Tot i tenir-ne experiència, la guerra apareix per a empudegar-ho tot i per a no deixar-nos viure. La gent gran en sap molt d’això i és per això que sovint és la que menys comprèn certes maneres d’entendre la nostra estada en aquest món.
Quan el meu pare va decidir anar a la guerra, la nostra, com diu ell, no sabia on es ficava. Adolescent, molt jove, va decidir que la lluita, quan t’arravaten la llibertat, quan la injustícia impera la forma de pensar, passava per agafar les armes i anar allà on estaven els altres joves, homes i dones com ell. Volia lluitar per defensar la terra, les idees republicanes guanyades legítimament i que algú per la força volia trencar i imposar-ne de noves, feixistes i dictatorials.
El meu pare, en Romà, va néixer a Vilanova i la Geltrú, el 1918. A casa parlaven poc de política, el seu pare, treballador de la construcció i avesat a guisar àpats mariners, en tenia prou en pujar la família. El fill, el meu pare, ja de ben petit, comença a faltar massa sovint a escola i treballa carregant vi, primer amb un carro i la mula, després ja amb un petit camió, quan encara no es parlava pas de foradar la muntanya del Garraf per a evitar el retombs de les meves gens estimades corbes, testimonis fidels de moltes de les meves marejades.
En un dels seus viatges, el juliol 1936, el pare arriba a Barcelona i uns homes amb mocadors vermells i negres lligats al coll, li confisquen el camió, propietat de l’amo pel qual treballava. Li van dir que era per a carregar-lo de gent cap al front. Havia esclatat la guerra i això a ell el va omplir de ràbia i alhora d’esperança. Aquells moviments pels carrers de Barcelona, aquelles ganes de lluitar per la defensa d’uns ideals, aquelles cançons, aquells cartells preciosos, plens d’art, van fer pensar el pare en la necessitat de ser un més i unir-se a aquelles veus. El meu pare només comptava amb els seus braços, formats a base de gimnasos locals, lleure d’aquella època d’amors de ball, de cinemes en blanc i negre i de cigarretes a la plaça encara sense asfaltar.
El pare va tornar a Barcelona i sense dir res als pares, que segur que no l’haguessin deixat marxar, es va agrupar voluntàriament, junt amb d’altres de Vilanova, a l’entrenament que feien a un edifici del barri del Raval, carregat ara d’una llum especial i diversa. Van estar tres o quatre dies entrenant per la muntanya del Tibidabo. Es va ajuntar en una centúria del POUM, organització que han documentat historiadors i novel•listes i que fins i tot algun director de cinema ha portat a la pantalla. De cent deu homes que eren, tenien uns 45 fusells, ell va ser un dels primers a tenir-ne un i també uns dels primers a entrar en combat. D’aquell grup que va sortir de Vilanova, tres n’eren dones, quan van ser de permís, ja no hi van tornar, es van quedar treballant a la rereguarda.
Després d’uns dies d’entrenament va pujar en un tren cap a Lleida i d’allà a camp obert, a fer la guerra. Van arribar fins a la posició de Barbastre, a l’Estat Major de Barbastre-Estrecho Quinto-Monte Aragón, on el cap de la posició, el coronel Villalba, els va fer combatre a camp descobert sense conéixer la posició del niu d’ametralladores. Van morir 9 companys de Vilanova i la Geltrú i 2 de Sant Pere de Ribes. Més tard, quan ja estaven a punt d’entrar a Osca, a l’alçada del manicomi d’Osca, aquell mateix coronel va ordenanar retirada, van adonar-se de que aquest militar es decantava més a favor de Franco, era uns dels quintacolumnistes, que ja començaven a fer mal. D’aquests personatges n’hi havia molts.
Les paraules del pare m’arriben a través de les gravacions que vaig fer fa uns anys, no volia que es perdés res del que ell m’explica o explica de ressopó en tertúlia de cafè, o també en les xerrades informatives que ara voluntàriament fa a les escoles i als instituts de la comarca, tan preuades per alumnes i professors i professores.
D’aquella primera lluita el pare en va resultar ferit, va tornar al front després d’uns dies de fer-li les cures a l’hospital de Vilanova. L’afany, la voluntat, la joventut els feia lluitar contra les dificultats, la misèria. L’enemic estava allà, davant mateix, sovint es veien i es cridaven consignes uns contra els altres. Un company seu va rebre un impacte de bala que li va travessar el casc i el va matar fulminant, el casc lluïa massa i el noi no va seguir els consells del pare d’embrutar-se’l amb fang per evitar tanta lluentor.
Quan el pare va entrar en quintes va passar a formar part de l’Exèrcit Popular, era el 1938, el cap de la seva centúria va convocar a la gent i la consigna que els van oferir era clara: la lluita era contra el feixisme, no entre ells, l’enemic era massa fort. A Biego els van dir que havien d’entregar les armes, els homes de l’Exèrcit Popular havien d’anar a buscar-les. Estaven preparats per a fer-los front, però llavors el cap de centúries, un tal Cendres, va negar-se a enfrontar-se contra ells, ells havien de matar feixistes, entre ells no s’havien de matar. Allà al convent on estaven aquartelats, van entregar les armes, allí el que va voler va marxar amb d’altres centúries, com ara la FAI o d’altres partits que encara no els havien diluit. El meu pare i un amic entraven en quintes i llavors van decidir formar part de l’Exèrcit Popular. Revolució o Guerra, eren debats que en el cas del pare no es van considerar, tot i que després la història ens ha explicat tot el que la lluita i el desgast humà comportava, a nivell polític i a nivell militar.
El tracte a la milícia o a l’exèrcit no va variar massa, el tinent que el meu pare tenia, un tal Solé, el tractava quasi d’igual, feia poc s’havia incorporat al camp de batalla i es pot dir que quasi li demanava consells a ell, sobretot pel que tenia relació amb l’aviació enemiga.
L’armament era tan diferent entre els feixistes i l’Exèrcit de la República que era impossible arribar al mateix nivell. L’artilleria era ben diferent, els fusells russos es carregaven bala amb bala, eren molt lents de carregar, no eren eficaços, més tard van arribar uns fusells txecs, es podien carregar amb pinta, però no en van portar prous, no en tenien i també havien de carregar-los de bala en bala. El pare identificava l’aviació que arribava, recolzada per exèrcits alemanys i italians, tenien yunquers, yenkels, capronis, savois, fiats...n’arribaven de cinc en cinc, o de dos en dos, tenien un catàleg per anar-los identificant. Quan bombardejaven veia com els arbres eren arrencats de les seves arrels.
El Govern Republicà els pagava deu pessetes al dia, va arribar un dia que estaven carregats de pessetes que no podien gastar, els paquets i les cartes que arribaven de la família poc a poc anaven minvant. La situació a Vilanova, a casa, cada cop es feia més crua, la família passava gana perquè no hi havia menjar. A Aragó el pare passava entre trinxeres, un hivern de divuit i vint graus sota zero, amb unes botes ridícules i una sola manta.
Incorporat a l’Exèrcit Popular, fa uns quants dies d’instrucció a Sitges i el porten en un tren de càrrega cap a La Mancha, a un poble anomenat Almagro havien de cobrir unes baixes. Van passar cap a Terol de nou. A la zona de Sarrión, no van parar de bombardejar a última hora ja no es podia aguantar, tot aquell camp va quedar foradar. D’allà van caure uns 38 oficials, el pare va haver de passar una nit custodiant els cossos, va aprofitar per remenar les butxaques per tal de trobar alguna cigarreta. Les ganes de fumar el superaven.
D’allí van passar a Requena, a cobrir baixes. Més tard d’allà els van donar l’ordre de baixar a Extremadura, li van oferir un fusell ametrallador, fins a Almadenejos en tren, d’allà amb camions els van portar cap a Castuera. Era el mes d’agost i molta gent va caure per febres palúdiques, l’aigua l’agafaven amb uns pots amb més fang que aigua, repartien quinina, però els que agafaven les febres els havien d’evacuar. Van passar encara alguns mesos en aquella zona de camps plens de cards punxants, fins que va arribar l’ordre que la guerra havia acabat.
Van anar caminant fins arribar a l’estació d’Almadenejos, per tornar cap a casa per Ciudad Real. El meu pare anava amb un company de Canet de Mar, encara allà, tot i que les banderes blanques ja penjaven d’arreu, els avions feixestes van deixar anar bombes damunt l’estació d’Almadenejos i allà va veure la més gran de les matances que havia vist fins aquell moment. Van continuar en tren, mig penjats dels vagons, molts cops amb evident risc fins arribar a València.
I va acabar la guerra i el pare s’emociona només de preguntar-li què va sentir, què va pensar en viure la derrota, no pot continuar explicant i paro la gravadora.
Potser el més dur va ser allò que va venir després. El pare va haver de viure i veure la destrucció, el resultat dels bombardejos i va haver de sentir aquella força estranya que et fa aguantar els insults, la vergonya, els cops, els aixecaments obligats de mans i els “arriba España”, les rapades dels cabells, els polls que s’enganxaven a la roba i la sarna a la pell. Eren els camps de concentració d’homes, molts homes, que no sap una d’on podia haver sortit tanta gent, de cues interminables per agafar un tros de pa i una sopa pobra, tan pobra com aquelles persones que la recollien en un simple pot i una cullera, que es farà servir per tot i que el pare guardarà com a tresor preuat durant tota la repressió, per insurrecte, per “desafecto al régimen”, que aquestes paraules sempre les he sentit en castellà, perquè quan el van agafar a Vilanova, als quatre dies d’arribar del front, no va voler que ningú l’avalés i el van condemnar al batalló disciplinari.
A Vilanova hi havia la repressió del moment, algun familiar havia marxat a França, la falange estava fent els reconeixements i alguna amistat del pare va ser afusellat al “camp de la bóta”, els falangistes acusaven assenyalant amb el dit i no reconeixien als que s’havien amagat durant la guerra, eren els que es van posar del costat del guanyador, massa por per a poder-la suportar. Les targetes de racionament es van fer necessàries en un poble llavors no gaire gran, però que no disposava de suficient menjar per alimentar la seva població, malgrat els camps i els horts que en aquells moments proliferaven a la zona o malgrat el que donava la mar.
Amb les condemnes complertes el pare va tornar a casa, però llavors va haver d’anar a fer el servei militar durant dos anys i jurar una bandera que odiava, un temps massa llarg encara, una temporada a Navarra i una altra temps a Maó. Quan ell feia el servei ja es preparava la segona guerra mundial; els pronòstics de moltes persones, del país i de fora, brigadistes internacionals, arribats voluntaris al país a defensar la democràcia i en contra del feixisme, es feien realitat.
BIBLIOGRAFIA
- IGLESIAS, I. i ALBA, V. (1994) L’aventura del militant. Records i anècdotes de la gent del POUM. Barcelona, Laertes.
- MARTIN RAMOS, J.L.- PERNAU, G. (2003) Les veus de la presó. Barcelona, La Campana.
- NASH, MARY (1999) Rojas. Madrid, Taurus.
- ORWELL, GEORGE (1985) [1969] Homenatge a Catalunya. Barcelona, Ariel.
- PAGÈS, P. i PEREZ, A. (2003) Aquella guerra tan llunyana i tan propera (1936-1939) Testimonis i records de la Guerra Civil a Catalunya. Barcelona, Pagès editors i Diputació de Barcelona.
- SARRÓ, Miguel, “Mutis” (2005) Pinturas de guerra.
- “Tierra y libertad” pel•lícula del Kean Loach
- Busqueu al google fotografies d’en Robert Capa
Núria Pérez Blanch
