitat, indemnització económica per la pèrdua de retribució per malaltia o per maternitat, indemnització per les despeses funeràries, pràctica de funcions de medecina preventiva.
La indemnització per maternitat era del 60 % del salari per a la dona treballadora. S’establien 8 dies en centres de maternitat després del part i el que calgués en parts “patològics” i un descans obligatori de sis setmanes després del part.
Per altra banda “aquestes avantatges” per promoure la matenitat van anar acompanyades del rebuig i la negació de qualsevol dret pel control de la natalitat. Calia solucionar un problema demogràfic molt important produit després d’una guerra i una repressió altament dura de la postguerra, que va deixar molts homes i dones a la presó, durant anys o els va assassinar, amb una llei que permetia la pena de mort.
Eren castigades amb penes de presó tota propaganda, venda i difusió d’anticonceptius o l’avortament. En un primer moment el 1941 es castiga tota intervenció a la dona prenyada, sense distingir en embaràs intrauterí o extrauterí, no és fins 1944 que no es castiga en cas d’embaràs extrauterí.
Matrimoni i altres
La capacitat civil de la dona, en els primers anys del règim franquista, va ésser molt limitada. Es torna a establir el codi napoleònic de 1888 amb lleis força repressives.
La majoria d’edat civil és de 21 anys per ambdós sexes, però les dones no podran abandonar la llar dels pares sense permís fins els 25 anys si no és per a casar-se o per a fer-se monges. La família i l’autoritat paterna s’havien de mantenir al preu que fós.
Un cop casada, la dona no podrà fer res sense la “llicència marital”, que li serà necessària per a gairabé tots els actes de la seva vida. El marit és el representant legal de la dona, aquesta no pot acceptar herències, obrir un compte corrent, comprar qualsevol cosa ... sense la seva autorització.
Els actes que realitzi sense consentiment del marit, seran nuls, excepte aquells que, segons el Codi Civil, tractin de coses destinades al consum diari de la familia. No caldrà molestar a aquell “ésser superior” per a coses tan pròpies de dones.
La legislació sobre pàtria potestat, va ser un dels més discriminadors i ofensius per a la dona. Ella només la tindrà en cas de quedar-se vídua, en cas d’incapacitat legal del marit (és a dir, declarat boig legalment), en cas d’absència legal, (més d’un any o més de tres sense saber notícies d’ell), o en cas que hagi estat comdemnat a una pena de presó superior a 20 anys.
En cas de mares solteres i que el pare hagi reconegut el fill, la pàtria potestat queda sempre en mans d’aquest encara que dasaparegui i el fill quedi en poder de la mare.
En relació a la filiació el Codi Civil, va sempre en contra de la dona. Cal assenyalar únicament que per afavorir a l’home, es prohibeix tota investigació sobre la paternitat.
En motiu de l’“Any internacional de la dona” el 1975 la mateixa secció femenina defensa un projecte de llei que va reformar una mica la situació de la dona. Així, la dona no perdrà la seva nacionalitat en el moment de casar-se, però continuarà perdent sempre el que les lleis anomenen la seva “regionalitat”. La dona no haurà ja de seguir obligatòriament el marit on vulgui instalar el seu domicili, sinó que aquest s’escollirà de mutu acord, però quan hi hagi fills escollirà la residència aquell que tingui la pàtria potestat.
El divorci en l’època franquista no va existir. El 1938 es va dictar el primer decret pel que fa a separacions i divorcis. Foren suspeses les tramitacions dels plets de separació i divorci i els tràmits per a obtenir tant un com l’altre per mutu acord iniciats segons la legislació republicana.
Pocs dies després el març del 1938, és derogada la llei de matrimoni civil, retornant a la legislació anterior, és a dir, el matrimoni Canònic, obligatori per a tots aquells que professin la religió católica. Segons l’ordre ministerial del 10 de març de 1941, tot espanyol que estigués batejat, professava obligatòriament i durant tota la seva vida, la religió católica.
Per si això no fos prou, en una llei dictada el setembre de 1939, es van decretar nuls la major part de divorcis que es concediren durant la República. Aquesta mesura també va afectar els casos en què s’havien tornat a casar ambdós conjuges.
Es prescribia com a causa suficient per anul•lar el divorci “ el deseo de cualquiera de los interesados en reconstruir su legítimo hogar, sólo para tranquilizar su conciencia de creyente”.
La nul•litat del matrimoni era una possibilitat per només una petita part privilegiada de la població. Les nul•litats canòniques han esdevingut a la pràctica uns autèntics divorcis encoberts.
Quant a les separacions, un dels majors obstacles que es trobaren les persones fou la necessitat de trobar un “culpable”.
Dins de la legislació canónica l’adulteri és motiu de separació, tant per part de l’home, com a la dona. En la civil, fins el 1958 ho era només quan qui el cometia era la dona.
Fins el 1963 el marit que hagués trobat a la dona en flagant infidelitat i els matés, només era castigat amb un temps de desterrament.
Sección Femenina
El que he resumit abans ho recull perfectament el treball fet per la Sección Femenina, on s’incorpora tota ideología, discursos i maneres del que el règim franquista propugnava.Aquí us passo l’enllaç d’un document que també em va arribar a mi per correu electrònic:
telamamaria.blogspot.com
Si us animeu a mirar algun dia la telenovel•la veureu reflectides moltes de les anteriors idees, i altres que retracten la importancia de mantenir una tipologia de persones, homes i dones i una tipologia concreta de família, emmarcada en una societat concreta. La que potser moltes de les persones que es van manifestar l’altra dia voldrien.
Núria Pérez Blanch
dimecres, 31 d’octubre del 2007
Pelayo 36 o la lògica de anthropos
A través de les imatges documentals registrades durant el transcurs d’un any des del segon pis d’un carrer cèntric de Barcelona, i amb el quadern de bitàcola d’un antropòleg com a fil conductor, Pelayo 36 o la lògica de l'anthropos narra el succeir dels dies, les setmanes, els grans i petits esdeveniments de la vida quotidiana de la gran ciutat a la recerca d’una resposta a una pregunta inquietant: per què la gent fa el que fa?
Val la pena veure’ls, escoltar-los i caminar a la vora dels pensaments; observant-los:
Lloc:(Barcelona)
Any: 2004
Autor: Facundo Beraudi
Duració: 21'30''
Produït per: Victoria Nardone y EBA visual & multimedia
Producció Executiva: Victoria Nardone
Guió: Facundo Beraudi y Rafael Metlikovez
Càmera i muntatge: Facundo Beraudi
Texts y locució: Rafael Metlikovez
Idioma: Castellà
Subtítols: Anglès
-----
Val la pena veure’ls, escoltar-los i caminar a la vora dels pensaments; observant-los:
Pelayo 36 o la lògica del anthropos
Primera part
Segona part
Tercera part
Fitxa tècnica:
Lloc:(Barcelona)
Any: 2004
Autor: Facundo Beraudi
Duració: 21'30''
Produït per: Victoria Nardone y EBA visual & multimedia
Producció Executiva: Victoria Nardone
Guió: Facundo Beraudi y Rafael Metlikovez
Càmera i muntatge: Facundo Beraudi
Texts y locució: Rafael Metlikovez
Idioma: Castellà
Subtítols: Anglès
Núria Pérez Blanch
diumenge, 7 d’octubre del 2007
Alcohol social
Vaig llegir un article a El Pais que em va semblar força interessant, pel que tenia de clar, pedagògic i a l’hora d’aterridor, i vaig anar a la recerca d’un treball que tenia guardat en una carpeta, encara no tenia ordinador i treballava amb màquina d’escriure!!! El treball parlava de joves i alcohol, déu ni do la combinació, però el que us presento és el resum d’algunes idees, que el treball malgrat ser de 1994, crec que es fa prou vigent. Una cosa i l’altra em van semblar interessants de compartir-les amb vosaltres, ja em direu el què.
“.... Si et divertissis, si t’ho passessis bé, no tindries necessitat de beure tant. Beus per engrescar-te, per desvetllar l’entusiasme, perquè et sents ensopit, fastiguejat, i quan te’n vas... te la fots- em deia un amic a la UVI....” del llibre d’Armand Matias Guiu, Què en penses després de fer-ho, Quaderns Crema, 1994.
L’alcohol, en les seves diverses formes, està present a la cultura mediterrània com el pa amb tomàquet que mengem, s’ha endinsat tant en les nostres vides que no sabem viure sense ell, encara que només sigui per tenir-lo, per si mai ve algun amic a casa i l’hem de convidar, per quedar bé. Definim què és una “droga” en funció de la seva legalitat. Al llarg de la història, les lleis han autoritzat el consum d’unes drogues i prohibit la d’altres. No s’ha determinat des d’un punt de vista sanitari, de fet des d’aquest punt de vista, es desaconsella el consum de qualsevol droga i les anomenades menys perilloses, no vol dir de cop i volta, bones, ni molt menys.
És fàcil arribar a la conclusió, parlant de l’alcohol, que són els factors econòmics els que determinen la legislació internacional i sura a la superfície que es consideren menys perilloses i es legalitzen aquells productes que són produïts per països desenvolupats, ells són els productors, els venedors i ells se’n beneficien.
Durant els primers mesos del meu petit estudi, la relació jove i alcohol estava en plena candència. Però una notícia deixa de ser-ho quan n’hi ha una altra que la guanya en ressonància política, econòmica o en morbositat. Es llavors quan sembla que els joves ja han deixat de matar-se a les carreteres, de quedar-se amb disminucions irreversibles, conseqüències de quedar-se fins ben tard bebent irrefenablement o ficant-se de tot... Tot mentida.
Els efectes físics, a curt i llarg termini, amb petites o altes dosis d’alcohol, o d’altres drogues, continuen sent les mateixes i les conseqüències socials són iguals de dramàtiques, a dins de la família, separacions, accidents de trànsit, absentismes i accidents laborals, incapacitats... Totes elles amb un cost molt alt, també econòmicament parlant. L’objectiu de qualsevol teràpia anirà dirigida a corregir el procés d’aquestes conseqüències, objectiu lent i a llarg plaç, a través d’un treball globalitzat i interdisciplinar.
Les dificultats del tractament sovint es confronten amb les dificultats d’una prevenció real. La prevenció no deix de ser una paraula abstracta i complicada com el de salut i el d’educació... No podem somniar pensant en un món sense drogues, aquestes estan i estaran, no podem pensar en les legislacions de consums restringits o altres, si com deiem, està present culturalment i quan la Ministra de Salut pretèn fer algun pas se ha de fer enrera per no “enfadar” els empresaris, quan el mateix expresident fa el discurs que fa...
Caldrà ser més realistes i pensar que el millor ajut s’ha de fer treballant per tal que les drogues ocasionen el menor mal “per a la salut” possible. He vist caure de beguts homes al barri on treballo, han arribat a l’hospital sense saber dir ni el seu nom, ni reconèixer-se, joves, amb una història de vida dura, plena de desgràcies. Una companya m’ha parlat d’haver vist literalment, “treure el fetge per la boca”. No volia arribar a aquest extrem, ho sento.
Caldrà ser més realistes i aprofitar les bones estones per promoure estils de vida saludables entre els joves. I els pares, i les mares, quin paper han de complir?, aquests, sovint, i sobretot amb l’alcohol, viuen en la més absoluta ignorància respecte el consum dels seus fills i filles. Com deia la Ministra del moment¬, a part de la publicitat, són els hàbits socials dels adults els que porten a relacionar vida social i alcohol com a inevitables.
Suport per a professors i pares i mares.
http://www.xtec.cat/centres/a8044821/drogues/present.htm
Estudis sobre alcohol i societat.
http://www.alcoholysociedad.org/
Todo sobre las drogas (juliol de 2007)
http://www.elpais.com/articulo/espana/Todo/drogas/elpepuesp/20070715elpepunac_3/Tes
Per riure o per plorar
http://www.youtube.com/watch?v=l-znVQDQo1A
http://www.youtube.com/watch?v=gH6PHFrA6g8
Núria Pérez Blanch
“.... Si et divertissis, si t’ho passessis bé, no tindries necessitat de beure tant. Beus per engrescar-te, per desvetllar l’entusiasme, perquè et sents ensopit, fastiguejat, i quan te’n vas... te la fots- em deia un amic a la UVI....” del llibre d’Armand Matias Guiu, Què en penses després de fer-ho, Quaderns Crema, 1994.
L’alcohol, en les seves diverses formes, està present a la cultura mediterrània com el pa amb tomàquet que mengem, s’ha endinsat tant en les nostres vides que no sabem viure sense ell, encara que només sigui per tenir-lo, per si mai ve algun amic a casa i l’hem de convidar, per quedar bé. Definim què és una “droga” en funció de la seva legalitat. Al llarg de la història, les lleis han autoritzat el consum d’unes drogues i prohibit la d’altres. No s’ha determinat des d’un punt de vista sanitari, de fet des d’aquest punt de vista, es desaconsella el consum de qualsevol droga i les anomenades menys perilloses, no vol dir de cop i volta, bones, ni molt menys.
És fàcil arribar a la conclusió, parlant de l’alcohol, que són els factors econòmics els que determinen la legislació internacional i sura a la superfície que es consideren menys perilloses i es legalitzen aquells productes que són produïts per països desenvolupats, ells són els productors, els venedors i ells se’n beneficien.
Durant els primers mesos del meu petit estudi, la relació jove i alcohol estava en plena candència. Però una notícia deixa de ser-ho quan n’hi ha una altra que la guanya en ressonància política, econòmica o en morbositat. Es llavors quan sembla que els joves ja han deixat de matar-se a les carreteres, de quedar-se amb disminucions irreversibles, conseqüències de quedar-se fins ben tard bebent irrefenablement o ficant-se de tot... Tot mentida.
Els efectes físics, a curt i llarg termini, amb petites o altes dosis d’alcohol, o d’altres drogues, continuen sent les mateixes i les conseqüències socials són iguals de dramàtiques, a dins de la família, separacions, accidents de trànsit, absentismes i accidents laborals, incapacitats... Totes elles amb un cost molt alt, també econòmicament parlant. L’objectiu de qualsevol teràpia anirà dirigida a corregir el procés d’aquestes conseqüències, objectiu lent i a llarg plaç, a través d’un treball globalitzat i interdisciplinar.
Les dificultats del tractament sovint es confronten amb les dificultats d’una prevenció real. La prevenció no deix de ser una paraula abstracta i complicada com el de salut i el d’educació... No podem somniar pensant en un món sense drogues, aquestes estan i estaran, no podem pensar en les legislacions de consums restringits o altres, si com deiem, està present culturalment i quan la Ministra de Salut pretèn fer algun pas se ha de fer enrera per no “enfadar” els empresaris, quan el mateix expresident fa el discurs que fa...
Caldrà ser més realistes i pensar que el millor ajut s’ha de fer treballant per tal que les drogues ocasionen el menor mal “per a la salut” possible. He vist caure de beguts homes al barri on treballo, han arribat a l’hospital sense saber dir ni el seu nom, ni reconèixer-se, joves, amb una història de vida dura, plena de desgràcies. Una companya m’ha parlat d’haver vist literalment, “treure el fetge per la boca”. No volia arribar a aquest extrem, ho sento.
Caldrà ser més realistes i aprofitar les bones estones per promoure estils de vida saludables entre els joves. I els pares, i les mares, quin paper han de complir?, aquests, sovint, i sobretot amb l’alcohol, viuen en la més absoluta ignorància respecte el consum dels seus fills i filles. Com deia la Ministra del moment¬, a part de la publicitat, són els hàbits socials dels adults els que porten a relacionar vida social i alcohol com a inevitables.
Suport per a professors i pares i mares.
http://www.xtec.cat/centres/a8044821/drogues/present.htm
Estudis sobre alcohol i societat.
http://www.alcoholysociedad.org/
Todo sobre las drogas (juliol de 2007)
http://www.elpais.com/articulo/espana/Todo/drogas/elpepuesp/20070715elpepunac_3/Tes
Per riure o per plorar
http://www.youtube.com/watch?v=l-znVQDQo1A
http://www.youtube.com/watch?v=gH6PHFrA6g8
Núria Pérez Blanch
Subscriure's a:
Missatges (Atom)