Des del carrer

Per Núria Pérez Blanch

Avui no és collita pròpia, avui m’he pres l’atreviment de reproduir un article del diari El Periódico, que va sortir el dia de Nadal, “Historias reales de Navidad”. És un petit homenatge a totes aquelles persones que treballen per aquells i aquelles que viuen al carrer, com ara la Fundació Arrels. Tinc el plaer de treballar i coordinar amb ells (professionals i voluntaris i voluntàries) moltes de les nostres actuacions a favor de les persones soles, abandonades, desvalgudes, que ells, en el seu treball des del carrer i amb el carrer, detecten i els donen suport, sovint tant sols visitant-los i escoltant-los.
El Centre de Dia que disposen al carrer Riereta és agradable, acollidor, ple d’energia, sovint de converses i rialles exagerades, allà les persones del carrer es renten, es canvien de roba, fan alguna partida de domino i fumen, comencen a arreglar papers i es retornen els contactes amb els professionals perduts (als ambulatoris, als centres socials, alguns a les escoles d’adults...) i sempre acompanyats per aquells voluntaris i voluntàries que podran escoltar-se i sabran que seran escoltats.
Des d’aquí també el meu homenatge a totes les persones que descriu l’article, que encara es troben en racons de la ciutat, ja sigui al carrer o amagades entre cúmuls de brossa pudenta a pisos destartalats o en pensions que recorden les vivències d’altres temps, com si els anys no haguessin transcorregut, dins d’una Barcelona, per exemple, post-olímpica i post-fòrum de les cultures.
Avui acabem l’any 2006 i l’article ens dóna una esperança pel 2007, l’esperança de que encara és possible lluitar contra la solitud dels que no volen estar sols ni soles, malgrat sembla que vulguin. Hi ha gent que encara els recupera la dignitat, que també semblava perduda i els torna la lluentor als seus cabells blancs i el somriure a les seves cares desdentades.
I ara:
Molt bon i feliç any 2007 per a tots i per a totes.
Gràcies per dedicar-me uns minuts, a vegades molts, ho reconec, per a llegir-me, sovint em surten millor les paraules escrites, que les paraules parlades

Molts petons.
Núria

El Periódico, 25 de desembre de 2006.
¡Que no me quiero ir! ¡Que no me saquen de aquí! ¡Que no se me lleven!
Dando patadas y gritando desesperada e inútilmente, María quería evitar que dos camilleros del 061 la levantaran del suelo para, en una camilla, subirla a la ambulancia que la llevaría al Hospital Clínico. Quien así se defendía de todos nosotros y luchaba por su "intimidad" y su "libertad" era una mujer que, entonces, tenía 86 años. Como en tantas luchas que se dan en el mundo, también ella exigía su parte de dignidad, su pizca de espacio propio, único, para ella.
Y allí estábamos nosotros violentando lo que había sido durante mucho tiempo sucasa, su pisito, como ella decía. Al arrastrarla, arrastrábamos con ella toda una vida. Pero también abríamos una puerta a la esperanza. Este fue, quizá, el principio del fin de un proceso de meses.
María es pequeña, menuda, de andares seguros e inquietos. Las arrugas ocultan sus años. Aunque tiene más de los que aparenta, y aparenta muchos.
Me la presentó un día Marisol. María estaba sentada debajo de una escalera de hierro. Esa era su casa: un pisito con vistas al exterior.
Pero este pisito no tiene ni puertas ni ventanas. Por no tener, no tiene ni paredes. María siempre descansa sentada en el suelo.
Parece como si la vida le cansara. Y María lleva mucha a sus espaldas. A sus espaldas y en un carro de Pryca lleno a rebosar: de bolsas, de mantas, de más bolsas.
Siempre nos recibió sentada, nunca la habíamos visto tumbada. Nunca hasta esa tarde cuando vino el 061. Estaba sucia, muy sucia y también lo que le rodeaba. Pero María no parecía darse cuenta.
Los que estábamos cerca sí: olía mal, muy mal. Pero no parecía que a ella le importara.A nosotros tampoco. O al menos no debería importarnos
demasiado.
Está claro que nuestras prioridades no son las suyas. Y no debería sorprendernos. Al fin y al cabo, lo que se ve, es la punta de un iceberg que esconde toda una vida. Lo que importa, lo que realmente nos debería importar, es lo que hay debajo del iceberg. De qué manera llegar al fondo, para que María pueda y quiera, en libertad, vivir la vida que ella decida con dignidad, como persona.
Durante meses, la fuimos visitando Ester y yo regularmente.
Nos recibía bien, aunque sospecho que nunca nos llegó a conocer.
No quería ayuda. Ella se bastaba sola.
Ella y una "hija" que le estaba arreglando los papeles para cobrar.
Pero ni los papeles ni esta "hija" llegaron nunca.
Ahora pienso que era su forma de defender la intimidad ante tanta intromisión.
Pasábamos mucho tiempo con ella, intentando hablar de cosas de "hoy". Pero ella siempre se aferraba al pasado. Al dinero que decía haber tenido y que los "nacionales" le quitaron.
Deberíamos tener una fábrica de hacer "dineros" para que todo el mundo tuviese, no se cansaba de repetir.
Y cuando caía la tarde, todas las tardes, se levantaba de su "pisito con vistas al exterior", cogía su carro del supermercado Pryca y lo arrastraba hasta otro lugar, cien metros más allá, donde, quizá, se encontraba mejor. Allí volvía a sentarse y, luego, a dormir.
Después, al día siguiente, volvería a deshacer lo andado.
Un día supimos que también ella tenía familia, tres hijos y una hija.
Ésta, de verdad. Y que, como pasa en tantas otras historias de arraigos y desarraigos, ya viuda, se vino a Catalunya. Aquí trabajó en todo.
En el pueblo había dejado a sus hijos colocados. En hospicios, con los tíos, con la familia ¡La mala fortuna de venir a menos!
A su hija, hacía cinco años que no la había visto. A su hijo hacía treinta. Al final se vinieron también a Barcelona, ya casados. De los otros dos hijos, no supimos.
Y una tarde se encontraron. Sin tener nada, María sacó de su carro de Pryca una bolsa. Y a su nieto le dio 20 euros "para sus cosas". Y a su hijo, una radio. ¡La de cosas que guardaba ese carro de Pryca!
Se reconocieron, pero ya no se conocían. ¡La de secretos que guardarán esas vidas! Pero María siguió en su "pisito con vistas al exterior".
Ella no quería salir de su espacio. No necesitaba más. Se sentía bien cuando sus hijos la iban a ver una vez por semana allí, a su espacio, a su vida.
Pero un día, al llegar, María no estaba sentada. Estaba tirada en el suelo, cubierta de mantas.
María, ¿qué te pasa?, ¿te encuentras mal?
Por primera vez se quejaba de dolor y no hablaba ni del elixir mágico para lograr la buena suerte, ni de la fábrica de hacer "dineros", ni de que a todos nos tocase la lotería. Por primera vez la vimos tirada, quejándose de dolor, en el suelo.
A partir de ese momento, todo pasó tan rápido y al mismo tiempo tan lento. La ambulancia que Ester y yo pedimos. El médico que no venía. María que sufría, pero que no quería marchar.
La Guardia Urbana que nos intimidaba. La familia, pasiva, confiando en nosotros. La gente, en corro. El morbo de una vieja gritando.
Al final ganó nuestra insistencia y a María se la llevaron al hospital en ambulancia. La acompañaba su hija.
Sólo su sufrimiento nos hizo actuar y arrastrar a María hacia la esperanza de encontrar para ella otro lugar, también suyo, en donde pudiera vivir con dignidad.
Hoy, María (ya ha pasado más de un año) sigue siendo una abuelita de ¡cabello blanco! (nunca supimos de qué color lo tenía) que sigue sin conocernos y que nos habla de la fábrica de "dineros" para todos y de los ajos que hay que llevar en el bolsillo izquierdo de la chaqueta para tener buena suerte.
Esta Navidad, María no la pasará en su "pisito con vistas al exterior", sino en una residencia. Con paredes y ventanas. Limpia y cuidada. Con dignidad.

Enrique Richard. Fundació Arrels.

La gerra civil espanyola, pel dret a la memòria històrica

Per Núria Pérez Blanch

Tot i tenir-ne experiència, la guerra apareix per a empudegar-ho tot i per a no deixar-nos viure. La gent gran en sap molt d’això i és per això que sovint és la que menys comprèn certes maneres d’entendre la nostra estada en aquest món.

Quan el meu pare va decidir anar a la guerra, la nostra, com diu ell, no sabia on es ficava. Adolescent, molt jove, va decidir que la lluita, quan t’arravaten la llibertat, quan la injustícia impera la forma de pensar, passava per agafar les armes i anar allà on estaven els altres joves, homes i dones com ell. Volia lluitar per defensar la terra, les idees republicanes guanyades legítimament i que algú per la força volia trencar i imposar-ne de noves, feixistes i dictatorials.

El meu pare, en Romà, va néixer a Vilanova i la Geltrú, el 1918. A casa parlaven poc de política, el seu pare, treballador de la construcció i avesat a guisar àpats mariners, en tenia prou en pujar la família. El fill, el meu pare, ja de ben petit, comença a faltar massa sovint a escola i treballa carregant vi, primer amb un carro i la mula, després ja amb un petit camió, quan encara no es parlava pas de foradar la muntanya del Garraf per a evitar el retombs de les meves gens estimades corbes, testimonis fidels de moltes de les meves marejades.

En un dels seus viatges, el juliol 1936, el pare arriba a Barcelona i uns homes amb mocadors vermells i negres lligats al coll, li confisquen el camió, propietat de l’amo pel qual treballava. Li van dir que era per a carregar-lo de gent cap al front. Havia esclatat la guerra i això a ell el va omplir de ràbia i alhora d’esperança. Aquells moviments pels carrers de Barcelona, aquelles ganes de lluitar per la defensa d’uns ideals, aquelles cançons, aquells cartells preciosos, plens d’art, van fer pensar el pare en la necessitat de ser un més i unir-se a aquelles veus. El meu pare només comptava amb els seus braços, formats a base de gimnasos locals, lleure d’aquella època d’amors de ball, de cinemes en blanc i negre i de cigarretes a la plaça encara sense asfaltar.

El pare va tornar a Barcelona i sense dir res als pares, que segur que no l’haguessin deixat marxar, es va agrupar voluntàriament, junt amb d’altres de Vilanova, a l’entrenament que feien a un edifici del barri del Raval, carregat ara d’una llum especial i diversa. Van estar tres o quatre dies entrenant per la muntanya del Tibidabo. Es va ajuntar en una centúria del POUM, organització que han documentat historiadors i novel•listes i que fins i tot algun director de cinema ha portat a la pantalla. De cent deu homes que eren, tenien uns 45 fusells, ell va ser un dels primers a tenir-ne un i també uns dels primers a entrar en combat. D’aquell grup que va sortir de Vilanova, tres n’eren dones, quan van ser de permís, ja no hi van tornar, es van quedar treballant a la rereguarda.

Després d’uns dies d’entrenament va pujar en un tren cap a Lleida i d’allà a camp obert, a fer la guerra. Van arribar fins a la posició de Barbastre, a l’Estat Major de Barbastre-Estrecho Quinto-Monte Aragón, on el cap de la posició, el coronel Villalba, els va fer combatre a camp descobert sense conéixer la posició del niu d’ametralladores. Van morir 9 companys de Vilanova i la Geltrú i 2 de Sant Pere de Ribes. Més tard, quan ja estaven a punt d’entrar a Osca, a l’alçada del manicomi d’Osca, aquell mateix coronel va ordenanar retirada, van adonar-se de que aquest militar es decantava més a favor de Franco, era uns dels quintacolumnistes, que ja començaven a fer mal. D’aquests personatges n’hi havia molts.



Les paraules del pare m’arriben a través de les gravacions que vaig fer fa uns anys, no volia que es perdés res del que ell m’explica o explica de ressopó en tertúlia de cafè, o també en les xerrades informatives que ara voluntàriament fa a les escoles i als instituts de la comarca, tan preuades per alumnes i professors i professores.

D’aquella primera lluita el pare en va resultar ferit, va tornar al front després d’uns dies de fer-li les cures a l’hospital de Vilanova. L’afany, la voluntat, la joventut els feia lluitar contra les dificultats, la misèria. L’enemic estava allà, davant mateix, sovint es veien i es cridaven consignes uns contra els altres. Un company seu va rebre un impacte de bala que li va travessar el casc i el va matar fulminant, el casc lluïa massa i el noi no va seguir els consells del pare d’embrutar-se’l amb fang per evitar tanta lluentor.

Quan el pare va entrar en quintes va passar a formar part de l’Exèrcit Popular, era el 1938, el cap de la seva centúria va convocar a la gent i la consigna que els van oferir era clara: la lluita era contra el feixisme, no entre ells, l’enemic era massa fort. A Biego els van dir que havien d’entregar les armes, els homes de l’Exèrcit Popular havien d’anar a buscar-les. Estaven preparats per a fer-los front, però llavors el cap de centúries, un tal Cendres, va negar-se a enfrontar-se contra ells, ells havien de matar feixistes, entre ells no s’havien de matar. Allà al convent on estaven aquartelats, van entregar les armes, allí el que va voler va marxar amb d’altres centúries, com ara la FAI o d’altres partits que encara no els havien diluit. El meu pare i un amic entraven en quintes i llavors van decidir formar part de l’Exèrcit Popular. Revolució o Guerra, eren debats que en el cas del pare no es van considerar, tot i que després la història ens ha explicat tot el que la lluita i el desgast humà comportava, a nivell polític i a nivell militar.

El tracte a la milícia o a l’exèrcit no va variar massa, el tinent que el meu pare tenia, un tal Solé, el tractava quasi d’igual, feia poc s’havia incorporat al camp de batalla i es pot dir que quasi li demanava consells a ell, sobretot pel que tenia relació amb l’aviació enemiga.

L’armament era tan diferent entre els feixistes i l’Exèrcit de la República que era impossible arribar al mateix nivell. L’artilleria era ben diferent, els fusells russos es carregaven bala amb bala, eren molt lents de carregar, no eren eficaços, més tard van arribar uns fusells txecs, es podien carregar amb pinta, però no en van portar prous, no en tenien i també havien de carregar-los de bala en bala. El pare identificava l’aviació que arribava, recolzada per exèrcits alemanys i italians, tenien yunquers, yenkels, capronis, savois, fiats...n’arribaven de cinc en cinc, o de dos en dos, tenien un catàleg per anar-los identificant. Quan bombardejaven veia com els arbres eren arrencats de les seves arrels.

El Govern Republicà els pagava deu pessetes al dia, va arribar un dia que estaven carregats de pessetes que no podien gastar, els paquets i les cartes que arribaven de la família poc a poc anaven minvant. La situació a Vilanova, a casa, cada cop es feia més crua, la família passava gana perquè no hi havia menjar. A Aragó el pare passava entre trinxeres, un hivern de divuit i vint graus sota zero, amb unes botes ridícules i una sola manta.



Incorporat a l’Exèrcit Popular, fa uns quants dies d’instrucció a Sitges i el porten en un tren de càrrega cap a La Mancha, a un poble anomenat Almagro havien de cobrir unes baixes. Van passar cap a Terol de nou. A la zona de Sarrión, no van parar de bombardejar a última hora ja no es podia aguantar, tot aquell camp va quedar foradar. D’allà van caure uns 38 oficials, el pare va haver de passar una nit custodiant els cossos, va aprofitar per remenar les butxaques per tal de trobar alguna cigarreta. Les ganes de fumar el superaven.

D’allí van passar a Requena, a cobrir baixes. Més tard d’allà els van donar l’ordre de baixar a Extremadura, li van oferir un fusell ametrallador, fins a Almadenejos en tren, d’allà amb camions els van portar cap a Castuera. Era el mes d’agost i molta gent va caure per febres palúdiques, l’aigua l’agafaven amb uns pots amb més fang que aigua, repartien quinina, però els que agafaven les febres els havien d’evacuar. Van passar encara alguns mesos en aquella zona de camps plens de cards punxants, fins que va arribar l’ordre que la guerra havia acabat.

Van anar caminant fins arribar a l’estació d’Almadenejos, per tornar cap a casa per Ciudad Real. El meu pare anava amb un company de Canet de Mar, encara allà, tot i que les banderes blanques ja penjaven d’arreu, els avions feixestes van deixar anar bombes damunt l’estació d’Almadenejos i allà va veure la més gran de les matances que havia vist fins aquell moment. Van continuar en tren, mig penjats dels vagons, molts cops amb evident risc fins arribar a València.

I va acabar la guerra i el pare s’emociona només de preguntar-li què va sentir, què va pensar en viure la derrota, no pot continuar explicant i paro la gravadora.



Potser el més dur va ser allò que va venir després. El pare va haver de viure i veure la destrucció, el resultat dels bombardejos i va haver de sentir aquella força estranya que et fa aguantar els insults, la vergonya, els cops, els aixecaments obligats de mans i els “arriba España”, les rapades dels cabells, els polls que s’enganxaven a la roba i la sarna a la pell. Eren els camps de concentració d’homes, molts homes, que no sap una d’on podia haver sortit tanta gent, de cues interminables per agafar un tros de pa i una sopa pobra, tan pobra com aquelles persones que la recollien en un simple pot i una cullera, que es farà servir per tot i que el pare guardarà com a tresor preuat durant tota la repressió, per insurrecte, per “desafecto al régimen”, que aquestes paraules sempre les he sentit en castellà, perquè quan el van agafar a Vilanova, als quatre dies d’arribar del front, no va voler que ningú l’avalés i el van condemnar al batalló disciplinari.

A Vilanova hi havia la repressió del moment, algun familiar havia marxat a França, la falange estava fent els reconeixements i alguna amistat del pare va ser afusellat al “camp de la bóta”, els falangistes acusaven assenyalant amb el dit i no reconeixien als que s’havien amagat durant la guerra, eren els que es van posar del costat del guanyador, massa por per a poder-la suportar. Les targetes de racionament es van fer necessàries en un poble llavors no gaire gran, però que no disposava de suficient menjar per alimentar la seva població, malgrat els camps i els horts que en aquells moments proliferaven a la zona o malgrat el que donava la mar.

Amb les condemnes complertes el pare va tornar a casa, però llavors va haver d’anar a fer el servei militar durant dos anys i jurar una bandera que odiava, un temps massa llarg encara, una temporada a Navarra i una altra temps a Maó. Quan ell feia el servei ja es preparava la segona guerra mundial; els pronòstics de moltes persones, del país i de fora, brigadistes internacionals, arribats voluntaris al país a defensar la democràcia i en contra del feixisme, es feien realitat.


BIBLIOGRAFIA

- IGLESIAS, I. i ALBA, V. (1994) L’aventura del militant. Records i anècdotes de la gent del POUM. Barcelona, Laertes.
- MARTIN RAMOS, J.L.- PERNAU, G. (2003) Les veus de la presó. Barcelona, La Campana.
- NASH, MARY (1999) Rojas. Madrid, Taurus.
- ORWELL, GEORGE (1985) [1969] Homenatge a Catalunya. Barcelona, Ariel.
- PAGÈS, P. i PEREZ, A. (2003) Aquella guerra tan llunyana i tan propera (1936-1939) Testimonis i records de la Guerra Civil a Catalunya. Barcelona, Pagès editors i Diputació de Barcelona.
- SARRÓ, Miguel, “Mutis” (2005) Pinturas de guerra.
- “Tierra y libertad” pel•lícula del Kean Loach
- Busqueu al google fotografies d’en Robert Capa


Núria Pérez Blanch

Sàhara al cor

Per Núria Pérez Blanch

Campaments de refugiats de Tinduf, al sud-oest d’Algèria. Sempre un hi arriba carregat de tot tipus de presents: utensilis de cuina, joguines pels petits, medicaments i llibres. Fotografies i cartes de viatges anteriors. Missatges d’esperança. La família et ve a rebre amb el somriure de sempre, contents de l’arribada. Les llàgrimes sorgeixen pels ulls, sense imaginar-m’ho.

font:www.fotoperiodistes.org

El 1975 el Govern de Madrid procedeix a l’entrega repartida del Sàhara occidental al Marroc i Mauritània, tota una excolònia espanyola és abandonada a la seva sort, aprofitant l’agonia del dictador. A l’octubre s’inicia la “Marcha Verde” per part del Rei Hassan II i envaeix el territori, comença la invasió militar marroquí i mauritana.

Quan s’anuncia que Espanya abandonarà el territori i l’entregarà al Marroc apareix el desànim entre els sahrauís. Els que es trobaven a les ciutats passen a ser marroquís. Els que es trobaven a Espanya deixen de ser espanyols i no es volen incorporar al regne alauí. L’Estat Major de l’Exèrcit va témer per l’amenaça que suposaria per a les Illes Canàries el tenir un Sàhara independent sota la influència revolucionària d’Argèlia i Líbia i es va optar per transferir el territori al Marroc.

El 27 de febrer de 1976 es constitueix la RASD (República Àrab Sahrauí Democràtica), que agafa les armes per a lluitar enmig del desert, el seu és un govern a l’exili en els campaments de refugiats. Un dels campaments de refugiats rep de nom aquesta data, històrica en tot el procés de lluita, aquí ens agrupem homes i dones saharauís junt amb gent de l’estat espanyol a cridar consignes en hassania i en espanyol, per tal de donar suport als que estan patint assatjaments a l’Aaiún, a la part ocupada del Sàhara, empresonats i torturats. Les dones grans aixequen fotografies de màrtirs de fa 30 anys i els nois i les noies joves demanen justícia pels torturats d’ara, pel sol fet de demanar un Sàhara lliure o estar a favor del Frente Polisario.

Els atacs de les forces militars invasores van provocar un èxode massiu, la majoria dones, nens i vells, que carregats amb el que podien van arribar fins els campaments de Tinduf. Als camps de refugiats hi ha una exposició de les armes de fabricació espanyola requisades a l’exèrcit marroquí durant la guerra, “la nostra incoherència ens condemna ens molts àmbits i en molts llocs, impensables”, va escriure ja fa dies l’Ignasi Riera en una article a l’AVUI.

El Frente para la Liberación de Saguía El Hamra y Río de Oro (Frente Polisario) havia nascut a la clandestinitat el 10 de maig de 1973. Va contar en els seus orígens amb el recolzament polític i militar de Mauritània i amb el d’Argèlia des de 1975. És el partit únic de la RASD i a partir d’aquell any va fer seva la lluita independentista i pel dret a l’autodeterminació.

A l’agost de 1978 Mauritània va cedir al Frente Polisario el territori sota la seva administració. Després d’aquest acord, les unitats de l’ELPS (Exèrcit de Liberació Popular Sahrauí) van donar un salt qualitatiu, centrant els seus atacs en el front marroquí i combatent contra las FAR (Forces Armades Reials) a camp obert. Així ho escoltem explicat pels més grans, a partir d’aquell moment la lluita ja és imparable i ara ho continua sent.

La guerra contra el Marroc es va perllongar fins el 1991, a partir d’aquesta data s’entra en un període d’armistici i l’ONU intervé a favor d’un referèndum d’autodeterminació, però la seva aplicació no es porta a terme per les traves imposades pel Marroc per acceptar un cens. S’ha arribat al Pla Baker II que parla de crear una àmplia autonomia pels sahrauís fins arribar al referèndum en el qual escollir entre independència, annexió al Marroc o autonomia. El Pla Baker II no és acceptat pel rei del Marroc, de moment tot està aturat i la manca de voluntat política internacional estanca el procés. La por és la tornada a una guerra indesitjable que per a molts que només portaria a la destrucció total. Malgrat els objectius clarament descolonitzadors de l’ONU i de donar suport a l’autodeterminació dels pobles, el Sàhara Occidental continua sent l’últim territori al continent que pateix encara de la dominació colonial, espanyola primer i marroquina després.



Quan arribes als campaments el primer que et ve a la ment és el pas del temps. Aquest concepte que sovint entra a les nostres converses; com s’entén el temps a les nostres societats, a diferència d’altres, com fer coexistir diferents tipologies de temps, fins i tot un anunci de televisió va recollir de manera molt encertada, al meu entendre, com i en quines circumstàncies demanem que el temps passi de pressa o en quines poc a poc.

Imagineu per un moment el temps a un campament de refugiats, a Catalunya queden persones que van haver de refugiar-se a les platges de França, després de la Guerra Civil, per exemple... Penseu en hores, dies, mesos i anys, un rera l’altre per fer una cosa tan agobiant pels occidentals com és esperar.

Els homes i les dones del Sàhara occidental, tant als campaments, com a la part alliberada i també de la part ocupada, porten més de trenta anys, un rere l’altre, esperant.

El segon aspecte que impacta sobremanera és la sorra i el desert. Zona de contrastos, calor de dia i temperatures baixes a les nits. Pensem com i de quina manera el desert evoca, solitud, mort, aïllament, lloc apartat, poc freqüentat, el no res. Al Sàhara, a la “hamada” d’Argèlia, la zona pitjor del desert, de pedra, més que de sorra, lluny del que algú podia pensar, et trobes unes 160.0000 persones, homes, dones, nens, nenes, vells i velles. Van arribar-hi escapant-se de la guerra, dels atacs, dels bombardejos amb napalm per part del Marroc. Ara enmig del desert hi ha haimes, casetes fetes de fang, latrines, hi ha escoles, guarderies, hospitals, ara hi ha mercats minúsculs, automòbils, fins i tot petits horts per intentar abastir una mínima part de la subsistència. La sorra per arreu.

Allà on nosaltres només hi veiem sorra, ells i elles hi veuen molt més, d’això en parla l’antropologia, la capacitat de les cultures de veure moltes diferències en els paisatges propis, allà on nosaltres només hi veiem desert, ells hi veuen colors, textures, dunes, muntanyes, la hamada, caminen i no es perden, guien els camells i les cabres, van d’un campament a d’altre. S’hi han organitzat barris, districtes, comissions de salut, d’educació, d’emergència.

font:www.e-vilanova.com/sahara

Als campaments també impacten les formes de lluita, de solidaritat. Pensem que es tracta d’un poble d’origen nòmada, aquest poble montava els “frig”, aquells campaments nòmades on les persones eren persones capaces d’adaptar-se a qualsevol situació i amb una característica clara, el treball comunitari, el que se’n diu “tuisa”.

Tant de temps en un territori tan hostil, només es manté per la lluita diària, per la solidaritat entre les persones, per les visites, per les preses interminables del té, amb la companyia del que entra aquell matí o aquell vespre, amb les oracions cap a la Meca, moment d’intimitat del creient amb déu, potser un dels moments on hi ha l’individu per sobre del col•lectiu. La col•lectivitat es fa present preparant el poc menjar que tenen, aquell anar a buscar l’aigua tan escassa, i rentar roba, o no rentar, menjant del mateix plat tots plegats, cosint entre diferents dones la haima, amb unes agulles molt grosses o escombrant a les tendes la pols i la sorra, que penetra per arreu. Tota aquesta qüotidianitat per un objectiu que els lliga a tots i a totes, la llibertat.

font:www.e-vilanova.com/sahara

Aquell anar fent de les dones posant-se bé contínuament les “melfes” o l’anar xerrant dels homes, posant-se i traient-se el “derrah”, el turbant, de color negre, o verd oliva encantador. Entremig els ulls d’unes i altres embriagadors, seductors que t’esborronen tota només pensar-hi.

Font:www.al-haima.org

Les poblacions autòctones sahrauís, d’origen principalment berber, pertanyen al subgrup hamita del Nord d’Àfrica. Eren tribus nòmades, que des de finals del segle VII havien estat islamitzades i arabitzades. En aquests moments els llengües oficials són l'àrab i l'espanyol (segon idioma). La varietat dialectal àrab pròpia de la zona, entre el sud del Draa (El Marroc) i nord de Mauritània, rep el nom de hassania (dialecte pròxim a l’àrab literal). La religió que practiquen és la islàmica i la RASD és un Estat no confessional.

El Sàhara és un país semidesèrtic, dividit en dues regions, Saguia el Hamra i Rio d'Or. Posseeix una de les majors reserva de pesca del planeta (el tractat de pesca de la UE amb el Marroc la inclou, Malgrat la prohibició de les lleis internacionals), però la seva major riquesa és la mineria. La mina de Bu-Craa, és considerada el major jaciment de fosfats del món. També existeixen prospeccions petrolíferes i de gas. Tot això forma part del conflicte, és clar.

La població dels camps de refugiats depèn de l'ajuda exterior per a la seva supervivència, principalment de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), Comitè Internacional de la Creu Vermella (CICR), Programa Mundial d'Alimentació (PMA) i de ONG's. Així també, moltes famílies donen recolzament a la causa sahrauí acollint nens i nenes a cases de l’Estat Espanyol, quan les temperatures als campaments, a l’estiu, arriben als 50 graus.

La vida als campaments es fa cada cop més dura. Els animals (cabres i camells) marxen en èpoques de pastura dins de camions fins als territoris alliberats, allà on un mur controlat pels soldats marroquins i per mines antipersones recorda els límits dels territoris.

Entre els territoris alliberats de l’exèrcit sahrauí i el territori controlat pel Marroc existeix un dels murs més espectaculars del conjunt de murs que existeixen al mon: el Mur Marroquí. Es tracta d’un conjunt de vuit murs defensius d’una longitud superior als 2.500 km construïts pel Marroc al Sàhara. És una zona militar amb búnkers, valles i camps de mines, construït amb la finalitat de protegir el territori efectivament ocupat pel Marroc de les incursions del Frente Polisario.

font:www.e-vilanova.com/sahara

font:www.e-vilanova.com/sahara

Les famílies estan separades, per una banda els homes mobilitzats, per altra els nens i nenes que estudien a Algèria o a Cuba, per altra els que aconsegueixen el passaport i entren de forma clandestina a l’Estat Espanyol, quina paradoxa.

La situació tampoc no és gens fàcil a la part ocupada: “...Brahim Ezzeer se levanta la camisa y muestra el vientre. Tiene tres ombligos: el primero se lo dio la naturaleza, pero los otros dos -situados un poco más abajo, en vertical- son recuerdos de su paso por una comisaría de El Aaiún y fueron hechos con una máquina de taladrar resmas de papel. Mientras le mantenían colgado de una barra y le golpeaban con sus porras, los policías también le descoyuntaron los brazos, que ahora parecen doblarse al revés...” article de El País de Tomás Bárbulo del 4 de desembre de 2006.

Ezzeer, de 21 anys és un dels molts nois que han arribat a les Canàries de forma clandestina i demanant asil polític, el Ministeri d’Interior és qui ha de decidir si atén les seves demandes o els entrega al Marroc. Però ells prefereixen que els portin als campaments de refugiats que retornar al territori on viuen com a presoners.

Aminetu Haidar és l’exemple de resistència independentista més coneguda en l’àmbit internacional, una dona que ens va emocionar fa alguns mesos quan la institució CEAR (Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat) la va portar a l’Estat Espanyol per tal de donar a conèixer el temps de tortura i repressió, dels seus anys passats a la presó i les condicions en què han de viure els i les sahrauís als territoris controlats pel Marroc.



Una de les principals dificultats als campaments és la poca aigua, a Smara, a 27 de febrero, a Ausserd, a Dagla ..., noms de campaments que fan present els noms de les ciutats que un dia fa ja molt de temps van haver de deixar. Per arreu la sorra i la pols, es fa difícil de respirar en un territori tant dur, els ulls i les vies respiratòries en resulten ben afectades. L’enyorança per un mar tan productiu o per una vida lliure és el que està sempre present. Al desert, aquells estels que es poden tocar o el sol que surt cada dia entremig de mantes i abraçades, les mirades, les converses eternes, els somriures, són els que donen sentit a les estades que molts de nosaltres fem i que tan agraeixen. Nosaltres també.

Fonts:
www.rasd-tv.com (televisió de la RASD)
www.saharacatalunya.org (web oficial de la Delegació del Frente Polisario a Catalunya)
www.al-haima.org
www.e-vilanova.com/sahara
www.ub.es/solidaritat

Per Núria Pérez Blanch

Una història de vida

UN HOMBRE

d’en Joan Frigolé

Per Núria Pérez Blanch

Avui us voldria animar a escriure, tal i com fan molts del col•laboradors i col•laboradores d’aquest blog, i aquí teniu quatre idees de com fer una història de vida i de la importància de fer-les, amb un exemple tot es fa més entenedor, la història de “Un hombre”, podria dir que quasi és un clàssic, un llibre força entretingut per entendre la tècnica, però si en teniu més, endavant, podeu donar més exemples...

LA HISTÒRIA DE VIDA: LA TÈCNICA

L’elaboració d’històries de vida és una tècnica amb una llarga tradició a estudis antropològics i històrics que consisteix en recollir la narració de la vida d’una persona, de les experiències més destacades, i de les definicions que el narrador aplica a aquestes experiències. Una història de vida tan pot ser relatada pel seu propi protagonista (autobiografia), com per una tercera persona (biografia). Igualment es pot basar en la narració oral del propi informant com en documentació escrita o la narració d’altres persones.

Les històries de vida tenen diversos usos en la recerca en antropologia: mostra com incideixen els factors socials, culturals, polítics en una persona concreta, fan possible valorar i analitzar com influeixen els canvis en les vivències d’una persona i com viu els diversos contextos històrics, ressalta com són viscuts els diferents fets pels protagonistes d’aquestes històries de vida. En definitiva, són més importants les explicacions dels informants sobre els fets que els fets en sí mateixos.

La historia de vida és quelcom diferent a les entrevistes. La història de vida planteja l’existència de diversos temps, el temps històric o lineal, que és el temps de les cronologies polítiques i dels fets històrics; el temps cíclic que és el temps natural de les coses que tornen a succeir (estacions de l’any, festivitats...), i el temps personal, existencial, biològic, el del procés de vida en les diferents edats de la relació del protagonista o la protagonista i altres persones en el que es barregen els successos, s’abreugen, s’allarguen o s’obliden.

Una història de vida no és només el relat autobiogràfic del subjecte entrevistat sinó el resultat elaborat d’un treball d’investigació i d’anàlisi per part de l’investigador/a. Les històries de vida, com un mètode, formen part del territori de la història oral. Malgrat que la seva font principal és el testimoni o relat autobiogràfic que és exposat de manera voluntària pel subjecte, objecte de la investigació, no és només el resultat d’una tècnica escrupulosa d’entrevista, gravació i transcripció de l’evidència oral. És el resultat d’una investigació de caràcter científic, on s’utilitzen diferents tipus de fonts, orals i documentals, i on es realitza una crítica i contextualització del relat autobiogràfic per realitzar un anàlisi del contingut del relat testimonial i la relació establerta entre l’informant i l’investigador/a. La història de vida és sobretot de gran utilitat per a l’estudi social de períodes contemporanis en el que sigui possible entrevistar als informants qualificats per a la investigació que interessa.

Com qualsevol altre mètode o tècnica d’investigació, la història de vida pretén respondre a un problema, a una sèrie d’hipòtesis, a certes preguntes de més o menys importància per tenir més informació i valorar cada fet d’acord a les idees que sovint no queden reflectides en les cronologies documentals o en els grans protagonistes.

Per tal de poder iniciar una història de vida i veure la seva utilitat cal plantejar-se una sèrie de qüestions i després cercar el material. Es pot elaborar un material d’investigació i una guia temàtica. Cal tenir en compte els detalls tècnics i operatius per a la realització d’entrevistes; utilitzar la gravadora, tècniques de transcripció, discussió de línies analítiques, disseny de presentació i de com fer servir els testimonis, etc.

La informació dels entrevistats no es presenta només com una ideologia sinó com una praxis al mateix temps, com un testimoni dinàmic de la realitat social en moviment.

El relat autobiogràfic es percep com una acció social, és la reconstrucció de la història de la gent comú i corrent, a diferència d’aquella altra història monumentalista i de grans personatges.

La història de vida que ens presenta en Frigolé “está estructurado a partir del material obtenido en las entrevistas”. Es fa amb un cert ordre cronològic, semblant a l’ordre vital en funció dels records del protagonista. L’autor pretén “destacar la génesis y el desarrollo de una identidad moral y de clase, a través de diferentes ámbitos espacio-temporales” .

El que és curiós del relat del Frigolé és l’estil que fa servir per transcriure tot el relat; respecta l’expressivitat del protagonista, la manera de parlar de la zona on viu l’home, però l’autor confessa que també depura repeticions, incongruències, pretén d’alguna manera fer-ho més fàcilment entenedor pel lector/a.

L’autobiografia, tal i com explica l’autor a les primeres pàgines està feta a consciència; malgrat que en ocasions el protagonista li demana preguntes i interrogatoris, l’autor relata la història en primera persona perquè cerca un relat i la presència de l’antropòleg-escriptor ja està immersa dins del mateix.

Es parla de la importància del context per tal de reflectir: ...”Las formas de fijar el contexto propuestas son: un panorama general de la sociedad y la cultura para enmarcar al protagonista, su vida y su relato; un conjunto de voces etnográficas de gente del mismo pueblo y de diferentes edades para reafirmar o contrastar partes específicas del relato y, finalmente, informaciones históricas sobre acontecimientos o procederes que tuvieron repercusión local y sobre su vida”.

DE LA HISTÒRIA INDIVIDUAL AL PROCÉS GLOBAL/SOCIAL

En el relat de “Un hombre” l’autor ens remet a diferents aspectes de la vida social en un temps i en un espai determinats.

• Sistemes de propietat i gestió de recursos. La parceria.
• Sistemes jeràrquics del poder. La relació entre els camperols i els propietaris de la terra.
• Sistemes de desigualtat social.
• Moments històrics i canvis polítics. La Monarquia i la República.
• La família.
• Les estratègies familiars.
• El món de l’escola.
• La divisió entre polítiques, dretes/esquerres, discurs força integrat a l’època.
• La divisió sexual del treball.
• El nuviatge i el “casarse bien” en front el “llevarse a la novia”.
• La influència de la formació religiosa.
• Els rituals i les supersticions.
• Matrimoni endogàmic.
• Consciència de classe.
• Legitimització de la violència. La por. La creació de bandes.
• La guerra civil i l’empresonament.
• La col•lectivitat de la terra.
• La vida en la postguerra.
• L’emigració dels descendents.


LA CONSTRUCIÓ DE LA IDENTITAT

El nivell de concreció del relat ajuda a la construcció d’una identitat determinada, però com planteja el propi autor, el relat explica una identitat molt carregada de sentiments, d’idees i de valors, per tant, reflexa la veritat d’una vida, que pot portar a la veritat d’altres vides.

Una altra de les pautes en l’anàlisi del relat és el fet de la dificultat de poder relacionar dates i episodis, que sovint s’ordenen per referència a d’altres fets. Això comporta una dificultat de “reconstruir todos los nexos específicos entre episodios es una de las cosas que impide hacer una lectura en términos totalmente causales e históricos”, malgrat tot, això no dificulta analitzar el relat en termes purament simbòlics.

L’ús reiterat de metàfores són explicatives d’una forma de ser i d’estar en aquest món, maneigs de circumstàncies que engloben una definició i re-definició de fets que malgrat tot, ens emmarquen l’època de la infància i de la joventut, moments de forjar-se un mateix, espais simbòlics de màxima plenitud i més en un moment de màximes penúries. Els ulls oberts, el despertar, el recobrar la visió, la referència contínua als genitals masculins i a d’altres parts del cos... tot això ens parla del compliment del deure, de la formalitat i de la moralitat, d’una manera de fer-se home i ser home concretes, fruit i conseqüència d’un procés.

En l’anàlisi de l’autor també es ressalta la importància de la família: amb dos models a destacar, el pare i la figura d’un Déu proveïdor, un enfrontat a l’altre, el real, el que realment lluita per tirar endavant la família i que xoca amb la figura de la mare, que la creu realment lluitadora i que el protagonista sobreestima per damunt del propi ”Déu”.

Es fa realment cruenta l’explicació de les diferents privacions per les que ha de passar el protagonista, la gana, més ben dit, LA GANA, com a paradigma del moment, que la paraula per si sola porta les explicacions implícites.

El model de relacions de classe és reflectit en dos moments diferents de la història, la dependència que explica el protagonista que tenia el seu pare amb els seus “amos” i per altra banda, la consciència de classe i la disconformitat pel tracte que rep el protagonista per part dels propietaris de la terra i les relacions que es donen en la parceria. La mateixa organització jeràrquica de l’accés a la terra comporta un sistema de desigualtat constantment denunciat pel protagonista, es denuncia la dicotomització de la societat, uns realitzen el procés productiu i els altres no treballen i recullen els beneficis dels primers.

Després de la Guerra Civil reapareix la repressió política i el control econòmic i polític retornarà a mans dels propietaris. El sistema de parceria incloïa visites de “cortesia” als propietaris que realment encobria feines de serveis que aquests realitzaven, des de les feines domèstiques, fins a preparació i elaboració de productes, per Nadal se’ls requeria el “regal”. Treballadors sempre atrapats en la mateixa situació era la vivència que explica el protagonista i que denuncia.

La idea de la coherència tan reivindicada en el discurs del protagonista és el que fa defensar les seves idees i els valors de justícia lluitant a la guerra civil del costat dels republicans, tot i així, al front també detecta les diferències, segons els comandaments.

L’ideal de l’home coherent es fa evident en la crítica contra els capellans com a figura d’home amb un ideal, no tan pel fet de ser home d’església. S’enfronta a l’excessiu poder que se li atorga i rebutja la ingerència en fets que només li incumbeixen a ell.

LA HISTÒRIA COM A EINA

La història de vida que es reflecteix per part d’en Frigolé porta un conjunt coherent que engloba tan els aspectes objectius i els subjectius de la història, narrada pel seu protagonista.

Com explica en Bourdieu a La Ilusión biográfica, el protagonista designa el mateix objecte dins de diferents camps socials en el mateix moment (visió sincrònica del relat) i alhora en estats diferents del mateix camp social (visió diacrònica). Amb la designació del nom, fins i tot, quasi com a substància, es constitueix una identitat social i duradora.

Per en Bordieu el nom va més relacionat amb la presentació “oficial” d’un mateix, (un exemple clar és la mateixa redacció d’un currículum) i s’allunya de la confidència que transcórrer en els mercats protegits i dels intercanvis íntims entre familiars. Això explica el cert engany de la pròpia història de vida. La presentació pública d’actes propis, públics i privats, comporta inconvenients i censura (pensem en el protagonista de la història d’en Frigolé, quan no vol parlar de segons quines coses que són comprometedores, en un marc polític hostil).

La tècnica de la Història de vida passa a definir-se per en Bourdieu com una sèrie de desplaçaments en l’espai social. No es pot entendre una trajectòria de vida si no és “a condició d’haver construït prèviament els estats successius del camp en el qual s’ha desenvolupat”, així com la condició necessària per a tota evaluació de la “superfície social”. Com exemplifica en Bourdieu, com es pot plantejar un viatge sense tenir idea del paisatge en el qual transcórrer?.

Com explica en Frigolé la història de Un hombre, no forma part d’una idiosincràtica, sinó que és generacional i generalitzable. “las aspiraciones del protagonista son las mismas que las de otros muchos hombres y mujeres del pasado y del presente... Lo que lo distingue de otros es cómo intentó articular de forma coherente y sostenida una conciencia de clase y política... Cómo desarrolló en él la conciencia que lo condujo a la rebeldía necesaria” .


Per Núria Pérez Blanch

El raval i la immigració

Per Núria Pérez Blanch


“Estaba empeñado en que Carvalho le llevara al país de su infancia, como si quisiera tomar posesión de él desde los orígenes y al recorrer lo que había sido Barrio Chino o Distrito V o Raval como le llamaban ahora, se entristecía cada vez que Calvalho le decía que el bulldozer había derribado los cines de su infancia, los colegios de su infancia, las gentes de su infancia, sustituídas por una inmigración de otro sur más lejano, como aquellos niños coreanos, latinoamericanos o pakistaníes que jugaban a fútbol a la sombra blanca de un museo de arte modernísimo casi adosado a la antigua Casa Caridad”.

Manuel Vázquez Montalbán
El hombre de mi vida



Introducció
Zolberg parla a Los retos de la inmigración, (CONTRERAS,1994) de tres èpoques o processos migratoris: les dues grans migracions transoceàniques (Nou Món i l’esclavitud de l’Àfrica Occidental), una segona època amb les revolucions industrials i demogràfiques de finals del segle XVIII i la posterior a la segona guerra mundial, quan es fa una entrada temporal per tal d’impulsar un creixement i una internalització de l’economia, caracteritzada per ser una mà d’obra fàcil, barata, flexible, de caràcter temporal.
En aquests moments el fenomen de la immigració consisteix als ulls dels europeus una invasió, un risc a una situació laboral, un desafiament a les seves bones costums. Als ulls de la declaració dels drets humans, tots neixem lliures i iguals en dignitat.
L’”immigrant” provoca temor, l’estranger representa el que nosaltres no som, ens intueix quelcom desconegut, prohibit, proscrit, no sabem que fa quan està a les fosques, quan està sol. L’”immigrant” és l’altre. En definitiva el que es rebutja és la possible alteració de l’organització social establerta. És una immigració jutjada com a difícil o impossible “d’assimilar”. Culpables de la degradació de l’entorn.
Aquestes idees són el caldo de cultiu de la bactèria del nou racisme. Es desplaça l’argumentació que abans podia tenir la raça o la biologia a l’ètnia i la cultura. Estranger és el que no és de casa, entrem en el plànol simbòlic. Plantejar una mirada crítica cap a la cultura pròpia pot servir per anar contra l’etnocentrisme, sense marxar cap al sentit contrari.

Lògiques de l’exclusió
Wieviorka, (WIEVIORKA, 1992) ens parla de la caiguda de la societat industrial i de la crisi de les classes mitges. El conflicte estructural enfrontava el amos de la força de treball i la producció amb el moviment obrer, la caiguda de les indústries i del treball industrial ha comportat una caiguda en la capacitat de qüestionar del moviment obrer, el sindicalisme entra en una crisi prolongada, també en termes polítics les capes mitges s’han trobat orfes. La classe mitja sembla pertànyer més a una societat que es defineix per la seva possibilitat de consum, de mobilitat, per les possibilitats d’ascens i pel perill de la caiguda. El pas d’una societat de classes a una societat d’estratificació, de societat in i societat out, i la caiguda dels moviments socials, ha portat entre d’altres els efectes de conductes i actituds racistes. Les classes mitges s’han volgut desmarcar de la pobresa i de la immigració, cada cop més percebuda com una amenaça ètnica i religiosa.
També Dolores Juliano, basant-se en Wieviorka, (JULIANO, 1993, p.31) argumenta que en el contexte europeu es pot parlar de dos fenomens que han influit en els brots racistes: la desaparició dels enfrontaments tradicionals i l’afiançament de marcs de referència nacionalistes. Així la caiguda del model comunista estaria doblement lligada amb el resurgir del racisme: per haver deixat a la societat sense l’eix d’enfrontament treballador-burgesia, que comportaria alhora un desplaçament cap a una identat recolzada en l’etnicitat, i en la diversitat cultural.
S’aprecia el vincle entre comunitat, cultura i racisme. I hi apareixen dues lògiques de racialització, Wieviorka fent referència a Taguieff:
- autoracialització/purificació/depuració/extermini (evolucionista).
- heteroracialització/desigualtat/dominació/expoliació (relativista).
Es podrien entendre dos racismes i per tant dues lògiques d’acció: una determinada pel treball sobre la mateixa societat, els conflictes, els fenomens d’estratificació i l’altra lligada als moviments comunitaris, que apel.la a allò homogeni, a la puresa i l’expulsió d’allò diferent.
Totes les modalitats d’exclusió troben una via per naturalitzar una jerarquia en la distribució de privilegis de poder polític i de capacitat econòmica.



Els prejudicis.
Per als membres del grup dominant el prejudici és la matèria amb la qual racionalitzar la seva conducta, fa suportar situacions extremes de violència i explotació, pot ser fruit d’una actitud ofensiva o d’una actitud defensiva. El prejudici és un element dins dels processos de comunicanió que estan alhora formen part dels processos d’aprenantge (llegir a Teun A. Van Dijk a, per exemple, Dominación étnica y racismo discursivo en España y América Latina, on mostra com els discursos dels dirigents polítics i als mitjans de comunicació, per citar alguns espais, van encaminats a mostrar necessari i evident polítiques de regulació i d’expulsió atesa la ilegalitat dels “immigrants”, l’alarma social per la “intercepció “ continua de pasteras, els actes delictius en els que estan implicats els “immigrants”, per partíceps o com a víctimes...) “Normalmente lo ilegal lleva al delito”, deia Mayor Oreja, Ministre de l’Interior, a El Periódico, el 26 de maig de 2002.
A “l’altre” se l’esgrimeixen motius d’alarma per raons de diferents tipus: econòmiques, ecològiques, d’ordre públic, higièniques. Són acusats de problemes incloent-hi aquells en els quals ells són els principals perjudicats. Sovint la mateixa diferenciació que pateix és conseqüència de la mateixa situació de marginació que l’afecta.
El prejudici no s’alimenta de cap conflicte econòmic, polític o social, sinó que traballa amb materials imaginaris, amenaces i contes imaginats que serveixen per espantar els nens. No fa falta entrar en contacte amb el grup marginat, a vegades, el grup ni tan sols existeix. La relació no es manté amb el contacte amb el propi grup, sinó amb les idees, comentaris i actituds que es tenen d’ell arribades a través de mites, contes, pel.lícules o mitjans de comunicació.

L’etigma
L’estigmatització és un fenomen consistent en el fet que un grup humà minoritari sigui acusat per la majoria o per l’Estat, de les desgràcies que afecten o poden afectar la societat (DELGADO, 1998, p.171). L’antisemitisme, les bruixes i bruixots, dissidents religiosos o ideològics (caça de bruixes a Hollywood), els malalts contaminats (leprosos i ara, més recentment els sidosos), els pobles maleïts (com els gitanos), les sectes destructives, els joves (els okupes i com es produeixen els desallotjaments), fins i tot els mateixos skin heads s’han convertit en més perillosos, quan ells mateixos han acceptat la imatge que se’ls ha donat d’ells. Però aquestes actituds d’estigmatització també es dóna dins de moviments socials que es cataloguen com a progressistes, pensem en les actituds homòfobes i sexistes que s’han donat dins de partits i sindicats d’esquerra i no només dins de posicions més reaccionàries. Un no s’allibera mai de l’estigma.
I ha aparegut l’”immigrant”. L’”immigrant” és algú que sembla immigrant, si ho sembla, ho és. Ser “immigrant” es converteix en un estigma hereditari.

No hi ha cultura
Quan l’”immigrant” arriba al seu lloc de destí és de debó una cultura allò que troba?, o es més aviat un garbuig i de tot i més, és un amuntegament de llegats, testimonis, trànsits...L’”immigrant” no és una amenaça per a la cultura a la que arriba, perquè allò que el rep no és una cultura, entesa, com es pretèn, com a allò que defineix una pressumpte idiosincràsia, o un conjunt congruent, homogeni i coherent de trets identitaris que caracteritza una societat (DELGADO, 2000, article de El Periódico). La separació “autòctons”/”immigrants” és arbitrària i sempre es tracta d’una línia divisòria que és definida per aquell que executa la dualització. Dins i fora, a fora els que se’ls acusa de tots els mals de la societat, els “amb o sense papers” en funció de la legislació d’estrangeria vigents, i dins dels “immigrants” hi pot haver una ordenació en funció de l’ordre d’arribada, o fins i tot, encara que hagin sempre estat aquí també se’ls ordenarà com a “immigrants”, de primera o de segona o de tercera generació... Pensem que tan sols la inserció laboral, quan ja s’està treballant en molts casos, està condicionada per les característiques de la legislació d’estrangeria i de l’ajustament que aquest faci al mercat del país. Encara que molta gent treballi a l’economia submergida (agricultura, construcció, serveis domèstics), aquesta gent no existeix, si el poder no diu que fan falta, és que no hi són, se’ls fa invisibles, són no persones, perquè no existeixen. És més, la llei dirà en què i en quin sector podrà treballar l’”immigrant” d’acord al seu lloc de procedència, endurint d’aquesta manera molt més la seva estigmatització. Alguna cosa, o molt roman fora, encara que estigui a dins. L’”immigrant” pot deixar de ser-ho quan entra a ser veí, ciutadà, però justament és en aquest àmbit on queda vetat. Quan arriba l’”immigrant” a ser autòcton?



Fase liminar
L’”immigrant” es troba en un etern estat de transició. La fase o periode liminar (TURNER, 1980, p.103) es caracteritza per no estar estructurada i alhora no està classificada, es una fase d’ambigüetat i paradoxa, les persones que s’hi troben no són ni una cosa, ni l’altra, són les dues alhora, estan carregades de complicats simbolismes, són sers invisibles en el sentit que se li disolen totes les categories, són sers contaminats, hi ha una invisibilitat estructural. Estan en una fase contradictòria, entre llunyà i proper, foraster i veí. El foraster (SIMMEL,1988, p. 318) com parla Simmel, es troba sense arrels establertes des d’un inici, però tampoc es troba en una distància i una manca d’interés, sinó que es caracteritza per una estructura particular de llunyania i de proximitat, d’indiferència i alhora de compromís. Turner lliga l’expressió de liminalitat a la de Communitas, proposa un model dualista en la vida social, en el que es distingeix, l’estructura social, de relacions englobades en una institucionalització, amb jerarquia i explotació, tancada i estàtica i la part communitas, en la que es donen relacions entre individus concrets, sorgeix en un moment efímer, dins i fora, ple d’experiències i de creences, on hi ha una forta relació de grup.

El dret a la indiferència
Es fa necessari que acceptem com a incontestable la falsa evidència que en una societat com la nostra hi ha persones o grups que són “diferents”, que porta a pensar en que hi ha persones que són suposadament “no diferents”, que és el mateix que dir que són normals, o com cal. L’autèntica pedagogia d’un antiracisme, hauria de portar cap a la lluita per la indiferència, com explica Isaac Joseph, a Ciutat i immigració no hi ha res a dir davant del que és tan evident, tan clar com que ens cal respirar per a viure. Segurament aquests altres, el que volen, un cop reconeguts els seus drets com a ciutadans és que els deixem en pau i no haver de donar explicacions sobre què fan aquí i per què (DELGADO,1998, p.138). El millor objectiu és que ningú reclami l’exclusivitat sobre l’espai públic.

Les ciutats es converteixen en nous espais de migració i d’acollida que reflecteixen les maneres de fer de tots aquells que hi arriben, ja que a través dels processos de migració les ciutats esdevenen veritables laboratoris socials, en els que es produeixen noves formes d’acció i d’organització. Noves formes i nous processos, que tenen gran repercussió en els espais públics de la ciutat, es produeixen noves formes de relació entre els “immigrants” i els “autòctons”, entre els “nou-vinguts” i els que “ja hi eren”.

CIUTAT VELLA
Ciutat Vella és exemple d’un veritable multiculturalisme, entès aquest com a un conglomerat de trobades, de malentesos, de vides reals, que tenen per objecte la lluita per la vida quotidiana i on no queda més remei que conviure, les persones estan allà i no en cap més lloc, i és allà on s’hi troba de tot, els exclosos i els automarginats, els malalts i els nous rics, els esnops i els alhohòlics de tota la vida. En la Ciutat Vella hi continua reflectint-se allò simbòlic del “què és urbà com a procés i allò social com a lluita” (DELGADO, 2004, article de El País).

La ciutat de Barcelona sempre ha acollit gent d’indrets i nacionalitats diferents i al segle XX la immigració ha estat un dels fenomens que ha permès explicar l’evolució demogràfica econòmica i social. Atès el seu caràcter industrial Barcelona ha necessitat de més mà d’obra que la disponible en diferents ocasions. Les dues Exposicions Universals, el 1888 la primera i el 1929 la segona, també la instauració els anys 60 d’indústries automovilístiques, són exemples del que s’exposa. El 1973 s’atura el creixement econòmic i per tant també el de l’arribada de població. Amb l’arribada dels Jocs Olímpics i el boom de creixement d’infraestructures es recupera la idea de capitalitat de Catalunya. Es converteix en zona de reclam turístic i passa a ser ciutat dedicada als serveis. Això comporta la possibilitat de noves necessitats i sortides laborals i es converteix de nou en punt de migracions. Des de principis dels anys 90 i fins l’actualitat podem observar com l’especulació, el trasllat d’indústries i l’encariment del sòl i per tant de la vivenda, ha fet expulsar població, que s’ha instal.lat en ciutats veïnes.

El Raval
El barri del Raval forma part del Districte de Ciutat Vella, que és la part més antiga de la ciutat. Es parla de dos Ravals diferenciats: Raval Nord (que representa la zona compresa entre el carrer Hospital i la plaça Universitat) i el Raval Sud (entre el carrer Hospital i el mar), conegut també com el barri Xino. Sempre s’ha caracteritzat com un barri receptor d’immigració i ja des de 1888 que el barri va començar a acollir persones provinents d’altres zones de la ciutat i de les rodalies. Es van haver de construir models atípics de vivenda i es van transformar en vivendes els locals de moltes fàbriques que es traslladaven a les afores. L’exposició de 1929 i la construcció del metro va portar bàsicament homes provinents de València i Aragó, el Raval posseïa l’allotjament més barat.
La post-guerra va portar les corrents migratòries de la meitat sud de l’estat espanyol. En aquests moments es quan el barri presenta un procés més clar de degradació i precarització. Amb l’execució del Pla Cerdà, els anys 50, molts dels veïns de Ciutat Vella marxen cap a l’Eixample. El Raval oferia un allotjament provisional fins que la gent pogués reunir el capital necessari per a poder traslladar-se a les zones de la perifèria de la ciutat.
A partir dels darrers anys de la dècada dels 60, es va reduir el flux migratori, la manca d’atenció i d’inversió per part dels poders públics va fer que el Raval es degradés i passés a acollir els sectors més marginals de la població. Entre els 70 i el 1991 va perdre la meitat de població que, atesa l’aplicació de diferents reformes urbanístiques, que passaven per l’expropiació d’habitatges, van marxar del barri.
El barri del Raval està vivint un procés de substitució, està rebent un nou tipus de immigració i aquest continua fent la seva funció d’acollida, sobretot d’aquells que tenen un menor poder adquisitiu. S’ha produit un increment de residents estrangers al barri, dels 966 acollits el 1986, als 1.777 el 1991 i els 3.316 el 1997, segons l’Observatori Permanent de la Immigració a Barcelona.
Des de 1997 la població immigrada ha anat augmentant de manera considerable, el gener de 2004 estan comptabilitzats un total de 19.995 habitants de nacionalitat estrangera al barri del Raval, que representa el 48,8 % de tota Ciutat Vella.

Característiques del barri
Des de sempre Ciutat Vella ha estat objecte d’estudis, entrevistes, plans comunitaris, actuacions variades, entre d’altres, entrevistes fetes a veïns, de sempre i nouvinguts, encarregats d’establimets i bars, presidents i secretaris d’associacions variades, així com a representants de les entitats religioses de la zona. D’un dels estudis als quals he pogut accedir he extret part de les opinions respecte al barri, així com descripcions que han fet la Nadja Monnet i el Mikel Aramburu.
El Raval es caracteritza per tenir una població molt heterogènia pel que fa al lloc de procedència. A gener de 2004 el rànquing el tenien països com Pakistán, Marroc, Filipines, Equador i Argentina per citar els cinc primers, segons les dades estadístiques de l‘Ajuntament de Barcelona.
La història del barri ha estat condicionada per les contínues transformacions urbanes. Des de 1990 les institucions locals han portat a terme una política urbanística que ha consistit en la creació de nous espais amb l’enderroc d’edificis sencers i d’illes de cases. Aquesta idea d’higienitzar el barri, d’esponjar-lo, ha portat a un procés especulatiu de vivendes, que s’estan reformant i s’estan venent a nova població, pretenent una pressumpta gentrificació. L’aspecte de la diversitat és una idea de moda i ven.
Una altra de les característiques és l’elevat nivell de densitat de població en el què estant vivint els habitants d’aquest barri. Es troben un alt nombre de vivendes petites i en mal estat. Moltes de les mesures de reformes del barri han anat a fer reformes de les façanes, però no del contingut. Exponent d’aquesta idea d’escenificació del barri han estat les campanyes promugudes per l’Ajuntament com per exemple “Posa’t guapa”. Aquestes vivendes s’han estat rellogant a persones immigrades i a persones amb un baix nivell adquisitiu, que sovint han coincidit. Les vivendes van ser subdividides per a fer cabre un major nombre de població.
El baix nivell adquisitiu de molta de la població ha provocat la sortida de subsistència de molts dels habitants a exercir activitats ilegals o alegals com la prostitució o el tràfic de drogues, el barri ha viscut moments molt dramàtics.
L’envelliment de la població és una altra de les característiques del barri; població cada cop més aïllada atesa la manca de vivendes dignes, cada cop més deteriorades i sense les condicions necessàries per a poder romandre el major temps possible a casa i/o amb la cura d’algun familiar. La població vella junt amb la recent immigració ha provocat un fenomen realment interessant a tenir en compte.
La presència de persones “sense sostre” va relacionat amb la pròpia història del barri, els veïns tenen la sensació que la proliferació de menjadors socials, repartiments de menjar, pensions, fa incrementar l’arribada de població d’aquest tipus, però sovint ja no es planteja com a problema, ja que formen part del barri i la presència de molts d’ells és més antiga que la dels propis veïns, sovint ni es veuen, excepte quan ha quedat brut un espai on hi han passat la nit. Els bancs i caixes han solucionat aquest problema tancant els caixers o obrint-los de cara al carrer.
La reconstrucció i l’esponjament de determinades zones del barri, que ha trencat part del teixit urbà d’aquest i la importació de diversos equipaments de tipus cultural (museus, universitats o editorials, sobretot al Raval Nord) són punts claus de la reforma del Raval. Dels diferents espais públics, dos punts han estat els de més i major impacte: la plaça dels Angels i la Rambla del Raval (DELGADO,ed, 2003, p.195). La Plaça dels Àngels va ser feta per tal d’accedir al MACBA i accedir al CCCB, produint així un contrast entre la Barcelona antiga i la moderna. Els concerts del Sònar, són una mostra del que es pretenia. La Rambla el Raval va ser construïda després d’enderrocar un total de cinc illes de cases i la reubicació en d’altres espais de la població que hi vivia. Es pretenia revitalitzar la zona, millorar el trànsit i oxigenar el barri.
Molta de la població que viu al barri ha trobat dificultat per apropiar-se dels espais públics. Foradar el barri ha permès arreglar algunes espais, però realment n’ha creat d’altres?, s’han acabat convertint en espais sense ús, i sense capacitat de desenvolupar les funcions pròpies dels espais públics? En un primer moment s’ha donat una apropiació simbòlica del centre de la ciutat, representada com plantegen Gaspar Maza i Francesc Magrinyà per la nova indústria cultural (habitants d’altres zones de la ciutat, empresaris i gent de negocis). Però aquests autors també plantegen que foradar vol dir buidar, i sobretot buidar de contingut. Presentar una ciutat amb carrers estrets comporta parlar de mala gent, d’històries fosques, plenes de marginalitat i exclusió, no interessa.



Una altra de les característiques del barri és la presència d’una gran quantitat de ONG que a través de fundacions, associacions, agrupacions, representen, com planteja en Gaspar Maza, una forma de postcolonialisme, que amb els objectius de donar suport a través d’oferir determinats serveis al pobre o facilitar la convivència amb el “diferent”, intenten evitar la pretesa alarma social i el conflicte. Coordinen variades activitats d’oci i festes que serveixen perquè diferents col.lectius comparteixin les seves experiències. Però sovint aquestes experiències tan sols contribueixen a ritualitzar i estereotipar la pràctica dels hàbits culturals i fer-la servir com a eix a través del qual es construeix la figura de l’”immigrant”. Apareixen trets d’etnocentrisme en moltes ocasions i es perpetua la imatge del que ja s’ha explicat com a estigme, de la definició de “l’altre”, en relació a mi, de la defició de l’altre en funció de la nostra pròpia identitat. La necessitat de celebrar “festes” és justament el símptoma que la societat no està cohesionada i que és vulnerable.
Sobre el terreny l’”immigrant” pot usar el canal associatiu, sempre que la llei li ho permet. Usen l’entitat per tenir informació d’allò que l’interessa i reclamar els drets de ciutadania i d’identitat, sovint és a través de l’entitat que l’”immigrant” reviu moltes tradicions i actes religiosos del país d’origen. L’entitat sobretot té com a objectius la informació sobre aspectes legals i sobre aspectes laborals, dos dels àmbits que més els preocupen.
Els “immigrants” utilitzen els espais públics i d’aquesta manera participen en la transformació funcional i simbòlica d’aquests, sovint es parla de distribució de zones dins del barri segons ètnies, o segons si hi tenen aprop aquells establiments que usen per a cobrir les seves necessitats. Els “immigrants” usen sovint el carrer perquè a casa no hi caben, els habitatges estan sobreocupats, (en ells s’eliminen els mobles, tot l’espai es fa servir per a dormir les hores que no s’està treballant o buscant feina). Per altra banda, la seva capacitat econòmica no els permet entrar en un bar o passar la tarda al cinema.
Els “immigrants” desenvolupen activitats variades, una mostra evident i visible ha estat la presència d’un important nombre de comerços, com a estratègia per a poder sobreviure i alhora poder donar sortida a familiars i coneguts per tal de facilitar la documentació, els “papers” i sovint per allotjar a les rebotigues a aquell que acaba d’arribar (com en temps anteriors), a més exerceixen una funció social per ser lloc de reunió i d’informació social.
Es pot dir que la presència de comerços regentats per “immigrants” no ha parat de créixer potser al mateix nivell que ha crescut la pròpia població. Com planteja Aramburu aquesta proliferació es deu a una crisi del petit comerç de base familiar, per l’arribada de grans supermercats o per l’envelliment dels propietaris que no han vist una continuïtat en els seus familiars. La Rambla del Raval, que pretenia consolidar-se com a nou espai comercial del barri, ha fet ampliar els comerços regentats pels “immigrants” que tradicionalment estaven a les Rambles de cara als turistes, més cap a l’interior. Ens trobem amb comerços regentats per pakistanis, des de locutoris, restaurants o bars i petits supermercats, els “colmados”, els marroquís que regenten carnisseries, algun bar i algunes adrogueries, els filipins que regenten adrogueries, o productes de “tot a 100”. És evident que aquest comerços han sorgit principalment per satisfer les necesssitats de les seves pròpies comunitats, com ara els locutoris, els video clubs, amb les famoses pel.lícules de “Bollywood”, les carnisseries halal... L’entrada de l’”immigrant” en els comerços ha fet dotar-los de certa independència, es poden organitzar sense haver de patir l’explotació que es dóna en el món laboral.
Una altre distinció pot servir per a distingir el comerç pensat per cobrir les necessitats dels “immigrants” que viuen al barri o aquells que es dirigeix a un públic més ampli (com ara els restaurants “exòtics”). Però aquesta dicotomia no és del tot certa, sovint molts dels establiments acaven sent utilitzats per la gent no “immigrant”. L’horari d’obertura d’aquests establiments ha creat cert conflicte amb la resta de comerciants per competència deslleial, alhora contrasta amb l’acceptació per part del públic en general, per la diversitat de productes que hi poden trobar i per la flexibilitat horària, tot i que molta gent pensa que els productes són més cars. Sovint obren i tanquen amb rapidesa, per manca de permisos o per una dificultat real de tirar-los endavant econòmicament.
Les escoles i els instituts són espais on es permet resaltar l’element positiu de diversitat entre els alumnes i alhora són espais de conflicte i de certa percepció que tenen molts pares autòctons que els porten a pensar i decidir la fugida cap altres escoles. Són sovint els elements externs i arguments poc clars els que fa creure que les escoles amb més nens i nenes fills d’”immigrants” són les pitjors o les que tenen més problemàtiques. Sovint la manca de places o de beques escolars són l’argument que es fa servir per anar en contra d’aquesta població, en realitat les mancances de recursos hi són per a tothom. Una organització clara dins de les escoles pot afavorir la relació i la convivència entre pares i mares d’alumnes, amb el tret comú que tots pertanyen al mateix barri, però sovint es demana i es pretèn que es faci allò que molts pares i mares “autòctons” han fet o fan en contades ocasions.
Un altre dels fantasmes que va sempre lligat a la immigració són tots els aspectes relatius a la seguretat. Sobretot en aquells àmbits que fa referència a l’ús del carrer, de la tranquilitat dels vianants, de la tranquilitat dels veïns que no volen sentir sorolls ni crits al carrer. Entre els comerços de la zona, autòctons o diferents, la percepció de la manca de policia de tot tipus (urbana, nacional, privada...) és el que preocupa per no poder comptar amb un nivell de control suficient. Els control dels nois que juguen al carrer o a les places, el control dels nens de carrer que estiren la primera bossa del turista que els va millor, el control d’aquells que interrumpeixen el pas perquè peten la xerrada a la sortida de la mesquita i molesten a noies i a velles, el control de les llicències d’obres, de permisos d’obertura, de sanitat, el control de la neteja dels carrers, el control que no es faci trafic de drogues i blanqueig de diners. El control...

Conclusions
Els “immigrants” (re)configuren els espais en els quals es mouen i els paràmetres mitjançant els quals se’ls conceptualitza, a través de les relacions que aquestes mantenen amb i en aquests espais. També ho fan els altres tipus d’esclosos, estan al carrer, no tenen casa, tot ho fan movent-se per l'espai públic, no és normal, hauria d’estar en algun lloc.
Rememorant la història del Raval, s’observa com ja des del segle XX, aquest es va constituir com a barri d’acollida d’aquelles migracions que arribaven a Barcelona en busca de millors oportunitats de vida, atès el baix cost dels habitatges, el gran nombre de pensions, estatges en general que aquest barri oferia. En el present sembla que el barri continua fent aquesta funció, tot i que l’espai s’ha reduit per les clares intencions de l’administració en general que això sigui així.
Sembla que els “nous residents”, a través de diferents processos d’adaptació es manifesten com a veritables subjectes socials, que interactuen i intervenen en l’entorn en què s’ubiquen, dinamitzant-lo i dotant-lo de nous sentits i de noves formes. Aquests nous residents, a diferència d’altres immigrats anteriorment, es troben amb un impediment de verdades barreres legals, molts d’ells no existeixen, perquè no consten, estan “sense papers”, per tant no estan, no es compta amb ells per a res.
Observant l’espai un s’adona de les dinàmiques socials i les motivacions que impulsen a usar-lo. L’espai serveix de distracció, de lloc de reunió i contacte, de participació sovint, l’”immigrant” ha revitalitzat el barri, atraient gent de fora de la zona, l’”immigrant” usa l’espai oferint lloc de dinamisme econòmic, alhora és lloc de relació de cultures i formes de fer diferent.
Com planteja la Nadja Monnet el que primer un s’adona és la necessitat de classificació, de definir col.lectius, que un necessita per poder definir de qui i de què està parlant, a partir de suposicions i de ficar-los a tot en una procedència àmplia i usar espais per a diferenciar uns i altres a partir de l’idioma, els trets fenotípics, la forma de vestir, les actituds, la gestualitat, la poca o molta brutícia que porten a sobre...l’alteritat es forma de categories tancades, la percepció que cada un té de l’altre està condicionada pel temps que fa que el veu, que fa el que fa, que explica i es mou com es mou... es redueix massa les singularitats de cada un (MONNET, 2002, pp 193-200).
En el barri les manifestacions culturals són bastant ben condicionades i tolerades per a la població que hi viu, tot i que després es dóna la culpa a “la cultura” per a justificar determinats conflictes, fent plantejaments com no, etnocentristes. Els joves, volent defugir d’esteriotips culturals, reclamen incorporar-se a la qüotidionitat, marxant de les idees i transmissions dels pares, per evitar que se’ls continuï denominant “immigrants”, quan, de fet, ja han nascut aquí.
La pràctica dels que viuen al barri afecta la convivència dels que hi habiten i el desenvolupaments de certes pràctiques no sempre són ben acceptades per a la població que hi viu. Moltes de les representacions van dirigides a desqualificar a “l’altre”, situant-lo al límit de la legalitat, al marge, en condicions d’inferioritat i l’acusen de degradar social i urbanísticament el barri, lluny d’allò que es pretèn; la postmodernitat, la gentrificació, que van dirigides sobretot de tal manera que amaguen el rerafons econòmic, de classe, de distinció. D’aquí es pot extreure com en una plaça plena de “borratxos”, es ven un pis a 43.000.000 de les antigues pessetes.
Els paràmetres a través dels quals es representa la immigració també juquen un paper important quan l’”immigrant” pretèn abordar noves formes de participació i d’integració, llavors també sorgeixen conflictes i reaccions contràries sobre la presència d’aquesta en el barri. Res no serveix, si participen perquè ho fan i si no ho fan perquè no ho fan.
Com explica Monnet, ens pensem que els “immigrants” arriben buits, coves buides de pràctiques i de coneixements, disposats a rebre, sense inmutar-se, sempre agraïts, per això tanta incomprensió davant d’una manifestació de gent reclamant “papers”, o alhora se’ls veu com despreocupats de tot, perquè ja en tenen prou en buscar-se la vida tot el dia. Són “immigrants”, encara no ciutadans... se’ls permetrà? .
A la plaça, com arreu, com planteja Monnet, la interacció és inevitable. El marc és flexible i els seus habitants el poden fer servir de moltes maneres. Pot passar que es dongui un pas ràpid dels seus habitants i per tant, una certa lentitud en la trobada, la relació, el contacte. La tàctica i l’estratègia de cada un, la convivència no és res més que allò ordinari d’una vida col.lectiva. La tàctica és pròpia d’aquell que es veu obligat a jugar en un espai imposat, no pot planificar les accions, ni preveure les dels altres. L’estratègia són maniobres per intentar aconseguir una posició de domini, la tàctica busca la supervivència (ARAMBURU, 2002, p.64). Són territoris i entorns marcats, la Caixa, la farmàcia, la sortida de l’escola, els usos dels bancs i les escales de l’esglèsia...



L’espai està sempre estructurant-se, la realitat mai és el que es veu, és el que es percep, el que es creu que es veu, el que volen els altres que creiem que veiem, que volen fer creure d’ells mateixos. Ple d’indeterminacions.

Font: www.bcn.cat/estadística
www.ravalnet.org
www.totraval.org

Una idea, podeu repassar la pel•lícula En construcción

BIBLIOGRAFIA
- Aramburu, Mikel. 2002. Los otros y nosotros. Imágenes del “inmigrante” en Ciutat Vella de Barcelona. Madrid: Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.
- Bergalli, Roberto i Demetrio Casado. 1994. Frente a la sociedad dual. Barcelona: Hacer.
- Contreras, Jesús, ed. 1994. Los retos de la inmigración. Madrid: Talasa.
- Delgado, Manuel. 1998. Diversitat i integració. Barcelona: Empúries.
- Delgado, Manuel. 1999. El animal público. Barcelona: Anagrama
- Flaquer, Lluís. 1982. De la vida privada. Barcelona: Edicions 62.
- Juliano, Dolores.1993. Educación intercultural, escolarización y universos étnicos. Edicions Endemia.
- Magrinyà, Francesc i Gaspar Maza. 2003.”Inmigración y huecos en el centro histórico de Barcelona (1986-2000)” a Manuel Delgado ed, Inmigración y cultura. Barcelona: CCCB:179-200.
- Monnet, Nadja. 2002. La formación del espacio público. Una mirada etnológica sobre el Casc Antic de Barcelona. Madrid/Barcelona: La Catarta/Institut Català d’Antropologia.
- Simmel, Georg 1998. “Disgressió sobre l’estranger” a Sociologia 2. Barcelona: Edicions 62.
- Tönnies, Ferdinand. Comunitat i associació. Barcelona: Edicions 62.
- Turner, Victor. 1980. “Entre lo uno y lo otro: el periodo liminar en los rites de passage” a La selva de los símbolos. Mèxic: Siglo XXI.
- Van Dijk, Teun A. 2003. Dominación étnica y racismo discursivo en España y América Latina. Barcelona: Gedisa.
- Wieviorka, Michel. 1992. El espacio del racismo. Barcelona: Paidós.
- Wirth, Louis. 1998 [1937]. “El urbanismo como forma de vida” Pp 29-54 a Leer la ciudad, editat per M. Fernández Martorell. Barcelona: Icaria.


Per Núria Pérez Blanch

La violència contra les dones

Per Núria Pérez blanch


El concepte.



L’organització de les Nacions Unides el 1995 anomena violència contra la dona a “tot acte de violència sexista que té com a resultat possible o real un dany físic, sexual o psíquic, incloent-hi les amenaces, la coerció o la privació arbitrària de llibertat, tant si s’esdevé en la vida pública, com en la privada” . La violència contra les dones és una manifestació, és un símptoma més de les relacions de poder que s’han donat al llarg de la història; dominació de l’home contra la dona, discriminació i limitació cap el seu ple desenvolupament. Aquesta violència permet perpetuar la condició d’inferioritat que se l’assigna a la dona en els diferents marcs de la vida social.
La mateixa ONU el 2003 reclama la lluita contra la violència cap a la dona com a prioritat mundial, l’informe presentat per UNIFEM (Fons de l’ONU per a la dona) anota que la desigualtat de sexes és la causa principal per a la contínua escalada de violència contra el sexe femení.


La violència simbòlica.

A l’aspecte de dominació masculina fa referència el sociòleg francès Pierre Bordieu quan parla de violència simbòlica, fent referència a l’ideologia que s’instaura en dominadors i dominats, el conjunt de creences i sentiments envers la dominació masculina com a aspecte central de l’ordre establert. La diferència entre homes i dones es trasllada a la desigualtat. Es barreja de manera interessada el que és biològic i el que és social per a justificar la desigualtat que es ratifica culturalment. Es barregen els conceptes, dividint el món en dues categories; públic-privat, polític-íntim, masculí-femení, cultura-natura.
L’efecte de la dominació simbòlica es produeix mitjançant la percepció i l’acció que constitueixen els hàbits i que sustenten els comportaments. La violència vers les dones passa a ser estructurant de l’ordre social (com s’està al món per part d’homes i de dones, com s’articulen i com es defineix la seva activitat social).
La violència simbòlica prepara el terreny ideològic d’homes i de dones, de manera que només de tant en tant cal recórrer a la violència pròpiament dita.
El marc de la cultura patriarcal sustenta tant la categoria d’inferioritat de la dona, com la categoria de dominació masculina a través d’exercir la violència, com a única via de resolució de conflictes en el marc d’aquest ordre social que ho legitima. (ALBERDI, MATAS, 2002)


Violència cap a les dones, anomenada violència de gènere.

El concepte de gènere, pels autors i autores, pretén identificar les diferències socials i culturals que es produeixen entre homes i dones. Al marge de l’ús del terme gènere, la categoria de violència de gènere pretén identificar aquella violència contra les dones, per part del homes, pel sol fet de ser dones.
Es tracta d’una violència estructural, més que d’una violència individual per patologia d’un individu. Aquesta idea de violència estructural permet la justificació de la violència i la tolerància de la societat on es produeix. La violència ha estat tolerada com un fet natural i el rebuig total no s’ha produït definitivament.
Trencant els mites que poden circular respecte el tema, cal definir la violència contra les dones com a transversal, fugint de la propietat que se li atorguen a certes dones o a certes classes socials. Té a veure amb el conjunt de l’organització social, la posició que s’entèn que ha d’ocupar la dona dins de la família, en l’àmbit domèstic, en el marc laboral, en els missatges televisius, en la manera de parlar amb ella i d’ella.
Un aspecte a tenir en compte és el de víctima. La violència contra les dones no fa només víctima a la dona agredida, també repercuteix en la continuïtat de la subordinació dins de la societat, l’arma de la por perpetua la violència.
Les teories evolucionistes que parlen del patriarcat com a primera forma d’organització social basada en el domini masculí, la idea de l’intercanvi de dones com a forma d’establir les aliances entre grups socials (Lévi-Strauss), la diferenciació de tasques entre homes i dones com a primera forma de divisió del treball, que arriba a institucionalitzar-se, són les teories entre d’altres, que expliquen la dominació dels homes vers les dones. La mitologia, les religions monoteistes, la literatura, la psicologia, certs discursos filosòfics i polítics vindran a reforçar els estereotips que generen la ideologia, que servirà per a la socialització de futures generacions (ALBERDI, MATAS,2002).
Però aquests discursos no són d’altres temps, d’altres països, pensem per exemple en certs anuncis de televisió, en certs missatges polítics, en moltes cançons o en certes sentències que poden arribar a escandalitzar-nos a molts i a moltes. Per exemple, l’anunci de desodorant d’homes anunciant que cal marcar el camí a les dones per no tenir sentit de l’orientació, els criteris de la moda amb la talla 38 com a base per tota capacitat femenina, el d’un jutge que un moment donat aconsella a dues noies, després de jutjar llur violador, dels perills d’anar soles per la nit o el que critica la dona de portar certes peces de roba per provocar un possible acós a la feina... Encara ara certs psicoanalistes ortodoxos atribueixen a la dona un caràcter masoquista, els economistes o certs filòsofs parlen del temor o el mal greu que pot suposar la igualtat entre homes i dones.


El terme violència domèstica, l’espai de la violència.

Un aspecte molt important del fenomen de la violència contra la dona és la que es produeix en el sí de la parella, en l’àmbit familiar o domèstic. El concepte domèstic engloba l’espai on es produeixen les relacions de parella, ja sigui per matrimoni o per convivència, les que encara no han començat la relació o les parelles que han deixat aquesta relació.
Alguns autors/es també qüestionen el terme domèstica perquè no identifica l’aspecte de gènere, d’agressor i d’agredida.
En tot cas, els conceptes domèstics i els maltractaments identifiquen dos aspectes de la violència que connoten característiques pròpies, l’espai simbolitza privacitat, aïllament, el concepte de maltractaments és el mal, l’agressió, el terme popular, que a base d’incorporar-lo ha arribat a fer-se comprensible per a tothom.
La violència domèstica es caracteritza per englobar diferents tipologies i diferents nivells. Les agressions físiques, les agressions psíquiques, la violència sexual comporten la definició de la víctima. Els nivells que segueix el procediment de l’agressió vindrien a definir un contínuum que començaria per formes lleus, subtils de sotmetiment, a un pronòstic d’agressió que comporta lesió o mort, àmbits aquests de recollida assegurada pels mitjans de comunicació i que la legislació classifica, passant d’un judici de faltes a un judici de delicte. Es parla del procés de victimització, engloba el procés de confusió, de depressió i por. El procés es fa més evident quan la dona comença a exercir una certa capacitat per fer vida pròpia, al marge del company, a mostrar-se interessada per coses diferents a les que es mostra ell, per prendre decisions per ella mateixa, per cercar feina i trobar-la, per vestir-se de forma atractiva sense pensar que es per atraure a d’altres homes...Sovint es combinen estadis de violència, física o verbal amb de liberació, de lluna de mel, amb els corresponents sentiments de culpa, introduint també elles els codis patriarcals. La invisibilitat social del fenomen i paradoxalment el caràcter de càstig, alliçonador cap a la víctima, com a nena petita que s’ha de renyar, ve a demostrar la capacitat del poder que té l’home contra la dona, fins i tot és normal que el poder s’exerceixi en públic i sovint no importa que la dona expliqui el que està passant. Sovint en el marc de la família extensa, pares de la víctima, per exemple, la violència es viu com a un fet a suportar, sovint es nega el problema i no es vol entrar en el conflicte que pot representar enfrontar-se a la pròpia filla i al marit d’ella, continua veient-se com un espai al qual la resta de la família no pot entrar, que forma part de la privacitat de la parella. Els rols s’han transmès d’aquesta manera. El mite de la gelosia per part de l’agressor i també per part de la víctima com a defensa, guarda la por que té l’home a perdre el control i el poder que pot deixar d’exercir. No és estimació sinó control. S’arriba a parlar de pandèmia universal, similant-la a la relació dels segrestats, es parla de Síndrome d’Estocolm i d’una relació d’espiral sense sortida.
Les conseqüències cap a la dona de la violència parlen de l’estrès posttraumàtic, de la depressió, de la síndrome de dona maltractada. És important tenir en compte les conseqüències que té la violència dins del marc familiar en el menors que conviuen amb la parella, que tendiran a repetir el funcionament d’agressions i dependències. Aquests aspectes de la relació, de danys físics i psicològics, de depressió, de definir la relació causa-efecte, d’habitualitat, d’amenaces contínues, així com les proves i com es demostri la víctima com a víctima seran elements claus en tot el procediment judicial.





L’àmbit de la seguretat, el pas de l’àmbit privat a l’àmbit públic.

Les diferents iniciatives que treballen en l’àmbit de la violència domèstica prenen con a referent la lluita per defensar un bé comú, la seguretat. Els índexs de victimització en els espais públics, posant per exemple Barcelona, són superiors pels homes, però els indicadors de “seguretat personal” presenten les dones amb un índex més alt. Això porta a parlar de dos tipus de seguretat. La seguretat reactiva, fent referència a les mesures que cal prendre davant la dona que està patint situacions de violència i la seguretat proactiva, entrant a analitzar coordinadament tots aquells àmbits que es mouen al voltant d’aquest fenomen per tal que no es produeixin situacions de violència (CÁRDENAS, 2002).
Això passaria a revelar fins a quin punt el problema passa a requerir d’una resolució individual o familiar a veure’s la violència contra les dones com una lacra social que cal eliminar de cada un dels aspectes de la vida quotidiana, fent evident que la víctima pot ser qualsevol i que cal un rebuig social clar i unànime de tota la societat.
Ara es maten a les dones perquè ja no són d’ells, s’arriba a aquest canvi per dos factors que són com una bomba, la masculinitat mal entesa i una nova visió de la dona lliure. I encara la societat, que som tots i totes ens pensem que a les cases del costat tot és harmonia, encara que sospitem que s’hi viu una agonia, abans del dret està la societat (BARRIL,2003).


La formació dels professionals.

Les institucions mèdiques, els centres d’assistència i treball social i la mateixa institució policial ha posat èmfasi en la formació dels seus professionals en el camp de la violència domèstica. La policia elabora el manual de “bones pràctiques”, conjunt d’actuacions que cal tenir en compte en el tractament de l’atenció a les persones víctimes de violència com de cara al presumpte agressor, tant en l’àmbit de la pròpia dependència policial, com en el lloc dels fets. Es recorda que cal donar-hi prioritat i es coratge al/a la policia, recordant la tipologia de delicte amb el que s’està tractant i l’alt nivell de frustració que pot comportar per l’agent, per la manca de reconeixement de la víctima de la situació que està patint, tenint en compte la complexitat de sentiments contradictoris entre agressor i víctima. També s’adoctrina de la manera com tramitar les denúncies de cara a que puguin ser el més clarificadores possibles pel procediment judicial. Alhora se’l recomana posar en coneixement de la víctima les mesures socials de protecció que pot tenir al seu abast. També la Guàrdia Civil edita la “Guia d’actuació” per atendre amb condicions a les víctimes de la violència domèstica o sexual. Ambdues institucions disposen de comissaries específiques per a les dones, ateses per personal del sexe femení.
Dins de l’àmbit de la salut s’estan posant les eines a àrees bàsiques de salut i a hospitals per tal que metges i personal sanitari entenguin el fenomen i vegin la necessitat d’abordar-lo tant de manera preventiva com actuant en els casos de sospita fundada, presentant denúncia davant del Ministeri Fiscal, amb el corresponent informe de lesions físiques, psíquiques i sexuals. Cal tenir en compte que el tractament de moltes dones que pateixen violència a les seves llars no s’ha abordat directament sinó a través de la seva simptomatologia, tractant la depressió o les somatitzacions a través de fàrmacs. Aquesta manca d’abordatge clar de la qüestió es pot deure a diferents motius; per por a implicar-se massa, a la reacció de la víctima, per una manca de preparació, pel poc temps de consulta, per inseguretat. En la formació cap els sanitaris s’aborda el conjunt de factors de risc de ser una dona agredida i de ser una persona agressora, cal tenir en compte els antecedents familiars, l’abús de certes drogues com l’alcohol o situacions concretes com un embaràs...(FERNÁNDEZ, 2003).
Els treballadors i treballadores socials tenen en la violència domèstica un camp específic d’actuació, el treball en un àmbit familiar comporta un espai privilegiat de detecció i de tractament. El fenomen pren una dimensió molt greu que afecta a tots els àmbits vitals de la dona; protecció, economia, laboral, seguiment de la situació dels menors... Els treballadors socials han de posar en marxa un conjunt de mesures socials per tal de donar suport a la dona per tal que pugui sortir de la situació per ella mateixa i trencar amb la violència. Els treballadors socials es troben amb la obligatorietat de denunciar d’ofici una situació sospitosa de violència domèstica.
La tendència de la formació del personal que pot ser susceptible de tractar amb dones maltractades, recomana fer el tamís universal, tal i com recomana l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que consisteix en demanar directament a la dona si sofreix maltractaments, igual que es demana si ha tingut relacions sexuals de risc de contraure la SIDA, si és consumidora habitual de tabac, alcohol o altres drogues..., es demostra amb aquest tipus d’actuació l’eficàcia de la detecció precoç i l’estalvi econòmic que es pot donar, igual o major que en la detecció d’altres problemes sanitaris (BAREA,2003).


Els mitjans de comunicació. L’alarma social.

El tractament de la condició de la dona i de la violència domèstica als mitjans de comunicació s’analitza per un procés que ha anat variant al llarg dels últims anys. Es pot dir que, positivament els mitjans de comunicació han fet possible visibilitzar la problemàtica davant del conjunt de la societat, però alhora ho han difós d’una manera sensacionalista, mostrant només la problemàtica morbosa del tema. Durant anys els temes de la violència domèstica han format part de les pàgines de successos de la premsa, es veien com a fets de poca importància de caire privat, de l’àmbit familiar i per tant tenien escàs valor informatiu. S’informava de la violència quan era un fet molt espectacular i se li donava la visió de crim passional o romàntic. A partir dels anys 80 es comença a parlar de maltractaments, la influència dels col•lectius de feministes de l’època ajuda al tractament, les dones feministes actuen de font d’informació de molts reporters. A principis dels 90 les informacions van començar a formar part de revistes i de programes femenins de gran difusió, s’aboca un interès emocional i humà dels fets. Una nova etapa parla de la notícia dins de la secció de societat i es comencen a donar els primers debats polítics i socials del tema, tot i que no deixa de considerar-se cosa de dones. No s’ha arribat encara a deixar aquest tractament, una manera normalitzada de tractar el tema seria posant-lo al mateix nivell que d’altres problemàtiques socials.
Els mitjans de comunicació tendeixen a actuar de manera sensacionalista, es dóna prevalença als detalls escabrosos o a enumerar aquells casos que inverteixen la norma, (home que agredeix a dona), es dóna una visió compassiva i terapèutica dels agressors, fent referència a les seves històries desgraciades de vida, al consum d’alcohol...es continua estereotipant el fenomen, criminalitzant les classes populars i posant com a motius de les agressions les dificultats econòmiques de la parella. Es té poca cura en parlar de la dona agredida, mostrant-la massa, identificant-la excessivament, per contra s’amaga la identitat de l’agressor. Els mitjans de comunicació es troben en una posició difícil i contradictòria amb relació a l’opinió pública (ALBERDI,MATAS, 2002).
La violència contra les dones en els mitjans de comunicació s’analitza, per exemple, al document elaborat per Ràdio Televisió Espanyola, el novembre de 2002 sobre bones pràctiques pel tractament de les noticies als mitjans de comunicació, “ Mujer, violencia y medios de comunicación”.

FONTS DOCUMENTALS

ALBERDI, Inés, MATAS, Natalia (2002) La violència domèstica Informe sobre els maltractaments a dones a Espanya. Barcelona. Fundació ”La Caixa”.

BAREA, Consuelo (2003) Violència de gènere: Detecció e intervenció en atenció social primària. Barcelona. Jornada Departament de Benestar i Família Generalitat de Catalunya.

CÁRDENAS, M. Isabel (2002)“Violències contra les dones. Violència de gènere”, dins AA.VV. Dossier Les dones de Barcelona i les polítiques de gènere. Barcelona Societat/12. Ajuntament de Barcelona, pp 108-114.

FERNANDEZ , Mª del Carmen i altres (2003), Abordaje de la violencia doméstica en atención primaria. Grupo de trabajo de Violencia familiar de la sociedad Castellano y Leonesa de Medicina Familiar y Comunitaria XXIII Congreso de la Sociedad Española de Medicina Familiar y Comunitaria

GOMEZ , Eloy (1999) “Aspectos fundamentales de la antropología jurídica”, dins TERRADES, Ignasi (Cood) Antroplogía jurídica. Santiago de Compostela. Actas del VIII Congreso de Antropología.


WEBS CONSULTADES

www.malostratos.com

www.redfeminista.org

www.rtve.es


Núria Pérez Blanch