UN HOMBRE
d’en Joan Frigolé
Per Núria Pérez Blanch
Avui us voldria animar a escriure, tal i com fan molts del col•laboradors i col•laboradores d’aquest blog, i aquí teniu quatre idees de com fer una història de vida i de la importància de fer-les, amb un exemple tot es fa més entenedor, la història de “Un hombre”, podria dir que quasi és un clàssic, un llibre força entretingut per entendre la tècnica, però si en teniu més, endavant, podeu donar més exemples...
LA HISTÒRIA DE VIDA: LA TÈCNICA
L’elaboració d’històries de vida és una tècnica amb una llarga tradició a estudis antropològics i històrics que consisteix en recollir la narració de la vida d’una persona, de les experiències més destacades, i de les definicions que el narrador aplica a aquestes experiències. Una història de vida tan pot ser relatada pel seu propi protagonista (autobiografia), com per una tercera persona (biografia). Igualment es pot basar en la narració oral del propi informant com en documentació escrita o la narració d’altres persones.
Les històries de vida tenen diversos usos en la recerca en antropologia: mostra com incideixen els factors socials, culturals, polítics en una persona concreta, fan possible valorar i analitzar com influeixen els canvis en les vivències d’una persona i com viu els diversos contextos històrics, ressalta com són viscuts els diferents fets pels protagonistes d’aquestes històries de vida. En definitiva, són més importants les explicacions dels informants sobre els fets que els fets en sí mateixos.
La historia de vida és quelcom diferent a les entrevistes. La història de vida planteja l’existència de diversos temps, el temps històric o lineal, que és el temps de les cronologies polítiques i dels fets històrics; el temps cíclic que és el temps natural de les coses que tornen a succeir (estacions de l’any, festivitats...), i el temps personal, existencial, biològic, el del procés de vida en les diferents edats de la relació del protagonista o la protagonista i altres persones en el que es barregen els successos, s’abreugen, s’allarguen o s’obliden.
Una història de vida no és només el relat autobiogràfic del subjecte entrevistat sinó el resultat elaborat d’un treball d’investigació i d’anàlisi per part de l’investigador/a. Les històries de vida, com un mètode, formen part del territori de la història oral. Malgrat que la seva font principal és el testimoni o relat autobiogràfic que és exposat de manera voluntària pel subjecte, objecte de la investigació, no és només el resultat d’una tècnica escrupulosa d’entrevista, gravació i transcripció de l’evidència oral. És el resultat d’una investigació de caràcter científic, on s’utilitzen diferents tipus de fonts, orals i documentals, i on es realitza una crítica i contextualització del relat autobiogràfic per realitzar un anàlisi del contingut del relat testimonial i la relació establerta entre l’informant i l’investigador/a. La història de vida és sobretot de gran utilitat per a l’estudi social de períodes contemporanis en el que sigui possible entrevistar als informants qualificats per a la investigació que interessa.
Com qualsevol altre mètode o tècnica d’investigació, la història de vida pretén respondre a un problema, a una sèrie d’hipòtesis, a certes preguntes de més o menys importància per tenir més informació i valorar cada fet d’acord a les idees que sovint no queden reflectides en les cronologies documentals o en els grans protagonistes.
Per tal de poder iniciar una història de vida i veure la seva utilitat cal plantejar-se una sèrie de qüestions i després cercar el material. Es pot elaborar un material d’investigació i una guia temàtica. Cal tenir en compte els detalls tècnics i operatius per a la realització d’entrevistes; utilitzar la gravadora, tècniques de transcripció, discussió de línies analítiques, disseny de presentació i de com fer servir els testimonis, etc.
La informació dels entrevistats no es presenta només com una ideologia sinó com una praxis al mateix temps, com un testimoni dinàmic de la realitat social en moviment.
El relat autobiogràfic es percep com una acció social, és la reconstrucció de la història de la gent comú i corrent, a diferència d’aquella altra història monumentalista i de grans personatges.
La història de vida que ens presenta en Frigolé “está estructurado a partir del material obtenido en las entrevistas”. Es fa amb un cert ordre cronològic, semblant a l’ordre vital en funció dels records del protagonista. L’autor pretén “destacar la génesis y el desarrollo de una identidad moral y de clase, a través de diferentes ámbitos espacio-temporales” .
El que és curiós del relat del Frigolé és l’estil que fa servir per transcriure tot el relat; respecta l’expressivitat del protagonista, la manera de parlar de la zona on viu l’home, però l’autor confessa que també depura repeticions, incongruències, pretén d’alguna manera fer-ho més fàcilment entenedor pel lector/a.
L’autobiografia, tal i com explica l’autor a les primeres pàgines està feta a consciència; malgrat que en ocasions el protagonista li demana preguntes i interrogatoris, l’autor relata la història en primera persona perquè cerca un relat i la presència de l’antropòleg-escriptor ja està immersa dins del mateix.
Es parla de la importància del context per tal de reflectir: ...”Las formas de fijar el contexto propuestas son: un panorama general de la sociedad y la cultura para enmarcar al protagonista, su vida y su relato; un conjunto de voces etnográficas de gente del mismo pueblo y de diferentes edades para reafirmar o contrastar partes específicas del relato y, finalmente, informaciones históricas sobre acontecimientos o procederes que tuvieron repercusión local y sobre su vida”.
DE LA HISTÒRIA INDIVIDUAL AL PROCÉS GLOBAL/SOCIAL
En el relat de “Un hombre” l’autor ens remet a diferents aspectes de la vida social en un temps i en un espai determinats.
• Sistemes de propietat i gestió de recursos. La parceria.
• Sistemes jeràrquics del poder. La relació entre els camperols i els propietaris de la terra.
• Sistemes de desigualtat social.
• Moments històrics i canvis polítics. La Monarquia i la República.
• La família.
• Les estratègies familiars.
• El món de l’escola.
• La divisió entre polítiques, dretes/esquerres, discurs força integrat a l’època.
• La divisió sexual del treball.
• El nuviatge i el “casarse bien” en front el “llevarse a la novia”.
• La influència de la formació religiosa.
• Els rituals i les supersticions.
• Matrimoni endogàmic.
• Consciència de classe.
• Legitimització de la violència. La por. La creació de bandes.
• La guerra civil i l’empresonament.
• La col•lectivitat de la terra.
• La vida en la postguerra.
• L’emigració dels descendents.
LA CONSTRUCIÓ DE LA IDENTITAT
El nivell de concreció del relat ajuda a la construcció d’una identitat determinada, però com planteja el propi autor, el relat explica una identitat molt carregada de sentiments, d’idees i de valors, per tant, reflexa la veritat d’una vida, que pot portar a la veritat d’altres vides.
Una altra de les pautes en l’anàlisi del relat és el fet de la dificultat de poder relacionar dates i episodis, que sovint s’ordenen per referència a d’altres fets. Això comporta una dificultat de “reconstruir todos los nexos específicos entre episodios es una de las cosas que impide hacer una lectura en términos totalmente causales e históricos”, malgrat tot, això no dificulta analitzar el relat en termes purament simbòlics.
L’ús reiterat de metàfores són explicatives d’una forma de ser i d’estar en aquest món, maneigs de circumstàncies que engloben una definició i re-definició de fets que malgrat tot, ens emmarquen l’època de la infància i de la joventut, moments de forjar-se un mateix, espais simbòlics de màxima plenitud i més en un moment de màximes penúries. Els ulls oberts, el despertar, el recobrar la visió, la referència contínua als genitals masculins i a d’altres parts del cos... tot això ens parla del compliment del deure, de la formalitat i de la moralitat, d’una manera de fer-se home i ser home concretes, fruit i conseqüència d’un procés.
En l’anàlisi de l’autor també es ressalta la importància de la família: amb dos models a destacar, el pare i la figura d’un Déu proveïdor, un enfrontat a l’altre, el real, el que realment lluita per tirar endavant la família i que xoca amb la figura de la mare, que la creu realment lluitadora i que el protagonista sobreestima per damunt del propi ”Déu”.
Es fa realment cruenta l’explicació de les diferents privacions per les que ha de passar el protagonista, la gana, més ben dit, LA GANA, com a paradigma del moment, que la paraula per si sola porta les explicacions implícites.
El model de relacions de classe és reflectit en dos moments diferents de la història, la dependència que explica el protagonista que tenia el seu pare amb els seus “amos” i per altra banda, la consciència de classe i la disconformitat pel tracte que rep el protagonista per part dels propietaris de la terra i les relacions que es donen en la parceria. La mateixa organització jeràrquica de l’accés a la terra comporta un sistema de desigualtat constantment denunciat pel protagonista, es denuncia la dicotomització de la societat, uns realitzen el procés productiu i els altres no treballen i recullen els beneficis dels primers.
Després de la Guerra Civil reapareix la repressió política i el control econòmic i polític retornarà a mans dels propietaris. El sistema de parceria incloïa visites de “cortesia” als propietaris que realment encobria feines de serveis que aquests realitzaven, des de les feines domèstiques, fins a preparació i elaboració de productes, per Nadal se’ls requeria el “regal”. Treballadors sempre atrapats en la mateixa situació era la vivència que explica el protagonista i que denuncia.
La idea de la coherència tan reivindicada en el discurs del protagonista és el que fa defensar les seves idees i els valors de justícia lluitant a la guerra civil del costat dels republicans, tot i així, al front també detecta les diferències, segons els comandaments.
L’ideal de l’home coherent es fa evident en la crítica contra els capellans com a figura d’home amb un ideal, no tan pel fet de ser home d’església. S’enfronta a l’excessiu poder que se li atorga i rebutja la ingerència en fets que només li incumbeixen a ell.
LA HISTÒRIA COM A EINA
La història de vida que es reflecteix per part d’en Frigolé porta un conjunt coherent que engloba tan els aspectes objectius i els subjectius de la història, narrada pel seu protagonista.
Com explica en Bourdieu a La Ilusión biográfica, el protagonista designa el mateix objecte dins de diferents camps socials en el mateix moment (visió sincrònica del relat) i alhora en estats diferents del mateix camp social (visió diacrònica). Amb la designació del nom, fins i tot, quasi com a substància, es constitueix una identitat social i duradora.
Per en Bordieu el nom va més relacionat amb la presentació “oficial” d’un mateix, (un exemple clar és la mateixa redacció d’un currículum) i s’allunya de la confidència que transcórrer en els mercats protegits i dels intercanvis íntims entre familiars. Això explica el cert engany de la pròpia història de vida. La presentació pública d’actes propis, públics i privats, comporta inconvenients i censura (pensem en el protagonista de la història d’en Frigolé, quan no vol parlar de segons quines coses que són comprometedores, en un marc polític hostil).
La tècnica de la Història de vida passa a definir-se per en Bourdieu com una sèrie de desplaçaments en l’espai social. No es pot entendre una trajectòria de vida si no és “a condició d’haver construït prèviament els estats successius del camp en el qual s’ha desenvolupat”, així com la condició necessària per a tota evaluació de la “superfície social”. Com exemplifica en Bourdieu, com es pot plantejar un viatge sense tenir idea del paisatge en el qual transcórrer?.
Com explica en Frigolé la història de Un hombre, no forma part d’una idiosincràtica, sinó que és generacional i generalitzable. “las aspiraciones del protagonista son las mismas que las de otros muchos hombres y mujeres del pasado y del presente... Lo que lo distingue de otros es cómo intentó articular de forma coherente y sostenida una conciencia de clase y política... Cómo desarrolló en él la conciencia que lo condujo a la rebeldía necesaria” .
Per Núria Pérez Blanch
