Campaments de refugiats de Tinduf, al sud-oest d’Algèria. Sempre un hi arriba carregat de tot tipus de presents: utensilis de cuina, joguines pels petits, medicaments i llibres. Fotografies i cartes de viatges anteriors. Missatges d’esperança. La família et ve a rebre amb el somriure de sempre, contents de l’arribada. Les llàgrimes sorgeixen pels ulls, sense imaginar-m’ho.
El 1975 el Govern de Madrid procedeix a l’entrega repartida del Sàhara occidental al Marroc i Mauritània, tota una excolònia espanyola és abandonada a la seva sort, aprofitant l’agonia del dictador. A l’octubre s’inicia la “Marcha Verde” per part del Rei Hassan II i envaeix el territori, comença la invasió militar marroquí i mauritana.
Quan s’anuncia que Espanya abandonarà el territori i l’entregarà al Marroc apareix el desànim entre els sahrauís. Els que es trobaven a les ciutats passen a ser marroquís. Els que es trobaven a Espanya deixen de ser espanyols i no es volen incorporar al regne alauí. L’Estat Major de l’Exèrcit va témer per l’amenaça que suposaria per a les Illes Canàries el tenir un Sàhara independent sota la influència revolucionària d’Argèlia i Líbia i es va optar per transferir el territori al Marroc.
El 27 de febrer de 1976 es constitueix la RASD (República Àrab Sahrauí Democràtica), que agafa les armes per a lluitar enmig del desert, el seu és un govern a l’exili en els campaments de refugiats. Un dels campaments de refugiats rep de nom aquesta data, històrica en tot el procés de lluita, aquí ens agrupem homes i dones saharauís junt amb gent de l’estat espanyol a cridar consignes en hassania i en espanyol, per tal de donar suport als que estan patint assatjaments a l’Aaiún, a la part ocupada del Sàhara, empresonats i torturats. Les dones grans aixequen fotografies de màrtirs de fa 30 anys i els nois i les noies joves demanen justícia pels torturats d’ara, pel sol fet de demanar un Sàhara lliure o estar a favor del Frente Polisario.
Els atacs de les forces militars invasores van provocar un èxode massiu, la majoria dones, nens i vells, que carregats amb el que podien van arribar fins els campaments de Tinduf. Als camps de refugiats hi ha una exposició de les armes de fabricació espanyola requisades a l’exèrcit marroquí durant la guerra, “la nostra incoherència ens condemna ens molts àmbits i en molts llocs, impensables”, va escriure ja fa dies l’Ignasi Riera en una article a l’AVUI.
El Frente para la Liberación de Saguía El Hamra y Río de Oro (Frente Polisario) havia nascut a la clandestinitat el 10 de maig de 1973. Va contar en els seus orígens amb el recolzament polític i militar de Mauritània i amb el d’Argèlia des de 1975. És el partit únic de la RASD i a partir d’aquell any va fer seva la lluita independentista i pel dret a l’autodeterminació.
A l’agost de 1978 Mauritània va cedir al Frente Polisario el territori sota la seva administració. Després d’aquest acord, les unitats de l’ELPS (Exèrcit de Liberació Popular Sahrauí) van donar un salt qualitatiu, centrant els seus atacs en el front marroquí i combatent contra las FAR (Forces Armades Reials) a camp obert. Així ho escoltem explicat pels més grans, a partir d’aquell moment la lluita ja és imparable i ara ho continua sent.
La guerra contra el Marroc es va perllongar fins el 1991, a partir d’aquesta data s’entra en un període d’armistici i l’ONU intervé a favor d’un referèndum d’autodeterminació, però la seva aplicació no es porta a terme per les traves imposades pel Marroc per acceptar un cens. S’ha arribat al Pla Baker II que parla de crear una àmplia autonomia pels sahrauís fins arribar al referèndum en el qual escollir entre independència, annexió al Marroc o autonomia. El Pla Baker II no és acceptat pel rei del Marroc, de moment tot està aturat i la manca de voluntat política internacional estanca el procés. La por és la tornada a una guerra indesitjable que per a molts que només portaria a la destrucció total. Malgrat els objectius clarament descolonitzadors de l’ONU i de donar suport a l’autodeterminació dels pobles, el Sàhara Occidental continua sent l’últim territori al continent que pateix encara de la dominació colonial, espanyola primer i marroquina després.
Quan arribes als campaments el primer que et ve a la ment és el pas del temps. Aquest concepte que sovint entra a les nostres converses; com s’entén el temps a les nostres societats, a diferència d’altres, com fer coexistir diferents tipologies de temps, fins i tot un anunci de televisió va recollir de manera molt encertada, al meu entendre, com i en quines circumstàncies demanem que el temps passi de pressa o en quines poc a poc.
Imagineu per un moment el temps a un campament de refugiats, a Catalunya queden persones que van haver de refugiar-se a les platges de França, després de la Guerra Civil, per exemple... Penseu en hores, dies, mesos i anys, un rera l’altre per fer una cosa tan agobiant pels occidentals com és esperar.
Els homes i les dones del Sàhara occidental, tant als campaments, com a la part alliberada i també de la part ocupada, porten més de trenta anys, un rere l’altre, esperant.
El segon aspecte que impacta sobremanera és la sorra i el desert. Zona de contrastos, calor de dia i temperatures baixes a les nits. Pensem com i de quina manera el desert evoca, solitud, mort, aïllament, lloc apartat, poc freqüentat, el no res. Al Sàhara, a la “hamada” d’Argèlia, la zona pitjor del desert, de pedra, més que de sorra, lluny del que algú podia pensar, et trobes unes 160.0000 persones, homes, dones, nens, nenes, vells i velles. Van arribar-hi escapant-se de la guerra, dels atacs, dels bombardejos amb napalm per part del Marroc. Ara enmig del desert hi ha haimes, casetes fetes de fang, latrines, hi ha escoles, guarderies, hospitals, ara hi ha mercats minúsculs, automòbils, fins i tot petits horts per intentar abastir una mínima part de la subsistència. La sorra per arreu.
Allà on nosaltres només hi veiem sorra, ells i elles hi veuen molt més, d’això en parla l’antropologia, la capacitat de les cultures de veure moltes diferències en els paisatges propis, allà on nosaltres només hi veiem desert, ells hi veuen colors, textures, dunes, muntanyes, la hamada, caminen i no es perden, guien els camells i les cabres, van d’un campament a d’altre. S’hi han organitzat barris, districtes, comissions de salut, d’educació, d’emergència.
Als campaments també impacten les formes de lluita, de solidaritat. Pensem que es tracta d’un poble d’origen nòmada, aquest poble montava els “frig”, aquells campaments nòmades on les persones eren persones capaces d’adaptar-se a qualsevol situació i amb una característica clara, el treball comunitari, el que se’n diu “tuisa”.
Tant de temps en un territori tan hostil, només es manté per la lluita diària, per la solidaritat entre les persones, per les visites, per les preses interminables del té, amb la companyia del que entra aquell matí o aquell vespre, amb les oracions cap a la Meca, moment d’intimitat del creient amb déu, potser un dels moments on hi ha l’individu per sobre del col•lectiu. La col•lectivitat es fa present preparant el poc menjar que tenen, aquell anar a buscar l’aigua tan escassa, i rentar roba, o no rentar, menjant del mateix plat tots plegats, cosint entre diferents dones la haima, amb unes agulles molt grosses o escombrant a les tendes la pols i la sorra, que penetra per arreu. Tota aquesta qüotidianitat per un objectiu que els lliga a tots i a totes, la llibertat.
Aquell anar fent de les dones posant-se bé contínuament les “melfes” o l’anar xerrant dels homes, posant-se i traient-se el “derrah”, el turbant, de color negre, o verd oliva encantador. Entremig els ulls d’unes i altres embriagadors, seductors que t’esborronen tota només pensar-hi.
Les poblacions autòctones sahrauís, d’origen principalment berber, pertanyen al subgrup hamita del Nord d’Àfrica. Eren tribus nòmades, que des de finals del segle VII havien estat islamitzades i arabitzades. En aquests moments els llengües oficials són l'àrab i l'espanyol (segon idioma). La varietat dialectal àrab pròpia de la zona, entre el sud del Draa (El Marroc) i nord de Mauritània, rep el nom de hassania (dialecte pròxim a l’àrab literal). La religió que practiquen és la islàmica i la RASD és un Estat no confessional.
El Sàhara és un país semidesèrtic, dividit en dues regions, Saguia el Hamra i Rio d'Or. Posseeix una de les majors reserva de pesca del planeta (el tractat de pesca de la UE amb el Marroc la inclou, Malgrat la prohibició de les lleis internacionals), però la seva major riquesa és la mineria. La mina de Bu-Craa, és considerada el major jaciment de fosfats del món. També existeixen prospeccions petrolíferes i de gas. Tot això forma part del conflicte, és clar.
La població dels camps de refugiats depèn de l'ajuda exterior per a la seva supervivència, principalment de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), Comitè Internacional de la Creu Vermella (CICR), Programa Mundial d'Alimentació (PMA) i de ONG's. Així també, moltes famílies donen recolzament a la causa sahrauí acollint nens i nenes a cases de l’Estat Espanyol, quan les temperatures als campaments, a l’estiu, arriben als 50 graus.
La vida als campaments es fa cada cop més dura. Els animals (cabres i camells) marxen en èpoques de pastura dins de camions fins als territoris alliberats, allà on un mur controlat pels soldats marroquins i per mines antipersones recorda els límits dels territoris.
Entre els territoris alliberats de l’exèrcit sahrauí i el territori controlat pel Marroc existeix un dels murs més espectaculars del conjunt de murs que existeixen al mon: el Mur Marroquí. Es tracta d’un conjunt de vuit murs defensius d’una longitud superior als 2.500 km construïts pel Marroc al Sàhara. És una zona militar amb búnkers, valles i camps de mines, construït amb la finalitat de protegir el territori efectivament ocupat pel Marroc de les incursions del Frente Polisario.
Les famílies estan separades, per una banda els homes mobilitzats, per altra els nens i nenes que estudien a Algèria o a Cuba, per altra els que aconsegueixen el passaport i entren de forma clandestina a l’Estat Espanyol, quina paradoxa.
La situació tampoc no és gens fàcil a la part ocupada: “...Brahim Ezzeer se levanta la camisa y muestra el vientre. Tiene tres ombligos: el primero se lo dio la naturaleza, pero los otros dos -situados un poco más abajo, en vertical- son recuerdos de su paso por una comisaría de El Aaiún y fueron hechos con una máquina de taladrar resmas de papel. Mientras le mantenían colgado de una barra y le golpeaban con sus porras, los policías también le descoyuntaron los brazos, que ahora parecen doblarse al revés...” article de El País de Tomás Bárbulo del 4 de desembre de 2006.
Ezzeer, de 21 anys és un dels molts nois que han arribat a les Canàries de forma clandestina i demanant asil polític, el Ministeri d’Interior és qui ha de decidir si atén les seves demandes o els entrega al Marroc. Però ells prefereixen que els portin als campaments de refugiats que retornar al territori on viuen com a presoners.
Aminetu Haidar és l’exemple de resistència independentista més coneguda en l’àmbit internacional, una dona que ens va emocionar fa alguns mesos quan la institució CEAR (Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat) la va portar a l’Estat Espanyol per tal de donar a conèixer el temps de tortura i repressió, dels seus anys passats a la presó i les condicions en què han de viure els i les sahrauís als territoris controlats pel Marroc.
Una de les principals dificultats als campaments és la poca aigua, a Smara, a 27 de febrero, a Ausserd, a Dagla ..., noms de campaments que fan present els noms de les ciutats que un dia fa ja molt de temps van haver de deixar. Per arreu la sorra i la pols, es fa difícil de respirar en un territori tant dur, els ulls i les vies respiratòries en resulten ben afectades. L’enyorança per un mar tan productiu o per una vida lliure és el que està sempre present. Al desert, aquells estels que es poden tocar o el sol que surt cada dia entremig de mantes i abraçades, les mirades, les converses eternes, els somriures, són els que donen sentit a les estades que molts de nosaltres fem i que tan agraeixen. Nosaltres també.
Fonts:
www.rasd-tv.com (televisió de la RASD)
www.saharacatalunya.org (web oficial de la Delegació del Frente Polisario a Catalunya)
www.al-haima.org
www.e-vilanova.com/sahara
www.ub.es/solidaritat
Per Núria Pérez Blanch
