En les grans extensions de terra es genera el latifundisme; una estructura socioeconòmica sorgida per l'acció estructurant de la propietat de la terra, que formant part de la comunitat, crea sobre d'ella un sistema de dominació de classe per part dels terratinents que tenen els mitjans de producció, amb l'assistència, per relacions de dependència, de classes socials de servei, que tenen a la seva mà les institucions econòmiques, culturals i polítiques que controlen a nivell local, la vida de la comunitat. En la comunitat es crea un ordre social l'organització econòmica del qual determina l'explotació de la pagesia (DE BARROS, 1979).
El latifundisme és una societat estratificada on el més important és l'estatus, el prestigi social, la riquesa, però sobretot el control de la terra. Uns posseeixen la terra, d'altres la treballen. El latifundista està per sobre dels altres grups socials, d'altra banda hi ha els que treballen la terra, el poble. Aquest discurs suposa una manera d'analitzar les societats partint de l'economia: rics/pobres, en dicotomies, interior/exterior, dins/fora, pobre/ric, poble/altres pobles, poble/autoritats... Sembla com que els rics no formen part del poble, queden al marge de la comunitat. Com planteja Pitt-Rivers, malgrat l'exclusió simbòlica dels rics, dels posseïdors de terra, són els rics els que contacten el poble amb els altres pobles, amb l'exterior.
Les relacions de patronatge seran les que afavoriran el manteniment de l'ordre social. Davant la idea de Pitt-Rivers de la importància de la pertinència a un poble, per a Gilmore la importància està en la pertinència de classe. En els latifundis s'estableixen relacions clientelars, relacions patró-client. Per a Pitt-Rivers es donen relacions clientelars entre persones de desigualtat econòmica en les quals l'home ric assisteix i dóna ocupació a l'home pobre i aquest treballa per a ell, li dóna prestigi i mira pels seus interessos, li adverteix de les conspiracions d'altres i pren partit per ell en les disputes, es parla d'amistat fallida. Per a Gellner el patronatge és asimètric, s'estén en el temps i no es limita a una transacció única i aïllada, encara que no sempre és immoral o il·legal, sí se situa al marge de la moral que regeix la societat en qüestió.
Una definició consensuada de relacions patró-client sembla definir aquestes relacions com a les que existeixen entre dos grups o dos individus en les quals una de les parts és superior a l'altra. De la primera flueixen favors, recompenses, protecció; de l'altra, certs béns i serveis concrets però també lleialtat, suport, submissió. S'entén continu en el temps i s'expressa amb formes de ritual. L'àmbit i l'escala del patronatge dependrà de la naturalesa de l'Estat, del grau del poder polític, de les formes de violència i control social. (GILSENAN, 1985).
Para Martinez Alier en el latifundi, alguns propietaris es veuen revestits d'un mantell patriarcal, sembla com si haguessin de procurar pel bé de les ànimes dels treballadors, es confon mundà, amb diví, patriarcal amb empresarial. Però sovint els treballadors, ho veuen com a activitats molestes, com activitats inútils que fa el "senyoret". Està la negació per part dels treballadors que els propietaris poden manar, si s'obeeix és per força, aquesta falta de legitimitat que se li dóna al "senyoret", produeix la sensació de submissió.
Es dóna regals als obrers fixos, no als eventuals, als més pròxims, als més lleials, aquestes formes de submissió, de record de la seva posició, poden analitzar-se com a formes ritualizadas de llaços de dependència. El que és vist com a una manera de rebaixar-se, també pot analitzar-se com la forma més evident d'aconseguir favors, que molts no podrien aconseguir de cap altra manera.
Aquestes relacions patró-client s'explica en societats estratificades on es pretén mantenir l'ordre social. La terra es converteix en generadora d'un ordre social determinat, es dóna suport a l'autoritat del terratinent, s'impedeix el desafiament de la posició que ocupen i es contribueix al tranquil funcionament del sistema. Un altre autor com Gilmore parla que el que permet l'ordre social és l'evitació entre classes amb el suport de forces exteriors (com pot ser la Guàrdia Civil), la classe social és més significativa que les relacions personals. Per als Corbin es tracta de relacions de compromís, a través de xarxes de connexions es permet accedir a diferents recursos (no només en l'aspecte econòmic).
La Comissió de Reformes Socials de 1883 ja tenia constància de la situació del camp a Espanya. El gran problema del Govern no era cap altre que el de plantejar una Reforma Agrària que acontentés els propis interessos dels governants, molts d'ells latifundistes. El govern planteja amb aquesta doble imatge la llei de Colonització i Repoblació Interior: els Consells Municipals podien demanar al Ministeri d'Hisenda la legalització de la compra de terra en condicions favorables per a les famílies, però en realitat moltes d'aquestes terres eren incultivables o moltes de les peticions d'expropiacions i arrendaments més llargs, eren rebutjats pels diferents governs. Amb la dictadura de Primo de Rivera, el 1927 una nova llei facilita l'arrendament de terres expropiades.
El caciquisme és una forma de clientelisme que pretén utilitzar la política per a beneficis propis. Joaquín Costa ja el 1901 en "Caciquisme i oligarquia" havia criticat com en l'anomenada revolució de 1868 es van proclamar Juntes revolucionàries, es va proclamar la sobirania nacional, es va promulgar la Constitució democràtica i tanmateix no es va fer front al verdader problema: el poder del cacic. Costa critica la Llei municipal perquè planteja aspectes importants de descentralització, però en realitat posa les municipalitats als peus del Governador Civil perquè aquest les lliuri al cacic local, a canvi dels vots necessaris per formar les majories parlamentàries. Sembla que hi hagi dos Estats, el que el cacic vol que regeixi i el que parlen les lleis, en teoria admirables. El caciquisme es planteja com pràctica electoral que busca intervenir en els resultats a favor del candidat designat pels respectius grups oligàrquics, sembla que amb l'ampliació del dret a vot, el recurs del caciquisme s'amplia, el pes es fa exemplar en cada moment electoral.
La cultura política considerava el caciquisme com a positiva, perquè no hi havia alternativa per resoldre els problemes, els cacics, propietaris de terres, assumien el paper de caps polítics, mitjançant el control de mercat de treball i la utilització de diverses formes de favoritisme cap a certs treballadors. Davant d'un conflicte era més efectiu traslladar el problema al cacic local, que davant dels governadors civils, decidint-lo a través del sistema de clientelisme en cadena. L'autoritat es veu de fora, es veu de l'estat, no del poble i es veu com a una mica perillós i immoral. "Quan em demanen que voti- deia un vell agricultor- pregunto a qui, i quan em diuen per qui he de votar, vot. I si no em demanen que voti, em quedo a casa, ocupant-se dels meus assumptes". (PITT-RIVERS, 1971)
L'obrer del camp sempre ha analitzat la societat de forma dicotòmica, ell treballa, els propietaris, no. Uns fan l'esforç, d'altres obtenen el resultat d'aquest esforç. Amb la idea que hi ha interessos comuns per defensar es dóna la idea de la unió, per obtenir més treball i repartir-lo millor i aconseguir millors jornals.
La idea del repartiment, la idea que la terra és de qui la treballa entra en contradicció amb la legitimitat de la propietat i la legitimitat dels "senyorets". El "senyoret" és vist com a superflu, innecessari, mancat de coneixements tècnics per poder portar una feina en el camp. En aquest context apareix el risc d'un moviment obrer encaminat a fer-se amb els latifundis, la unió és possible que demani el repartiment.
Amb les comunitats igualitàries s'impedeix la possibilitat d'ampliar la propietat i l'acumulació. S'intenta controlar les diferències entre rics i pobres. El mite de l'igualitarisme es presenta més com una ideologia que com una realitat. Es pretén establir el mite de la simplicitat quan en realitat per a alguns autors aquest tipus de relacions cara a cara, es plantegen com a més complexes perquè els conflictes corren el risc d'estendre's a altres àmbits. D'altra banda les comunitats igualitàries es basen en el mite del determinisme, davant d'un tipus de comportaments tot el món respon reproduint els mateixos esquemes.
Martinez Veiga planteja com els comunals de Lleó representen una autèntica gestió conscient dels recursos, es tracta de sistemes amb una dimensió igualitària, les ordenances tracten de preservar la igualtat de possibilitats entre els membres de la comunitat i impedir els fenòmens d'acumulació. Es tracta de regular la gestió comunal de les pastures a la zona de guaret, amb la continuïtat de la propietat individual de cada un dels trossos de territori, es tracta de continuar amb una forma de cooperació comunal en la gestió dels ramats i el bestiar.
Per a Martinez Veiga, quan no existeixen economies d'escala, ni una intervenció de l'Estat es dóna un sistema de propietat igualitari, d'aquesta manera es redueix la possibilitat d'una incorporació d'un sistema capitalista a gran escala o latifundi. Per a Quiggin un sistema col·lectiu o comunal no és puro, sinó més bé una combinació de propietat individual i comunal. Els drets de propietat comunal porten la possibilitat que les economies d'escala puguin ser capturades per petits propietaris i evitar així els latifundistes. (MARTINEZ VEIGA,1996)
A Casas Viejas (Cadis), l'11 de gener del 1933 un grup d'habitants tallen la comunicació amb l'exterior, proclamen el comunisme llibertari i procedeixen al repartiment de terres, cansats per la lentitud en la posada en marxa de la llei de la Reforma Agrària, per la gana, l'atur (època de l'any en què el pagès no treballava), i la influència anarquista. L'experiència va ser reprimida molt durament per la guàrdia civil i la guàrdia d'assalt (forces de seguretat de la República).
Després del Bienni Negre, es decreta l'amnistia i la CNT és legalitzada després de la victòria del Front Popular. El maig del 36 se celebra un congrés en el qual es debaten profundament els conceptes de revolució social i comunisme llibertari. Es proclama projectar una societat organitzada pels productors, en sindicats i per la institució de comunes llibertàries, on cada ser humà disposa del que li exigeixin les seves necessitats, sense altres limitacions que les imposades per l'economia creada i alhora, cada ser humà ha de fer el màxim esforç d'acord amb les seves capacitats en funció de la necessitat de la societat. Es basa en una societat amb una economia de canvi i d'intercanvi que l'organització ha de controlar. En el congrés també es parla de garantir la independència econòmica sense distinció de sexe.
Amb l'alçament el 18 de juliol de 1936, la mobilització en les col·lectivitats de la zona del Cinca va ser major, en la mesura possible es va restablir l'ordre públic i el primer que interessava era collir abans que fora massa tard, es va reestructurar la vida comunal, es van crear comitès revolucionaris que controlaven el govern local i comissions per supervisar la producció, el consum i la seguretat del poble. El control dels elements contraris era una part fonamental en la vida dels pobles de la zona. L'eslògan era l'expropiació del terratinent i la col·lectivització per mantenir la producció i proveir l'exèrcit. Al si de les col·lectivitats es va abolir la circulació de moneda, creant en el seu efecte la cartilla de racionament, quedant en poder de la col·lectivització una quantitat per a les seves necessitats internes. La col·lectivització de les terres va ser acompanyada d'altres projectes a la zona, una residència d'ancians, un hospital amb departament de ginecologia i obstetrícia, el grup escolar, una casa granja-escola...
BIBLIOGRAFIA CONSULTADACARRASQUER, Felix (1986) Las colectividades de Aragón. Un vivir autogestionado, promesa de futuro, Barcelona, Laia/Divergencias.
DE BARROS, A.(1979) "Reflexiones teóricas sobre el concepto sociológico de latifundismo" en Agricultura latifundiária na Península Iberica, Instituto Guelbenkian de Ciencia, Oeiras (pp.32-33)
GILSENAN, M. (1985)"Contra las relaciones patrono-cliente" en GELLNER y otros Patronos y clientes, Gijón, Júcar (153-175)
MARTINEZ ALIER, J. (1968): "Los obreros" en: La estabilidad del latifundismo, París: Ruedo Ibérico. (pp. 199-217)
MARTINEZ VEIGA, U. (1996) " Los comunales de León: clasificación, análisis de su evolución e interpretación histórica" en: M.N. CHAMOUX y J. CONTRERAS (eds): La gestión comunal de recursos. Economía y poder en las sociedades locales de España y América Latina, Barcelona: Icaria-Institut Català d'Antropologia. (pp. 111-141)
PITT-RIVERS, J. (1971) Los hombres de la sierra. Ensayo sociológico sobre un pueblo de Andalucía, Barcelona, Grijalbo. (pp.165-188)
WILEMSE, H. (2002) Pasado compartido. Memorias de anarcosindicalistas de Albalate de Cinca, 1928-1938, Zaragoza. Prensas Universitarias de Zaragoza.
Consultar el control de la terra avui, a través del web del SOC (Sindicato de Obreros del campo y del medio rural de Andalucía):
http://
www.soc-andalucia.com/index.htm http://
www.soc-andalucia.com/duquesa.htm
Núria Pérez Blanch
